22

A primera hora del vespre vaig tornar a Hollywood, al meu despatx. L’edifici havia estat abandonat pels oficinistes, i els corredors eren silenciosos. Les portes eren obertes, i les dones de fer feines feien neteja a les oficines.

Vaig obrir la porta de la meva, i vaig recollir una carta que vaig trobar a terra, al peu de l’escletxa que feia de bústia. Vaig deixar el sobre damunt la taula sense ni mirar-lo.

Després de treure’m l’americana i la corbata em vaig asseure a la meva taula, i vaig servir-me una generosa ració de l’ampolla que tenia en un calaix. No em va alleujar de res. Vaig servir-me’n una altra, amb el mateix resultat.

A aquelles hores Webber ja devia haver vist Kingsley. Potser ja cercaven la seva dona. En tot cas, no trigarien a fer-ho. La cosa era ben clara, per a la policia. Massa clara, per al meu gust.

Vaig agafar el sobre i el vaig obrir. No portava segell. La carta deia: «Senyor Marlowe: els pares de Florence Almore són els senyors (Eustace) Grayson, que actualment viuen al Rossmore Arms. Avinguda D’Oxford, 640. Ho he comprovat trucant per telèfon. Vostra, Adrienne Fromsett».

Una cal·ligrafia elegant, com la mà que l’havia dibuixada. Vaig deixar la carta en un cantó i em vaig servir una altra beguda. Començava a sentir-me menys encaparrat.

Vaig anar a rentar el got al lavabo, i ho vaig aprofitar per a refrescar-me una mica. Em vaig mirar la galta, que semblava una mica inflada. No gaire, però prou per a fer-me sentir altra vegada una onada d’ira. Em vaig passar la pinta, tot examinant els meus cabells. Cada vegada en tenia més de grisos. I la cara que hi havia sota els cabells tenia una expressió malaltissa. No em va agradar gens.

Vaig tornar a la taula, i vaig rellegir la carta de la senyoreta Fromsett.

Després em vaig quedar assegut, immòbil, sentint com la pau del vespre començava a entrar per les finestres obertes i m’anava amarant a poc a poc.