16

LA PRIMERA COSA que em va venir al cap quan em vaig despertar va ser el pijama. Era al llit i duia posat el pijama d’una altra persona. El meu era a ratlles i no estampat amb vaixells i avions. Vaig alçar els llençols i vaig mirar els pantalons. Òndia! Els vaixells i els avions baixaven fins als turmells.

Vaig deixar anar els llençols i vaig treure una mica el cap. Era a un hospital! I no només això, era al llit d’un hospital.

Pels barrots cromats del peu del llit vaig veure altres tres llits com el meu. Dos d’ells semblaven ocupats. A l’altre, no hi havia ningú. Una cortina de plàstic, com les de les dutxes, em separava del que hi havia a la meva dreta. A l’esquerra, es veia un passadís on havien aparcat una estranya màquina de la mida d’un aparell de televisió. El terra era de linòleum i, de net que estava, lluïa. Fora d’això, no hi havia res més per veure, tret d’un miler de tubs fluorescents, més o menys…

De sobte, vaig sentir un xisclet que venia d’un dels passadissos. Vaig tenir la impressió que el crit entrava volant a l’habitació on jo era i es ficava al meu llit. Una esgarrifança em va recórrer l’espina dorsal, de dalt a baix.

Vaig agafar-me al cobrellit. Què hi feia jo, allà? Em vaig palpar el cos. L’estómac, les cames, els genolls… Bé, no estava malament del tot. Em feia un xic de mal un genoll, però no era gran cosa. Vaig tocar-me el peu dret i vaig notar dolor al mateix temps que palpava una cosa rara. El tenia embenat, des de mitja cama fins als dits. I si m’haguessin estret la bena una mica més, m’hauria caigut el peu.

—Ah! Per fi t’has despertat, eh, gandul?

Amb el cobrellit sobre el cap, no hi veia gaire, però sabia que aquella veu s’adreçava a mi. Vaig estirar-me i vaig treure el nas a respirar aire pur.

Era dret darrera meu, al costat del passadís. Petit i rabassut, semblava fet de dues pilotes de voleibol: una de petita, el cap, al damunt d’una de més grossa que era el cos. Tot ell era del mateix color blanc, tret de la barba. I somreia, com si algú li acabés d’explicar un acudit.

—Et dius Roger, no? Com va el turmell?

Aquell crit m’havia impressionat de debò. Qui sap quan m’ho farien a mi. Vaig tombar-me, esperant que se n’aniria.

—No tens ganes de xerrar, eh?

Vaig seguir sense dir res.

—Bé. De totes maneres, t’haig d’examinar el peu.

Anava a enretirar els llençols, però els vaig aguantar ben fort perquè no pogués mirar.

—Ja n’hi ha prou, Roger. Què et passa? ¿No vols que vegi com tens el turmell?

Va provar d’estirar els llençols, però jo no el vaig deixar.

—Sigues raonable, Roger. Et prometo que no et tocaré. Tan sols vull donar un cop d’ull al teu peu.

—L’acabo de mirar jo mateix —vaig dir—. Què vol saber?

Va deixar anar un sospir que va durar una eternitat.

—Digue’m, què és el que et preocupa, Roger? Trobes a faltar els teus pares? És això?

—Com he arribat fins aquí? —vaig demanar.

Va mirar-me tot sorprès. Després, va dir:

—T’hi ha dut una ambulància.

—Què li ha passat, a en Dusting? També l’han agafat?

—Qui és en Dusting? Què vols dir, si també l’hem agafat? Això no és una presó, Roger. És un hospital.

Va mirar la seva carpeta.

—Qui és aquest, en Dusting?

—En Peter Dusting. Anava amb mi.

Va tombar un parell de fulls, arrufant les celles.

—Ah, sí. El teu amic Peter. És a la secció quatre amb un braç trencat. Però, a part d’això…

—Un braç trencat! Així doncs, encara és viu?

Va fer que sí amb el cap mentre s’inclinava per posar la carpeta damunt d’una tauleta metàl·lica que hi havia al costat del llit. S’estava preparant per fer alguna cosa.

