12

VAIG RECOBRAR el coneixement per les palmellades que en Dusting em donava a la cara. Feia mal. Vaig intentar agafar-li la mà, però no vaig poder. Fos com fos, va deixar de fer-ho. Encara era fosc. Jo estava estirat a terra, panxa enlaire. Amb l’ajuda d’en Dusting, vaig aconseguir repenjar-me sobre els colzes. Vaig mirar al meu voltant. La meitat del meu cos, de cintura cap avall, estava il·luminada per un retall de llum grisa que entrava amb dificultat per l’única finestra. Era aquella finestra de dalt de tot que havia vist quan mirava des de fora. Això volia dir que havíem aconseguit pujar a l’àtic.

—Què ha passat? —vaig dir amb un fil de veu.

—T’has desmaiat —va respondre en Dusting—. T’he hagut de pujar fins aquí.

Vaig intentar pensar en el que havia passat. La darrera cosa que recordava era en Dusting tractant d’obrir la porta.

—Què ha passat amb el boig? —vaig preguntar.

—És allà fora, al costat de la porta. Respira d’una manera estranya. Penso que s’ha fet mal quan s’ha enganxat el peu a l’esgraó trencat.

Notava que en Dusting estava preocupat. Vaig saber de seguida que la situació era crítica. Tenia la boca seca, com si fos de cartró. A poc a poc, vaig aconseguir seure. Les mans em suaven.

—Per què no ho intentem per la finestra? —vaig proposar—. Potser podríem baixar per…

—Ni parlar-ne.

—Però bé haurem de fer alguna cosa.

La meva pròpia veu em va espantar encara més.

—No, no hi ha res que puguem fer —va dir en Dusting—, res de res.

Va semblar-me que la seva veu es perdia dins la foscor.

Ens vam quedar on érem durant un minut o dos: en Dusting agemolit a terra com si fos una nina de drap, amb els ulls fixos en la negror, i jo que passejava la vista des d’en Dusting fins a la porta i des de la porta fins a en Dusting. Semblava acabat, sense esma, fracassat, com si allò fos el final i ell en fos conscient.

Finalment, es va posar de genolls i va anar de quatre grapes fins a la porta. Quan hi va haver arribat, es va aturar i va acostar-hi l’orella.

—Encara està esbufegat allà fora —va dir.

Una tremolor va sacsejar-me el cos i vaig aclucar els ulls. Van venir-me a la memòria imatges dels meus pares, asseguts al sofà de la sala d’estar, plorant. Hi havia un policia. En Max i l’Alison, la meva germana gran, eren en un racó. Ningú no sabria mai del cert què m’havia passat llevat d’en Dusting, i ell no hi seria per contar-ho.

El boig va deixar anar un grunyit i es va moure. Va sacsejar la porta i en Dusting es va enretirar, com si tingués por que li caigués al damunt.

—Au, vinga, obriu! No us faré cap mal.

Aquella veu tenia un to tan amistós com els lladrucs del gos que guarda el garatge d’en Kyley. Feia nou anys que no hi havien entrat a robar.

No sé què va fer-me pensar en la maleta. Me l’havia deixada al carretó de mà.

Una visió horrible em va venir al cap. Podia imaginar-me tots aquells bojos, que havien trobat la maleta, grapejant-ho tot amb ulls vidrio-sos i dits bruts. Les meves coses preferides, les que havia aconseguit durant tota una vida.

Podia veure’ls barallant-se per saber qui es quedaria la meva brúixola i els meus llapis de colors o repartint-se la meva col·lecció de clauers. Alguns miraven de tocar la meva harmònica, mentre altres lluitaven per quedar-se les meves jaquetes. Ja mai més… Però, Per què m’amoïnava tant si ja no tindria ocasió de tornar-me-les a posar? La porta estava a punt de cedir; era només qüestió de segons.

Mentre jo pensava en tot això, en Dusting s’havia aixecat i estava remenant en un racó, darrera meu. Va treure una cosa que semblava una llitera.

—Què és això? —vaig preguntar.

Va arrossegar-la fins al centre de l’habitació, just sota el retall de llum grisa. Tenia un matalàs ample i vell, amb franges de color vermell que anaven de cap a cap. Era lleig i brut, d’aquells que fa por acostar-s’hi, com si t’haguessin d’encomanar una estranya malaltia.

En Dusting remugava. Va agafar el matalàs; o més ben dit, la part que li cabia entre els braços.

