5

San Bernardino es coïa sota el sol de la tarda. L’aire era tan calent que em cremava a la llengua. Jo conduïa panteixant, per manca d’alè, i vaig aturar-me el temps suficient per comprar-me una ampolla de whisky, per si em desmaiava abans d’arribar a les muntanyes. Després vaig començar l’ascensió a Crestline. En vint-i-cinc quilòmetres la carretera pujava mil cinc-cents metres. Tot i l’altura, la calor continuava essent asfixiant. Quaranta quilòmetres de carretera de muntanya em van menar en un lloc anomenat Bubbling Springs. Allà hi havia un sortidor de gasolina i una cantina, només, però allò semblava el paradís, de fresca que hi feia. D’allà endavant, ja no vaig tenir més calor.

La presa de Puma Lake era guardada per un sentinella a cada extrem i un altre apostat al mig. El primer que vaig trobar em va fer tancar els vidres del cotxe abans de travessar-la. A un centenar de metres de la resclosa, una corda amb flotadors de suro barrava el pas a les embarcacions de plaer. Fora d’aquests detalls no semblava que la guerra hagués afectat gaire Puma Lake.

Les canoes lliscaven per damunt de l’aigua blava i els bots a motor hi traçaven solcs d’escuma blanca; se sentien els xiscles de les noies que els tripulaven. Ça i lla es veien pescadors que, havent pagat dos dòlars per la llicència, intentaven rescabalar-se’n amb algun peix dessaborit del llac.

La carretera vorejava un greny de granit i baixava després fins al nivell del llac. El paisatge començà a decorar-se amb noies vestides amb pantalons de fantasia, mocadors al cap, sandàlies, i bruses cridaneres.

A un quilòmetre i mig del poble, sortia de la carretera principal una altra carretera que es dirigia cap a les muntanyes. Un rètol rústic, posat a l’encreuament, deia: «Llac del Cervatell, 2 Km. i 800 m.» Vaig endinsar-me per aquella carretereta. Durant el primer quilòmetre vaig veure unes quantes cabanyes de fi de setmana escampades pels vessants muntanyosos. Després, no res. Més enllà, una altra carretera, més estreta, desembocava en la meva, i un altre rètol de fusta deia: «Llac del Cervatell. Carretera particular. No hi passeu».

Vaig fer entrar el Crysler per aquesta carretera, escalant amb cautela la muntanya, entre roures, atzerolers i silenci, deixant endarrera una petita cascada. Un ocell de colors vius llançà un clam des d’una branca, i un esquirol em mirà amb ira, i repicà furiosament amb una pota contra la pinya que tenia aferrada. Un pica-soques deixà de picotejar el tronc on s’havia posat, el temps suficient per mirar-me. Així vaig arribar, per fi, en una barrera d’entrada i un altre rètol.

Passada la barrera, la carretera serpentejava uns dos-cents metres entre els arbres; després, tot d’una, vaig veure als meus peus un petit llac ovalat, entre roques i herbei, com una gota de rosada caiguda en una fulla. A l’extrem més proper del llac hi havia una petita presa de ciment armat, amb una corda que feia de barana, i un vell molí en un costat. Prop del molí es dreçava una cabanya de troncs de pi, amb l’escorça i tot.

A l’altra banda del llac hom veia una cabanya gran, aquesta de pi de Califòrnia, i, un tros enllà, dues cabanyes més. Per a anar-hi, la carretera feia la volta al llac. Però a peu un hom hi podia arribar en un moment, passant per la presa. Les tres cabanyes eren tancades. La més gran tenia persianes a les finestres i un finestral apaïsat que mirava al llac.

A l’altra punta del llac, hom hi veia una mena de petit moll i una construcció que semblava un pavelló per a una banda de música. En una post, hom hi llegia, pintat amb lletres blanques: «Campament Kilkare». La cosa em va sorprendre, en aquells verals. Vaig baixar del cotxe, i em vaig dirigir cap a la cabanya més propera. Darrera la cabanya se sentien els cops d’una destral.

Vaig trucar a la porta de la cabanya, amb el puny clos. La destral emmudí. Una veu d’home digué, cridant, alguna cosa. Jo em vaig asseure en una roca i vaig encendre una cigarreta. Es van sentir uns passos, que s’atansaven, darrera la cabanya; uns passos irregulars. A la fi aparegué un home de cara colrada, amb una destral a la mà.

