38

Kingsley s’agità, sobresaltat. Obrí els ulls, però no va moure el cap. Mirà Patton, mirà Degarmo, i finalment em mirà a mi. Tenia els ulls vermells, però plens de vida. Es va incorporar pesadament en la butaca i es passà les mans per la cara.

—M’he adormit —digué—. M’he adormit fa un parell d’hores. Estava moll com un peix. En tot cas, més del que m’agrada.

Deixà caure les mans al costat del seu cos.

Patton va dir:

—Us presento el tinent Degarmo, de la policia de City Bay. Vol parlar amb vós.

Kingsley mirà un moment Degarmo i de seguida em mirà a mi. Quan parlà, la seva veu sonà tranquil·la i cansada, mortalment fatigada.

—Així, l’heu lliurada a la policia? —digué.

—Anava a fer-ho, però no ho he fet —vaig dir.

Kingsley es quedà meditant la meva resposta, tot mirant Degarmo. Patton havia deixat la porta oberta. Després anà a obrir les persianes de les dues finestres i les mateixes finestres, i es va asseure en una cadira, prop d’una d’elles amb les mans encreuades damunt el ventre. Degarmo mirà Kingsley.

—La vostra muller és morta, Kingsley —digué brutalment—. Suposant que sigui una notícia per a vós.

Kingsley el mirà fixament, i s’humitejà els llavis.

—S’ho pren amb molta calma, oi? —digué Degarmo—. Ensenyeu-li el mocador.

Vaig treure’m el mocador de la butxaca i el vaig desplegar. Degarmo l’assenyalà amb el dit gros.

—És vostre? —preguntà.

Kingsley va fer que sí amb el cap, i tornà a humitejar-se els llavis.

—Ha estat un error, deixar-vos això allà —digué Degarmo.

Respirava una mica afanyosament. Tenia les aletes del nas comprimides i unes arrugues molt fortes se li marcaven als costats de la boca.

Kingsley digué, sense perdre la calma:

—Deixar-m’ho on?

Amb prou feines havia mirat el mocador. Quant a mi, no m’havia mirat gens.

—A l’edifici Granada, carrer vuitè, Bay City. Apartament 618. Us sona d’alguna cosa, tot això?

Ara Kingsley em mirà.

—És on era ella? —féu, en un murmuri.

Vaig fer que sí amb el cap.

—Ella no volia que jo pugés —vaig dir—. Però jo no volia donar-li els diners sense haver-la fet parlar abans. Ha confessat que havia matat Lavery. Després ha tret una pistola i ha intentat matar-me a mi. Algú ha sortit de darrera una cortina i m’ha estabornit abans que pogués veure qui era. Quan he recobrat el coneixement, ella era morta.

Li vaig explicar com havia mort, i quin aspecte tenia. Li vaig dir què havia fet jo aleshores, i què m’havia passat després.

El senyor Kingsley m’escoltava sense moure un sol múscul de la cara. Quan vaig haver acabat de parlar, féu un gest vague en direcció al mocador.

—I què té a veure, el mocador, amb tot això? —preguntà.

—El tinent el considera com una prova que vós éreu la persona amagada darrera la cortina.

Kingsley medità aquestes paraules meves. Vaig tenir la impressió que no acabava d’entendre la situació. Recolzà el cap al respatller de la butaca, i va dir:

—Continueu. Suposo que sabeu de que parleu. Jo no.

—Està bé —féu Degarmo—. Feu l’estúpid, si voleu. A veure què en traieu. Comenceu per explicar-nos què heu fet, aquesta nit, un cop heu deixat la vostra amigueta a casa seva.

Kingsley digué, amb calma:

—Si us referiu a la senyoreta Fromsett, no l’he acompanyada a casa seva. Ha agafat un taxi per anar-hi. Jo pensava tornar a casa meva, però no ho he fet. M’he estimat més venir aquí. He pensat que el viatge, l’aire de la nit i el silenci m’ajudarien a recobrar la serenitat.

—Ja ho veieu! —féu Degarmo, en to de mofa—. A recobrar la serenitat després de què, si puc preguntar-ho?

—Després de la mala estona que havia passat aquesta nit.

—Home! —féu Degarmo—. D’això, en dieu un mala estona? Qualsevol diria que més aviat us hi heu divertit, escanyant la vostra dona i clavant-li les ungles al ventre!

—No digueu aquestes coses, fill meu —digué Patton, des de la seva cadira, prop de la finestra—. Això, no heu de dir-ho. Encara no heu aportat cap prova ni res que s’hi assembli.

—No? —féu Degarmo, girant-se cap ell—. I aquest mocador, què, panxut? No és una prova?

—Per ara no ha sortit en la història, que jo ho hagi sentit, almenys —digué Patton, pacíficament—. I una altra cosa: no sóc panxut. Estic una mica plenet, i prou.

