8

HI HA prou caminets al voltant de casa meva com per haver-nos estat passejant una setmana sense arribar enlloc. De nit, semblaven un laberint fosc i complicat. A molts hi ha llambordes, però alguns només tenen grava o brutícia. Alguns tenen una doble porta per fer-hi entrar els cotxes; altres no. Hi havia gossos que bordaven i gats que corrien d’una banda a l’altra ràpids com llamps. A part d’això, les úniques coses que s’hi veien eren paquets de cigarretes buits i ampolles trencades.

M’havia costat tota la vida saber on acabava cada caminet. Però, a les fosques, tots em semblaven iguals. Mai no m’hi havia passejat de nit… Un gat va sortir davant nostre, va saltar per damunt la roda del carretó i va desaparèixer en un instant.

—Gat estúpid —va dir en Dusting entre dents.

—Era negre, no? —vaig dir.

—I què, si ho era?

—Has vist si era tot negre?

—Però, què importa?

—Que no ho saps? Si un gat negre passa davant teu, porta mala sort.

—No diguis bestieses, vols?

Tenia raó. No tenia sentit parlar de supersticions. Fet i fet, jo anava amb el noi més dur de l’escola i ell no estava preocupat.

Vam passar pel darrera del pati d’Slim, vam travessar un carreró que no tenia sortida i, fent bots, vam arribar al carrer. El pati d’Slim era un dels pocs punts de referència que teníem. Això volia dir que érem a sis, no, a set blocs de casa.

Vam tombar a l’esquerra. Jo estava mig endormiscat i em va semblar que entràvem en un lloc que tenia parets a cada banda, com si fos un túnel. Tot d’una, vaig notar una cosa estranya. Havia estat escoltant el soroll que feien les sabates d’en Dusting i el xerric-xerrac del carretó, però ara podia sentir una altra cosa. Ho havia estat sentint tota l’estona, però ara amb més insistència. Era el silenci. Sentia el silenci, tan espès com un puré de verdures.

Sense adonar-me’n, un pensament duia a un altre. Vaig acabar pensant el que havia estat tractant de no pensar.

Bojos.

Almenys cinquanta vegades m’havien explicat la història dels bojos que se suposa que viuen als carrerons.

Cada nit, fins i tot quan plou, surten als carrerons a empaitar gent. S’amaguen als llocs més foscos i esperen. A vegades, han d’esperar-se mesos sencers. Però no els importa; tenen tot el temps del món. Algú o altre ha de passar. I quan ve algú, salten tots plegats, lliguen el pobre infeliç de mans i peus i el llencen a les clavegueres. Ja ho sabia, jo. No era més que una superstició.

—¿Has sentit mai les històries dels bojos que hi ha per aquests indrets?

—Bojos —en Dusting va dir—. On són?

—Aquí, als carrerons.

—Qui t’ha contat aquestes animalades?

—Molta gent ho diu.

—Ah, sí? I com se suposa que són? Quin aspecte tenen?

—Tenen l’aspecte de bojos —vaig dir—. Cabells llargs i ulls embogits. I estan coberts de cicatrius.

—No, mai no n’he sentit parlar. I tampoc no n’he vist cap.

Vaig pensar-hi una estona. Jo tampoc no n’havia vist cap ni havia conegut ningú que els hagués vist. Però tots els vells del meu carrer en sabien almenys una història. Ara bé, no eren res més que històries…

Vaig començar a buscar un altre punt de referència que em fos familiar. No n’hi havia cap. Ni tan sols sabia on érem, tot i que ja feia estona que caminàvem.

Hi havia arbres pertot arreu. Sortien del darrera de les cases i penjaven damunt nostre. A vegades, gairebé els tocàvem amb el cap. Alguns, semblava que haguessin endegat una mena de lluita amb les tanques, empenyent-les més i més cap al carrer. Les tanques, amb gemecs i cruixits, lluitaven per mantenir-se dretes davant la continuada pressió dels arbres.

Vaig alçar la vista una vegada. Les branques, cargolades allà amunt, em semblaven monstres que es deien coses i es feien senyals. Estava segur que parlaven de nosaltres. Després d’això, ja no vaig tornar a mirar-les.

