15

ESTAVA AJAGUT dintre d’una caixa, de panxa enlaire, emparedat pels quatre costats. La caixa tenia tapa i…

Era un taüt. Un taüt? I què hi feia jo, dintre d’un taüt? Algú havia comès un error molt greu.

—Eh! —vaig cridar—. Eh, no estic pas mort, jo. Algú s’ha equivocat. Traieu la tapa!

Vaig començar a empènyer la tapa amb els genolls, les mans, el cap… amb tot el que vaig poder. Però no es va moure.

—Eh! Estic viu! Que algú em tregui d’aquí!

—Au, calma’t. Relaxa’t. Ja ho sabem, que estàs viu.

Algú m’estava parlant.

—Tot va bé, no t’has de preocupar per res.

No sabia qui era, però semblava com si també fos dintre el taüt, amb mi. Vaig tombar el cap, primer a un costat i, després, a l’altre. No hi havia ningú.

—Tot anirà bé —va dir la veu un altre cop—. El que has de fer és calmar-te. No passa res… res…