3

VAIG ATURAR-ME al costat del portal per on el seu pare solia treure el cotxe. Hi havia una mena de pati ple de ferralla i trastos vells. N’hi havia tants que el cotxe gairebé no hi cabia.

Vaig veure que, al portal, hi faltava un tros de fusta i vaig mirar dintre. Hi havia tants trastos que amb prou feines es veia la part de darrera de la casa: caixes de cartró i de fusta, llaunes velles que havien contingut una substància negra i misteriosa, pneumàtics totalment gastats, un pilot de totxos, taules amb les potes mig trencades, cadires rebentades. En Max no ho tenia gaire bé si havia de viure enmig de tot allò.

Abans de cridar-lo, vaig assegurar-me que no hi havia ningú a prop.

—Eh, Max —vaig dir, mig cridant, mig xiuxiuejant.

No va haver-hi resposta.

—Eh, Max —vaig cridar-lo alçant més la veu, aquest cop.

Ningú no contestava.

—Eh, Max… Que em sents? —Aquesta vegada gairebé havia xisclat.

Vaig sentir que s’obria la finestra.

—Sí, qui és? —va dir.

—En Roger, sóc en Roger.

Vaig sentir que algú arrossegava els peus, una porta que grinyolava i que, després, es tancava de cop.

—Aquí —vaig dir—, a la porta de darrera, corre, vine.

En Max va obrir-se pas entre tots aquells trastos vells, grunyint i remugant com si no li fes gaire gràcia la meva presència.

No és gens fàcil dir res d’en Max. No podem dir que sigui un personatge notable ni res per l’estil. Té els cabells rossos i unes vint pigues, més o menys. La pell és pàl·lida, com si sempre estigués malalt i no sortís per a res. Tanmateix, gairebé no n’està mai, de malalt. I és que es passa el dia mirant la tele.

Hi és tan afeccionat que, a la guia de programes de televisió, marca amb una creueta totes les pel·lícules que ja ha vist anteriorment. Quan hi posa dues creus, vol dir que aquell programa no se’l vol perdre. Un cercle vol dir que ni fu ni fa.

—No podies haver anat a la porta principal? —va rondinar.

—No puc —vaig respondre.

Finalment, va obrir el forrellat i hi vaig poder entrar.

—Que et canvies de casa, potser?

—Bé, Max. Es una història un pèl llarga. Jo…

Ell, de tant en tant, mirava cap a la casa, com si hagués de fer una cosa urgent.

—Oh… bé. No podries dir-m’ho en quatre paraules? —va dir mentre tornava a mirar la casa—. Avui fan una pel·lícula d’en Charlton Heston i és a punt de començar.

Vaig explicar-li tota la història mentre ens acostàvem a la casa. En arribar als esgraons que hi havia davant la porta de darrera, es va aturar i em va dir:

—No és pas que hagis arribat gaire lluny.

—No és culpa meva —vaig contestar—. Només em cal un lloc per passar la nit i demà al matí me n’aniré.

Va arrufar les celles de tal manera que, per un moment, vaig creure que es tocarien l’una amb l’altra.

—Bé, potser podries quedar-te a la meva cambra —va dir finalment.

—Gràcies, Max. No et crearé cap problema. Ni tan sols t’adonaràs que hi sóc.

—Però t’hauràs d’amagar si alguna de les meves germanes hi entra per alguna raó.

(En Max tenia sis germanes).

Ens vam donar les mans en senyal d’acord i, després d’obrir la porta, vam entrar a la casa. La cambra d’en Max era la primera a l’esquerra. Abans de convertir-se en l’habitació més petita de Melbourne, era el lloc on rentaven la roba. Era com una capsa de cartró que feia tres metres i mig de curta per dos d’estreta.

En un racó hi havia un armari que, comparat amb l’habitació, era prou gran per fer-hi una festa. També hi havia un llit sobre xanques perquè ell hi pogués seure sota, una cadira que semblava tenir una mena de malaltia (havia perdut la tapisseria i donava la impressió que era calba), dos tamborets, un llum, una calaixera, una escala de mà i un aparell de televisió que feia cinquanta-tres centímetres de llarg. Això és tot el que puc recordar.

