18

M’ESTAVEN SACSEJANT. Algú m’havia agafat per l’espatlla i m’estava sacsejant.

—Qui d’hora va al llit i d’hora s’aixeca…

Qui m’estava parlant? Els ulls no se’m volien obrir. La feina era massa carregosa tan sols per esbrinar qui em parlava. Vaig començar a sentir més coses: soroll de plats, gent que xerrava i, en sabatilles, anava d’un cantó a l’altre de l’habitació.

Amb un esforç, vaig aconseguir aixecar les parpelles un instant. La llum del sol entrava per les finestres! La claror em va fer tancar els ulls de seguida.

Tot seguit, vaig sentir cantar un gall! Però, què feien, despertant-nos a l’hora dels galls? ¿Tantes coses a fer teníem aquell dia que ens havien de despertar d’hora per poder-les fer totes?

—Au, vinga. És hora de llevar-se!

Una altra vegada aquella veu.

A les palpentes, vaig asseure’m al llit i, finalment, vaig aconseguir obrir els ulls del tot. Era com despertar-se al bell mig d’una cruïlla. Hi havia dues infermeres per cada pacient. Empenyien tauletes amb rodes aquí i allà, s’enduien els orinals bruts i en portaven de nets, feien comprovacions…

Vaig agafar el suc de taronja i en vaig prendre una mica. Tenia la mateixa temperatura que l’habitació. Vaig tastar una torrada. Eeecs! Horrible. Era freda. Aquelles torrades eren com fusta cremada tallada a quadrets. Però, què importava allò? Havia aconseguit passar la nit sense que ningú no m’ataqués. Encara era viu!

Després d’esmorzar, vaig llegir un parell de tebeos. Fins i tot, durant uns instants, vaig parlar d’apèndixs amb el xicot del meu costat. Se sentia molt millor que la nit anterior.

Just abans de dinar, la infermera que solia repartir el suc de taronja, va aparèixer amb unes crosses. Vaig tenir el pressentiment que eren per a mi, i la vaig encertar.

Eren de fusta i tenien com un coixinet de cuir a la part superior.

—Estàs preparat per anar a veure en Peter?

—Dusting —vaig dir, mentre feia que sí amb el cap.

—Bé, primer de tot, hauràs d’aprendre a caminar amb això. T’ensenyaré com es fa perquè ho vegis —va dir.

Se’n va posar una sota cada braç, va anar fins al passadís i va tornar. Ho feia realment bé.

—Ara et toca a tu —va dir.

Vaig enretirar els llençols i vaig asseure’m en un cantó del llit, amb les cames penjant. En aquesta posició, vaig posar-me la part superior de les crosses sota les aixelles.

—I no podria anar-hi amb una cadira de rodes? —vaig demanar.

—Vinga, Roger. Si gairebé ja camines…

—I què passa si una es trenca i caic a terra?

—Escolta bé, Roger. Això és el que has de fer.

Vaig escoltar-la com si tot just m’acabessin de donar les orelles. M’hi jugava la vida.

—Primer de tot, posa’t les crosses al davant. Apa, fes-ho. No, no tan lluny. Així. Assegura’t que les poses paral·leles… Ara, molt a poc a poc, t’hi repenges. Molt bé. Posa-hi tot el pes.

I ara, recordant que no has de posar el peu dolent a terra, fes-te endavant. Surts amb el peu bo, et recolzes a les crosses i tornes a posar el peu bo a terra. Ara, fes-ho tu.

Vaig agafar les crosses. Després de comprovar si eren ben posades a terra, em vaig aixecar.

Una petita volada i vaig aterrar sobre el peu bo. Així de senzill. Ho havia fet. M’havia mogut uns vuit centímetres.

Vaig tornar-ho a provar. Les crosses al davant, comprovació i una altra volada. Ostres! Aquesta vegada havia saltat setze centímetres. Vaig preparar-me per al següent salt. Era com intentar córrer amb els pantalons abaixats.

Ho vaig tornar a fer.

