41
Quan el cotxe ja feia estona que circulava pels carrers de Barcelona, lluny dels revolts de la muntanya, l’Hermínia va donar l’ordre.
—Ja els pots treure les benes.
En Casimiro, entre tots dos, va obeir-la.
Primer la Patro. Després en Miquel.
Era una precaució absurda, però tot, en ells, havia estat absurd. Simples, simples, simples aficionats jugant a la venjança. Esbrinar on vivia la Teresa hauria estat d’allò més senzill.
Encara que ja no fos necessari.
Llevat que tornés a fer la ximpleria de ficar-se en un terrible embolic.
En Miquel va mirar el rellotge.
Faltaven deu minuts per a les dotze.
La nit era plàcida, bonica. Si no hagués estat pel soroll del cotxe i el fum que expulsava el tub d’escapament, segur que hauria estat silenciosa i plena d’olors urbanes molt menys aspres, algunes fins i tot agradables.
En Torcuato conduïa amb compte.
Però no hi havia trànsit.
En apropar-se al seu barri, a la cruïlla dels seus carrers, a casa seva, el cor d’en Miquel va recuperar l’estabilitat.
Potser fins i tot l’endemà anirien a la platja.
Malgrat tot, va somriure.
Un home acabava de morir. Una dona estrenava viduïtat, independentment del fet que l’estimés molt o poc. I una nena s’havia quedat òrfena.
Tot per un error comès dotze anys enrere.
En plena guerra.
Quan els éssers humans es mataven per les seves idees.
I uns morien per la llibertat mentre uns altres assassinaven per imposar una dictadura.
Va lluitar contra l’amargor que pugnava per envair-lo.
La Patro estava bé. La Patro esperava un fill. I ell seria pare.
Amb platja o sense, demà seria un altre dia.
El cotxe va arribar a la seva destinació i es va aturar a la cantonada. Abans que un d’ells obrís la primera porta, l’Hermínia l’hi va recordar un cop més.
—No faci cap bestiesa, senyor Mascarell.
—Sap que no en faré cap, en primer lloc perquè no puc i en segon lloc perquè no sóc tan boig.
—Entesos —va dir ella somrient, amb un indici de gratitud—. Em sap greu tot això, l’hi juro.
—A mi també.
—Només volíem…
En Miquel va fer que sí amb el cap i ella va deixar de parlar.
Estava tot dit.
En Torcuato es va estar al volant. En Casimiro va sortir pel seu costat i va obrir la porta de la Patro amb un deix de galanteria. En Miquel va fer el mateix amb la seva.
Ni una paraula més.
Mentre el vehicle s’allunyava, petarrellejant enmig de la nit, van ajuntar les seves mans.
En Miquel va deixar de pensar en l’última víctima d’aquella història, en Jonás Satrústegui.
Per salut mental.
Van pujar al pis, lentament, amb la sensació que escalaven l’Everest, però amb la lleugeresa de saber que rere la porta estarien fora de perill.
El món sempre quedava a l’altra banda.
Allà mateix, al rebedor, van tornar a besar-se i abraçar-se.
Hi va dedicar temps, en silenci.
Llavors sí, al cap d’un minut o dos, ell la va agafar de la mà i li va dir:
—Vine.
La Patro el va seguir sense dir res, suau com una brisa esmunyint-se per una escletxa. Quan la va fer seure al llit, es va trobar la seva mirada de complicitat.
—Sí —va murmurar plena de tendresa—. A mi també em ve de gust…
—No, no és això —va dir ell, gairebé rient.
—Ah, no?
—Mira’m.
—Ja ho faig.
—Més.
—Què et passa? Què vol dir aquest somriure…?
—T’estimo.
—Ja ho sé. Jo també.
—Seràs una mare fantàstica.
Primer, no el va entendre. Després va començar a obrir els ulls. I la boca. No va poder dir ni una sola paraula.
—Al teu metge, el doctor Recasens, se li va escapar.
Ara sí que l’hi va dir:
—Ai!
—Enhorabona. Serem pares al març.
No es va treure l’informe rebregat de la butxaca.
Ja no calia.