—Mai no hauria pensat que faria tot això per un meridional. M’ho haig de fer mirar, això. Dec estar malament del cap.

Vaig observar-lo mentre mig portava el matalàs, mig l’arrossegava fins a la finestra.

—Dusting —vaig dir—, he estat pensant que, com que s’acosta la nostra darrera hora, potser em podries fer un favor… Deixa de referir-te a mi com un meridional.

—Però això és el que ets. No ho pots evitar.

—Doncs mira; si tu em dius meridional, jo et diré Peter.

En sentir això, va parar de fer el que intentava fer amb el matalàs. Va dir:

—No tens prou nassos.

—Tenint en compte que només em queden uns minuts de vida, he canviat. Sí que en tinc, de nassos. A més a més, no puc suportar que em diguis «meridional». No sóc italià; sóc grec. VAIG NÉIXER A GRÈCIA!

M’estava excitant; gairebé cridava.

—No et facis el ressentit, Thesaurus. Fet i fet, tal com ja et vaig dir, grecs i italians són el mateix. Tu i jo som d’una mena diferent.

El que passa és que tu no tens el que s’ha de tenir.

Vaig decidir deixar-ho córrer. Era com parlar amb un tros de fusta. En Dusting va fer el mateix i va començar a remenar el pany de la finestra. Vaig sentir com feia CLIC. La va obrir.

—Vine i ajuda’m amb el matalàs d’una vegada, vols?

—M’agradaria —vaig dir—, però em penso que no tinc el que s’ha de tenir. Per què no ho fas tu tot sol?

Va deixar anar un sospir i va dir tot seguit:

—El que estic fent ho faig per als dos, com sempre.

No em vaig moure. Va inclinar-se i va tornar a lluitar amb el matalàs. No hi havia res a fer. Era inútil. Va deixar-lo caure a terra i, després, es va fregar la cara amb la mà.

—D’acord, d’acord. Ho sento, Thesaurus. Tens tot el que cal… vull dir el que cal a un meridional.

—Res de meridional.

Va treure el cap per la finestra, va mirar fora i, després, va dir:

—Molt bé. No et diré més meridional. Però fes el favor de venir a ajudar-me.

Vaig aixecar-me, lluitant amb el mareig, i vaig anar-hi. Vam agafar aquell matalàs pestilent un per cada banda. En Dusting va inclinar-se cap a mi i va dir en veu baixa:

—Quan em vegis que surto per la finestra, vull que et preparis per baixar escales avall tan ràpidament com puguis.

—Per la finestra? —vaig dir amb una veu estúpida—. I com ho faràs, això?

—Res més senzill. Primer deixo caure el matalàs i, després, salto jo. És peix al cove. Quan hauré aterrat allà baix, faré tant soroll com pugui perquè el boig s’oblidi de tu i em persegueixi a mi.

—Quina mena de soroll?

—Com vols que ho sàpiga. Cridaré o xisclaré o què sé jo.

Vam inclinar-nos per agafar aquell matalàs pudent, ple de microbis.

—Preparats —va dir en Dusting—. Un… dos… tres… amunt!

Vam aconseguir aixecar-lo i abocar-ne la meitat per la finestreta. La porta va cruixir. Ens vam tombar tots dos a mirar-la.

Una esberla havia saltat i havia vingut a aterrar prop del lloc on érem. Hi havia una esquerda en un dels batents de la porta. Podia veure com, a l’altra banda, algú l’empenyia amb tot el seu pes. Un parell de vegades em va semblar que el pany cedia. La porta s’estava ensorrant.

En Dusting em va donar un cop de colze a les costelles.

—Pssst! —va dir en veu molt baixa—. Pssst!

El matalàs encara treia només mig cap per la finestra. Estava travat. Una altra estella va saltar de la porta.

Ho havíem d’aconseguir… l’havíem d’empènyer més fort… Es movia! Es movia! Ara només en quedava un metre per treure’l del tot.

Vam empènyer amb totes les nostres forces. Com si mai ens hagués creat cap problema, va passar tot a la primera i, mentre queia, es va descargolar. Va aterrar amb un soroll sord i, des de dalt, no semblava altra cosa que un petit rectangle que gairebé no es veia.

En Dusting estava esbufegat. La veu li sortia a glopades.

—Molt bé —va aconseguir dir—, vés cap a la porta i… prepara’t. Quan el boig baixi a perseguir-me, gira la clau i… surt tan ràpid com puguis.

