5

VAIG ESTAVELLAR-ME contra una cosa dura. On era? Què m’havia passat? No sentia res. Només sabia que estava tot cargolat i que els genolls em tocaven la barbeta.

Vaig palpar i vaig notar una cosa humida… Era jo!

Estava assegut en un bassal d’aigua freda, espessa com si fos llot, i completament xop de cintura cap avall.

Vaig treure els braços i vaig tenir la sensació de tocar una cosa porosa, sorrenca. Vaig notar una mena d’humitat als dits, com si hagués tocat… merda. Això és el que vaig pensar. Aleshores vaig aixecar el cap i vaig veure, molt amunt, un grapat d’estrelles.

Ara ja sabia on havia anat a parar. Havia caigut en un forat.

Vaig mirar d’aixecar-me, però tot el que vaig aconseguir va ser moure’m uns centímetres abans de tornar a caure enrere. Sentia un dolor molt intens al peu esquerre, que baixava des del turmell. Semblava com si tingués el peu encès.

Ho vaig tornar a provar, aquesta vegada fent servir el peu bo. I va sortir bé! Vaig aconseguir alçar-me. Però el forat era més fondo del que m’havia pensat. Dret, tot just en treia el nas. Vaig veure la meva maleta, que era on no podia arribar amb la mà.

Vaig provar-ho agafant-me a alguna cosa, qualsevol cosa. Però no hi havia res, res més que brutícia. Vaig intentar agafar-m’hi, però se’m desfeia a les mans. No hi havia res a fer.

Quan vaig provar de saltar sobre un peu, encara va ser pitjor. Ni tan sols el vaig poder aixecar del terra. S’hi havia quedat enganxat.

—No pot pas ser que sortir d’un estúpid forat sigui tan difícil —em deia a mi mateix. Però ho era. Era impossible.

Em vaig ajupir, agafant-me la cara amb les mans, i vaig tancar els ulls. Tenia el cap ple de núvols grisos i densos. Aleshores vaig posar el peu dins el llot per mirar d’alleugerir-ne la cremor, però tampoc va anar bé.

Res no havia anat bé en tot el dia. Les coses només empitjoraven. I ara estava atrapat en un forat just davant la casa d’en Peter Dusting.

Un parell de llàgrimes em van rodolar cara avall, fins a arribar-me a la boca. Tenien un gust salat.

No podria dir quant de temps vaig estar així. Semblava com si mai no s’hagués d’acabar. Vaig començar a comptar per a mi mateix, però, després de no sé quin número, ja m’havia perdut…

Tot d’una, vaig sentir passes, com si algú caminés damunt la grava. O era això o és que hi havia algú que menjava blat de moro torrat.

Vaig posar-me dret ràpidament, mirant en totes les direccions. No es veia res. Vaig continuar escoltant. Fos el que fos, s’estava acostant. Vaig fer un esforç per empassar-me el nus que se m’havia fet a la gola, però no vaig poder. Desesperat, vaig deixar-me caure fins a seure altra vegada. Sentia com si em rostissin el peu a l’ast.

Damunt meu, les passes es van aturar. Res no va passar durant uns minuts, que em van semblar anys. No ho podia resistir, havia de mirar cap amunt.

Vaig veure la silueta d’un cap i unes espatlles. Fos qui fos, m’estava mirant.

«Com és possible que m’hagi vist ningú?», vaig pensar. «Aquí dins sóc pràcticament invisible…».

—Què fas aquí abaix, Thesaurus?

Oh, no! Coneixia aquella veu. Aquelles espatlles quadrades que aguantaven un cap encara més quadrat damunt del qual s’eriçaven uns pèls de mig centímetre… Era en Peter Dusting.

Tanta gent com em podia haver trobat i havia de ser justament ell.

—Sembles idiota, ficat en aquest forat. ¿0 potser tota aquesta porqueria en què t’estàs rebolcant és el teu medi natural?

Veieu el que vull dir quan parlo d’en Peter Dusting? És tan agradable com un mal de queixal.

—I, ara que hi penso, què estàs fent al meu carrer? Que no et recordes de les normes? No es permet el pas als italians, ni als portuguesos, ni als espanyols. Turcs, japonesos i anglesos immigrants tampoc hi poden passar.

—No m’estranya que no tinguis amics —vaig dir en veu molt baixa.

—Què has dit?

—He dit que jo no estic inclòs a la llista. Vaig néixer a Grècia.

—Això et fa un meridional.

—No sóc pas italià. Sóc grec.

—No hi veig cap diferència.

—És una norma estúpida —vaig contestar—. ¿Quina diferència hi ha entre tu i jo, o entre un turc i tu?

Va estar-se un moment pensant.

—D’una banda —va dir finalment—, els turcs tenen la pell més fosca… I pel que fa a això, tu també, Thesaurus.

—En Robert Gardiner té pigues i bé que parleu, tots dos.

—No dic que no, però això és una altra qüestió… I no tinc per què perdre el temps discutint-ho, Thesaurus.

