14

MENTRE FEIA el caminet que duia fins a la galeria principal, vaig adonar-me d’una cosa que abans m’havia passat per alt. El caminet anava paral·lel a la galeria, fins al final. Allà, tombava a l’esquerra i continuava fins a la part de darrera de la casa. Vaig seguir-lo, fins que gairebé va desaparèixer.

Vaig anar a topar amb una paret de bardisses, dues vegades més altes que jo, que s’estenien de banda a banda.

Ara podia sentir en Dusting amb tota claredat. Gemegava dèbilment. Jo tenia la sensació que no podia perdre temps. Aquells gemecs em semblaven esfereïdors.

Vaig fer un pas enrere (no m’aturaria tot just per un parell de bardisses), vaig tancar els ulls (si m’ho proposava, podia ser més valent que ningú), em vaig abaixar les mànigues del jersei per protegir-me les mans, i vaig obrir-me camí entre aquell laberint de branquillons, espines i punxes. Em sentia una mica com si fos un faquir que hagués perdut els poders. Mai a la vida no m’havia esgarrapat ni punxat a tants llocs diferents. Les espines se’m clavaven com ganivets, els branquillons m’esgarrinxaven. Tenia la sensació que algú m’arrancava els cabells a grapats i que volien robar-me el jersei. Hi havia coses que se’m ficaven dins la camisa, em fuetejaven el clatell o tractaven de pujar-me pels pantalons.

Tot d’una, vaig ser fora. Atabalat com anava, vaig ensopegar i, per poc, no vaig caure al damunt d’en Dusting. Vaig mirar-lo. Estava ajagut a terra. No l’havia trepitjat per quatre centímetres i ni tan sols se n’havia adonat.

De cintura cap amunt, jeia al matalàs. La resta descansava sobre matolls aixafats.

Vaig agenollar-me al seu costat. ¿Era aquell el Dusting que jo coneixia? Es rebolcava d’un cantó a l’altre, retorçant-se com un cuc gegant que acabessin d’extreure de la terra.

Vaig aixecar-me lentament, com si hagués estat veient visions.

«En Peter Dusting s’està queixant. Mai no hagués pensat que això podria passar».

—Dusting —vaig cridar-lo suaument—, Dusting, què et passa?

No va haver-hi resposta. Ni una mirada, ni tan sols un grunyit dirigit a mi. Vaig ajupir-me al seu costat una altra vegada. Va ser llavors quan li vaig veure el braç. Va ser terrible, terrible. Era la cosa més lletja que mai havia vist. Em van venir ganes de vomitar. Vaig girar-me, no fos cas que ho fes damunt seu.

—Vinga, Roger —vaig dir-me en veu baixa—, domina’t. Només és carn i sang.

Vaig haver de tombar-me per enfrontar-m’hi.

Com que no duia el jersei posat, ho vaig veure tot. El braç li anava cap al cantó on se suposa que els braços no han d’anar. Devia estar trencat.

La pell, entre el colze i el canell, estava ennegrida. Aquella cosa inflada que jo veia ja no semblava un braç. Però allò no era el pitjor de tot.

Més a prop del colze que del canell, la pell s’havia obert i deixava anar un feix de muscles. També hi havia una altra cosa que treia el nas. Podria haver estat un os, però l’estómac em va demanar que no tractés d’esbrinar-ho.

La part que anava des d’allà fins a la mà no tenia consistència. Simplement penjava quan ell es movia.

—Dusting —vaig dir—, que em sents?

Va aixecar el cap per mirar-me i, amb una ganyota de dolor, el va deixar caure una altra vegada. Amb veu apagada va dir:

—Treu-me d’aquí…

—I tant, Dusting. Segur que ho faré. Pots caminar?

—No… ho… sé…

Vaig anar a l’altre costat i, usant el seu braç bo, vaig aconseguir fer-lo seure. Amb la mà, vaig tocar una cosa peluda que hi havia a terra. Era el seu jersei de moher.

—Com és que no duus el jersei posat?