Era un tipus corpulent, no gaire alt, que coixejava marcadament de la cama dreta. Anava per afaitar, tenia els ulls blaus, i un cabell grisenc i arrissat, massa llarg, que li arribava fins a les orelles. Portava pantalons de mecànic i una camisa blava oberta sobre el coll musculós. Tenia una cigarreta en un racó dels llavis. M’adreçà la paraula amb veu aspra, però sense gens d’accent camperol.

—Digueu.

—El senyor Bill Chess?

—Jo mateix.

Em vaig aixecar, vaig treure’m la carta de presentació de Kingsley i la hi vaig allargar. L’home mirà el paper amb els ulls mig clucs, entrà a la cabanya i en sortí posant-se les ulleres. Llavors llegí la nota atentament, i la rellegí encara. Se la guardà a la butxaca de la camisa, en cordà la tapeta, i m’allargà la mà.

—Tant de gust, senyor Marlowe.

Vam encaixar. La seva mà semblava un tros de fusta sense ribotejar.

—Voleu veure la cabanya de Kingsley, oi? Us l’ensenyaré amb molt de gust. Que potser se la venen?

Em mirà fixament, tot assenyalant l’altra banda del llac amb el dit gros.

—Potser sí —vaig fer—. A Califòrnia tot es ven i es compra.

—És ben veritat. Aquella és la seva, la de pi vermell. Decorada amb pi de nusos, teulada de ciment armat, fonaments de pedra, bany complet, amb dutxa, persianes enrotllades a totes les finestres, una bona llar de foc, una estufa de petroli al dormitori gran, que prou falta fa a la primavera i a la tardor, cuina de gas, etcètera. Tot de primera classe. Va costar vuit mil dòlars. I són diners, per una cabanya de muntanya. Ah!, i un dipòsit particular, més amunt, per a l’aigua.

—I d’electricitat i telèfon, què? —vaig preguntar, només per fer-m’hi simpàtic.

—D’electricitat, sí que n’hi ha. De telèfon no. Ara no hi ha manera d’aconseguir-ne. I si fos possible, fer arribar els fils fins aquí costaria un ronyó.

Em mirà amb els seus ulls blaus, i jo el vaig mirar a ell. Tot i la seva aparença sanitosa, d’home que viu a l’aire lliure, s’endevinava que era un bevedor. Tenia la mena de pell lluenta i greixosa dels borratxos, les venes inflades, i els ulls excessivament brillants.

—No hi viu ningú, ara, aquí? —vaig dir.

—No. La senyora Kingsley hi va ser, fa unes quantes setmanes. Però se’n tornà. Qualsevol dia la tornarem a veure per aquí, suposo. No us ho ha dit Kingsley?

Vaig mostrar-me sorprès.

—Per què? Que va amb la cabanya, la senyora?

L’home esclafí el riure, tirant el cap endarrera. Un riure que semblava l’espetegar d’un tractor, i que ressonà en el silenci de la muntanya.

—Redéu, quina una! —panteixà, rient encara—. Diu que si va amb la cabanya, la…!

Deixà anar una altra riallada, i després tancà la boca de cop, com una trampa.

—Sí, és una bona cabanya —digué, mirant-me amb una certa prevenció.

—Són còmodes, els llits? —vaig preguntar.

Es tirà endavant i va somriure.

—Que potser voleu que us faci una cara nova, mestre? —digué.

El vaig mirar bocabadat.

—Ara sí que no hi caic —vaig dir—. No us entenc.

—Com voleu que ho sàpiga, jo, si els llits són còmodes? —digué furiós, i mantenint-se a la distància adequada per poder clavar-me un directe, si convenia.

—No sé per què no hauríeu de saber-ho —vaig fer—. Però vaja, no hi insistiré. Ja ho comprovaré jo mateix.

—Sí —féu l’home, amb ira concentrada—, que us penseu que no us oloro d’una hora lluny, els de la bòfia? Hi he jugat a fer i amagar per tots els Estats de la Unió. Merda per a vós, mestre. I merda per a Kingsley. De manera que ara l’home lloga un poli perquè pugi a veure si me li poso els pijames? Escolteu, mestre, jo puc tenir una pota ranca i tot el que vulgueu, però les dones que podria…

Vaig allargar una mà per interrompre’l.

—Ep, que rellisqueu! —li vaig dir—. Jo no he vingut a investigar la vostra vida amorosa. Ni tan sols conec la senyora Kingsley. Quant al senyor Kingsley, aquest matí l’he vist per primera vegada a la vida. Què dimoni us passa, home!