Vaig fer un gran esforç per posar-me dret i vaig tornar a sentir dolor al peu. Vaig aconseguir, però, posar-me de genolls.

Ell em va observar una estona. Finalment, va dir:

—No em diguis que t’has fet mal.

—Penso que m’he trencat un peu —vaig dir—. I, si segueixo tremolant així, em moriré en aquesta mena… d’aigua. No en puc sortir, tot sol.

Havia parat de plorar, però mig gemegava.

—Però què hi fas, aquí abaix? Quan vas saltar dintre aquest forat, vas fer més fressa que dotze persones juntes.

—Hi he caigut.

—No m’importa com hi hagis anat a parar. Només vull saber què penses fer. O és que ets un tafaner?

—Vaig escapar-me de casa… i ara hi tornava.

—Fins on has arribat?

—Oh, gairebé fins a Sydney.

Bé, vaig dir una petita mentida.

—Aleshores, per què has tornat?

—Vaig oblidar-me d’agafar una cosa.

—Vas oblidar-te d’agafar una cosa! Sempre havia pensat que eres idiota, però ara ho sé del cert. Em fa l’efecte que tens problemes, Thesaurus.

Una esgarrifança em va recórrer el cos quan vaig sentir que deia això. Va passar gairebé un minut abans no tornés a dir res.

—He estat pensant, Thesaurus, que potser jo et podria treure d’aquí.

Qui parlava no semblava en Peter Dusting.

—Sí, com que veig que t’has trencat el peu, et podria donar un cop de mà.

—Ho faries?

—Sí, però et costarà alguna cosa.

Ara ja tornava a ser en Peter Dusting una altra vegada.

—Què em donaràs, si et trec d’aquí?

Abans de dir res, vaig pensar una estona.

—Què et semblaria si et donés els meus millors adhesius?

—Ja en tinc molts, d’adhesius.

—Oh… i la meva harmònica?

—No va bé.

—Sí que va bé —vaig dir.

—Aleshores deu ser que no la saps tocar. No, vull alguna cosa més grossa, Thesaurus. Per què no em dones el teu gos?

—El meu gos? Mai de la vida!

—Doncs, haurà de ser la teva bicicleta.

—No te la puc donar! —vaig dir—. Ni que visqués cent anys te la donaria.

Ell es va aixecar i va dir:

—Bé, mira-t’ho així, Thesaurus: sense mi, no sortiràs mai viu d’aquest forat. I, aleshores, la bicicleta ja no et farà cap servei.

No vaig dir res. Ell es va aixecar del tot i va fer com si se n’anés. I se n’anava de veritat. I em deixava tot sol en aquell fastigós forat. Ja no el podia veure.

—D’acord. Pots quedar-te la meva maleïda bicicleta.

En sentir això, va tornar ràpid com un llamp. Es va estirar a terra, amb la meitat del cos penjant dintre el forat.

—Que tens guants, Thesaurus? —va demanar.

—Guants?

—Sí, guants. Potser tu ets diferent, però a mi no m’agrada gaire agafar les mans de ningú.

«¿Algú ha sentit a dir mai de ningú que necessités guants només per no haver de tocar les mans d’una altra persona?», vaig pensar.

—No, Peter. No tinc guants.

—Dusting, m’has de dir Dusting. Recorda-ho, Thesaurus.

—D’acord, d’acord.

—Bé, doncs treu-te el jersei i embolica-t’hi les mans.

Vaig fer el que em deia i vaig estirar el braç dret cap a ell, tot intentant fer-lo arribar ben amunt. Aleshores ell va comprovar que la mà estava embolicada. Quan va agafar-me-la, era com si m’hagués agafat un cadenat. Va buscar la posició correcta, es va aclarir la gargamella i va escopir.

—Quan hagi comptat fins a tres, Thesaurus, salta. Jo t’estiraré i et trauré fora. Però tu has de col·laborar, també.

Vaig estar-hi d’acord.

—Som-hi! Un… dos… tres…

Vaig tibar els músculs i em vaig disposar a fer-ho el millor possible.

«Aquí ve en Roger Thesaurus, la molla humana», vaig pensar.

Va ser el salt més estúpid de la meva vida, suficient per guanyar el Premi Anual al Pitjor Salt.

Havia quedat en una curiosa posició, amb mig cos dintre del forat i l’altra meitat fora. La vora em premia l’estómac i m’havia fet mal a la mà esquerra. L’alè em sortia a glopades i la part superior del meu cos estava comprimida contra en Dusting. Ell va aconseguir sortir de sota meu i, aleshores, CATACRAC! Vam topar de caps.

Sense deixar-me anar el canell, que tenia agafat com una cloïssa, va seure. Després, ja tot va ser senzill. Va continuar estirant fins que vaig ser fora, damunt la grava i la brutícia, pedregots de la mida d’una pilota de tennis, trossos de llauna, cable…

Tot d’una, havia sortit del forat. Tenia l’estómac com si me l’haguessin fregat amb paper de vidre, però era lliure!