Si anaves amb prou compte, podies caminar d’un cantó a l’altre sense topar amb res. Nosaltres dos semblàvem un parell de camions tràiler ballant un vals en un camp de minigolf.

Un cop vam haver trobat lloc, vam establir torns per seure a la cadira malalta. Mitja hora cadascú.

La pel·lícula va acabar i, com sempre, en Charlton Heston va guanyar la batalla. Seguidament, van fer L’illa del Tresor, després Dallas, Falcón Crest, Dinastia…

Ja s’havia fet fosc i encara estàvem mirant la tele. Jo ja hi veia borrós i el cap em començava a fer mal. Vaig mirar d’encetar una conversa un parell de vegades, però en Max només parlava quan feien anuncis. Per tant, vam continuar asseguts allà com un parell de badocs.

Fins i tot ens vam empassar una reposició del Show de Dean Martin sense fer cap escarafall. M’havia agafat la malaltia dels teleaddictes: estigues quiet, no et moguis, psst!, no diguis res…

Quan va haver acabat El Show de Dean Martin, vam canviar les posicions. Aquesta vegada em va tocar la cadira i a ell el coixí. En Max va agafar la guia i va mirar.

—No saps què fan ara, Roger? L’Ascensor. T’encantarà.

—Oh?

—Sí, mira de què va. Dos homes acaben de robar en una joieria al dissetè pis d’un gratacels i es queden tancats a l’ascensor. Aleshores la secretària del joier els persegueix i també s’hi queda atrapada…

Estava parlant just quan feien un anunci de mobles de cuina.

—… i, per acabar-ho d’adobar, resulta que la secretària és l’exdona d’un dels lladres.

—I, tot això, ho diu a la guia? —vaig preguntar.

—No. És que la vaig veure ara deu fer uns sis mesos, quan tenia un refredat i el nas em rajava tot el dia…

De sobte, en Max es va aixecar i va anar cap a la porta.

—Què passa? —vaig dir.

—Ve algú —va contestar—. De pressa, amaga’t a l’armari. Jo me’l trauré de sobre, sigui qui sigui.

Allà dintre era ben fosc. A les palpentes, vaig tancar les portes, deixant tan sols una petita escletxa per poder respirar. Tot seguit, vaig ajupir-me.

Tot just quan en Max acabava d’asseure’s a la cadira una altra vegada, algú va entrar. Era una de les seves germanes. Em va semblar que era la Lorena, la segona més gran. No sé què va dir de l’altra televisió, que s’avorria molt. El que va dir en Max tampoc ho vaig entendre. Finalment, tots dos es van asseure.

Tot seguit, la porta de l’habitació va tornar a grinyolar. Aquesta vegada era la Dolores, una altra germana. I abans que hagués tingut temps d’asseure’s, algú va tornar a trucar. Era una altra germana. No vaig poder veure qui era. Potser n’havien entrat dues.

Oh, no! Tot d’una, les sis germanes eren dins l’habitació, unes assegudes al terra o sobre coixins i altres estirades damunt del llit. Jo només veia cames pertot arreu.

«Què dimoni deu fer en Max?» —vaig pensar—. «¿No m’havia dit que es desempallegaria de qualsevol que vingués?».

Des del meu amagatall no podia veure gairebé res. Pràcticament estaven asseguts els uns damunt dels altres. Devien de trobar-se molt incòmodes. Dins l’armari, jo em sentia com si fos un mocador en una butxaca però, almenys, podia estirar les cames.

Al principi, els minuts em semblaven quarts d’hora. Després van allargar-se fins a la mitja hora i, finalment, cada minut era com si fos una hora. El temps passava molt a poc a poc i, a més a més, em feia la impressió que, allà dintre, hi havia alguna cosa que feia pudor. Al començament no me n’havia adonat, però com més temps passava més forta es feia la pudor.

No podria dir si era la fortor d’ous podrits o bé el tub rebentat d’una claveguera que hi hagués per allà sota. O potser algú s’havia mort dins l’armari i s’havien oblidat de treure’l! Fos el que fos, era allà i cada vegada es notava més.

Com que era tan fosc i no es veia res, no valia la pena mirar. Aleshores vaig començar a agafar coses a les palpentes i olorar-les amb molt de compte.

