3

Altair Street, a Bay City, era un carrer curt, de no més de tres o quatre blocs, que acabava amb una alta reixa de ferro, la qual tancava una finca espaiosa. Al darrer bloc, que quedava tancat per la reixa, només hi havia dues cases, l’una davant l’altra. La més petita era el número 623.

Vaig passar-hi per davant amb l’automòbil, vaig fer la volta al semicercle pavimentat del capdavall del carrer i vaig tornar endarrera per aparcar davant el solar contigu a la casa de Lavery. La casa tenia la porta principal una mica per sota del nivell del carrer, un terrat a dalt, els dormitoris als soterranis, i un garatge. La porta era estreta, i enreixada. Al costat hi havia un picaporta de ferro. Vaig trucar.

No passà res. Vaig prémer el timbre que hi havia en un costat, i tampoc no passà res, tot i que se sentí el truc dintre la casa. Vaig tornar a fer servir el picaporta. Res encara. Vaig arribar-me al garatge i, empenyent-ne la porta, vaig poder veure que hi havia un cotxe a dintre.

En el mateix moment, del garatge de davant sortí un Cadillac negre, que, en passar per davant de la casa de Lavery, reduí la marxa. L’home que el conduïa, un individu prim, amb ulleres de sol, em mirà fixament, com si la meva presència el molestés. Li vaig tornar una mirada igualment glacial, i l’home seguí el seu camí.

Tornant a la porta de Lavery, vaig trucar altre cop amb el picaporta. Aquesta vegada vaig tenir èxit. Parcialment. S’obrí l’espiell i un tipus ben plantat, d’ulls brillants, em mirà a través de la reixa.

—Feu molt d’escàndol —digué una veu.

—El senyor Lavery?

Va dir que sí, que ho era. Li vaig passar una tarja a través de la reixa. La veu digué:

—Ho sento. Però avui no necessito cap detectiu privat.

—Treballo per a Derace Kingsley.

—Al diable, vós i ell! —digué.

I tancà l’espiell, de cop. Vaig recolzar-me en el timbre amb una mà, mentre amb l’altre treia una cigarreta de la butxaca i l’encenia. Llavors la porta s’obrí d’una batzegada i aparegué un minyó alt, amb eslip de bany, sandàlies i un barnús blanc.

Vaig retirar el dit del timbre i li vaig somriure:

—Què passa? —vaig dir—. Us faig por, o què?

—Torneu a trucar i us tiro a l’altra banda de carrer —féu ell.

—No sigueu criatura —vaig dir—. Sabeu perfectament que em rebreu.

Li vaig plantar el telegrama davant els ulls.

—Oh, per tots els déus, entreu d’una vegada —remugà.

Vaig entrar en una sala d’estar d’ambient molt agradable, amb una xemeneia encesa. Prop de la llar de foc hi havia un gran ram de flors d’atzeroler, una mica pansides, però que encara feien goig. Damunt una tauleta, prop del sofà, hi havia una ampolla de Vat 69 uns vasos i una galledeta per al gel. Al fons de la cambra es veia el començament de l’escala que baixava als dormitoris.

Lavery tancà la porta i es va asseure al sofà. Agafà una cigarreta d’una capsa de plata, la va encendre, i em mirà, irritat. Jo vaig seure davant seu. Era, realment, un home ben plantat. El tipus clàssic de conquistador professional.

Vaig mirar-lo una estona en silenci.

—Au, home, per què no ens ho dieu, on és, ella? —vaig dir, a l’últim—. També ho descobrirem, al capdavall, i si ens ho dieu ja no us haurem de molestar més.

—No n’hi ha prou amb un detectiu particular, per a molestar-me —féu ell.

—Us equivoqueu. N’hi ha prou. Un detectiu particular és capaç de molestar qualsevol. És tossut i com que li paguen per fer-ho, no li ve d’un pam.

—Mireu —digué Lavery—. Ja he llegit el telegrama. És bola. Jo no vaig anar a El Paso amb Crystal Kingsley. Fa molt de temps que no l’he vista. De molt abans de la data d’aquest telegrama. No he tingut cap contacte amb ella. Ja li ho vaig dir, a Kingsley.

