31

La noia encara portava posada la jaqueta grisa. M’invità a passar en una cambra on hi havia dos llits bessons, plegats, i pocs mobles més. Damunt una taula, un llum petit difonia una claror groguenca. La finestra darrera la taula era oberta.

—Seieu i parleu —féu la noia.

Tancà la porta de l’apartament i anà a seure en un balancí Boston, a l’altre extrem de la cambra. Jo vaig seure en un sofà. En un extrem del sofà hi havia una cortina d’un color verd fosc, que tapava un pas perdut, sense porta. Per allà hom devia anar al bany. A l’altre extrem hi havia una porta tancada. Devia ser la cuina. I probablement no hi havia cap altra habitació.

Vaig mirar amb atenció la meva interlocutora. Semblava una persona freda, calculadora, serena.

—Kingsley m’havia donat una idea molt diferent de vós —vaig dir. La noia va somriure—. I Lavery també. Això vol dir que ens comportem de manera diferent segons la persona amb la qual parlem.

—No tinc temps, per a perdre’l en aquesta mena de conversa —digué la noia—. Què voleu saber?

—Kingsley em contractà perquè esbrinés on éreu. Suposo que ja ho sabeu.

—Sí. M’ho ha dit la seva preciosa secretària, per telèfon. M’ha dit que vindria a portar-me els diners un tal Marlowe, i que portaria aquest mocador de coll.

Me’l vaig treure i me’l vaig ficar a la butxaca.

—De manera —vaig dir— que conec una mica els vostres moviments. No molt. Sé que vau deixar el cotxe a l’Hotel Prescott de San Bernardino i que allà us vau trobar amb Lavery. Sé que vau enviar un telegrama des d’El Paso. Què vau fer, després?

—Jo només vull que em doneu els diners. No veig que n’hagueu de fer res, dels meus moviments.

—No discutiu —vaig fer—. M’ho heu d’explicar tot, si voleu els diners.

—Bé, vam anar a El Paso —digué la noia, amb veu fatigada—. En aquell moment em sentia inclinada a casar-me amb ell. Per això vaig enviar aquell telegrama. El vau veure?

—Sí.

—Després vaig canviar de parer. Li vaig demanar que se’n tornés a casa i em deixés. Va fer una escena.

—I ho va fer, de tornar a casa i deixar-vos?

—Sí. Per què no?

—Què vau fer, llavors?

—Vaig anar a Santa Bàrbara i vaig passar-hi uns quants dies. Més d’una setmana. Després a Pasadena. Després a Hollywood. Després vaig venir aquí. I això és tot.

—I heu estat sola, tot aquest temps?

La noia vacil·là una mica i després va dir:

—Sí.

—No vau estar amb Lavery en cap moment?

—No pas després que tornà a casa seva.

—I per què ho fèieu, això?

—Què? —replicà la noia, asprament.

—Això d’anar a tots aquests llocs i no enviar notícies. No compreníeu que l’home patiria?

—Ah, voleu dir el meu marit? —féu ella, fredament—. No crec que s’hi encaparrés massa. Ell devia pensar-se que era a Mèxic, no? Quant al per què anava d’ací d’allà d’aquesta manera… és que volia reflexionar. La meva vida s’havia convertit en un embull sense sortida. Em calia aïllar-me per poder pensar i trobar una solució.

—Ja abans —vaig dir— havíeu passat un mes al llac del Cervatell i no havíeu trobat la solució. És veritat o no?

Es mirà els peus un moment, i després aixecà els ulls per mirar-me i va fer que sí amb el cap.

—Sentia la necessitat de canviar d’ambient —digué—. No calia que fossin llocs interessants, sinó, simplement, estranys per a mi. Sense records.

—I com us va, per ara?

—No gaire bé. Però no penso tornar amb Derace Kingsley. Sabeu si ell ho voldria?

—No ho sé. Per què heu tornat a la ciutat on viu Lavery?

La noia es mossegà els nusos dels dits i em mirà per damunt la mà.

—Volia tornar-lo a veure. Em passa una cosa estranya, amb Lavery. N’estic enamorada i tanmateix… em penso que no voldria casar-m’hi. Ho podeu comprendre, això?

—Això sí. El que no comprenc és per què havíeu d’aïllar-vos anant d’ací d’allà, i vivint en hotels pollosos. Sempre heu viscut amb plena llibertat de moviments, tinc entès.

—Havia d’estar sola per… per a reflexionar —digué, una mica insegura—. I ara, voleu donar-me els diners i deixar-me?

