11

La barrera era tancada amb cadenat. Vaig deixar el Chrysler entre dos pins, i, saltant la barrera, vaig seguir de puntetes per la vora de la carretera particular, fins que vaig veure als meus peus, tot d’una, la lluïssor del petit llac. La cabanya de Bill Chess era a les fosques. Les tres cabanyes de l’altra banda eren sengles masses obscures contra el fons clar de granit, L’aigua escumejava en el punt on passava per damunt de la presa i queia, gairebé silenciosament, a l’altra banda. Parant l’orella, no vaig poder sentir cap remor, cap ni una.

La porta principal de la cabanya de Chess era tancada amb clau. Vaig passar a la banda de darrera, i vaig trobar l’altra porta tancada amb cadenat. Les persianes de les finestres també eren tancades. Llavors vaig veure una finestreta alta sense persiana. També era tancada, però. Abans de fer res, vaig tornar a parar l’orella atentament. El silenci era absolut. No bufava gens d’oreig i els arbres eren absolutament immòbils.

Vaig introduir la fulla d’un ganivet entre els dos batents de la finestreta. Inútilment. La balda es negà a moure’s. Estintolant-me d’esquena a la paret, vaig reflexionar una estona. Després, bruscament, vaig agafar un roc bastant gros i vaig clavar un cop molt fort en el punt on els dos batents s’ajustaven. La balda saltà de la fusta massa seca, i la finestra s’obrí cap a dins. Fent una contracció, em vaig hissar fins a l’ampit, i em vaig deixar caure dintre la cabanya. Panteixant una mica, per l’exercici realitzat en aquella altitud, vaig tornar a escoltar.

Un raig de llum em ferí els ulls, sobtadament.

I una veu tranquil·la va dir:

—No us mogueu, fill meu. Deveu estar molt cansat.

El raig de llum em tenia clavat contra la paret, com un mosquit esclafat. Després vaig sentir el «clic» d’un interruptor, i es va encendre un llum de sobretaula. El llum de butxaca s’apagà. Jim Patton era assegut en una vella cadira rústica, al costat mateix de la taula. Portava la mateixa roba que li havia vist aquella tarda, més una jaqueta de cuir, més vella que anar a peu. A les mans, només hi tenia el llum de butxaca. I movia les barres rítmicament, mastegant alguna cosa.

—Què us proposàveu, fill meu, a part d’incórrer en un delicte de fractura i violació de domicili?

Vaig asseure’m en una cadira, cama ací cama allà, amb els braços recolzats al respatller.

—Se m’havia acudit una idea —vaig dir—. Em semblava molt bona, però sospito que val més que ho deixi córrer.

La cabanya era més gran que no ho semblava de fora estant. I força ben agençada.

—He sentit un cotxe que s’atansava —digué Patton—. Només podia venir aquí. Tanmateix, no heu fet gens de soroll, en venir aquest tros a peu. M’heu despertat la curiositat, fill meu.

Jo callava.

—Suposo que no us sap greu que us digui «fill meu» —féu Patton—. És un vici que no em puc treure de sobre, A qualsevol que no porti una llarga barba blanca li ho dic.

Vaig dir que podia anomenar-me com volgués, que no tenia manies.

Patton va somriure.

—N’hi ha una colla, de detectius, a la guia telefònica de Los Angeles —va dir—. Però només n’hi ha un que es digui Marlowe.

—Con se us ha acudit de mirar-ho?

—Curiositat malsana, si voleu. A més, Bill Chess m’ha dit que éreu una mena de poli. Per cert, porteu cap paper que ho acrediti?

Li’n vaig ensenyar la llicència.

—Suposo que preteníeu escorcollar la cabanya, oi? —va dir.

—Sí.

—Ja ho fet jo, no us hi amoïneu. Suposo que no us puc permetre que l’escorcolleu, vós. La veritat és que no ho sé. —Es rascà l’orella—. No em direu per compte de qui treballeu?

—De Derace Kingsley. Busco la seva dona. Va desaparèixer fa un mes. Sortí d’aquí. Per això he volgut començar per aquí. Se suposava que havia fugit amb un home. Però l’home ho nega. He pensat que potser aquí trobaria una pista.

—I l’heu trobada?

