16

El vestíbul del pis de baix tenia una porta a cada extrem, i dues al mig, de costat. Una d’aquestes darreres era d’un armari encastat. L’altra era tancada. Vaig entrar en una de les cambres dels extrems. No semblava que fos habitada, normalment. A l’altre dormitori hi havia un llit ample, una catifa, un tocador amb un mirall i un llum fluorescent sobre el mirall.

Damunt el tocador, hom hi veia un escampall de pólvores facials. En una tovallola, hi havia una marca de llapis de llavis. Al llit, els coixins mostraven una depressió, com si hi haguessin dormit dues persones. De sota d’un dels coixins sortia un mocador de senyora. Als peus del llit hi havia un pijama negre, molt extremat. Tota la cambra feia una olor molt intensa de perfum de xiprer.

Em vaig preguntar què en devia haver pensat, la senyora Fallbrook, de tot allò.

Vaig mirar al meu voltant i em vaig veure reflectit a la lluna de la porta d’un armari. La porta tenia un pom de vidre. Vaig posar la mà al pom de vidre, no sense abans embolicar-lo amb el mocador, i vaig mirar dintre l’armari. Hi havia uns quants vestits d’home. Però no tots ho eren.

També hi havia un vestit jaqueta de dona, blanc i negre, i unes sabates blanques i negres a terra, i un barret de palla amb una cinta blanca i negra. Hi havia d’altres vestits de dona, però no els vaig examinar.

Vaig tancar l’armari, i vaig sortir del dormitori, amb el mocador a la mà, per si havia d’obrir alguna altra porta.

La del costat de l’armari encastat la que era tancada, devia ésser la del bany. Vaig somoure-la, però no cedí. Ajupint-me una mica, vaig poder veure que enmig del pom hi havia una petita obertura, per a introduir-hi una clau sense osques, especial, en cas que algú s’hi quedés tancat.

Lògicament, la clau havia de ser dins l’armari encastat del costat. Però no hi era. Vaig provar d’obrir amb la fulla del meu ganivet, però era massa prima. Vaig tornar al dormitori, a buscar un neteja-ungles. Serví perfectament. La porta del bany s’obrí.

Damunt una cistella hi havia un pijama d’home. A terra, un parell de sabatilles. Al costat de la pica del lavabo hi havia una maquineta d’afaitar i un tub de crema, destapat. La finestra del bany era tancada, i tota la cambra feia una olor estranya, acre.

A terra, damunt les rajoles verdes del bany, hi havia tres càpsules buides. I al vidre glaçat de la finestra, hom li veia un forat rodó ben net. A l’esquerra i una mica per damunt de la finestra es veien dos senyals de bala, amb el projectil incrustat a la paret.

La cortina de la dutxa era tancada. La vaig obrir d’una revolada. Les anelles van fer un soroll agut, que, no sé perquè, em semblà una mena de profanació.

Vaig sentir que el clatell se m’encarcarava. Era allà, certament: caigut al fons de la banyera, mig estintolat sota les dues aixetes, mentre l’aigua de la dutxa li queia lentament damunt el pit nu.

Els dos orificis del pit eren d’un color blau fosc, i tots dos eren prou a prop del cor per haver-lo matat. L’aigua que rajava contínuament s’havia endut tota la sang.

Els ulls del cadàver tenien una expressió brillant i expectant, molt curiosa, com si hagués sentit l’olor del cafetó de l’esmorzar, i estigués a punt de sortir a prendre-se’l.

Ve’t aquí una feina ben feta. T’acabes d’afaitar, et despulles per dutxar-te, i t’ajups una mica per regular la temperatura de l’aigua, un cop dins la banyera. S’obre la porta darrera teu i algú entra. Algú que resulta que és una dona. Amb una pistola. Mires la pistola, i la dona dispara.

Erra tres trets. Sembla impossible, a tan poca distància, però és així. Potser és una cosa normal. He corregut tan poc món, jo!

No pots fugir. Potser podries llançar-te contra la dona, si no et trobessis com et trobes. A part que, si ets una persona normal, el pànic et té immobilitzat, petrificat.

Després sonen dos dispars més, o tres. I rellisques paret avall, i, als teus ulls, ja no hi ha ni por, tan sols. Són només els ulls buits d’un mort.

La dona allarga la mà i engega la dutxa. Després deixa tancada la porta del bany, i, en fugir de la casa, llença la pistola a terra.

Havia estat així, realment? No podia saber-ho, és clar.

Em vaig ajupir per tocar el braç del mort. Era glaçat. Vaig sortir del bany, deixant la porta oberta, i vaig tornar al dormitori. De sota el coixí, vaig estirar el mocadoret. Hi havia dues inicials brodades: A.F.

«Adrienne Fromsett», vaig pensar. I vaig deixar anar una riallada. Una riallada no massa sincera, ho reconec.

Després vaig embolicar el mocador en un tros de paper i me’l vaig ficar a la butxaca.

Un cop a dalt, vaig fer un ràpid escorcoll de la sala d’estar. No vaig trobar res de particular.

Després vaig sortir al carrer, i vaig mirar cap a la casa del doctor Almore. Ningú no en sortí cridant. Ningú no tocà cap xiulet de policia. Tot era en pau, sota el sol. No hi havia cap motiu per exaltar-se No havia passat res. Simplement, Marlowe havia trobat un altre cadàver. Com cada dia, no? Aviat la furgoneta dels morts decidiria de seguir-lo, per a guanyar temps.

Vaig tornar on tenia el cotxe aparcat, i vaig allunyar-me immediatament d’aquell barri de mort.