2

El despatx del senyor Kingsley tenia tot el que un despatx particular que s’estimi ha de tenir. Es veia que hom no havia mirat prim en les despeses.

Derace Kingsley passà darrera la seva opulenta taula i es va asseure en una poltrona entapissada amb cuir. Agafà un cigar d’una capsa de caoba i coure i el va encendre, sense presses. Quan acabà, llançà una glopada de fum i va dir:

—Sóc un home de negocis. No estic per perdre temps. La vostra tarja diu que sou detectiu particular autoritzat. Ensenyeu-me algun document que ho demostri.

Vaig treure la cartera i li vaig ensenyar el que calia. Kingsley examinà els documents, i em llança la cartera per damunt de la taula. La fotocòpia de la meva llicència va caure a terra, però ell no es va prendre la molèstia d’excusar-se’n.

—No conec aquest M’Gee que dieu —digué—. Jo conec el sheriff Petersen. Li vaig demanar un home de confiança per a aquesta feina. Suposo que sou vós.

—M’Gee és de la comissaria de Hollywood i depèn de l’oficina del sheriff —vaig dir—. Podeu comprovar-ho.

—No cal. Suposo que em servireu. Però no vull bromes. I recordeu que quan llogo un home, el vull meu. Ha de fer exactament el que jo li digui i callar com un mort. O surt com un coet. Ha quedat clar? Espero que no em trobeu massa brusc.

—Si no us fa res, m’estimo més no contestar això darrer —vaig dir.

Kingsley arrugà les celles.

—Quant voleu cobrar? —preguntà, secament.

—Vint-i-cinc diaris i les despeses. I vuit centaus per quilòmetre de cotxe.

—Absurd —va dir—. Una exageració. Quinze diaris pelats. I ja és massa. Pagaré el quilometratge, sempre que serà raonable. Res de passejades de plaer.

Vaig deixar anar un glop de fum de la meva cigarreta, i no vaig dir res. Semblà sorprès de veure que no protestava. S’inclinà damunt la taula i m’apuntà amb el cigar.

—Encara no us he contractat —digué—, però, si ho faig, l’afer és absolutament confidencial. Res de parlar-ne amb els amics de la poli. Entesos?

—De quina feina es tracta, senyor Kingsley?

—Què n’heu de fer? Feu tota mena de feina detectivesca, no?

—No, tota mena no. Només les coses netes.

Em mirà als ulls, tancant les barres amb força.

—Per exemple, no m’ocupo d’afers de divorci —vaig dir—. I exigeixo cent dòlars com a provisió de fons, quan es tracta de desconeguts.

—Bé, bé —digué, amb veu sobtadament suau—. Bé, bé.

—Quant a si sou brusc o no amb mi —vaig dir—, la majoria de clients comencen o bé plorant amb el cap sobre el meu pit, o escridassant-me per demostrar-me qui és l’amo. Però generalment acaben mostrant-se molt raonables… si encara viuen.

—Bé, bé —repetí Kingsley, amb la mateixa veu suau, sense deixar de mirar-me—. Perdeu gaires clients? —preguntà.

—No, si em tracten com cal —vaig dir.

—Teniu un cigar —m’oferí.

Vaig agafar un cigar i me’l vaig ficar a la butxaca.

—Vull que trobeu la meva dona —digué—. Ha desaparegut, fa un mes.

—Bé —vaig dir—. La trobaré.

L’home posà ambdues mans damunt la taula. Em mirà fixament.

—Ho crec —digué. Després va somriure—. Ningú no m’havia picat els dits com vós en quatre anys —digué.

Jo callava.

—Diantre —digué—. M’ha agradat. Francament. M’ha agradat. —Es passà una mà per la cabellera espessa—. Se’n va anar fa un mes —digué llavors—. D’una cabana que tenim a muntanya. Prop de Puma Point. Coneixeu Puma Point?

Li vaig dir que sí.

—Tenim la finca a cinc quilòmetres del poble —digué—. Hi mena una carretera particular. És a la vora d’un llac particular. El llac del Cervatell. Tres propietaris d’allà hi vam construir una presa, per millorar les finques. Entre tots tres som propietaris de tot l’indret. És molt gran però no està desenvolupat, i tal com estan les coses encara n’hi ha per temps, és clar. Els meus amics hi tenen dues cabanes i jo una altra, i un individu que es diu Bill Chess viu amb la seva dona en una altra, sense pagar lloguer, i vigila les nostres. És un veterà mutilat, pensionat pel govern. I ve-t’ho aquí, tot. La meva dona hi pujà a mitjan maig, baixà dues vegades, dos caps de setmana, i el 12 de juny havia d’assistir en una festa, però no hi va comparèixer. Des de llavors no l’he vista més.

—I quines mesures heu pres? —vaig preguntar.