—No. Sabem que va a ser a San Bernardino, i després a El Paso. A partir d’allà la pista es perd. Però tot just he començat avui.

Patton s’aixecà i obrí la porta de la cabanya. L’aroma dels pins entrà per la porta oberta. Escopí a fora, tornà a entrar i es rascà la closca, sota el barret d’ales amples.

—Així, el cas de Bill Chess no us interessa gens?

—No.

—Tinc entès que els detectius privats us dediqueu sobretot a afers de divorci —digué—. Mala feina, per al meu gust.

No vaig dir res.

—Kingsley no devia voler avisar la policia, oi, per això de la seva dona?

—No —vaig dir—. La coneix massa bé.

—Res del que heu dit fins ara no justifica el vostre interès a escorcollar la cabanya de Bill —digué llavors Patton, amb tota la raó del món.

—Oh, senzillament, m’agrada tafanejar.

—No us crec —digué Patton—. No en feu la cara.

—Bé, doncs, diguem que sí, que m’interessa Bill Chess. Però només perquè es troba en un mal pas. Tot i que és un carallot, això sí. Si assassinà la seva dona, aquí hi ha d’haver indicis que ho va fer. Si no l’assassinà, també n’hi ha d’haver de la seva innocència.

Patton em mirava tot colltort, com un ocell.

—Quina mena d’indicis, per exemple?

—Roba d’ella, joies, coses de tocador, tot el que les dones acostumen a endur-se quan no pensen tornar mai més.

Patton es tirà endarrera en el seu seient.

—Però Muriel Chess no se’n va anar pas, fill meu.

—Llavors, tot això hauria de ser aquí, encara. Però si fos aquí, Bill se n’hauria adonat i hauria comprès que la seva dona no havia fugit.

—De qualsevol manera que m’ho miri, no em fa cap gràcia —digué Patton.

—Però si la matà ell —vaig dir—, Bill hauria hagut de desfer-se de totes aquestes coses, per fer veure que havia fugit.

—I com us sembla que hauria pogut fer-ho, fill meu?

—Tinc entès que Muriel tenia un Ford, d’ella. Deixant a part el coxte, Bill hauria cremat tot el que es podia cremar, i hauria enterrat la resta al bosc. Llançar-ho al llac podia ser perillós. Però no hauria pogut cremar ni enterrar l’automòbil. Hauria pogut conduir-lo, ell?

Patton semblà sorprès.

—És clar. Bill no doblega la cama dreta, i per això no pot frenar amb el pedal. Però pot fer-ho amb el fre de mà. L’única diferència del seu cotxe és que té el pedal del fre a l’esquerra del volant, a tocar de l’embragatge, per poder pitjar-los tots dos amb el mateix peu.

Vaig fer caure la cendra de la meva cigarreta en una gerreta blava que altre temps havia contingut una lliura de mel de taronger, segons l’etiqueta que portava.

—Desfer-se de l’automòbil hauria estat el problema més difícil de resoldre, per a ell —vaig dir—. El portés on el portés, hauria hagut de tornar-ne, i no li convenia pas que ningú el veiés tornar. Si es limitava a abandonar-lo en un carrer qualsevol, per exemple de San Bernardino, l’haurien descobert i identificat de seguida. I això tampoc no li convenia. La millor solució hauria estat confiar-lo a un traficant en cotxes robats, però probablement Bill no en coneixia cap. Per tant, el més probable és que l’amagués al bosc, a poca distància d’aquí. Amb la seva cama esguerrada no podia pas arriscar-se a haver de fer una caminada massa llarga.

—Per assegurar que no esteu interessat en el cas, trobo que bé hi rumieu prou —digué Patton, secament—. Bé, ja tenim l’automòbil amagat al bosc. I ara què?

—Llavors Bill ha de considerar la possibilitat que algú el trobi. Els boscos són solitaris, però de tant en tant hi passen els llenyataires. Si han de trobar el cotxe, val més que hi trobin també l’equipatge de Muriel. Això donaria a Bill un parell de sortides; cap de les dues massa bona, però ambdues possibles. Una, que Muriel va ser assassinada per algun desconegut que tramà les coses de manera que Bill fos acusat pels indicis si mai es descobria l’assassinat. L’altra, que Muriel se suïcidà realment, però disposà les coses de manera que l’acusessin a ell. Un suïcidi amb revenja.