Acalà els ulls i es fregà els llavis amb el dors de la mà, amb força, com si volgués fer-se mal. Després aixecà la mà a l’altura dels seus ulls i l’obrí i tancà diverses vegades, tot mirant-se els dits, que li tremolaven una mica.

—Perdoneu, senyor Marlowe —va dir, lentament—. Anit vaig agafar una paperina de ca l’ample, i avui tinc més ressaca que set suecs plegats. Fa un mes que sóc sol aquí, i estic que enraono en veu alta.

—Que us vindria de gust una xerricada?

Els ulls li van brillar.

—Porteu mam?

Em vaig treure l’ampolla de whisky de la butxaca i li’n vaig ensenyar l’etiqueta i el precinte verd.

—No m’ho mereixo —va dir—. Maleït siga, no m’ho mereixo. Voleu que porti un parell de gots o us estimeu més entrar?

—Estarem millor aquí fora. M’agrada la vista.

L’home entrà a la cabanya i en sortí amb un parell de gotets. Es va asseure a la roca, al meu costat. Tot ell feia olor de suor refredada.

Vaig destapar l’ampolla i li’n vaig servir una bona ració, i una de lleugera per a mi. Vam fer dringar els gots, l’un contra l’altre, abans de beure. L’home engolí el primer glop després de paladejar-lo, i va somriure.

—Carat, això és bo i no enganya —va dir—. Em pregunto per què m’he exaltat d’aquesta manera. Suposo que això de viure sol acaba que et guilla. Sense amics, sense dona. —Féu una pausa, i afegí, mirant-me de reüll—. Especialment sense dona.

Vaig seguir amb els ulls fits en l’aigua blava del llac. Sota una roca que sobresortia, un peix pujà a la superfície dibuixant un rastre de llum i un cercle de petites onades que s’anà eixamplant. Un oreig suau agitava les cimes dels pins, fent una remor dolça com la de les ones a la platja.

—La dona em va deixar —digué Chess, lentament—. Em va deixar, fa un mes. Un divendres, el 12 de juny. No l’oblidaré pas, aquest dia.

Vaig posar-me rígid, però això no em privà de servir-li més whisky. El divendres, 12 de juny, era justament el dia en què la senyora Crystal Kingsley havia d’haver assistit en una festa, a ciutat.

—Però a vós què us interessa, això, oi? —digué l’home.

I en els seus ulls blaus hom hi llegia un profund desig de parlar-ne, tan clarament com si hi fos escrit amb totes les lletres.

—No és cosa meva, és clar —vaig dir—. Per si us ha d’alleujar…

Chess va fer que sí amb el cap.

—Dos individus desconeguts es troben en un banc del parc —va dir—, i comencen a parlar de Déu. No us hi heu fixat mai. Tipus que no parlarien de Déu ni al seu millor amic.

—És ben veritat —vaig dir.

L’home tornà a beure i mirà cap al llac.

—Era una noia de primera —digué, suaument—. Una mica llarga de llengua, de vegades, però de primera. Muriel i jo ens vam enamorar a primera vista. La vaig trobar en un local de Riverside, fa un any i tres mesos. No era la mena de local on podies esperar trobar una noia com Muriel, però així va ser. Ens vam casar. Jo l’estimava. Bojament. I no hi volia jugar.

Em vaig moure una mica, per recordar-li la meva presència, però no vaig voler dir res, per por de trencar l’encís. Vaig seguir amb el got a la mà, sense beure. Beure m’agrada, però no quan algú em fa servir de diari íntim.

L’home seguí, tristament:

—Però ja sabeu què passa, amb el matrimoni; amb tots els matrimonis. Al cap d’un quant temps, un tipus com jo, un inútil com jo, comença a tenir ganes de tastar d’altres plats. Ja sé que és una vergonya, però és així.

Em mirà, i vaig dir que l’entenia perfectament.

S’empassà un altre glop, i acabà de buidar el got. Li vaig passar l’ampolla. Un pica-soques saltava de branca a branca d’un pi veí, sense moure les ales ni parar-se per recobrar l’equilibri.