—De seguida. Però, no vau tenir cap raó especial per a anar-vos-en del llac del Cervatell justament aquell dia? Cap raó relacionada amb Muriel Chess, per exemple?

Semblà sorpresa.

—Per què? Jo no tinc res a veure amb aquella noia…

—Pensava que potser us havíeu barallat amb ella… per Bill.

—Bill? Bill Chess?

Semblà encara més sorpresa. Gairebé massa.

—Bill diu que el vau seduir.

La noia deixà anar una riallada falsa.

—Valga’m Déu! Això diu, aquell tros d’home! —Després es posà seriosa i preguntà—. Però, què ha passat? Què és tot aquest misteri?

—Potser Bill és un tros d’home —vaig dir—. Però la policia opina que, a més, és un assassí. Un parricida. La seva dona fou trobada al llac. Al cap d’un mes.

La noia s’humitejà els llavis, tot mirant-me fixament. Es féu un breu silenci.

—No em sorprèn massa —digué després, lentament—. De manera que la cosa acabà així. Sovint es barallaven de mala manera. Així, pensàveu que potser la meva marxa podia tenir alguna relació amb això?

—Podia ser, no? —vaig fer.

—Doncs no en sabia res, jo, us ho asseguro. Tot va anar tal com us ho he explicat.

—Muriel morí ofegada en el llac —vaig dir—. No sembleu massa impressionada, certament.

—Amb prou feines la coneixia, jo —digué la noia—. Era molt retreta, aquella noia. Al capdavall…

—No sabíeu que altre temps havia estat infermera del doctor Almore?

Ara semblà profundament torbada.

—Jo no havia estat mai al despatx del doctor Almore —digué lentament—. El doctor Almore només havia vingut a visitar-me a casa unes quantes vegades. Jo… Però, n’esteu segur, d’això que dieu?

—Muriel Chess era, en realitat, una noia que es deia Mildred Haviland, la infermera d’Almore.

—Quina casualitat més estranya —digué la noia—. Crec que Bill la va conèixer a Riverside. No tenia idea d’on podia procedir.

—Suposo que va ser pura casualitat —vaig dir—. Però per això havia de parlar amb vós, justament. I una altra casualitat, encara. Lavery viu davant mateix de casa el doctor Almore. Sabeu si Lavery va reconèixer Muriel, al llac del Cervatell?

—La va veure allà, certament, però no semblà pas que l’hagués reconeguda.

—I bé devia reconèixer-la —vaig fer—, essent la mena d’home que és.

—Jo no crec que Chris hagi tingut res a veure amb el doctor Almore —féu la noia—. Ell coneixia la seva dona. No crec que conegués el doctor. Per tant, probablement tampoc no coneixia la seva infermera.

—Bé, no veig encara en què pot ajudar-me, tot això —vaig dir—. Sospito que ja us puc donar els diners, ara.

Li vaig posar el sobre a la falda. Ella no el tocà.

—Heu interpretat el personatge perfectament —vaig dir llavors—. Aquesta innocència confusa, amb un fons de duresa i d’amargor… La gent va errada ben bé, quant a vós. Tothom us creia una petita imbècil, un cap de pardalets. I s’equivocaven de mig a mig, certament.

Em mirà, aixecant les celles.

—I el personatge de Fallbrook també el vau interpretar força bé —vaig dir—. Ara m’adono que una mica exagerat, potser. Però en aquell moment em semblà perfecte. I quan em vau posar a la mà la pistola, d’aquella manera… Però, per què vau tornar a la casa? Per què vau córrer aquell risc, en plena llum de dia, a mig matí?

La noia em mirà:

—Així, creieu que vaig matar Chris Lavery? —digué, amb calma.

—No, no és que ho cregui. És que ho sé.

—Per què vaig tornar allà? És això el que voleu saber?

—En el fons tant me fa —vaig dir.

La noia va riure. Fredament, agudament.

—Chris m’havia pres els diners —digué—. M’havia buidat el portamonedes. Per això vaig tornar-hi. No corria cap risc, en absolut. Sabia com vivia. En realitat, era menys arriscat tornar a la casa. Per entrar la llet i el diari, per exemple. La gent perd el cap en aquestes ocasions. Jo no.

—Comprenc —vaig dir—. Llavors, el vau matar a la nit, la vigília, no? Ja m’ho podia haver pensat, encara que no té importància. Lavery s’acabava d’afaitar. Els tipus que tenen la barba serrada i moltes amiguetes, sovint s’afaiten a darrera hora del vespre, no?

