13

Havia cregut que es trobaria una mena d’home, i n’havia trobat una altra.

De l’arribista emboscat que no va anar a combatre i s’havia casat amb la Narcisa Martínez, a l’amic i marit disposat a col·laborar davant els dubtes que ell plantejava.

En Miquel es va quedar a la vorera, pensatiu.

Sinceritat?

Una comèdia?

¿L’allargada ombra d’en Marcelino Martínez, interessat per tot el que li havia explicat en la seva visita i preocupat per la possibilitat que, per culpa de les seves presses, el veritable assassí del seu fill continués en llibertat?

Tenia certa lògica.

De fet, al gran prohom no li interessava pas la restitució del bon nom de l’Ignasi Camprubí. Només la venjança.

Com el 38.

—Per què et van matar? —es va preguntar en veu alta.

Sabia de sobres que, sense un motiu, era molt difícil trobar un assassí.

Va mirar a dreta i esquerra. La tarda declinava de pressa. Ja no feia tanta calor. Volia anar a casa dels pares d’en Camprubí, era el camí lògic, però la conversa telefònica amb la consulta del doctor Recasens va tornar a surar en les maresmes del seu cap. Ja no es tractava únicament de trobar l’Hermínia Salas. Ara el que més li pesava era la incertesa de saber quin tipus de prova s’havia fet la Patro.

Es va plantar al límit de la vorera i va atalaiar l’horitzó.

Semblava com si, a causa de la calor o pel fet que els carrers estiguessin tan buits, els taxis s’haguessin amagat sota les pedres.

Va caminar pel carrer Trafalgar en direcció a l’Arc de Triomf i el Saló de Víctor Pradera. La consulta del doctor Recasens es trobava en aquella direcció. Va abordar el taxi que necessitava gairebé al cap de deu minuts, quan ja pensava seriosament a anar-hi a peu.

—Diputació amb la cantonada del passeig de l’Emperador Carles I.

—Som-hi, mestre.

—Com és que hi ha tants pocs taxis?

—Pocs? —es va estranyar l’home—. Si cada cop n’hi ha més. Tants que aviat ens haurem de matar pels clients!

—Ah.

Es va arrepapar al seient i va suportar les disquisicions del taxista. Al capdavall la culpa era seva, per preguntar. Als amos dels carrers n’hi havia prou amb donar-los una mica de corda perquè es llancessin a parlar.

Almenys no va dir res d’en Kubala.

La consulta d’en Víctor Recasens estava plena. Ho va comprovar tot just entrar-hi, ja que la sala d’espera tenia les portes obertes i, a l’altra banda, s’hi podia veure ben bé mitja dotzena de persones. Va arrufar el nas. La gent que esperava visita era molt primmirada amb els espavilats que es colaven esgrimint qualsevol excusa. «Només és una pregunta», solien dir. Ja ningú no es refiava de la bona voluntat dels altres. Es va mossegar el llavi inferior i es va plànyer de no dur una placa. La seva placa. Allà el coneixien i no podia pas dir que era policia.

La infermera de la recepció el va mirar per damunt de les ulleres.

—He de veure el doctor Recasens —va dir en Miquel.

—Té hora? —va replicar ella, en un to que gairebé semblava burleta.

—No és per visitar-me. És per preguntar-li una cosa.

—Doncs s’haurà d’esperar igualment —va dir la dona, assenyalant la sala.

—Sap si…?

—No, no ho sé. Depèn.

—És clar.

—El seu nom?

—Miquel Mascarell.

—Ah! —A la infermera se li va il·luminar la cara—. La seva dona és la senyora Patro Quintana, oi?

—La senyora Mascarell, sí.

—Aquí tinc el sobre amb els resultats de la seva prova —va comentar ella, allargant la mà per buscar el de la Patro entre una dotzena de sobres—. Se’l vol endur ara?

—És clar. L’hi donaré jo mateix —va respondre ell, mirant de semblar innocent.

—Vam quedar que ho tindria demà, però ja ho veu, han estat ràpids. Hauria trucat a la seva dona, però veig que no tenen telèfon.

El sobre va passar de la mà de la recepcionista a la d’en Miquel.