—Sí —digué Bill Chess—, tots els mutilats de guerra acabem guillats. Jo com els altres. Aquí em teniu tan còmode, sense haver de pagar lloguer, cobrant la meva pensió cada mes, i casat amb la rossa més repolida, com mai no n’heu vist cap. I, tanmateix, m’entesto, i me’n vaig amb l’altra. —Assenyalà la cabanya de pi de Califòrnia, a l’altra banda del llac, que apareixia més vermella que mai a la claror de darrera hora de la tarda—. Davant mateix de casa, com aquell qui diu, i amb una bagasseta de no res que ni tan sols m’interessava. Diastre, si en podem arribar a ser, de porcs, els homes!

Es va beure el tercer got i deixà l’ampolla damunt la roca. Va treure’s una cigarreta de la butxaca de la camisa, encengué un llumí amb l’ungla i xuclà el fum àvidament. Jo respirava amb la boca oberta, més silenciós que un lladre darrera una cortina.

—Què dimoni! —seguí Chesss—. Si havia de faltar-li, a la pròpia, el menys que podia fer era anar una mica més lluny i buscar-me alguna mossa d’un altre tipus, no? Doncs no. La de la cabanya és rossa com Muriel, i del mateix tipus, la mateixa estatura, i els ulls gairebé iguals. Ara, en tota la resta, quina diferència! No pas més bonica, per a ningú, i per a mi, ni la meitat. Però ja veureu com va anar. Jo era darrera la seva cabanya, aquell matí, cremant fullaraca i sense ficar-me en res, com no m’hi fico mai. I vet aquí que la mossa surt per la porta de darrera de la cabanya amb un pijama tan transparent que se li veia a través el rosat dels mugrons. I ella que em diu, amb la seva veu arrossegada, de gandula: «Vine a beure una copa, Bill. No treballis tant, en un matí tan bonic». I jo, que el mam m’agrada una mica massa, entro i faig la copa. I després una altra, i una altra, i una altra. I com més me la miro, més li veig uns ulls de llit que no es pot demanar més.

Féu una pausa i em mirà.

—M’heu preguntat si ells llits de la cabanya són còmodes, i m’ha pujat la mosca al nas. No ho podíeu entendre. Són massa records, per a mi. Sí, mestre, el llit on jo em vaig ficar és còmode.

Emmudí i deixà les seves paraules en l’aire, suspeses. Després van anar caient, a poc a poc, i és féu el silenci. Chess agafà l’ampolla i la mirà. Era evident que sostenia una lluita. Guanyà el whisky, com sempre. Bill va beure llargament, directament de l’ampolla, i després la tapà amb força, com si això volgués dir alguna cosa. Agafà un còdol i el llançà a l’aigua.

—Vaig tornar per la presa —digué, a poc a poc, amb la llengua una mica pastosa per l’alcohol—. Tornava tot cofoi, pensant-me qui sap què. Però Muriel, d’una manera o altra, ho havia vist tot, i em va rebre dient-me les coses pitjors que no m’ha dit mai ningú.

—I us va abandonar —vaig dir, quan ell es va interrompre.

—Aquella mateixa nit. Jo no era a casa. No em veia en cor de quedar-m’hi. De manera que vaig saltar al meu Ford i vaig anar cap al nord del llac, amb un parell d’amics tan bergants i perduts com jo mateix. Cap a les quatre del matí vaig tornar a casa, i Muriel se n’havia anat; havia fet l’equipatge i se n’havia anat, deixant només una nota damunt l’escriptori i una mica de crema de bellesa al coixí.

Va treure’s un paper tot suat d’una cartera tronada i me’l passà. Era escrit en llapis, en un full d’un carnet de notes. I deia:

«Ho sento, Bill, però m’estimaria més morir que continuar vivint amb tu. Muriel».

L’hi vaig tornar.

—I la d’allà, què? —vaig preguntar, assenyalant l’altra banda del llac, amb la mirada.

—La d’allà no res —digué Bill—. Va fer l’equipatge, i guillà la mateixa nit. No l’he tornada a veure. Ni vull tornar-la a veure. De Muriel, no n’he sabut res, tampoc, en tot el mes; ni una sola paraula. No tinc cap idea d’on pot ser. Potser amb algun altre home. Espero que la tractarà millor que jo.

S’aixecà, es va treure unes claus de la butxaca i les va fer dringar.

—De manera que si voleu anar a donar una ullada a la cabanya de Kingsley, res no us en priva. I gràcies per haver escoltat la meva auca. I pel whisky. Teniu.

Agafà l’ampolla i me la tornà, gairebé buida.