—Què va passar amb el boig? —vaig preguntar.

—El boig?

Va gratar-se el cap i va afegir:

—Quin boig? De qui parles?

—Vull dir el boig que va intentar matar-nos, a mi i en Dusting.

—Ningú no m’ha dit res de cap boig. Vols dir que no te l’has inventat, eh?

—Li dic que hi havia un boig. En Dusting ho sap.

Llavors vaig notar que tenia les celles molt espesses.

—I com sé jo que vostè no és un dels bojos? —vaig afegir.

—Tinc aspecte de boig, Roger?

Vaig tornar-lo a mirar. Els forats del nas no eren gaire amples. Tampoc no tenia les ungles brutes ni els dits peluts…

—No exactament —vaig dir.

—Aleshores, què? —estava començant a aixecar la veu.

—El crit —vaig respondre—. L’he sentit just abans que vostè entrés aquí. I puc assegurar-li que era un crit humà. Així doncs, si es pensa que m’estaré aquí ajagut…

—Roger! —va esclatar.

—… mentre em torturen i m’arranquen les ungles dels peus i…

—ROGER!!!

Aquesta vegada el vaig sentir. Tothom a l’hospital devia haver-lo sentit. Els meus dos companys d’habitació, sobresaltats, van despertar-se de la seva migdiada. Tenien expressions idiotes a la cara. Una infermera va deixar caure una safata plena de plats. Per un moment, vaig sentir-me incòmode, allà estirat.

Va mirar al seu voltant mentre, nerviosa-ment, s’estirava la barba.

—Mira el que m’has fet fer!

Ja tornava a estar tranquil. Va asseure’s al meu llit. Després d’aclarir-se la gargamella, va inclinar-se cap a mi, com si volgués que ningú més el sentís.

—A vegades, Roger —va dir—, els crits són inevitables. Si haig de dir la veritat, el crit que has sentit l’ha fet un noi de la teva edat.

Va tornar a aclarir-se la gargamella i va afegir:

—Ara ja es troba bé, però quan va arribar aquí, no feia res més que cridar.

—Per què cridava?

—S’havia fet una cremada amb un fogó.

No m’ho acabava de creure.

—Però ara només crida a l’hora de posar-li la pomada.

—Si li fa tant de mal, per què li’n posen, de pomada?

—No tenim cap altre remei, si volem que es curi. I, de fet, ja no li fa mal. El que passa és que ell, abans que li posem la pomada, s’autoconvenç que li farà mal. Es com sentir pessigolles abans que ens en facin, entens el que et vull dir?

No estic segur si ho vaig entendre. De totes maneres, vaig fer que sí amb el cap.

Va mirar-me uns instants, esperant que jo digués alguna cosa. Però no ho vaig fer.

—Els teus pares arribaran de seguida. Són a la sala d’espera. Deixa’m mirar-te el peu. Com més aviat acabem, abans podràs veure’ls.

—Però només una miradeta, eh? —vaig dir.

Va fer que sí amb el cap i jo vaig deixar anar els llençols. Va apartar-los cap un costat i va començar a palpar-me el peu.

—Ei! —vaig dir—. Pensava que només me’l miraria!

—Vols o no vols curar-te, Roger?

Va aixecar-me el peu, me’l va prémer i, després de retorçar-lo, va donar-li copets pertot arreu. Quan va haver acabat, va tornar a posar bé els llençols.

—Com està? —vaig preguntar.

—Oh, bé, bé. Res seriós. És tan sols una regirada. Hauràs de caminar amb crosses un parell de dies…

—Crosses! Crosses! M’està dient tota la veritat, doctor?

—Sí, és clar. Només vull que no el posis a terra durant dos o tres dies.

Va aixecar-se i va anar cap al passadís. Després de fer una mena de senyal a algú que no vaig poder veure, va tornar.

—Una de les infermeres acompanyarà els teus pares fins aquí ara mateix —va dir.

—Doctor, és respecte a en Dusting. Està bé, no? Ja sap què vull dir…

—Sí, està molt bé. Si vols, li diré a una infermera que et dugui a la seva habitació després.