Espessos matolls d’herba havien crescut entre les llambordes. Estava convençut que mai no havia estat en aquell indret. M’hauria recordat d’un lloc així.

—On som? —vaig xiuxiuejar.

—Gairebé ja hi hem arribat —va respondre en veu baixa.

—Hem arribat on? —vaig preguntar.

Com que no em va contestar, no vaig fer-li cap altra pregunta. Hi havia massa silenci per dir res. Però no era pas un silenci tranquil i assossegat, com quan tothom se n’ha anat a dormir. I jo ja no tenia son.

Hi ha moments de tranquil·litat que un té quan està pescant, assegut en un banc. Només has de trobar la posició correcta i quedes endormiscat. N’hi ha d’altres, com quan ets a la banyera, relaxat. T’hi submergeixes i aguantes la respiració. Però hi ha situacions diferents; per exemple, quan saps que hi ha algú que et segueix. Ho saps, però no goses mirar enrere. Aquesta darrera sensació era la que jo experimentava ara.

Una cosa va moure’s davant nostre.

—Peter, has vist allò?

—Dusting! Dusting! M’has de dir Dusting! T’ho he dit abans, Thesaurus… Si he vist què? De què em parles?

Semblava nerviós i mig tremolava.

—He vist una cosa que s’ha mogut allà davant.

En Dusting va deixar el carretó.

—A quin lloc, allà davant?

Vaig seure, amb les cames encreuades.

—Justament al costat d’aquell tronc d’allà.

—Com era?

—No ho sé. Era de color fosc. Ha sortit una mica, ens ha vist i s’ha enretirat com un llamp.

—Ooooh! Deixa-ho córrer, Thesaurus. Probablement no era cap altra cosa que un gat o un gos. Sí, deu haver estat això, un gos. Un gos qualsevol.

—Era més gros que un gos —vaig dir—. Sé com són els gossos, i això era més gros… molt més gros.

La meva pròpia veu em va espantar. En Dusting va tornar a agafar el carretó i va començar a caminar.

—Haig d’estar ben boig per escoltar-te, Thesaurus. La majoria de vegades no hi toques gaire —va dir.

Gairebé havíem arribat al tronc.

—Així doncs, no has vist res?

—No, res de res —va contestar en Dusting.

No feia la impressió que estigués massa tranquil. Vaig decidir callar una estona mentre passàvem pel costat del tronc.

Vaig mirar pertot arreu. No hi havia res més que la tanca i un pilot d’ampolles velles.

—No he vist res. No he vist res —vaig començar a repetir-me a mi mateix—. Tot són imaginacions meves. No he vist res; és que estic molt cansat. No he vist res.

Vaig seguir repetint-ho fins que vaig començar a sentir-me un xic millor.

Més endavant, vam tombar a l’esquerra. No hi havia gaire diferència: tanques, arbres més crescuts del compte, brutícia i més carrerons; i més tanques, i més arbres incontrolats, i més ampolles buides… i aquella negror que no s’acabava mai.

Lentament, les fileres de tanques esdevenien més atrotinades. Les herbes lluitaven per sortir entre les llambordes i formaven una mena de catifa. I la vegetació que penjava damunt els nostres caps era tan espessa a vegades que semblava com si fos una mena de sostre. Jo ja no sabia on érem. Ni tan sols estava segur que fóssim encara a Melbourne.

Vaig haver de fer un esforç per no pensar-hi. Vaig començar a imaginar-me què diria en Max o qualsevol altre si em poguessin veure en aquell moment, explorant regions desconegudes en companyia d’en Peter Dusting.

—En Peter Dusting? —dirien—. No pot ser. N’hem sentides moltes, d’històries increïbles, però això és massa. Ni en un milió d’anys podria passar. Si hi ha una persona que ell odia més que ningú en aquest món, ets tu.

—No, de debò —diria jo—. Les coses han canviat. Ara som amics…

—Per què no deixes de parlar en veu baixa? —va dir en Dusting secament—. Ja hi hem arribat.