—Cap. No he fet absolutament res. Ni tan sols he pujat a la finca.

Es quedà esperant que jo li preguntés per què.

—Per què? —vaig dir.

Tirà endarrera la seva poltrona, per poder obrir un calaix. En va treure un diari plegat i me l’allargà. El vaig desplegar, i vaig trobar-hi un telegrama. L’havien transmès des d’El Paso, el 14 de juny, a les 9.90 del matí. Era adreçat a Derace Kingsley, Carson Drive 965, Beverly Hills, i deia:

Passo la frontera per aconseguir divorci mexicà stop em casaré amb Chris stop bona sort i adéu Crystal.

Vaig deixar el telegrama damunt la taula, mentre ell m’allargava una instantània gran i molt clara on es veia un home i una dona asseguts la platja, sota un para-sol. L’home portava eslip i la dona un vestit de bany molt atrevit. Era una dona rossa, jove, ben feta i somrient. L’home era un tipus bru i ben plantat. Un metre vuitanta del típic castigador. Tenia unes ulleres de sol a la mà i somreia a l’objectiu amb l’actitud de l’home que està avesat a posar.

—És Crystal —digué Kingsley—, i aquest home és Chris Lavery. Per mi podien casar-se i anar-se’n plegats a l’infern, si volien.

Vaig posar la fotografia damunt el telegrama.

—Bé, i el problema, on és? —vaig preguntar.

—A la cabana no tenim telèfon —digué— i la festa que havíem de celebrar no tenia cap importància. De manera que vaig rebre el telegrama quan encara no m’havia encaparrat massa amb la seva absència. La notícia no em va sorprendre gaire. Crystal i jo havíem acabat, feia anys. Ella viu la seva vida i jo la meva. La meva dona té una fortuna pròpia, força quantiosa. Una renda d’uns vint mil dòlars l’any. Crystal sortia molt i es divertia tant com podia. Jo sabia que Lavery era un dels seus amics. Em va sorprendre una mica, això sí, el fet que es casessin, perquè ell és el tipus clàssic que no es casa. Però tot plegat era prou versemblant, compreneu?

—I què més?

—No va passar res, en dues setmanes. Llavors, l’Hotel Prescott de San Bernardino es posà en contacte amb mi per dir-me que al seu garatge hi havia un Packard Clipper registrat a nom de Crystal Grace Kingsley i que ningú no l’havia reclamat, i que què volia que fessin. Els vaig dir que el guardessin i els vaig enviar un taló. Tampoc no en vaig fer massa cas, d’això. Vaig suposar que Crystal encara era fora de l’Estat, i que devien haver anat a Mèxic amb el cotxe de Lavery. Fa tres dies, però, vaig trobar Lavery davant el Club Atlètic, aquí mateix, a la cantonada. I em va dir que no sabia res de Crystal.

Kingsley em llança una mirada breu i allargà el braç per agafar una ampolla i dos gots de color que hi havia damunt la taula. Els omplí i me n’atansà un. Mirà el seu a contrallum i va dir, a poc a poc:

—Lavery em va dir que no havia fugit amb ella, que feia dos mesos que no l’havia vista, i que no havia tingut cap contacte de cap mena.

—I us el vau creure? —vaig preguntar.

Kingsley va fer que sí amb el cap, tot arrugant les celles. Aixecà el got i el buidà. Després l’enretirà en un costat. Jo vaig tastar el meu. Era whisky. Però no de primera.

—El vaig creure —digué Kingsley—, no pas perquè sigui un individu digne de confiança. El vaig creure perquè és un bergant i un inútil que es pensa que fa qui sap què pispant la dona als amics i omplint-se’n la boca, encara. Sé que res no l’hauria fet més feliç que poder demostrar que m’havia pispat la meva. Conec molt bé aquests fatxendes, i més encara aquest. Durant un temps va córrer per nosaltres, i anava sempre amb l’aigua al coll. D’altra banda, li vaig ensenyar el telegrama enviat des d’El Paso, de manera que, per què hauria hagut de mentir-me?

—Potser ella l’havia deixat plantat —vaig dir—. Això l’hauria ferit en el seu punt més sensible: el seu orgull de Casanova.

Kingsley semblà que s’animava una mica, però no gaire. Remenà el cap.

—Continuo sentint-me inclinat a creure’l —va dir—. Haureu de demostrar-m’ho, que m’enganyava. És una de les coses per les quals us he contractat. Però hi ha una altra cosa. Jo tinc una bona col·locació, aquí; molt bona, però no passa de ser una col·locació. No podria resistir un escàndol. I no em convindria gens que la meva dona hagués tingut problemes amb la policia.

—Policia?

—Entre d’altres activitats —digué Kingsley, àcidament—, la meva dona de tant en tant pispa coses de les botigues, quan ha begut massa, per exemple. Ja he tingut algunes escenes d’aquest tipus, amb gerents de magatzems. Fins ara l’he salvada sempre del pitjor, però, ara…

—Li han pres mai les impressions digitals?