—Molt bé, Roger. Ara, una altra vegada —va dir la infermera, mentre caminava al meu costat.

D’aquesta manera, de volada en volada, vaig arribar fins al final del passadís. Davant dels ascensors, vaig tombar a l’esquerra en veure un rètol que deia: Pavelló 4 Oest. Després, un altre passadís. Més endavant, a l’esquerra, després a la dreta i, finalment, a l’esquerra. Havia arribat al pavelló on era en Dusting.

Vaig veure el seu llit sota la finestra.

—Ja no em necessitaràs més —va dir la infermera, abans de desaparèixer darrera meu.

En Dusting devia haver sentit el soroll que feia el meu peu bo quan aterrava. Va deixar la revista que llegia i, amb els seus llavis gruixuts, va dibuixar un somriure.

—Vaja, si és el nostre vell amic, Thesaurus ‘el coix’.

Fos com fos, semblava content de veure’m. Quan vaig haver arribat al seu costat, vaig veure que tenia el braç enguixat, des de l’espatlla fins al canell. Tenia un aspecte impressionant. I jo només el tenia embenat. Ja hi devia tenir vint o trenta signatures, al guix.

Va donar-me un bolígraf.

—Té, Thesaurus. Signa aquí baix, prop del canell.

Vaig inclinar-me i vaig escriure el meu nom on ell m’havia dit. Ell s’ho va mirar sense dir res. Quan vaig haver acabat, va desar el bolígraf.

—Bé, ho vam aconseguir, eh?

—De moment —vaig dir.

En Dusting va arrufar les celles, com si no m’hagués entès.

—Què vols dir amb això?

Vaig seure al seu llit i vaig posar les crosses al meu costat.

—M’he quedat despert tota la nit —vaig dir.

—Tota la nit?

—Bé, gairebé tota —vaig seguir—. Potser em vaig endormiscar uns deu minuts, però res més.

—I per què havies de quedar-te despert tota la nit?

—Estava esperant.

—Esperant què?

—Ja ho saps —vaig dir, esperant que ho entendria. Però no va fer res més que mirar-me fixament, com abans ho havien fet el metge i els meus pares.

—El boig —vaig dir-li a cau d’orella.

En Dusting va fer un soroll sec amb la llengua.

—Algunes vegades, Thesaurus, ets tan beneit que el sol fet de mirar-te em fa sentir estúpid. L’únic boig que hi ha aquí ets tu.

No vaig dir res.

—Oblida’t del boig —va dir tot seguit.

—Oblidar-me’n? No podria. Que pots, tu?

En Dusting va contestar:

—M’ha vingut a veure aquest matí.

Un sentiment estrany em va envair alhora que una mena d’escalfor em pujava a la cara.

—Tranquil·litza’t, Thesaurus, i escolta’m bé. Si no et calmes, t’agafarà un atac.

Va aixecar el braç enguixat i va assenyalar un gargot.

—Es diu Remus McDonnelly… Aquesta és la seva firma —va dir.

Aquell gargot era il·legible.

—Que l’han agafat? —vaig preguntar, d’una manera estúpida.

—Agafar-lo? Agafar-lo? Li van estrènyer la mà i li van donar les gràcies —va dir en Dusting—. Em va dir que havia trobat la teva maleta plena de trastos vells. Aquest matí ha anat a casa teva, a dur-la als teus pares. Ha entrat aquí perquè li agafava de camí.

Vaig repassar el que m’acabava de dir. Tenia un buit molt gran al cap i no es volia omplir.

—No és cap boig, Thesaurus. No ens perseguia escales amunt per menjar-se’ns ni per fer-nos res. Simplement, va pensar que érem lladres i que volíem robar alguna cosa. Es allà on ell viu, en aquella casa.

Vaig fer el que vaig poder per aparentar una certa calma i vaig dir:

—I ¿com és que mai no l’havies vist, si és el lloc de reunió dels de la teva colla?

—Perquè només hi anem de dia, i en Remus hi va quan s’ha fet fosc.

