7

-VOLS QUE SURTI d’aquí? —vaig demanar.

—Calla! —va contestar ràpidament en Dusting en veu molt baixa.

Vaig tombar el cap per veure què estava fent. Encara era rere meu. Aixecat de puntetes, mirava pel damunt d’una tanca. Vaig esperar que digués alguna cosa, però no ho va fer. No em va donar cap explicació.

—Què passa? —vaig xiuxiuejar.

Estava tan concentrat en el que mirava que ni tan sols em va sentir.

—Però, què passa?

Vaig començar a aixecar-me. De seguida va posar-me la mà a l’espatlla, aguantant-me-la com si fos un petjapapers.

—Què és? —vaig dir—. Ho vull veure.

Em resultava cada cop més difícil parlar en veu baixa.

—La policia —va dir tot d’una.

—Què?

—La policia.

—Deixa-m’ho veure.

—Bé, d’acord.

Va venir fins a la part de davant del carretó per ajudar-me a sortir-ne. Ens vam posar tots dos de quatre grapes, vam anar fins on s’acabava la tanca i vam mirar.

Tenia raó. Eren just a l’altra banda del carrer, davant de casa meva. Hi havia un cotxe blanc, amb un llum blau al damunt que girava silenciosament. A les portes, en lletres grans de color negre, podia llegir-s’hi una paraula: POLICIA.

En Dusting i jo ens vam quedar on érem sense dir una sola paraula. Una porta va grinyolar. Jo hauria reconegut aquell so a qualsevol lloc on fos. Era la porta principal de casa meva. També se sentien veus d’home, però no vam poder entendre res del que deien. Parlaven en veu massa baixa.

Un policia va sortir de la casa. Des d’on érem nosaltres, ens semblava com si fos una muntanya que hagués après a caminar. Va anar fins al portal, va obrir-lo de cop i va dirigir-se al cotxe patrulla. Va obrir la porta i va entrar-hi. Em va fer la mateixa impressió que un petrolier quan entra al moll.

Dues persones més van seguir-lo. L’un, era també un policia. Aquest era alt i prim. Però, qui era l’altre? Potser un policia nan? No. S’assemblava una mica a… era en Max. I què feia en Max amb ells? Se’m va començar a fer un nus a la gola. Vaig mirar d’empassar-me’l, però no vaig poder.

El policia alt i prim va anar fins al cotxe, va obrir la porta, va ficar el cap dintre i va dir alguna cosa al policia alt i gros.

Aleshores en Max també va inclinar-se i va dir no sé què, i ell i el policia prim van tornar a la porta principal.

—Serà millor que hi vagi —vaig dir.

—No seràs tan estúpid! —va grunyir en Dusting—, hi estàs ficat, Thesaurus, ben ficat. Fins al coll. No pots escapar-te de casa i tornar-hi tan tranquil l’endemà simplement perquè t’has torçat el turmell.

—Però jo…

La meva veu s’estirava i es tornava cada cop més prima. Ell va afegir:

—Ja no es refiaran de tu. I és molt probable que estiguin pensant que, si no et tanquen, tornaràs a escapar-te. Estàs de sort, Thesaurus, perquè jo sé què has de fer.

—I què he de fer?

Va estirar-se d’esquena i va fer-me senyals perquè jo fes el mateix.

—Ara, escolta’m —va dir—. Això és el que faràs. Tan aviat com la situació es normalitzi una mica, truques als teus pares i…

—No tenen telèfon.

—Doncs els escrius una carta. No importa com ho facis. Simplement els dius que tornaràs només si et prometen que no et renyaran ni tancaran. I fes que t’ho posin per escrit.

—I quant m’hauré d’esperar per fer-ho?

—Tres o quatre dies.

—Tant de temps?

—Bé, dos dies, si vols.

—I si no funciona, què?

—Ha de funcionar —va dir—. A mi m’ha anat bé dues vegades.

Hi havia alguna cosa que no m’agradava. En Dusting va seguir:

—Conec un lloc on podràs amagar-te un parell de dies.

—Sí, ja m’ho imagino, però…

—Deixa’t estar de peròs d’una vegada, vols? Vés-te’n a casa teva ara i ningú no sabrà res més d’en Roger Thesaurus durant deu anys. Et renyaran, et tancaran i llençaran la clau.

Potser tenia raó. Suposo que era una sort tenir algú com en Dusting per fer-me’n adonar. En Dusting va aixecar-se i va dir:

—Vinga, som-hi. Puja al carretó i sortim d’aquí abans no ens vegin.

Va esperar-se fins que hi vaig haver pujat. Va agafar les manetes i va dir:

—Mentre anem cap allà ja pensaré en alguna altra cosa perquè em donis.

Encara bo que, sortosament, s’acostava el meu aniversari. Ja no em quedava res més per donar-li.