Vaig incorporar-me i ell va posar-me bé els coixins. I, just quan anava a provar com havien quedat…

Van entrar els meus pares. En veure’ls, se’m va fer un nus a la gola. Mai no hauria pensat que els trobaria a faltar tant. El meu pare, arrugat i sempre somrient, i la meva mare, amb els cabells recollits al darrera, buscant les paraules que mai no trobava…

—Oh! —va dir la meva mare.

Semblava impressionada. Vaig mirar el meu pare, que també em mirava esverat i amb la boca oberta.

—Bé, què us passa? Tan mala cara faig?

—Oh, no! I ara, Roger —va dir ella—. Tu mai no fas mala cara.

Em miraven tots alhora, tots tres. Em miraven fixament. I no veien altra cosa que la meva cara… la meva cara! Vaig tocar-me les galtes per primera vegada. Ai! Estaven plenes de nafres i d’esgarrinxades. Sentia com si m’hi clavessin milers d’agulles.

El meu pare em va agafar la mà.

—No t’hi amoïnis, Roger. El doctor diu que les esgarrapades es curaran. El que passa és que, a primera vista, ens hem espantat un xic.

—Tan malament estic? —vaig preguntar.

La mare va somriure, va inclinar-se i va donar-me un petó a la galta, en un lloc on no em va fer mal.

—Demà te’n podràs anar a casa —va dir el metge.

—I com té el turmell? —va demanar la meva mare.

—Li donarem unes crosses. No és res més que una regirada, però no vull que el posi a terra durant un parell de dies.

El meu pare va aclarir-se la gargamella, com si fos la cosa més important que hagués fet en tot el dia.

—La teva mare i jo —va dir— volem que tornis a casa amb nosaltres demà… Vull dir, si ens vols. He decidit subscriure’m a la revista National Geographic. Però, naturalment, si vols continuar el teu viatge cap a Sydney…

—Vols dir que no em tancareu?

—I ara! —va dir el meu pare, rient.

—Aleshores, qui vol anar a Sydney? —vaig dir.

El metge se n’anava.

—Bé, m’hauran de perdonar, tinc altres pacients que haig de veure…

—Doctor —vaig dir—, què ha passat amb el boig?

—Quin boig?

—Ja ho sap. N’hem parlat abans. El que ens va perseguir, en Dusting i a mi. He pensat que, potser, l’han agafat.

La mare, el pare i el metge tenien la mateixa expressió a la cara: com si haguessin vist que el cap em queia i començava a rodolar pel terra.

Aleshores el metge els va mirar i va moure el cap de banda a banda.

«No deuen saber-ne res, del boig», vaig pensar. «Això vol dir que va aconseguir escapar-se, que encara no l’han agafat».

—Que li han donat un sedant? —va preguntar la meva mare, adreçant-se al metge.

—Sí, però els efectes ja li deuen haver passat. Aviat s’adormirà una altra vegada i demà estarà perfectament.

No tenia ganes d’adormir-me. Ells continuaven parlant de no sé què, però jo no els escoltava. No podia deixar de pensar en el boig. Li havíem descobert l’amagatall; ara, no tindria altre remei que eliminar-nos.

«Probablement, primer de tot vindrà a buscar-me a mi», vaig pensar. «També podria ser que comencés per en Dusting i, un cop esborrat del mapa, vingués silenciosament pel passadís i… No estaria pas malament deixar el més dèbil per al final…».

—Roger, Roger. Estàs bé? Semblava com si fossis en un altre món.

—Estava pensant, mamà. Pensant.

No serviria de res si els ho contava tot. Mai no em creurien.

—El teu pare i jo hem de marxar. Per què no dorms una estona? Tornaren demà, després de dinar.

—No sé si demà hi haurà dinar —vaig dir en veu molt baixeta.

La mare va trobar el mateix lloc on m’havia fet el petó abans i me n’hi va fer un altre. El pare em va agafar la mà.

—No t’hi amoïnis, Roger. El doctor diu que et curaràs aviat. El que ha passat és que ens hem espantat una miqueta al principi.

Li era molt senzill dir això. Ell no havia vist el boig.