4

VAIG SEGUIR CAMINANT fins que vaig arribar al carreró que hi havia darrera la casa d’en Max. Res no m’havia sortit bé: havia anat a agafar el tren el dia equivocat, no tenia cap lloc on dormir i, ara, en Max probablement tindria problemes per culpa meva.

Era un desastre. Em sentia inútil, estúpid, idiota. ¿Quin sentit tenia continuar vivint, si no podia fer res ben fet? Tan senzill com era escapar-se de casa i ni tan sols havia estat capaç de fer-ho com cal. Jo era a Spotswood, més lluny de Sydney ara que d’on havia sortit. Quina mena de beneit s’escaparia de casa seva i acabaria sis quilòmetres més lluny del lloc on se suposava que havia d’anar?

Vaig deixar el carreró per entrar al carrer Francis. No podia fer res més. Ara ja no tenia ganes d’anar a Sydney. Tornaria a casa i em tancaria a la meva habitació durant deu anys, o potser més i tot.

El carrer Francis em va semblar llarguíssim, com si no s’hagués d’acabar mai. Devia fer ja un parell d’hores que els autobusos havien deixat de circular. Hauria de caminar una bona estona però, fet i fet, ja no m’importava.

Vaig anar carrer avall sense veure cap altre ésser humà. Uns quants gossos es bordaven l’un a l’altre i una estúpida papallona nocturna una mica més se’m fica a la boca. Això és tot el que va passar. Era tan fosc i el carrer era tan buit que fins i tot els llums semblaven solitaris.

Va ser a la meitat del carrer quan em vaig adonar que els braços se m’havien fet més llargs. És clar, m’anava canviant la maleta de mà constantment i els braços s’estiraven. Quina mena d’aspecte tindria si arribava a casa amb els braços sis centímetres més llargs?

De tant en tant, sortien del no res els fars d’un cotxe; es feien més i més grans fins que gairebé m’enlluernaven i, tot d’una, desapareixien darrera meu. Tot tornava a quedar tan silenciós com abans. Fàbriques, botigues de cotxes de segona mà, estacions de servei… esperaven silenciosament l’arribada del matí, quan els treballadors vindrien i n’obririen les portes.

Tenia la impressió que m’observaven mentre jo passava pel davant.

Vaig seguir el meu camí sense parar, carrer Francis avall. Al carrer Williamson, vaig tombar a l’esquerra, després a la dreta fins al carrer Anderson, una altra vegada a la dreta…

Vaig haver-me d’aturar una estona. Els braços em mataven. Sentia com si gairebé toquessin a terra. I encara havia de caminar una eternitat abans no arribés a casa meva.

El racó d’en Peter Dusting era just allà al davant. No l’importaria si hi descansava una estona. Vull dir que no seria pas com si fes drecera pel seu carrer; tan sols volia seure un minut. De totes maneres, devia estar dormint.

Vaig arrossegar-me fins al racó, vaig posar la maleta a terra i hi vaig seure al damunt. Mentre mirava carrer avall, amb un braç em fregava l’altre, fent torns.

L’ajuntament devia haver decidit canviar les conduccions d’aigua o alguna cosa semblant. Hi havia màquines excavadores, un parell de buldòzers, tubs enormes, alguns coberts per als treballadors i un munt de material que no vaig saber què era. Havien aixecat l’asfalt i només es veia grava, trossos de cable i muntanyes de runa a banda i banda. Tenia un aspecte curiós.

«Ostres! I no podrien fer el mateix al meu carrer, que està ple de sots?» —vaig pensar.

Des d’on era assegut, podia veure una rasa de més o menys un metre de fondària que s’estenia fins més enllà de la casa d’en Peter i arribava fins al carrer següent. Me la vaig estar mirant molt de temps pensant… pensant que, si arribava fins a l’altre carrer, podria baixar a la rasa i caminar-hi fins a casa meva. Podria arribar-hi en quinze minuts. Només em caldria abaixar el cap en passar per davant de la casa d’en Dusting. Seria perfecte. Ja sabia on vivia ell, més o menys cap a la meitat del carrer.

Caminar per la rasa seria arriscat: més de la meitat dels llums no funcionaven. Però, d’altra banda, ningú no em podria veure en la foscor.

Vaig aixecar-me, vaig agafar la maleta i, en un tres i no res, era dins la rasa. Era prou ampla per caminar-hi amb la maleta al costat. Se m’ajupia força, només se’m veia el cap. De tant en tant ensopegava amb alguna cosa que els treballadors hi havien deixat, però estava fent més bon temps que no m’havia pensat: deu minuts i seria a casa.

Anava avançant de mica en mica, tan silenciosament com podia. Quan vaig haver arribat a la casa d’en Peter Dusting, em vaig aturar. Era justament davant la tanca on acabava la casa del seu veí i començava la seva. Aquella era la part més perillosa. Si m’enxampava mirant de passar davant de casa seva d’amagat… Bé, no vull ni pensar-ho.

A poc a poc, molt a poc a poc, vaig mirar al meu voltant. No vaig veure res, tot i que deu haver-hi uns deu mil arbres al jardí de la casa d’en Peter.

Vaig fer quatre o cinc passes i em vaig aturar en un lloc des d’on podia veure la casa. Però era com voler veure alguna cosa sota cinc-centes capes de filferro.

A la llum del dia, era d’un color blau pàl·lid, però, de nit, semblava grisa. Raigs de llum prims com un paper de fumar sortien dels llocs que les cortines, d’un color vermell-sang, no tapaven. No hi havia cap llum encès al porxo ni cap caminet que dugués a la casa. Ni tan sols hi havia reixat. L’entrada era simplement un forat entre els arbustos.

Semblava tot tancat i ple de secrets d’un altre món. Jo tremolava, però vaig fer tot el que vaig poder per no pensar en el que podria estar passant allà dintre; no sé, misses negres i coses així.

Vaig avançar un xic més. Els braços ja no em feien tant de mal, però començava a notar les cames rígides. No podia apartar els ulls de la casa, millor dit, del que es veia de la casa. Tot d’una, vaig ensopegar mentre mirava cap a l’esquerra. Estava segur que, fins i tot jo, no podria equivocar-me de direcció en una rasa tota dreta.

De sobte, vaig notar que volava, que el terra havia desaparegut sota els meus peus. Estava caient, o flotant; no sabria dir-ho.