—Ell…

—Vols dir que el boig te l’ha tret?

Va fer que sí amb el cap.

—Que n’és, de mala bèstia! —vaig maleir.

—NO! Ell…

—No hi pensis més —vaig dir—. Mira d’oblidar-te de tot.

Tenia problemes per mantenir-lo dret. Se n’anava d’un costat a l’altre, però no hi havia manera que s’aguantés recte. Era com voler fixar a terra un arbre de goma gegant.

—Som-hi. Un… dos… i tres. Aaa… munt!

Vaig estirar mentre en Dusting empenyia. Els genolls li feien figa. Finalment, vaig aconseguir aixecar-lo, tot i que va quedar encorbat.

—Em sento com si caminés per l’aire —va dir.

Érem damunt del matalàs.

—Camina —vaig dir.

Així ho va fer.

—Encara… és com aire.

—És el matalàs.

—Eh?

—El matalàs —vaig repetir.

—Quin matalàs, Rothaus?

Estava malament. Ni tan sols podia pronunciar el meu nom correctament.

—T’haig de treure d’aquí —vaig dir.

—Eh?

—No res. Mira de caminar un xic més.

Va aixecar la cama i, després, la va abaixar lentament, com si tingués por de no trobar terra a sota. Quan va haver estat segur que tenia el peu damunt d’una cosa sòlida, va fer un altre pas. Vaig intentar fer-lo anar més de pressa, però no ho vaig aconseguir.

Vaig pensar que, si podia aguantar-me dret, potser aconseguiria fer-lo arribar fins al carrer.

Però estava cansat… molt cansat… De tant tenir-los oberts, els ulls em feien mal. La mandíbula se m’estava esquerdant pels continus badalls que feia. Necessitava dormir. Era urgent…

Llavors vaig veure de prop els ulls d’en Dusting. Eren com dos petits bassals d’aigua bruta, negres i buits. Vaig sentir una altra glopada de mareig que em pujava de l’estómac.

Havia de trobar una manera de sortir d’allà. Però em costava tant pensar. Ja no sabia del cert què era real i què no ho era… Tot era com un somni…

Podíem anar al pati de darrera. Però no, en Dusting estava massa malament per poder saltar per damunt de la tanca. Potser podríem tornar a la casa. De cap manera. No hi tornaria a entrar encara que em donessin tot l’or del món. Només quedava, doncs, el camí per on havíem vingut.

Vam arrossegar-nos fins que vam haver arribat al lloc on m’havia barallat amb el bardissar.

—Ja hi som, Dusting. Estàs llest?

Com a resposta, va mussitar unes paraules que no tenien cap sentit.

Si volíem travessar la paret de bardisses, hauríem de caminar de costat. Vaig acostar-lo a mi i vaig fer el primer pas.

Un branquilló va sortir de no sé on i em va ventar una bufetada a la galta dreta. Tot seguit, vaig haver de treure’m una cosa que se m’havia enganxat a l’orella. Quan vaig intentar fer un altre pas, vaig sentir una burxada a l’estómac i un cop a la barbeta. A cada pas que fèiem, tenia la sensació que en Dusting depenia de mi cada cop més.

Va haver-hi un moment que vaig pensar que no ho aconseguiríem, que tots dos, esgotats com estàvem, cauríem a terra com si fóssim dos fardells. Amb un braç l’agafava i amb l’altre intentava que els branquillons i les bardisses no li toquessin el braç malalt. Jo havia perdut la meitat dels cabells i el peu em començava a fer mal una altra vegada. De tantes i tantes fuetejades, tenia una forta coïssor a la cara.

—Aguanta. Aguanta una mica més —vaig dir.

Finalment, ens vam arrossegar fins al camí. Estàvem a punt de caure, com si fóssim una parella de ballarins borratxos després d’haver ballat sense parar durant sis mesos.

—Ho hem aconseguit, Dusting —vaig dir—. Ens n’hem sortit.

No va contestar.

Vaig passar el seu braç sobre les meves espatlles mentre li agafava la cintura amb l’altre braç. No hi havia altra manera de poder caminar. En Dusting estava decidit a desmaiar-se.

