19

La senyoreta Fromsett mirà el mocador, em mirà a mi, agafà un llapis i empenyé el mocador amb l’extrem on hi havia la goma d’esborrar.

—Què és aquesta olor? —preguntà—. Insecticida?

—Sembla essència de sàndal, no?

—Essència sintètica, de baixa qualitat. Repulsiva, diria. I per què m’ensenyeu aquest mocador, senyor Marlowe?

La noia em mirava amb ulls glacials.

—L’he trobat a casa de Chris Lavery, sota el coixí del seu llit. I porta unes inicials.

La senyoreta Fromsett desplegà el mocador sense tocar-lo amb els dits, sempre amb l’extrem del llapis.

—Sí, hi ha dues inicials brodades —digué, amb veu irada i freda alhora—. I resulten justament les meves inicials. És això el que voleu dir?

—Sí —vaig fer—. Probablement Lavery coneix una dotzena de dames que tenen les mateixes inicials, és clar.

—De manera que, al capdavall, us heu proposat ser insolent —digué la senyoreta Fromsett, amb ira reprimida.

—És vostre, el mocador, o no?

La noia vacil·là. Allargà la mà per agafar una altra cigarreta i la va encendre. Després sacsejà el llumí lentament, per apagar-lo, tot mirant com la flama en consumia la fusta.

—Sí, és meu —digué—. El devia perdre allà. Fa temps. I us asseguro que no el vaig posar sota el coixí del seu llit. És això el que volíeu saber?

Veient que jo no deia res, afegí:

—Chris devia deixar-lo a alguna amiga seva… a la qual agradava aquesta mena de perfum.

—M’imagino la mena de dona que hauria de ser —vaig fer—. I no trobo que faci per a Lavery.

La senyoreta Fromsett exhibí un somriure amarg.

—Em penso que haureu de rectificar una mica la imatge que us heu fet de Chris Lavery —digué—. Qualsevol toc de refinament que li hàgiu observat és pura coincidència.

—Acabeu de dir una cosa ben poc amable, tractant-se d’un home que és mort —vaig dir.

Un moment, la senyoreta Fromsett va romandre immòbil, i em mirà com si jo no hagués dit res i esperés que digués alguna cosa. Després un estremiment la va recórrer tota ella. Va estrènyer les mans amb força, i arrugà la cigarreta. Llavors la mirà i la llençà al cendrer amb un gest brusc.

—L’han matat a trets, a la dutxa —vaig dir—. I tot fa pensar que l’assassí ha estat una dona que ha passat la nit allà. Lavery s’acabava d’afaitar. La dona ha deixat una pistola a l’escala, i aquest mocador sota el coixí del llit.

La senyoreta Fromsett es va moure lleugerament a la cadira. Ara els seus ulls eren buits de tota expressió.

—I esperàveu que jo pogués donar-vos alguna informació sobre tot això? —preguntà, durament.

—Mireu, senyoreta Fromsett, també a mi m’agradaria mostrar-me suau, distant i subtil a propòsit d’aquest afer. M’agradaria jugar aquest joc, per una vegada, amb la suavitat amb què vós voldríeu que el juguéssim. Però ningú no m’ho permetrà mai: ni els clients, ni la policia ni la gent contra la qual jugo. Per més que provi de mostrar-me amable, sempre acabo de nas en ple femer i mirant de treure l’ull a algú.

La senyoreta Fromsett fa ver que sí amb el cap, com si amb prou feines m’hagués sentit.

—Quan… quan el van matar? —preguntà.

I tornà a estremir-se lleugerament.

—Aquest matí, suposo. Poc després d’haver-se llevat. Ja us he dit que acabava d’afaitar-se i anava a dutxar-se.

—Deu haver estat bastant tard, doncs —digué la senyoreta Fromsett— i jo sóc aquí des de dos quarts de nou.

—Jo no crec pas que l’hàgiu matat vós.

—Molt amable per part vostra —digué la noia—. Però el mocador és meu, no? Encara que el perfum no ho sigui. I em temo que els de la policia no deuen ser gaire sensibles a la qualitat dels perfums… ni de res.

—No… i el mateix podeu dir dels detectius privats —vaig dir—. Us diverteix gaire, la cosa?

—Oh, Déu meu! —digué, prement-se els llavis amb força, amb el dors de la mà.

—Fos qui fos l’assassí, li disparà cinc o sis trets —vaig dir—. Només el tocà dues vegades. Lavery es trobava acorralat sota la dutxa. Devia ser una escena terrible. Amb molt d’odi per una de les dues bandes. O un cervell terriblement fred.

—Era fàcil odiar Lavery —digué la senyoreta Fromsett—. I més fàcil encara estimar-lo. Les dones, fins i tot les decents, cometen errors lamentables, en aquests casos.

