10

MÉS ENLLÀ dels matolls hi havia una casa; millor dit, el que quedava d’una casa. A les fosques, era difícil veure’n més que la silueta. Però es veia que estava mig ensorrada i que gairebé no tenia teulat.

—Aquí és on et quedaràs fins que puguis tornar a casa —va dir en Dusting en veu baixa.

Vaig tornar a donar un cop d’ull a la casa. Em feia la impressió que era viva, que ens estava escoltant.

—No sé… si… jo…

—Calla! —va dir en Dusting secament—. S’està fent tard i jo me’n vull tornar a casa.

Va mirar al seu voltant i, aleshores, es va aixecar. Jo vaig fer el mateix. Entre nosaltres i la porta de darrera només hi havia herba, molt crescuda. Vaig seguir en Dusting, a una distància d’un parell de metres. Si ell tenia pressa, no m’hauria agradat fer-li perdre el temps. Vam cobrir la distància que ens separava de la casa com si fóssim un parell de cargols que haguessin sortit a passejar després de dinar.

Com més ens hi acostàvem, menys m’agradava aquell lloc.

—Tinc la impressió que seria millor que deixéssim aquest lloc en pau —vaig xiuxiuejar, una mica fastiguejat per tot plegat.

En Dusting no em va fer ni cas.

Quan vam haver arribat a una distància de dues o tres passes de la porta de darrera, aquell indret tenia un aspecte tan agradable com el del tutor de la meva classe la tarda abans de la reunió de pares.

La fusta era tota podrida. Els taulons o s’havien partit per la meitat o havien caigut, i els que havien aconseguit aguantar-se drets estaven en una condició deplorable.

Si mai havien estat pintats, ja feia temps que la pintura se n’havia anat. Aquest fet, l’acció del temps i qualsevol altra cosa que deteriora una casa l’havien tornat d’un color gris apagat, mort.

Arrapades al peu de la casa, unes moreres que ens arribaven a l’alçada del pit s’hi cargolaven fins a arribar als esgraons que duien a la porta del darrera.

«Les moreres no paren de créixer», vaig pensar, «fins que algú no les talla…».

Des de la nostra posició, es veia el que quedava de tres finestres; no, quatre. La finestra de dalt de tot era difícil de veure. De les tres finestres principals, dues havien estat tapades amb fustes, i la tercera no era res més que un forat sense vidres. La finestra de dalt de tot era massa alta per poder veure si els vidres encara hi eren.

No feia gens d’aire. Tot estava quiet. No es veia cap ratapinyada. Les finestres no tenien finestrons; no hi havia cap gàrgola damunt de cap pedestal. Tampoc hi havia cap parell d’ulls furtius que ens espiessin. Les portes no grinyolaven.

Tot em semblava massa quiet. Sentia com si algú aguantés la respiració. La casa, els arbres, els arbustos, les moreres, tots espiant-nos i esperant que entréssim.

En Dusting va posar-se de genolls i, a les palpentes, va començar a buscar alguna cosa sota el primer esgraó.

—Ja ho tinc! —va dir finalment.

Es va tornar a posar dret, mentre netejava el que havia trobat, fregant-s’ho als texans. Va alçar-ho uns instants per veure si era prou net.

Era una clau, un vell exemplar d’uns deu centímetres de llarg.

Va pujar els esgraons i es va aturar en un petit replà, just on era la porta del darrera. Amb molt de compte, jo vaig seguir-lo fent saltironets.

Va tenir problemes per obrir la porta amb aquella clau. Primer de tot, no girava. Després sí, però la porta tornava a quedar tancada abans que ell pogués fer rodar el pom.

—Com és que sabies que hi havia una clau? —vaig preguntar.

—Tothom qui ve aquí sap que n’hi ha una, de clau. No és tan difícil.

—Tothom?

—Els de la meva colla —va dir en Dusting—. Aquí és on ens reunim.

Tot d’una, la porta va cedir. Ja podíem entrar a la casa.

