11

VAIG MIRAR cap amunt, on era en Dusting, però no el vaig veure. Era impossible que no hagués sentit el soroll. El volia cridar, però no vaig gosar fer-ho. El cor em bategava de pressa, com si hi hagués una pilota de tennis botant dintre el meu pit. Em feia mal la llengua. Llavors vaig adonar-me que me l’estava mossegant. Vaig deixar de fer-ho immediatament.

Durant uns instants, no es va sentir res. Ni sorolls, ni copets, ni grinyols. La fressa de l’arrossegament s’havia aturat… Però, després d’un o dos minuts, una altra vegada les passes. Aquesta vegada eren més fortes, com si algú piqués el terra amb un martell. Era evident que ell o ella o qualsevol cosa que fos, era encara a l’altra habitació.

Tot i que em sentia força incòmode, ajupit com estava, no vaig arriscar-me a moure’m de lloc. Les passes s’acostaven cada cop més. Vaig estirar el coll per damunt de la barana. L’únic que vaig poder veure va ser la porta per on havíem entrat.

De sobte, com sorgida del no res, vaig veure la figura d’un home. Era un home; no hi havia dubte. A menys que no fos un arbre disfressat amb un abric.

Era enorme. El seu cap pràcticament tocava el marc superior de la porta i amb les espatlles gairebé la tapava. 1 mirava en direcció a nosaltres.

No em vaig moure; estava segur que no m’havia vist. I va parlar:

—Ets tu, Harry?

Tenia la veu aspra i li sortia com si fos una mena d’explosió.

Vaig preparar-me per moure’m. Sabia que no em podria quedar allà indefinidament. I, si pensava que en Harry era on érem nosaltres, en quina situació quedaríem? Una cosa dura se’m va travessar a la gola. Si s’acostava, no tenia cap altra opció, només podia anar en una direcció: cap amunt.

Vaig sospirar, alleugerit. S’havia girat i tornava a l’altra habitació. I, novament, el so de les seves botes va semblar-me un martell que colpegés les fustes del terra.

Mai no ens hem posat d’acord sobre qui de nosaltres va tenir la culpa del que va passar tot seguit. Bé, jo sé del cert que no va ser meva. Si hagués estat tan estúpid, me’n recordaria. Per tant, qui va relliscar va ser en Dusting, no queda ningú més. Ben cert que ell jura i perjura, fins que la cara se li torna vermella, que no va ser ell. Però, en aquells moments, suposo que no tenia gaire importància saber qui ho havia fet.

El boig d’allà baix no havia caminat encara deu passes quan BUM! CATACRAC! Un de nosaltres (i no oblideu que no vaig ser jo) va ensopegar, o relliscar o vés a saber què.

De sobte, tot va passar en un moment. El boig va tornar a la porta ràpid com un llamp.

I es va moure prou de pressa, si considerem que tenia el volum d’un arbre. Va travessar l’habitació i va anar recte al peu de l’escala. Cridava no sé què i en Dusting també va cridar no sé què. No n’estic segur, però podria ser que jo també hagués cridat.

En quatre salts, pujant els esgraons de tres en tres, vaig aconseguir arribar al capdamunt de l’escala. En Dusting ja hi era. Estava inclinat sobre la porta, tractant d’obrir-la amb la clau.

—Està travada —va xisclar.

No vaig poder dir res. Tenia la boca com enganxada. El cap se me n’anava. Vaig mirar d’agafar-me a la barana, per aguantar-me, però s’estava movent: algú l’estava sacsejant. Allò volia dir que el boig ja pujava.

—Afanya’t, Peter —vaig aconseguir dir finalment.

—Dusting! —va contestar-me amb un xisclet.

No podia mirar a baix. El cap se’m tornava cada cop més lleuger, com si volgués aixecar el vol. Em sentia molt dèbil, les coses em desapareixien de la vista.

Vaig intentar agafar-me a la barana un altre cop. Almenys, crec que era la barana. No ho podria dir amb tota seguretat, ni tan sols podria dir si estava dret o ajagut.

Va sentir-se un espetec. Crec que va ser fort. Devia haver passat alguna cosa.

—Se li ha enganxat el peu en un dels esgraons esquerdats.

Em va semblar que era en Dusting.

Tenia l’estranya sensació que m’havien agafat fort pel braç. No em quedaven forces per lluitar. Però fos el que fos, ja no tenia importància, sempre que passés de pressa.

El meu cap nedava i se m’ofegava l’estómac. M’estaven arrossegant. Amb l’espatlla vaig topar amb una cosa dura, crec. Dic crec perquè no vaig sentir cap dolor per poder dir si era o no era dura.

Els següents sis o set minuts, me’ls vaig perdre.