—No l’han detinguda mai —digué Kingsley.

—No vull dir això. No sé si sabeu que, de vegades, els gerents d’aquestes empreses obliguen els cleptòmans a deixar les impressions digitals. A canvi d’això, no els denuncien a la policia, però així els espanten i en fan un arxiu per a l’associació de botiguers. Si les impressions d’un d’ells apareixen massa sovint, se li tiren al damunt.

—Que jo sàpiga, no li ho han fet mai, això —digué Kingsley.

—Bé, jo crec que de moment no cal que hi pensem, en això. Si l’haguessin agafada, us haurien avisat, o ella mateixa hauria demanat socors. —Vaig assenyalar el telegrama—. I això és de fa un mes. Si hagués passat el que temeu, ja seria al carrer. Tot just li haurien fet una amonestació, potser, per ser la primera vegada.

—Em tranquil·litzeu —digué Kingsley, servint-se més whisky.

—Poden haver passat moltes coses —vaig dir—. Potser fugí amb Lavery i després van partir peres. Potser va fugir amb un altre, i el telegrama és pura mentida. Potser va fugir sola, o amb una altra dona. Potser es va passar de la ratlla, bevent, i l’han tancada en un sanatori per sotmetre-la a una cura. Potser s’ha ficat en un embull que no podem ni sospitar. En algun joc brut.

—Per l’amor de Déu, home, no digueu aquestes coses —protestà Kingsley.

—Per què no? És possible. Pel que m’heu dit, senyor Kingsley, és jove, bonica, inquieta i un cap verd. Beu, i fa coses perilloses quan ha begut. Atreu els homes, i pot haver-se embolicat amb algun «ganxo». M’equivoco?

—No —féu Kingsley.

—Portava gaires diners a sobre?

—Li agradava portar-ne molts. Té compte corrent propi, i pot disposar dels diners que vol.

—Teniu fills?

—No.

—Quines relacions teniu amb el seu banc? Podríeu aconseguir un detall dels talons que ha pagat durant els darrers dos mesos?

—No. Una vegada ho vaig intentar, i m’ho van negar.

—Podríem aconseguir-ho —vaig dir—, i és possible que calgui fer-ho. Però hauríem de recórrer a l’Oficina de Persones Perdudes. Suposo que no us faria cap gràcia.

—Si me’n fes, ja no us hauria contractat —digué Kingsley.

Vaig ficar-me a la butxaca el telegrama i la fotografia.

—Començaré per anar a veure Lavery, i després m’arribaré al llac del Cervatell. Em cal l’adreça de Lavery i una nota per a aquest home que té cura de la vostra finca.

Kingsley agafà un paper de la casa i es posà a escriure ràpidament. Després em passà el paper. Deia: «Estimat Bill: Us presento el senyor Philip Marlowe, que vol donar una ullada a la finca. Ensenyeu-li la cabana, si us plau, i ajudeu-lo en tot el que pugueu. Vostre, Derace Kingsley».

Vaig plegar el paper i el vaig ficar al sobre que Kingsley havia escrit mentrestant.

—I de les altres cabanes que hi ha allà, què me’n podeu dir? —vaig demanar.

—No hi ha anat ningú, encara, aquest any. Un dels propietaris és funcionari a Washington, i l’altre és a Fort Leavenworth.

—Ara l’adreça de Lavery —vaig dir.

—Viu a Bay City. Sé anar-hi, però no recordo l’adreça. La senyoreta Fromsett us la donarà. No cal que sàpiga per què la voleu. I voleu cent dòlars, heu dit, no?

—Exactament —vaig fer, tot aixecant-me. Després d’una pausa, vaig dir—: No m’amagueu res… res d’important?

—No —digué Kingsley—. No us amago res. Estic preocupat i vull saber on és la meva dona. Si n’esbrineu alguna cosa, telefoneu-me, a l’hora que sigui.

Vam encaixar, i vaig sortir a la sala de recepció.

—El senyor Kingsley diu que potser vós podreu donar-me l’adreça de Chris Lavery —vaig dir a la senyoreta Fromsett, mirant-la a la cara.

La noia agafà, lentament, una llibreta d’adreces, la fullejà, i digué, amb veu tensa i glacial:

—L’adreça que tenim és Altair Street 623, Bay City. Fa més d’un any que el senyor Lavery no treballa aquí. Pot haver-se mudat.

Li vaig donar les gràcies i vaig anar cap a la porta. D’allà estant la vaig mirar. Seia tota encarcarada, amb els ulls perduts en la llunyania i dues rosetes a les galtes.

Vaig tenir la impressió que el senyor Chris Lavery no li era precisament un record agradable.