Ens vam quedar allà una estona, mirant. La foscor de fora no era res, comparada amb allò. Era* més negre que la gola d’un llop. No s’hi veia res.

Vaig notar com en Dusting es movia. Va posar un peu a dintre, es va aturar i va seguir mirant.

Un retall de llum grisa s’estenia als nostres peus, mostrant una part del terra de fusta que tenia com una mena de taca de greix.

Podia sentir la respiració d’en Dusting. Va mirar-me un instant i vaig poder veure-li la cara. Tenia un aspecte tant dur com el del dolent de les pel·lícules.

—I els de la teva colla, què? —vaig dir—. Són aquí, ara?

—No, com vols que hi siguin…? No hi venim mai de nit.

—Així doncs, no havies estat mai aquí a la nit?

—No aconseguiràs espantar-me, Thesaurus. T’ho asseguro. Més val que ho deixis estar.

A la seva veu hi havia com una mena de tremolor. Jo, cada minut que passava, em sentia pitjor. En Dusting va fer un altre pas, es va tombar i va dir:

—Què, véns o no véns?

Era més una ordre que no pas una pregunta.

—Ja sóc dintre —vaig dir, la qual cosa només era mitja mentida. Tenia un peu dintre i l’altre fora. Si m’inclinava, però, gairebé tot jo era dintre.

En Dusting va entrar un xic més i va desaparèixer, però jo sabia que, si estenia el braç, el podria tocar. Vaig empènyer la porta tant com vaig poder, fins que vaig estar segur que havia quedat travada al terra.

Vaig fer un pas cap a dintre. Les fustes del terra van cruixir. Després, vaig tombar-me per veure si la porta encara era oberta. Havia vist tantes pel·lícules on les portes es tancaven de cop que volia estar segur que això no em passaria a mi.

Quin silenci! No se sentia el soroll de cotxes, ni la xerradissa dels aparells de televisió dels veïns, ni el vent als arbres, ni gats que es barallessin, ni lladrucs de gossos. No hi havia cap d’aquests estranys sorolls que sembla que surtin d’enlloc.

Només hi érem en Dusting i jo.

Per cada pas que avançava en Dusting, jo en feia un altre. Avançava i s’aturava. Després es tombava per assegurar-se que jo el seguia. D’aquesta manera, vam travessar l’habitació.

En Dusting va arribar a la porta que donava a l’altra cambra i, sense entrar-hi, va treure el cap per donar una ullada. Jo vaig cobrir la mateixa distància amb dos saltironets.

Hi havia una llum esmorteïda que lluitava amb la negror darrera la porta, però jo hi veia una mica més que abans: el terra de fustes mig podrides, uns quants fulls de diaris vells escampats aquí i allà, una altra taca greixosa, un parell d’ampolles buides. L’altra meitat de l’habitació restava encara amagada en la foscor.

Ara que érem dintre, el silenci semblava com si es tornés més dens, més espès.

El silenci. Té la foscor com a companya; la llum i el soroll li són enemics.

Recordava haver-ho llegit en un llibre de poesia.

Una cosa va tocar-me suaument el clatell. Jo vaig moure’m cap un costat. Vaig notar-ho una altra vegada. Era com si fos una papallona nocturna, però més gran.

Vaig girar-me ràpidament i vaig trobar-me cara a cara amb un… amb un tros de paper que havia caigut d’una paret i penjava davant meu. N’hi havia més que s’havia desenganxat, però encara s’aguantava a la paret.

En Dusting va inclinar-se cap a mi fins que les nostres cares gairebé es tocaven. En veu molt baixa, va dir:

—Veus aquella escala que hi ha allà, a l’altra habitació?

Vaig mirar cap on ell m’indicava. Tot el que vaig poder veure en aquella penombra va ser una silueta allargada que anava del terra fins al sostre.

—Sí que la veig —vaig dir.

—Bé, quan arribarem allà, te les hauràs d’apanyar tot sol.

