9

VAIG ALÇAR els ulls. Ens havíem aturat al costat d’una tanca de ferro, tan vella que gairebé era tota rovellada. Malgrat tot, encara era dreta. Bé, no del tot, però més o menys s’aguantava.

Vaig observar com en Dusting remenava un clau que era, aproximadament, a l’alçada del seu pit i, tot seguit, un altre més avall, prop dels seus genolls. Va estirar una peça de ferro i, amb un xerric, CLOOONG!, un tros va doblegar-se cap a fora. El forat semblava prou ample perquè hi passés una persona. Va inclinar-se i va treure el cap per l’altra banda.

—Hauràs de caminar una mica —va dir.

Va agafar-me del braç perquè pogués sortir del carretó i va ajudar-me a passar pel forat. Quan vaig ser a l’altra banda, vaig mirar al meu voltant. Semblava com si, en un altre temps, hagués estat el pati del darrera d’alguna casa, però ara era com una mena de bosc.

A peu coix, vaig anar fins a un arbre que semblava un llimoner i vaig repenjar-m’hi al tronc, mentre en Dusting passava pel forat.

Hi havia més arbres que a casa d’en Dusting. Uns s’aixecaven sobre els peus dels altres i es recolzaven a les seves espatlles. A vegades, semblava com si es freguessin el nas mútuament…

Mai no havia vist tants arbres junts en un sol lloc. Imagineu-vos cinc-centes persones al rebedor de casa vostra tractant de jugar a bàsquet tots alhora. Aquesta era la impressió que feien.

On els arbres havien deixat espai, hi havien crescut arbustos. I per on els arbustos havien deixat lloc, plantes grimpadores s’enfilaven amunt i amunt, fins que es trobaven.

—El país dels bojos —vaig pensar.

En Dusting va venir fins on jo era.

—Hi ha d’haver un caminet en algun lloc —va dir mentre es gratava el cap—. Déu n’hi do el temps que feia que no venia per aquí… Vine, provarem en aquesta direcció.

Vaig seguir-lo sense dir res, unes quantes passes darrera seu. No me n’adonava i amb prou feines ja només li veia el cap, allà davant. El perdia de vista un instant i, ràpidament, tornava a aparèixer mentre jo seguia caminant, fent saltironets. Els instants s’anaven fent cada cop més llargs. Així doncs, vaig mirar d’afanyar-me per tal de reduir un xic la distància que hi havia entre tots dos.

El peu havia començat a fer-me mal una altra vegada. Havia estat intentant no mirar-me’l, tot esperant que el dolor se n’anés. Però no.

Finalment, quan en Dusting es va aturar, vaig atrapar-lo.

—És aquest —va xiuxiuejar.

Va posar-se de genolls i va mirar d’obrir-se camí per l’espessa jungla que teníem al davant. Jo havia d’escollir entre seguir-lo o quedar-me on era. Vaig decidir anar darrera seu.

Branques d’aspecte ferotge i cara cargolada intentaven fer-nos ensopegar, estenent els braços i agafant-nos mentre passàvem. Els seus rebrots, punxeguts i esmolats, se’ns clavaven com ganivets. I les plantes enfiladisses que penjaven pertot arreu ens tocaven, i el seu tacte era com el de les potes d’una aranya peluda.

En Dusting es va aturar i, tombant-se cap a mi, va dir:

—És necessari que em segueixis de tan a prop? Noto el teu alè al clatell i m’està posant nerviós.

—Ho sento —vaig dir—. No m’havia adonat que era tan a prop.

—Doncs una mica més i seria com si portéssim la mateixa roba.

Vaig aturar-me fins que entre tots dos va haver-hi un metre de distància. Quan ell ja començava a desaparèixer en la negror, vaig tornar a arrossegar-me per on ell havia anat.

Vam prosseguir obrint-nos camí, molt lentament. I vam continuar fent-ho fins que gairebé semblava que no haguéssim fet res més a la vida. De tot allò, em va quedar un tic nerviós que vaig arrossegar tota la nit: contínuament feia com si em volgués treure una imaginària brossa de la cara.

—Encara no hi som? —vaig xiuxiuejar.

—Calla! —va respondre en Dusting.

Quan acabaria tot allò? Jo ja estava gairebé exhaust.

Tot d’una, vaig sentir com si alguna cosa m’agafés el turmell. Una esgarrifança em va recórrer de dalt a baix. Em vaig tombar, per mirar què era. No era res, tot just un cep que se m’havia cargolat al peu. Però era tot tan fosc que desempallegar-me’n va ser tan difícil com voler-se deslligar els cordons de les sabates a les fosques.

Quan vaig haver tornat al caminet, no vaig veure en Dusting. Una mena de pànic va començar a oprimir-me el pit i no se n’anava. Tampoc no podia veure per on continuava el caminet. Vaig mirar darrera meu. Ni tan sols podia veure per on havia vingut. L’havia d’atrapar ràpidament. Vaig decidir aturar-me i escoltar amb atenció.

Vaig notar que, prop d’on jo era, uns arbustos es movien. Vaig arriscar-me i vaig dir, en veu no gaire alta:

—Dusting, ets tu? Dusting…?

—I qui vols que sigui, si no? I abaixa la veu, vols?

Arrossegant-me, vaig anar cap al lloc d’on venia la veu. Per guiar-me millor, vaig haver d’aconseguir que tornés a parlar.

—Que pots dir alguna altra cosa?

—No, no puc. I, ara, calla!

Era tot el que em calia per trobar-lo. El vaig localitzar a poca distància, davant meu.

Vam continuar de quatre grapes fins que vam arribar en un indret ple de matolls gegants. En Dusting es va alçar sobre els genolls. Ja sabeu què vull dir: el que fan els conills quan volen veure més del que veuen sense que els vegin.

Vaig mirar enrere, al lloc per on acabàvem de passar. S’alçava darrera nostre, com si fos una paret de pedra. Tot d’una, vaig sentir l’impuls de mirar en una altra direcció. No sé ben bé per què ho vaig fer; potser un soroll o potser una sensació. Però, aleshores, ho vaig veure.