Degarmo deixà de mirar-lo, fastiguejat, i tornà a encarar-se amb Kingsley.

—Suposo que no heu anat a Bay City, oi, aquesta nit? —féu, asprament.

—No. Per què hauria hagut d’anar-hi? Marlowe s’encarregava de tot. I no veig per què feu tants escarafalls d’aquest mocador. Marlowe el portava al coll.

Degarmo es quedà clavat, immòbil. Després es girà cap a mi i em foradà amb una mala mirada.

—No hi veig la punta —digué—. Honradament, no la hi veig. No serà que hi ha algú que m’està prenent el pèl? Algú com ara vós, per exemple?

Jo vaig dir:

—Jo només us he dit que aquest mocador era a l’apartament, i que a primera hora d’aquesta mateixa nit l’havia vist al coll de Kingsley. No m’heu preguntat res més. Sinó, hauria pogut afegir que després me l’hi he posat jo, perquè la dama amb la qual havia de trobar-me pogués identificar-me més fàcilment.

Degarmo s’allunyà de Kingsley i es recolzà contra la paret, a l’extrem de la llar de foc, tot estirant-se el llavi inferior entre el polze i l’índex de la mà esquerra. La dreta la tenia caiguda al costat, amb els dits lleugerament encorbats.

—Ja us he dit que jo no havia conegut mai la senyora Kingsley, personalment —vaig continuar—. Només n’havia vist una instantània. Calia que un dels dos pogués identificar l’altre amb tota seguretat. Bé, en realitat jo l’havia vista ja una altra vegada, sense saber-ho. I tampoc no l’he reconeguda immediatament. —Em vaig girar cap a Kingsley—. La senyora Fallbrook —vaig dir.

—Em pensava que havíeu dit que la senyora Fallbrook era la propietària de la casa —digué Kingsley, lentament.

—Això em digué ella. I això vaig creure’m jo, llavors. Per què hauria hagut de dubtar-ne?

Degarmo s’escurà la gargamella. Tenia els ulls molt oberts, una mica massa, potser. Li vaig explicar la meva conversa amb la senyor Fallbrook, a casa de Lavery, i la curiosa escena en què em va tenir sota l’amenaça de la seva arma fins que, sense més ni més, me la donà.

Quan vaig haver acabat, Degarmo digué, lentament:

—No vaig pas sentir que li expliquéssiu res d’això, a Webber.

—No li ho vaig explicar pas. No volia haver de confessar que ja havia estat a la casa tres hores abans. Ni que havia anat a explicar-ho a Kingsley abans d’avisar la policia.

—Ve’t aquí una cosa que els de la policia us farem pagar cara —digué Degarmo, amb un somriure fred—. Redéu, si n’he estat, d’ase. Quant li pagueu, a aquest bergant, perquè encobreixi els vostres crims, Kingsley?

—La tarifa habitual —digué Kingsley—. I un premi de cinc-cents dòlars si pot demostrar que la meva dona no assassinà Lavery.

—Llàstima que no ha pogut guanyar-lo —digué Degarmo, en to de mofa.

—No sigueu estúpid —vaig dir—. Ja l’he guanyat.

Es féu un silenci a la cambra. Un d’aquests silencis tensos, en els quals hom té la impressió que d’un moment a l’altre tot ha d’esclatar com una bomba. No passà res. El silenci persistí, pesant i sòlid, com una paret. Kingsley s’agità lleugerament en la seva butaca i al cap d’una estona, féu que sí amb el cap.

—Ningú no pot saber-ho millor que vós, Degarmo —vaig dir.

Patton tenia tanta expressió a la cara com un tros de fusta. Mirava Degarmo amb calma. I no mirava Kingsley gens ni mica. Degarmo em mirava a mi, en un punt fix entre els meus dos ulls, però com si no em veiés, com si mirés molt lluny, cap en una muntanya, a l’altra banda d’una vall.

Al cap d’una estona, que a mi em semblà una eternitat, Degarmo digué, sense aixecar la veu:

—No entenc per què. Jo no en sé res, de la dona de Kingsley. Que jo sàpiga no l’havia vista mai… fins aquesta nit.

Acalà les parpelles una mica i em sotjà, meditativament. Sabia perfectament què diria jo. Tot i això, vaig dir-ho:

—No, tampoc no l’heu vista, aquesta nit. Perquè ja feia més d’un mes que era morta. La senyora Kingsley morí ofegada al llac del Cervatell. La dona que heu vist morta a l’Edifici Granada era Mildred Haviland, i Mildred Haviland era Muriel Chess. I puix que la senyora Kingsley era morta molt de temps abans que Lavery morís, això significa que la senyora Kingsley no el matà.

Kingsley clogué els punys amb força, damunt els braços de la butaca, però no va dir res, res en absolut.