17

UN COP se’n van haver anat, vaig tapar-me amb els llençols tant com vaig poder i m’hi vaig quedar hores.

A la sala on jo era, hi havia tres nois més, però m’ho passava més bé parlant amb mi mateix. El que era al meu costat, estava tot el dia ajagut i es preocupava de fer-nos saber com enyorava el seu apèndix. El de davant meu havia perdut les dents mentre jugava a futbol i no podia parlar. I l’altre estava en un estat hipnòtic produït per un aparell de televisió que tenia al peu del llit.

Vaig demanar si podria veure en Dusting, però van dir-me que dormia. En Dusting mai no deixava de sorprendre’m.

«Com pot estar dormint en una situació com aquesta?», vaig pensar.

Jo no podia parlar. No podia menjar, ni llegir… Ni tan sols no podia veure pel·lícules. I en Dusting es passava el dia dormint i roncant com un porc.

Vaig sentir-me indefens. No podia fer res més que esperar.

Vaig distreure’m una estona comptant les peces de linòleum del terra; després vaig mirar de passar el temps palpant-me les nafres i les esgarrinxades de la cara. Intentava esbrinar si eren grosses o petites, on començaven i on acabaven… Seguidament, els llums es van apagar.

Vaig buscar una posició còmoda. Si m’havia de quedar despert, la nit seria llarga.

La infermera de nit m’havia promès que estaria llevada tota la nit, però mai se sap. ¿Què passaria si la trucava el seu promès per convidar-la a un lloc especial? O si començava a llegir un llibre i, sense adonar-se’n, s’adormia? A molta gent, els llibres els fan venir son. Doneu-los una plana d’un llibre qualsevol perquè la llegeixin i de seguida s’adormen.

No. Ja me n’ocuparia jo, de vigilar.

Vaig fer un badall. No el vaig fer perquè tingués son, sinó per costum. Ja sabeu el que vull dir, com dinar a les dotze encara que saps que no tindràs gana fins a la una.

No, jo no m’adormiria. Em sentia com si pogués estar despert setmanes senceres. A més, algú hauria de donar l’alarma i semblava que aquest hauria de ser jo.

Naturalment, això volia dir que hauria de mantenir els ulls oberts. Bé, almenys un. Però això no era problema. Podia establir torns: ara un, ara l’altre.

Estava decidit. No… m’adormiria… (badall)… N’estava segur. Mai no m’havia trobat tan ben disposat per quedar-me despert (badall). NO, no m’adormiria.

Però em vaig adormir.