Patton rumia una estona les meves paraules. Tornà a la porta per escopir altra vegada. Després, es rascà el cap i em mirà amb expressió escèptica.

—La primera teoria és possible —confessà—. Però no se m’acut qui hauria pogut fer-ho. I no hem d’oblidar el detall de la nota.

Vaig remenar el cap.

—Suposem que Bill tenia la nota de l’altra vegada que ell el deixà. Suposem que ara Muriel, en marxar, no li deixés cap nota. Al cap d’un mes de no saber-ne res, Bill podia posar-se nerviós i decidir exhibir la nota, a tall de protecció per a ell, per si li havia passat alguna cosa a ella.

Patton remenà el cap. No li agradava, la teoria. Ni a mi tampoc.

—Quant a l’altra teoria —digué, lentament—, és pura follia. Suïcidar-se i deixar les coses a punt per carregar el mort en un altre és una cosa que no encaixa amb la idea que jo tinc de la naturalesa humana.

—Llavors és que la vostra idea de la naturalesa humana és massa simple —vaig dir—. Perquè això s’ha fet, i gairebé sempre ho ha fet una dona.

—No —digué Patton—. Tinc cinquanta-set anys i he vist molts guillats al llarg de la meva vida, però no em puc empassar aquesta teoria. Jo m’inclino a pensar que Muriel realment es proposava fugir, i va escriure la nota, però que Bill la descobrí abans que fugís, i, cec d’ira, la liquidà. Llavors podia fer tot el que hem suposat abans.

—Jo no coneixia Muriel —vaig dir—, i per tant no tinc cap idea de què podia fer. Bill diu que la va conèixer en un local de Riverside, fa poc més d’un any. La noia podia tenir una història molt llarga, d’abans. Quina mena de dona era?

—Una rosseta que feia molt de goig, quan volia. Vivint amb Bill, es deixà anar una mica. Una noia tranquil·la, amb cara de saber guardar bé els secrets. Bill diu que tenia un geni com un volcà, però jo no la vaig veure mai enfurida. Ell sí que és una pólvora.

—I vau trobar que s’hi assemblava, a la fotografia d’aquella Mildred Haviland?

Deixà de mastegar, en sec, un moment. Després hi tornà, rítmicament.

—Per tots els déus! —digué—. Aquesta nit abans de ficar-me el llit miraré sota, per estar segur que no hi sou. D’on heu tret aquesta informació?

—Una noia molt simpàtica que es diu Birdie Keppel m’ho ha explicat, durant un interviu que m’ha fet pel diari local. I, no sé com, m’ha parlat d’un poli de Los Angeles que es deia De Soto, que va venir per aquí ensenyant una fotografia a tothom.

Patton es mostrà compungit.

—Vaig fer mal fet, aquella vegada —digué—. Vaig cometre un dels meus errors. Aquell baladrer mal educat havia ensenyat la fotografia a mitja ciutat abans d’ensenyar-me-la a mi. Això ja m’empipà. La noia s’assemblava a Muriel, però no prou per poder assegurar que era ella. Li vaig preguntar per què volia trobar-la. Va dir que era per a un afer de la policia, i que ell només tenia instruccions de trobar la noia, però no sabia per què. Potser va ser un error per part seva no explicar-me més coses. El cas és que jo li vaig dir que no coneixia ningú que s’assemblés a la noia de la fotografia.

L’homenàs va somriure vagament, en direcció en un racó del sostre. Després abaixa els ulls i em mirà fixament.

—Us agrairé que respecteu aquesta confidència que us he fet, senyor Marlowe. D’altra banda, us comunico que les vostres deduccions eren encertades, almenys en part. No heu anat mai a Coon Lake?

—No sé on cau.

