2

QUAN VAIG TORNAR a aixecar els ulls vaig veure que, per fi, venia l’autobús. Era molt vell, un d’aquells autobusos enormes que van a pas de tortuga. Va reduir la marxa després de grunyir un parell de vegades i finalment, amb un esbufec, es va aturar. Vaig empènyer la maleta escales amunt i, després, m’hi vaig enfilar.

El conduïa en Neil, conegut com Neil «el nerviós». Sempre m’havia semblat massa baix per poder conduir un autobús. Era petit i escanyolit, prim com un secall. Tenia els llavis tan fins que només se li veien quan obria la boca per dir alguna cosa. I el nas semblava un trampolí de fer salts d’esquí.

Tenia molts tics nerviosos, com ara gratar-se el cap o mirar de treure’s un imaginari borrissol de la barba, que feia dies que no s’afaitava. Es passava l’estona donant copets al volant. I quan estava nerviós de veritat, xiulava, però ho feia massa de pressa per poder reconèixer la tonada.

Estava donant copets al volant.

—A l’estació de trens, si us plau, Neil.

Vaig donar-li l’import exacte del viatge.

Va donar dues mitges voltes a la maneta de la màquina expenedora de bitllets i, després d’haver tancat la porta de cop, va posar primera. Jo vaig agafar la maleta tan ràpidament com vaig poder i vaig anar a seure a la part de darrera. A l’autobús d’en Neil, tothom seia al darrera.

L’autobús anava molt a poc a poc. Jo observava com els cotxes ens passaven. Després, m’entretenia veient si algun dels passatgers feia alguna cosa que valgués la pena mirar i, finalment, tornava a contemplar el trànsit. Vaig treure els diners de la butxaca i els vaig comptar per dissetena vegada: em quedaven sis dòlars i vuit centaus, després d’haver pagat el bitllet. Me’ls vaig tornar a posar a la butxaca.

Em va fer la impressió que era el viatge més lent que mai havia fet. Si hagués estat més gran, m’hauria pogut créixer la barba en el temps que l’autobús va trigar a arribar, xerric-xerrac, a la propera parada.

Ens vam aturar i tothom va dirigir-se cap a la porta. Jo vaig esperar-me al meu lloc fins que només vam quedar en Neil i jo. Després, vaig arrossegar la meva maleta (perdó, la maleta em va arrossegar a mi) fins al lloc on era el conductor.

No havíem parlat mai gaire, però havia viatjat en aquell autobús des de molt petit, fins i tot abans de caminar.

—Temo que no ens veurem durant un temps, Neil —vaig dir.

—N’estàs segur?

—Probablement ni tan sols em reconeixeràs quan ens tornarem a veure. Seré fora uns anys.

—N’estàs segur? —va tornar a rondinar en Neil.

No hi havia moltes més coses que ens poguéssim dir. En Neil no xerrava gaire. Ens vam donar les mans i li vaig dir adéu. Li vaig prometre una postal. Probablement li enviaria una postal de cotxes; això li agradaria.

Només vaig haver de travessar la carretera, fins a l’estació, i ja era a la finestreta on venen els bitllets.

Aquell home que venia els bitllets no m’era pas desconegut. Tenia la cara plena de pigues que, de tant en tant, s’ajuntaven. Les parts on no tenia pigues eren d’un color rosa pàl·lid. Semblava un mapamundi.

—Un bitllet d’anada a Sydney, si us plau —vaig dir.

Em va semblar que Sydney seria un bon lloc per començar.

—Sydney, eh? —Semblava sorprès—. Ja ho saben els teus pares?

—I tant.

Tots els grans són iguals. No es creuen que ja tens dents fins que no ets capaç de menjar-te un àpat de tres plats.

—A Sydney, eh? —va dir en veu baixa una altra vegada. I va treure un llibre gastat i vell que tenia en algun lloc prop seu. Va anar passant planes fins que va arribar gairebé al final.

—El tren de Sydney no arribarà fins demà a la tarda.

Estava somrient, com si algú li hagués explicat un acudit.

—Demà?… N’està segur?

—No en tinc cap dubte.

Havia escollit un mal dia per anar-me’n de casa. Com havia pogut ser tan estúpid?

Vaig mirar aquella cara de darrera la finestreta. Encara somreia. Ara tenia tot un matí i tota una tarda per fer temps. ¿Per què li feia tanta gràcia? Jo no hi veia res de divertit. Els entrepans se m’aixafarien i les pomes es macarien abans no hagués deixat Yarraville.

Vaig sortir de l’estació i, sense saber realment el que feia, vaig tornar a l’autobús d’en Neil. Ell encara hi era. Encorbat sobre el volant, esperava l’hora de fer el viatge de tornada. S’estava fumant la dues-centes seixanta-tresena cigarreta del dia. Quan em va veure, es va aixecar.

—No, no m’ho diguis, deixa que ho endevini… No deus ser en Roger Thesaurus? Gairebé no t’havia reconegut. I és que ja fa… Déu /l’hi do el temps que no et veia, més o menys…

—Més o menys vuit minuts —vaig dir jo que ja m’esperava una de les seves ironies. Vaig ignorar-lo i vaig dir la primera cosa que se’m va acudir.

—Un bitllet d’anada al carrer Francis, si us plau.

Vaig observar com en Neil movia la maneta de la seva màquina expenedora, vaig agafar el bitllet i no vaig recordar-me de pagar. Després, quan el vaig anar a pagar, me’l vaig deixar. Tot era com si fos un somni. No podia fer funcionar el meu cap, hi havia una mena de buit a dintre. De quina manera tan estúpida tots els meus plans se n’havien anat en orris.

Vaig mirar per la finestra fins que vaig veure com el carrer Francis s’acostava lentament. Sabia per quina raó havia dit el carrer Francis: era on vivia en Max. Havia pujat a l’autobús i pagat el bitllet fins al carrer d’en Max només pel costum de fer-ho.

Això ho arreglaria tot. Passaria la nit allà i agafaria el tren de Sydney l’endemà. A en Max no l’importaria.

Vaig baixar a la parada més propera a la casa d’en Max. Amb un xic de sort, podria cridar-lo des del carrer de darrera i ningú no se n’adonaria.