Hi havia tot de coses toves, taps d’ampolla, una pilota de tennis, llapis amb les puntes trencades… En un racó hi havia un pilot de llibres, una tassa sense ansa… I, aleshores, ho vaig esbrinar.

Era pelut i llarg, i tenia una mena de boca en un extrem. Me’l vaig acostar al nas i, una mica més, em desmaio. Puafff! Quina fortor!

I això no és tot! Encara en vaig trobar un altre. N’hi havia dos. Un parell de… mitjons! Un parell dels mitjons horribles d’en Max. Eren fastigosos i pútrids i estaven tan bruts que la punta on anava el dit gros s’havia quedat rígida.

Vaig palpar per si en trobava més. N’hi havia pertot arreu! Socors! Estava assegut al bell mig del lloc on reposaven els mitjons vells i usats d’en Max.

Potser n’hi vaig comptar trenta parells, cada un més fastigós que l’anterior. No hi havia manera d’escapar-me’n. Palpés on palpés, trobava un altre mitjó.

Vaig haver de fer un esforç per oblidar-me’n, mirar de pensar en qualsevol altra cosa. Vaig intentar pensar en coses boniques, com ara la diada de Nadal o el meu aniversari, però no va servir de res. Amb tota aquella flaire, no em podia concentrar. I, a més a més, m’estava agafant rampa als llavis de tant posar-los a l’escletxa per buscar aire pur.

Finalment, la pel·lícula es va acabar, però ningú no es va moure d’allà. Després de la pel·lícula, es van empassar tot un munt d’anuncis. Era com si tinguessin els ulls enganxats amb pega a la pantalla.

Vaig sentir com començava una altra pel·lícula.

—Sembla una de l’oest —vaig sentir que deia la Dolores.

—Max, suposo que no t’importa si ens quedem a mirar-la, oi?

—Bé, en realitat… —en Max va començar.

—Oh, fantàstic. Gràcies, Max. No molestarem —algú va dir—. Però si vols anar a dormir, només cal que ho diguis.

—Bé, si us he de dir la veritat, tinc un xic de son…

—Ets una persona realment especial, Max.

—Sí que ho és. Gràcies, Max.

—Quina sort la nostra de tenir un germà com en Max.

Com l’estaven ensabonant, tot movent el cap amunt i avall per mostrar que estaven d’acord amb les qualitats especials d’en Max. Allò em feia sentir malalt.

—Max, com m’has pogut fer això, a mi? Algunes d’aquestes pel·lícules de l’oest no s’acaben mai —vaig remugar.

Allò que el vent s’endugué va durar tres hores!

Jo cada vegada em trobava pitjor. La cara em suava, tenia l’estómac com si fos una pista de ball, les cames em feien mal, em ploraven els ulls i tenia com un nus a la gola. Estava perdent el control. No podia respirar. Em posaria malalt. Tenia l’estómac a punt de…

No vaig poder suportar-ho més. Vaig posar els dits a l’escletxa i vaig obrir l’armari de cop.

Salvat! M’havia escapat d’una mort segura produïda per olors increïbles.

En sortir, vaig caure de costat. Vaig rodolar una mica i, recolzant-me en una de les potes del llit, vaig aconseguir asseure’m. Vaig tancar els ulls mentre respirava profundament, omplint-me els pulmons d’un aire net, fresc, meravellós…

Vaig obrir els ulls. Ningú ja no mirava la televisió.

—Ostres! L’aire és pur aquí fora —vaig dir.

Ningú no va dir res. Tan sols em miraven fixament, embadalits, amb uns ulls com unes taronges. Havia notat més vida en les mostres de roca que hi havia al museu.

En Max era qui feia la pitjor cara. Tenia la boca tan oberta que vaig pensar que li cauria del tot.

Vaig posar-me dret, vaig agafar la maleta de darrera l’aparell de televisió i vaig obrir la porta per anar-me’n.

—Bé, Max. Agraït per haver-me deixat l’armari. T’haig de dir que no he pogut trobar la brúixola que em vas dir que hi busqués.

Va ser l’única cosa que se’m va acudir.

En Max em va mirar, com si volgués dir-me alguna cosa, però la boca no el va voler obeir.