—Tot sol! No puc… no puc quedar-me aquí tot s…

—No voldràs que et faci de mainader tota la nit. Haig de tornar a casa meva si no vull tenir la policia darrera meu, també.

El cor em bategava furiosament i em faltava l’alè.

—Però, què passarà si algú em descobreix? No puc córrer, no m’hi veig… Ni tan sols sé on sóc.

—Deixa de suar, Thesaurus. Tot el que has de fer és tancar-te a dalt de tot. Aquí tens la clau.

Em va agafar el canell, va obrir-me la mà i m’hi va posar la clau. Mai no m’hauria pensat que aquella clau fos tan freda. Era com de glaç.

Vaig tornar a mirar l’escala. Semblava que queia des del sostre fins a terra. Tenia el mateix aspecte que una mandíbula inferior oberta, amb la barbeta tocant a terra, esperant que algú com jo, en pujar-hi, li fes pessigolles a les genives. Llavors, NYAC!, es tancaria de cop i se’m cruspiria com si fos una avellana.

—No, no puc pujar-hi —vaig dir.

—Tranquil·litza’t, Thesaurus.

—No pots deixar-me aquí. Em moriré i tu en seràs responsable. No podràs dormir a les nits.

—Dormiré molt bé.

—No, no ho aconseguiràs. La consciència no et deixarà.

—Calla d’una vegada, Thesaurus. I abaixa la veu.

—Tant me fa. Tant me fa si em tanquen. Me’n torno amb tu. Per res del món em quedaré en aquest lloc…

El que va passar tot seguit va ser tan ràpid que gairebé no vaig tenir temps d’adonar-me’n. Es va sentir un espetec al mateix temps que una sotragada em llençava el cap enrere. I vaig notar una coïssor a la boca.

En Dusting m’acabava de ventar una bufetada.

Si no hagués estat per una paret, on vaig poder recolzar-me, hauria perdut l’equilibri. Em vaig palpar la cara, per si hi havia sang. No n’hi vaig trobar. Si això era el que volia en Dusting, doncs ho tindria. Havia arribat el moment decisiu. No és gens ètic pegar algú que té un turmell inflat com un globus, els braços entumits, els canells adolorits, mal a l’esquena i coïssor a la cara. Però, en aquells moments, no tenia cap altra alternativa.

Vaig tancar els punys i vaig posar-me en posició d’atac. En Dusting estava repenjat a la porta. Ni tan sols se m’encarava com calia, com si res no hagués passat. No em feia el més mínim cas. Les llàgrimes em van omplir els ulls i van rodolar per una cara vermella i adolorida.

—Què fas? Mira que ets idiota, Thesaurus.

Vaig mantenir-me en guàrdia. No se sap mai com reaccionarà una persona com en Dusting. Vaig passar-me la mà pels ulls. De tan humits que els tenia, gairebé no m’hi veia. Finalment, en Dusting es va tombar i va mirar-me una estona.

—Fes el favor de tranquil·litzar-te, Thesaurus.

—I per què ho haig de fer? —vaig dir—. Si et penses que pots pegar-me quan…

—Només t’he pegat perquè et calmessis. A més a més, ni tan sols ha estat una bufetada com cal. M’han fet petons que fan més mal que no pas això.

—Qui te’ls ha fet? Un elefant?

Va sospirar profundament i va dir:

—Vinga, Thesaurus. Ja n’hi ha prou. ¿1 per què penses que t’hauria de voler pegar? Si ni tan sols val la pena barallar-se amb tu.

Vaig pensar un moment. No li faltava raó. No hauria durat ni deu segons, i allò hauria estat el final.

Vam continuar drets una estona més.

Hi havia tanta quietud que hauria pogut sentir una agulla que caigués, o el soroll d’un ratolí que es passegés per l’habitació del costat, o el goteig d’una aixeta en un pis de l’altre bloc de cases.

—Em sembla que hem fet una mica massa de soroll —vaig dir, en veu baixa, per dir alguna cosa.