—A cosa d’un quilòmetre i mig cap allà —féu, assenyalant per damunt de la seva espatlla amb el dit gros— hi ha un camí de bosc que va cap a ponent. S’enfila cosa de cent cinquanta metres al llarg d’un quilòmetre i mig més, i arriba a Coon Lake. És un indret d’allò més bonic. La gent hi va a fer fontades de tant en tant, però no gaire sovint. El camí és fatal per als pneumàtics. Hi ha dos o tres petits llacs plens de llot. I la neu s’hi conserva fins i tot en aquest temps, als obacs. Allà hi ha una barraca de troncs, que es va enrunant des que jo la conec, i una construcció d’obra que la Universitat de Montclair havia utilitzat com a centre de vacances, anys endarrera. Fa molt de temps que cap de les dues construccions no ha estat utilitzada. Darrera l’edifici d’obra hi ha unes dutxes i un cobert que es tanca amb una porta corredissa. En principi havia de ser un garatge, però els estudiants hi guardaven la llenya, i el tancaven amb clau quan se n’anaven. La llenya és l’única cosa que la gent és capaç de robar, per aquest volts, però no pas si per robar-la ha d’espanyar una porta. Suposo que ja endevineu què hi he trobat, en aquest cobert.

—Em pensava que havíeu baixat a San Bernardino.

—He canviat de pensament. No m’ha semblat correcte de permetre que Bill baixés amb el cadàver de la seva dona darrera el cotxe. Per això he fet baixar el cadàver en l’ambulància del doctor i he enviat Andy amb Bill. Jo he pensat que podia donar un tomb per aquests volts abans d’exposar les coses a les autoritats judicials.

—Hi heu trobat el cotxe de Muriel, a la llenyera?

—Justa la fusta. I dins el cotxe dues maletes sense tancar, fetes a tota pressa, m’ha semblat. Roba de senyora. L’important, fill meu, és que cap foraster no podia conèixer aquest indret.

Vaig estar d’acord amb ell. Llavors es va treure de la butxaca un paquet de paper i me l’allargà.

—Mireu això —me va dir.

Dins l’embolcall de paper, hi havia una cadena d’or, molt prima, d’uns vint centímetres de llargada. La cadena semblava bruta d’una pols blanquinosa.

—On us sembla que ho he trobat? —preguntà Patton.

Vaig provar de tancar la cadena, però em vaig adonar que en mancava un tros. No vaig fer cap comentari, i, tocant el polsim blanc amb el dit, el vaig llepar.

—En un pot o una capsa de sucre de llustre —vaig dir—. És una mena de braçalet. Hi ha dones que no se les treuen mai per res, aquestes coses.

—I què en deduïu?

—No gran cosa —vaig dir—. No tindria sentit que Bill tragués aquest braçalet a Muriel i li deixés el collaret. Tampoc no tindria sentit que Muriel se l’hagués tret i l’amagués perquè fos trobat després. Un escorcoll prou a fons per trobar-lo no s’hauria fet sense haver descobert primer el cadàver. Si Bill l’hi hagués arrencat, l’hauria tirat al llac. Ara, si Muriel volia conservar-lo, però que Bill no el veiés, trià un bon lloc, certament. A cap home no se li hauria acudit de remenar un pot de sucre de pastisseria. Com se us ha acudit a vós?

—Casualitat —digué Patton, somrient—. Sense voler he fet caure el pot i llavors l’he vist.

Tornà a guardar-se el paquetet a la butxaca i s’aixecà.

—Us quedeu o torneu a ciutat, senyor Marlowe?

—Tornaré a ciutat. Fins que em crideu per declarar. Suposo que ho fareu.

—No és cosa meva, això. Si tanqueu la finestra per on heu entrat, ja ens en podem anar.

—Jo no crec que Bill la matés amb premeditació —digué Patton—. Però és un home violent i extraordinàriament forçut, i en un moment d’ira… És molt trist, però sembla l’explicació més lògica i normal, i les coses lògiques i normals acostumen a ser certes.

—M’estranya que no fugís d’aquí —vaig dir—. Em costa de creure que tingués coratge per a quedar-se.

—L’home cobra una pensió del govern —digué Patton—. Si hagués fugit l’hauria perduda. I els homes som capaços d’aguantar molt més que no ens pensem. Bé, bona nit. Me’n vaig a passejar una estona pel petit moll altra vegada. Fa una nit esplèndida. Llàstima, en una nit així, haver de pensar amb assassins!

S’allunyà entre les ombres de la nit. Jo vaig esperar a perdre’l de vista, i, saltant la barrera, vaig pujar al cotxe, i vaig tirar carretera avall, cercant un lloc on poder amagar-lo.