—Si no vau anar a El Paso amb ella —vaig dir—, per què va enviar aquest telegrama?

—No en tinc ni la més lleugera idea.

—Seguim un altre camí, doncs —vaig dir. I assenyalant el ram d’atzeroler, vaig fer—. El vau collir al llac del Cervatell, oi?

—Per aquests volts n’hi ha molt —digué, despectivament.

—Però aquí no floreix així.

Lavery va riure.

—Vaig ser allà la tercera setmana de maig, si voleu saber-ho. També ho esbrinaríeu. Va ser la darrera vegada que la vaig veure.

—Pensàveu casar-vos-hi?

—Ho havia pensat —digué, llançant una glopada de fum—. És rica. I els diners sempre són útils. Però hauria estat una manera massa dura de guanyar-ne.

Vaig fer que sí amb el cap, sense dir res. Després d’una pausa, tornà a mirar la meva tarja.

—De manera que us dediqueu a remenar en els femers? —va dir—. I us dóna gaire, això?

—Home, no res que mati. Però vaja, algun dòlar de tant en tant.

—I sempre brut de quisca, oi? —féu.

—Mireu, senyor Lavery, no tinc ganes de barallar-me amb ningú. Anem al gra. El senyor Kingsley creu que sabeu on és la seva dona, però no li ho voleu dir. Per malícia o per delicadesa. Aquest telegrama bé ha de voler dir alguna cosa.

Llavors em llançà una ràpida mirada i va dir:

—Jo la vaig plantar. Potser envià aquest telegrama per venjar-se, per crear-me problemes. Havia de pujar a la finca un cap de setmana i no hi vaig anar. N’estava tip.

—Ja —vaig fer jo. I el vaig mirar fixament, una estona—. No m’acaba de convèncer, la història. M’agradaria més si em dèieu que havíeu anat a El Paso amb ella, i us havíeu barallat allà. Què? Donem per bona l’explicació que us dic?

Envermellí, sota la pell torrada pel sol.

—Diastre! —digué—. Ja us he dit que no vaig anar enlloc amb ella. Enlloc. No us en recordeu?

—Ho recordaré quan m’ho creuré.

Llavors apagà la cigarreta esclafant-la contra el cendrer. S’aixecà àgilment, sense presses, i em va dir:

—Molt bé. I ara, foteu el camp. Sortiu a prendre l’aire. Ja en tinc prou, d’aquesta sessió de tercer grau. Perdeu el temps; el meu i el vostre, si és que val alguna cosa.

Jo em vaig aixecar i li vaig somriure.

—No molt, però sí el que em paguen. I a propòsit d’això, a què us dediqueu, vós, des que no treballeu per a Kingsley?

—Què n’heu de fer?

—No res. Ja ho esbrinaré —vaig dir, atansant-me cap a la porta.

—En aquest moment no faig res —digué llavors, fredament—. Espero un destí a l’Armada d’un moment a l’altre.

—Que us provi —vaig dir.

—Au, adéu-siau. I no cal que us molesteu a tornar. No seré a casa.

Vaig obrir la porta, que rascava amb el terra, una mica reinflada per la humitat de la badia.

—Potser hauré de tornar —vaig dir—. Però només si descobreixo alguna cosa que valgui la pena.

—De manera que continueu creient que menteixo —féu, a punt d’esclatar.

—Sospito que sabeu alguna cosa que no em dieu. Potser no m’interessarà. Però si és alguna cosa que m’interessa és molt probable que us caldrà tornar-me a treure de casa.

—Amb molt de gust —digué—. I la pròxima vegada porteu algú amb vós, perquè us hi acompanyi, després. Per si caieu de closca i quedeu sense sentits.

Llavors, sense com va ni com ve, escopí a l’estora, davant els seus peus. Em va fer gràcia: com quan veus una dona, aparentment distingida que comença a dir paraulotes.

—Adéu, pollastret —vaig dir.

En tancar la porta, vaig haver de fer-ho de cop, perquè no ajustava bé. Un cop a la vorera em vaig quedar mirant la casa de l’altra banda del carrer.