—Hem, hem! Mira que bé —en Dusting gairebé cridava—. L’única raó per la qual parlo és per contestar les estúpides preguntes que em fas tota l’estona.

Vaig decidir fer un gran esforç per no dir res més. Un altre rampell d’en Dusting com aquest i estaríem perduts.

Em va donar un cop de colze i va començar a caminar per l’habitació. Jo el seguia, un parell de passos darrera seu. No m’agradava gens allò. La negror era cada cop més intensa i ens queia al damunt com una flassada. Sentia una cosa dintre meu que creixia, que lluitava per sortir, que volia cridar o córrer, què sé jo. Comparat amb allò, fins i tot l’escola no em semblava un lloc tan desagradable… Què em passava? M’estava ensorrant.

Vaig alçar els ulls cap a l’escala. Una ombra negra i allargada es projectava damunt nostre.

«Ara seria el moment perfecte per despertar-me si això fos un malson», vaig pensar.

Vaig tancar els ulls per veure si tot allò desapareixia. En Dusting m’estava sacsejant mentre deia no sé què d’anar-se’n.

—No, no te’n vagis encara —vaig dir—. Acompanya’m fins dalt de l’escala.

—Estic content de no ser la teva mare, Thesaurus.

—Però jo no sé on és la porta —vaig dir, excusant-me.

—Al capdamunt de tot, on vols que sigui?

—Bé, no sé per quin cantó l’haig d’obrir, o si haig de posar la clau cap amunt o cap avall.

En Dusting va posar-se les mans al cap, com si se’l volgués aguantar. Va dir:

—D’acord, d’acord. No puc suportar-ho més. Pujaré amb tu aquesta estúpida escala… Després, me n’aniré.

Va començar a pujar, tot remugant.

—Això és el que us passa a vosaltres, la gent del sud. No teniu nassos.

—En tindria tants com tu —vaig dir—, si no fos perquè estic masegat de dalt a baix. Ja veus que amb prou feines puc caminar amb aquest peu inflat com…

—Això és justament el que vull dir, Thesaurus. Has d’aprendre a suportar el dolor… com jo.

Gairebé vaig penedir-me d’haver-li demanat que m’acompanyés escales amunt.

Vaig esperar fins que en Dusting va haver pujat quatre o cinc esgraons. Es va aturar un moment i, tombant-se, em va dir:

—Hi ha un parell d’esgraons mig trencats aquí dalt. Obre bé els ulls.

Vaig fer el que m’havia dit i vaig pujar amb molt de compte, esgraó per esgraó, pràcticament a les palpentes. Per pujar escales s’ha d’anar a poc a poc, però quan s’ha de fer de quatre grapes i a les fosques, es torna tan lent que sembla que vagis enrere.

Vaig aturar-me a descansar, més o menys a la meitat. Ja havia trobat un d’aquells esgraons esquerdats que en Dusting havia mencionat. Estava completament podrit.

Després, vaig començar a palpar els dos o tres esgraons que venien tot seguit. Semblaven prou sòlids…

Em vaig quedar glaçat. Havia sentit alguna cosa. Vaig escoltar atentament, però no hi havia res. En Dusting també s’havia aturat. Estava segur que havia sentit una cosa. Potser tot just havia estat el soroll de les branques d’un arbre en fregar la paret de la casa.

Sí, naturalment. Devia ser això. Un arbre.

De sobte, ho vaig tornar a sentir. Era com si arrosseguessin pel terra una cosa molt pesada.

I era prop de nosaltres, justament a sota.

Ara se sentia, ara no; ara sí, ara no… Potser era un cos. Però pel soroll que feia, bé en podien ser deu, de cossos.

Tot seguit, vaig sentir com una mena de frec, com si estiressin una cosa que no volgués cedir. Fos el que fos, grinyolava. Finalment, va obrir-se de cop. Havia estat la porta que jo havia tancat, deixant-la ben travada contra el terra. N’estava segur.