—Esteu dient-me que altre temps vau creure que l’estimàveu, però que ja havia passat tot, ara, i que no l’heu matat vós, oi?

—Sí. —Ara la seva veu sonava lleugera i seca, com el perfum que no li agradava portar a l’oficina—. Estic segura que sabreu respectar la meva confidència. —Va riure, breument, amargament—. Mort —digué—. Aquell pobre noi, egoista, bergant, ben plantat, traïdor… Mort i acabat per sempre. No, senyor Marlowe, no l’he matat jo.

Vaig esperar que es calmés. Al cap d’un moment, va dir:

—Ho sap, el senyor Kingsley?

Vaig fer que sí amb el cap.

—I la policia, naturalment.

—No encara. Almenys no per mi. Jo l’he trobat. La porta era ajustada, només. He entrat, i l’he trobat.

La senyoreta Fromsett agafà el llapis i tornà a furgar en el mocador.

—I això del mocador, ho sap el senyor Kingsley?

—Només ho sabem vós i jo i la persona que el posà allà.

—Molt amable per part vostra —digué la noia, secament—. I molt amable de pensar el que heu pensat.

—Trobo en vós una certa qualitat, una mena de dignitat que m’agrada —vaig dir—. Però no us feu il·lusions. Què volíeu que pensés? Potser us penseu que he tret el mocador de sota el coixí, l’he olorat i m’he dit: «Bé, bé, les inicials de la senyoreta Adrienne Fromsett…». Adrienne Fromsett deu haver conegut íntimament Lavery, potser molt íntimament. Diguem, tan íntimament com pot concebre-ho la meva ment maliciosa, que és dir molt. Però aquest perfum sintètic barat no és propi de la senyoreta Fromsett. I el mocador era sota el coixí, i la senyoreta Fromsett no deixa mai els seus mocadors sota el coixí dels llits dels homes. Per tant, això no té absolutament res a veure amb la senyoreta Fromsett. No és sinó una il·lusió òptica.

—Oh, calleu —digué.

Vaig somriure.

—Quina mena de noia us penseu que sóc? —féu ella.

—Us he conegut massa tard per a poder-vos-ho dir.

Envermellí, però delicadament, i en tota la cara, aquesta vegada.

—Teniu cap idea de qui pot haver-ho fet? —preguntà després.

—Idees sí, però no passen de ser això: idees. Temo que la policia ho trobarà molt clar. A l’armari de Lavery hi ha roba de la senyora Kingsley. I quan sàpiguen tota la història, i el que passà ahir al llac del Cervatell, sospito que ja no s’hi pensaran més i allargaran la mà per agafar les manilles. És clar que primer hauran de trobar-la. Però no els costarà gaire.

—Crystal Kingsley —murmurà la senyoreta Fromsett—. Això li mancava, a ell!

—Potser no ha estat ella —vaig dir—. Pot haver hi motius que ignorem completament. Pot haver estat algú com el doctor Almore.

La senyoreta Fromsett aixecà el cap bruscament.

—Podria ser —vaig insistir—. No hi ha res que ho impedeixi. Ahir estava molt nerviós, el doctor, per ser un home innocent. És clar que de vegades els innocents també tenen por.

Vaig aixecar-me. Ella, asseguda encara, assenyalà el mocador.

—I això què? —preguntà.

—Si fos meu, el rentaria, per treure’n aquest perfum.

—Ha de voler dir alguna cosa, no?

Vaig riure.

—No crec que signifiqui res. Les dones sempre es deixen el mocador, pertot. Un tipus com Lavery devia col·leccionar-ne, i els devia tenir en un calaix, amb una bosseta de perfum de sàndal. Algú els devia trobar i en devia agafar un per fer-lo servir. O bé ell mateix l’hi deixà, i es divertí estudiant les reaccions de l’altra davant les inicials. Jo diria que això seria molt propi d’ell. Adéu-siau, senyoreta Fromsett, i gràcies per haver volgut parlar amb mi.

Abans de sortir, encara vaig preguntar-li:

—Recordeu com es deia l’individu del diari que donà tota aquella informació a Brownwell?

La noia va fer que no amb el cap.

—I el cognom dels pares de la senyora Almore?

—Tampoc. Però probablement podria esbrinar-ho per a vós. Ho intentaré amb molt de gust.

—Com?

—Generalment aquestes coses consten a les esqueles, no? I segurament es publicà alguna esquela als diaris de Los Angeles.

—Seríeu molt amable si ho féssiu —vaig dir.

Vaig mirar-la un moment, admirant la seva bellesa serena i elegant, i vaig sortir del despatx. La rosseta de la central em mirà amb expectació, els llavis entreoberts, esperant més barrila.

Però jo ja n’havia perdut les ganes. Vaig sortir.