Vam arribar fins al costat de la casa. Vam passar per davant de la galeria i, després d’un parell de paradetes, gairebé érem davant del reixat.

Jo era l’únic que caminava de debò.

De tant en tant, en Dusting aconseguia posar un peu a terra i intentava fer un pas, però era inútil. L’altra cama no volia seguir. Vam sortir per la porta del reixat i vam arribar fins al carrer. Ja no el podia arrossegar més. Tot el que podia fer era fer que s’aguantés de genolls.

Havia començat a sentir fiblades al peu una altra vegada. Era un dolor agut i constant, com si hi tingués un exèrcit de formigues obrint-se camí amb pics i pales.

Havíem arribat tan lluny com podíem. Fins i tot, si m’haguessin quedat forces, no hauria pogut arrossegar en Dusting de genolls. Se li haurien gastat de seguida.

Vaig recolzar-me contra el pal d’un llum, després de deixar en Dusting a terra, mig assegut, mig ajagut. Jo també vaig asseure’m. Volia dormir… No tenia res més al cap. Potser tenia la malaltia de la son: en tota la nit no havia desitjat altra cosa que poder dormir fins que el cor em digués prou.

Assegut allà, vaig sentir-me increïblement bé. Sentia en Dusting que remugava, però ja no tenia cap importància. Només m’importava dormir, un son profund i meravellós.

Se’m tancaven els ulls. Estava estirat en una franja de gespa que hi havia al costat del carrer. Em sentia el cos com si fos un sac de sorra, sacsejat i atrotinat, i ple de forats. La sorra s’escapava pels forats. Gairebé no n’hi quedava. Com més m’estava ajagut allà, més lleuger em sentia. Res no m’impediria dormir aquesta vegada. Em queien les parpelles, el cos em relliscava…

Però tot va començar al bell mig d’un dels meus fabulosos badalls.

Algú va començar a cridar…

No podia decidir si aixecar-me o no. Moure’m hauria suposat un gran esforç. Potser els crits s’allunyarien i em deixarien en pau… Però no se n’anaven enlloc. Cada vegada eren més forts. Eren crits ensordidors.

Hi havia una cosa estranya en aquells crits. No semblaven… humans. Després, tot d’una, els crits van deixar pas a una mena de copets… no; eren batzacades. O potser era el bum-bum de les passes… una altra vegada?

Vaig incorporar-me com un llamp, just a temps per veure el boig. Corria dret cap on érem nosaltres, a galop tirat. Era a uns cinquanta metres de distància. Darrera d’ell, hi havia com uns llumets que s’encenien i s’apagaven. Eren com pilotetes de colors brillants.

Vaig intentar aixecar-me, però el cos no volia fer-me cas. Vaig començar a suar. Em sentia tot enganxós. M’havia d’aixecar com fos. Semblava enfurismat. Més que això; semblava rabiós, com si se’ns volgués menjar. No sabia si era la por o el cansament el que m’impedia posar-me dret. De totes maneres, encara que ho hagués aconseguit, no hauria tingut res a fer davant d’aquelles gambades.

Vaig mirar en Dusting. Estava estirat d’esquena, amb un muscle recolzat al pal del llum. La barbeta li havia lliscat sobre el pit. Feia estona que no es movia. Només, de tant en tant, l’esquena li relliscava pal avall i cada cop n’estava un xic més lluny.

Ara podia veure la cara del boig. Mai no havia vist una boca tan lletja. Era més fosca que una cova i tenia la mateixa forma.

Els forats del nas eren amples com els d’un cavall. Les celles, espesses, s’arquejaven cap avall al lloc on les celles d’una persona normal acostumen a arquejar-se cap amunt.

Gairebé era sobre meu. Tenia una mà estesa cap a mi. Era tan a prop que li podia veure la brutícia de les ungles i els flocs de pèls foscos que tenia als dits.

Llavors, va desaparèixer, al mateix temps que la resta de les coses.