Saltant, vaig arribar fins a la porta. En Dusting va enfilar-se a la finestreta i, després d’uns instants, va desaparèixer.

Vaig sentir com queia damunt del matalàs.

I també el soroll d’una cosa que s’esquerdava, tot i que no podria dir si la fressa venia de la porta o de la finestra.

Vaig aguantar la respiració.

«Si en Dusting decideix canviar d’opinió i va a buscar ajuda», vaig pensar, «estic perdut. Serà la fi d’en Roger Thesaurus».

Aleshores va començar l’enrenou. Quin prodigi, en Dusting. I quin terrabastall. Feia tant de soroll que vaig haver d’escoltar amb atenció per saber què feia el boig. Aquells crits eren tan forts que em vaig mig espantar.

Em va semblar notar que el monstre de darrera la porta s’havia aixecat. Però no; no s’havia mogut. ¿1 per què no havia baixat a veure què passava? Quina mala sort la meva. No n’hi havia prou que fos boig; a més a més, era sord.

De sobte, va llançar-se escales avall, cap on era en Dusting. Aquesta era la meva. No podia deixar escapar l’ocasió, ni que visqués un milió d’anys.

Vaig girar la clau i la porta va obrir-se amb facilitat. Vaig treure el cap un moment, vaig mirar l’escala, l’habitació de sota i, llavors…, vaig arrencar a córrer.

Quan vaig adonar-me que no coneixia cap altra manera de sortir d’aquella maleïda casa que no fos per la porta del darrera, havia baixat ja les escales i travessat la meitat de l’habitació.

—On hi ha porta del darrera, sempre hi ha una porta principal —vaig dir-me a mi mateix.

Per casualitat, en tombar-me, la vaig trobar. Estava mig amagada sota les escales. No m’hi havia fixat abans. Donava a una habitació llarga. Devia tenir uns tres metres d’amplada i desapareixia cap a la meva dreta. Però era a l’esquerra on jo volia anar, lluny de la porta del darrera.

L’habitació feia moltíssima pudor, potser encara més que els mitjons d’en Max. Era d’aquella mena de pudors que són com una bufetada, que se t’enfilen per la cara i sembla que vulguin arrancar-te el nas. Ara tenia ben bé dos motius per no deixar de córrer.

Vaig girar a l’esquerra i, després de la primera porta, una altra vegada a l’esquerra. Havia de sortir d’allà. Res més no m’importava, ni la foscor ni el fet que hagués xocat amb l’espatlla contra la porta. Ni tan sols la fusta del terra que s’havia deixat anar i m’havia fet ensopegar.

Quan em vaig aixecar, vaig veure que era en una mena de vestíbul. O potser era una altra cosa. És que mai no havia estat en una habitació com aquella. Era menuda i quadrada. Petits raigs de llum groguenca i suau es projectaven en línia recta des d’una filera de finestretes. Sota les finestres, hi havia una porta d’aparença sòlida. I, ara que hi penso, n’hi havia una a cada banda. No hi havia parets, tan sols quatre portes. Era com si fos al bell mig d’una intersecció.

Havia de prendre una ràpida determinació. Quina porta? La primera, la segona, la tercera o la quarta? Em sentia com si participés en un concurs de televisió. Vaig escollir la porta número quatre, la que era just sota la filera de finestretes.

Després de passar la mà amunt i avall, vaig trobar el pom. Vaig girar-lo i vaig empènyer la porta tan fort com vaig poder. Era pesada i les xarneres, d’haver estat tancada tant de temps, s’havien rovellat i la porta no s’obria. Vaig aconseguir, però, obrir-la prou per esmunyir-m’hi.

Quan vaig ser a l’altra banda, un raig de llum em va encegar. Venia del cims dels arbres. Arbres? Allò volia dir que era fora. Era la llum del carrer que passava per entre els arbres. Havia trobat el pati principal!

Després de travessar la galeria, vaig baixar els tres esgraons. Quan vaig haver arribat al primer arbre, vaig tombar a l’esquerra. Un saltet per damunt del que semblaven llaunes velles d’un producte desconegut i ja era al caminet.

Vaig avançar una mica i, després d’haver-me endut un tros de morera, vaig arribar a una tanca de fusta, o al que en quedava, d’ella.

Vaig passar-hi pel damunt, un pèl ajupit, no fos cas que m’enganxés en un bardissar. Tot d’una, vaig ser fora, al carrer. Vaig aturar-me a donar una ullada. Tenia la impressió que tot havia estat massa senzill.