—Aleshores, què fa durant el dia?

—Com vols que ho sàpiga? I tampoc no m’importa. Va ser ell qui va trucar a l’ambulància que ens va venir a recollir.

Jo estava desconcertat. Era com si m’haguessin donat un cop fort al cap. Vaig recolzar la barbeta en una de les crosses mentre, amb ulls perduts, mirava l’aparcament de cotxes que es veia per la finestra. S’estava omplint. Allò volia dir que s’acostava l’hora de les visites.

«Com he pogut ser tan estúpid?», vaig pensar. «Així doncs, en Remus o com se digui, no estava boig. El boig era jo».

Necessitaria una mica de temps per acostumar-me a la idea.

—Eh, Thesaurus —va dir en Dusting.

Vaig tombar-me.

—Vas ser tu qui va tornar a la casa i em va dur fins al carrer, no?

Vaig arronsar les espatlles.

—Suposo que sí —vaig contestar.

—Ja. Bé… bé, ummmmmmmmm. Bé, vull dir… que potser estava equivocat respecte al que vaig dir dels immigrants i tot allò, ja ho saps.

—Immigrants?

—Sí, immigrants —va dir—. En Remus va dir-me que era la paraula adequada per referir-me a la gent que ve del sud…

No em podia creure el que estava passant.

—Sigui com sigui… el que intento dir es… ummmmmmmm… gràcies.

Durant uns instants, tots dos ens vam sentir una mica estúpids. En Dusting va agafar el bolígraf una altra vegada i va fer un parell de gargots al guix. Finalment, va dir:

—De totes maneres, Thesaurus, oblida’t d’això i escolta’m un moment.

Ara havia tornat a agafar la revista.

—Escolta… M’escoltes?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Una gala para-ralo.

—Què???

—Una gala parakalo.

Tot i que ho havia dit d’una manera un xic diferent, no hi havia cap dubte… M’estava tornant boig. En Dusting m’acabava de demanar en grec que li portés, si us plau, una ampolla de llet. Em vaig gratar el cap i, després, vaig donar-m’hi cops amb la mà.

—Tens raó —vaig dir—. M’estic tornant boig. Per un moment he pensat que m’estaves parlant en grec.

—Això era el que feia —va dir en Dusting sense aixecar els ulls de la plana que estava llegint. Tot seguit, va afegir:

—T’he dit, en grec, que em portessis una ampolla de llet, si us plau. En una d’aquestes revistes que hi ha per aquí, he estat llegint coses sobre Grècia. Hi ha dues pàgines on t’ensenyen a dir les coses més elementals com, per exemple, bona tarda, bon dia a tothom, bona nit, moltes gràcies…

—I per què vols aprendre grec?

—Bé, estic pensant que m’agradaria anar a Grècia la pròxima vegada.

—La pròxima vegada, quan?

—La pròxima vegada que m’escapi de casa.

—Ah!

Va tornar a llegir la revista.

—Mira, escolta això: Yasa pa pasto… oftoo efgasisto.

—No —vaig dir—. No ho has dit bé. Yas-soo posso afto efgharisto.

—Torna-ho a dir.

—Yassoo posso afto efgharisto.

Va passar plana, dient:

—Aquí hi ha una frase que potser me l’aprendré més tard.

Va continuar passant planes.

—Sembla un país fantàstic —va dir en veu baixa.

—Jo no me’n recordo —vaig contestar—. Només tenia un any quan vaig marxar.

—Sí, ja m’ho havies dit. Mira aquestes ciutats tan antigues… Espera un moment. ¿Com és que parles grec si només tenies un any quan te’n vas anar?

—El meu oncle me’n va ensenyar.

—Molt pràctic, eh?

Va arrugar aquells llavis tan gruixuts mentre feia una mena de sorollet.

—Sí, suposo que sí —vaig dir.

Després d’haver retornat els llavis a la seva posició habitual, va afegir:

—Pots venir amb mi, si vols…