6

EN DUSTING es va espolsar la roba mentre s’aixecava.

—Molt bé, Thesaurus —va dir—. He fet més per tu del que et mereixes. Ara, afanya’t i toca el dos.

M’observava mentre jo feia esforços per posar-me dret. Vaig aconseguir-ho fent servir la maleta com si fos una crossa.

Vaig començar a anar-me’n. El sol fet de caminar era una acció lenta i dolorosa. Mig saltava, mig caminava uns quants centímetres amb el peu bo i després havia d’arrossegar la maleta fins on havia arribat. No ho podia fer més bé.

Em sentia com un coixinet d’agulles amb terminacions nervioses. Tot em feia mal. Semblava com si m’arrenquessin els braços, l’esquena em feia mal, tenia un fort dolor a l’espatlla i el peu em matava a poc a poc.

Vaig provar de posar-lo a terra un parell de vegades, però només que hi tocava, el dolor m’arribava al turmell. No vaig gosar tornar a recolzar-m’hi.

I, per si això no fos suficient, també havia de mirar per on anava. Els tractes comercials amb en Dusting no em permetrien el luxe de caure en un altre forat.

Vaig arrossegar-me de la manera que ja he descrit durant, més o menys, deu anys, fins que els genolls gairebé em tocaven a terra. Havia d’aturar-me una estona, havia de trobar un lloc per seure i descansar. Com vaig poder, vaig saltar la tanca de no sé qui i vaig trobar un indret on no hi havia rosers ni arbustos. M’hi vaig asseure.

Em vaig tombar de sobte. En Peter Dusting encara era allà, tres cases més avall. No tenia cap sentit.

«Per què em segueix?», vaig pensar.

Aleshores vaig veure el pati de davant de casa seva. Ell no s’havia mogut. Encara era allà, dret. No podia creure que en tant de temps jo tot just hagués arribat on era, a tan poca distància del punt de partida. A aquest pas trigaria tres dies per arribar a casa meva, o potser tres setmanes.

Vaig mirar-me el peu dolent. Notava com si fos massa gros per a la sabata. Vaig deslligar-ne els cordons i me la vaig treure. El peu va inflar-se com un globus, com si, fins llavors, tan sols la sabata l’hagués privat de fer-ho. Però em feia molt més mal que no semblava.

Vaig tornar-me a posar el mitjó i vaig provar de fer entrar el peu a la sabata. Impossible; no hi cabia, de tant que s’havia botit. Com a màxim, podia posar els dits a la talonera. Si hi hagués volgut ficar tot el peu, hauria estat com pretendre que dos homes es posessin el mateix parell de pantalons.

Un soroll va fer-me aixecar els ulls. Era en Peter Dusting, que venia cap on jo era. No caminava com ho fa la gent normal. Tenia una manera molt peculiar de caminar, inclinat en la direcció en què anava, com si fos molt important que el nas hi arribés abans que la resta del cos.

Enmig de la foscor, la silueta del seu cos era com la d’un totxo amb braços i cames. Quan Déu va repartir els cossos, ell no devia ser-hi. Tot ell era quadrat.

El seu caparró era quadrat i les mans semblaven pales. Fins i tot els peus, els tenia quadrats (jo els havia vist quan havíem anat a nedar).

Va aturar-se a una distància d’un metre, va desembolicar un xiclet i, quan se’l va haver posat a la boca, va dir:

—No entenc perquè, anant tan a poc a poc, t’esforces a caminar.

Jo vaig intentar posar-me la sabata una altra vegada.

—No m’entra —vaig dir—. Cada vegada que me la vull posar, el dolor em mata.

Va ajupir-se per veure-ho millor i jo em vaig abaixar el mitjó. Podia sentir com els seus ulls em tocaven la pell.

—És molt bonic —va dir finalment—. És vermell i morat.

Va agafar la meva sabata i va mirar de posar-me-la.

—Nooooooo…!! Fa mal!!

—Bé, bé; calma’t, Thesaurus. T’estàs deixant dominar per la sang italiana que tens.

—Quina sang italiana?

—D’acord, home. Sang grega o el que sigui. Si, al capdavall, tot és el mateix. Tots vosaltres us espanteu més del compte.

—Així que tu no t’espantes mai?

—Nosaltres només ens espantem quan la cosa s’ho val, no amb un petit dolor de res.

—Els braços, les espatlles i l’esquena em fan una mica de mal; però el dolor del peu no és un petit dolor de res. És un dolor gran.

Va inclinar-se i ho va tornar a mirar.

—És prou gros, el teu peu, no? Penso que bé et podria servir per jugar a hoquei.

Tant de bo no ho hagués dit, allò. Una sensació de nàusea se’m va posar a l’estómac i no se n’anava.

—I com arribaràs a casa, aleshores? —va preguntar.

—No ho sé —vaig respondre.

—Ja. Bé, potser jo et podria ajudar… suposo.

Estava aprenent a llegir-li el pensament.

—I quan em costarà? —vaig dir.

—Què més tens per donar-me?

—Tinc un xic de mantega de cacauet i entrepans de tomàquet.

—Els has fet tu?

Vaig fer que sí amb el cap.

—No. No tinc gana.

—D’acord, doncs —vaig dir—. Què et sembla la meva col·lecció de clauers?

Va estar una estona pensant.

—I també pots quedar-te la meva manxa, així podràs inflar les rodes de la bicicleta quan es desinflin.

Encara va pensar una estona més. Aleshores, va dir:

—D’acord, Thesaurus. Tracte fet.

No havia acabat de parlar encara quan una altra onada de nàusea em va pujar. Vaig tancar els ulls, però el mareig no se n’anava. Estava tan cansat! Vaig preguntar-me per un moment com ho faria per dormir, si cada vegada que tancava els ulls em marejava d’aquella manera.

Quan vaig tornar a obrir els ulls, vaig veure com en Dusting se n’anava en direcció a casa seva.

Només va ser fora uns segons. Va tornar de seguida amb un carretó de mà.

—Som-hi, puja —va xiuxiuejar—. I fes-ne via!

Vaig pujar-hi com vaig poder, d’esquena a en Dusting i amb les cames penjant. Ell va posar-me la maleta darrera perquè hi pogués recolzar l’esquena, va agafar aquella cosa atrotinada per les manetes i va començar a empènyer-la a tota velocitat.

No m’ho podia creure: en Peter Dusting portant-me a casa en un carretó de mà. A mi! Un dels seus enemics més grans. Allò gairebé valia la meva col·lecció de clauers.

El carretó tenia la roda pneumàtica i res no ens podia aturar. Botàvem damunt les pedres, volàvem pels bassals, passàvem per la grava, pel costat de les clavegueres… I així fins al proper carrer. Un parell més de blocs de cases i seríem a casa meva. Ens vam aturar només uns instants per veure si hi havia trànsit. Vam travessar el carrer i en Peter em va dur per un carreró que anava a sortir davant de casa meva.

—Anant per aquí hi ha menys probabilitats que ens vegin —va rondinar en Peter, esbufegant.

Vam passar volant per davant de la tanca de la senyora Hobson, com un llamp pel costat de l’abocador d’escombraries Guzinski, fins més enllà de la casa d’en Jonesy. Després, vam anar per darrera del bar. Dues portes més i seríem al final del carreró. Però en Dusting anava disminuint la marxa. Anava cada vegada més a poc a poc, més a poc a poc… Gairebé ja ens havien aturat. I ens vam aturar de debò.