—Així ho diuen —féu la noia, gairebé alegrement—. I bé, què penseu fer, ara?

—Teniu una sang freda com poques persones la tenen —vaig dir—. Què penso fer, dieu? Lliurar-vos a la policia, naturalment. Serà un plaer per a mi.

—Em penso que no —féu ella, arrossegant les paraules—. Us estranyà que us donés l’arma, oi? Però és que en portava una altra al moneder. Com aquesta.

Va treure la mà dreta de la butxaca de la jaqueta, i m’apuntà amb una pistola.

Vaig somriure. Potser el meu somriure no va ésser el més sincer dels que he exhibit a la vida, però el cas és que vaig somriure.

—No m’ha agradat mai, aquesta escena —vaig dir—. El detectiu s’encara amb l’assassí. L’assassí treu la pistola, i apunta al detectiu. L’assassí explica al detectiu tota la trista història, amb el propòsit de matar-lo després, perdent així un temps preciós, encara que, al capdavall mati realment el detectiu. Però no el mata. Sempre passa alguna cosa que ho impedeix. Als déus tampoc no els agrada, aquesta escena. Sempre l’espatllen.

—Però aquesta vegada —digué la noia, suaument, alhora que s’aixecava i s’atansava cap a mi, caminant silenciosament per la catifa— potser ho farem una mica diferent. Suposeu que no us explico res, i que no passa res, i que us mato.

—Seguiria sense agradar-me l’escena —vaig dir.

—Sembla que no teniu por —digué.

I s’humitejà lleugerament els llavis, mentre s’atansava, més encara.

—No tinc por —vaig mentir—. És massa tard de la nit, hi ha massa silenci, la finestra és oberta, i el dispar faria massa soroll. Hi ha un trajecte massa llarg, d’aquí al carrer. I, a més, no tireu gens bé. Probablement fallaríeu el tret. A Lavery, el vau fallar tres vegades.

—Aixequeu-vos —digué.

Em vaig aixecar.

—M’aproparé tant que no podré errar el tret —digué. I posà la punta del canó sobre el meu pit—. Així. Ara no puc fallar, oi? Aixequeu les mans a l’altura de les espatlles. I no us mogueu. Si us moveu, disparo.

Vaig aixecar les mans, sense deixar de mirar l’arma. Sentia la meva llengua una mica empastada, però encara la podia moure.

La noia m’escorcollà, i no trobà cap arma. El canó de la seva pistola seguia aplicat sobre el meu pit.

—Gireu-vos, ara —digué, gairebé amb la cortesia d’un sastre, quan us emprova un vestit.

—Sempre cometeu un error o altre —vaig dir—. Decididament, no hi enteneu res, en pistoles. És veritat que sou prou a prop meu per a no errar el tret, però ja em perdonareu si us dic que heu oblidat d’enretirar el dispositiu de seguretat de l’arma.

Llavors la noia va intentar fer dues coses alhora. Recular un pas i palpar el dispositiu de seguretat amb el dit gros, sense deixar de mirar-me. Dues coses ben senzilles, que no exigeixen pas més d’un segon. Però ja en vaig tenir prou.

La meva mà dreta li aferrà el cap, estrenyent la seva cara contra el meu pit. Amb la mà esquerra vaig obligar-la a deixar caure l’arma, mentre seguia estrenyent-la amb força.

Llavors intentà clavar-me una puntada de peu, però acabà de perdre el poc equilibri que li quedava. Aixecà les mans per esgarrapar-me. Jo li vaig agafar un canell i vaig començar a torçar-li darrera l’esquena. La noia era forta, però jo ho era molt més. Llavors ella decidí deixar de fer forces amb la mà i recolzar tot el cos contra la meva mà dreta, la que l’estrenyia contra mi. Amb una sola mà no podia dominar-la. Començà a deixar-se caure a terra i jo vaig haver d’ajupir-me amb ella, seguint el seu moviment.

Amb la remor apagada de la nostra lluita no vaig sentir si gemegava una post del trespol o no. Em semblà, això sí, que sentia córrer les anelles d’una cortina. No n’estava segur, i no tenia temps per a estudiar la qüestió. Una figura aparegué sobtadament a la meva esquerra, una mica endarrera, fora del meu camp visual. Només vaig poder endevinar que era un home, i un home corpulent.

De seguida l’escena esclatà entre flames i obscuritat. Fins que vaig perdre els sentits.