Estava tancat.

—Si pot dir a en Víctor que li vull preguntar una cosa, només això, i que no serà més d’un minut, l’hi agrairé molt, d’acord?

—L’hi diré, sí.

Volia arrencar a córrer i obrir el maleït sobre.

La infermera, de sobte, l’observava encuriosida.

Ho va entendre quan li va dir:

—Té una dona molt agradable i simpàtica.

—Ja ho sé. Gràcies.

Acabava de dir-li: «Com és que un vell com vostè està casat amb un àngel com ella?».

Va entrar a la sala d’espera. Set persones. És clar que en realitat es tractava de tres visites, ja que eren dos matrimonis, i el tercer amb nen inclòs. Es notava perquè seien formant nuclis separats. Afortunadament hi havia una cadira, al fons, sense ningú enganxat a la vora.

—Bona tarda —va dir ell, saludant la concurrència.

Van respondre-li a l’uníson entre murmuris, es va treure la jaqueta i es va asseure a la cadira. Des del lloc on era, la infermera no el podia veure, de manera que va mirar el sobre amb el nom de la Patro pulcrament escrit a la part frontal i ja no va esperar més.

El va obrir.

Al capdavall, ella no seria a casa quan tornés.

La imatge li va sacsejar la raó.

Com si encara no s’hagués fet a la idea del seu segrest i que tot allò anava de debò.

Igual que en llegir la carta al matí, va haver d’asserenar-se una mica per entendre què deia exactament aquell informe mèdic.

Perquè era un informe.

«L’exploració coincideix amb la data de l’última menstruació, fa dos mesos segons la pacient. Es nota un úter globulós d’una mida discretament augmentada, compatible amb una gestació incipient».

Gestació incipient?

Dos mesos?

Es va quedar bocabadat.

La Patro estava… embarassada?

Va deixar de respirar.

Va reaparèixer aquella suor freda, freda, freda.

El desembre de l’any anterior, quan va passar allò d’en Lenin i l’assassinat del Monuments Men, la regla se li havia endarrerit uns quants dies, i llavors ja van parlar de què passaria si ella es quedava en estat. Va quedar clar que la Patro volia ser mare. I també van quedar clars els dubtes d’ell. Era gran. Massa gran. Valia la pena tenir un fill o filla a qui, probablement, no veuria créixer?

«Viuràs fins als noranta com a mínim», deia ella. «I, anant bé, fins als cent».

Sí, la Patro era capaç de mantenir-lo viu a còpia de felicitat.

Va tornar a llegir l’informe.

—Ai, collons! —va xiuxiuejar.

De fet, feia dies que estava rara, amb els ulls brillants, probablement des que havia deixat de tenir la regla, tot esperant la confirmació del metge! Al matí ella ho havia negat, però ell ho intuïa! La Patro traspuava felicitat! I no l’hi havia dit per no crear falses expectatives, volia estar-ne segura!

Va mirar el nen. Era de la parella més jove. Ja ni tan sols recordava quan en Roger havia estat així de petit. Devia tenir uns sis o set anys i ho observava tot amb cara espantada.

Principalment a ell, que era el més vell.

En Miquel es va guardar el sobre a la butxaca i va clavar els ulls a terra.

Deu, vint segons.

—Senyor?

Va alçar el cap. La dona asseguda davant seu el mirava amb cara de preocupació.

—Sí?

—Es troba bé?

—Oh, sí! —Va parpellejar, sorprès.

—Està molt pàl·lid, i fa un moment, quan ha entrat, estava vermell. Si ve per una urgència, el deixo passar, eh? Jo no tinc pressa, oi, Claudi?

En Claudi devia pensar que la seva dona era massa generosa.

—Estic bé, senyora, gràcies —la va tranquil·litzar—. És que al carrer fa calor i quan t’asseus una estoneta…

—És veritat. I, a més, ara, amb aquesta moda dels aires condicionats, que vas a segons quins cinemes i et congeles, ja m’explicarà!

Va tenir por que es posés a parlar.

La campana el va salvar.

La infermera va treure el cap per la porta i els va cridar precisament a ells.

—Senyors Clos?

Mentre el matrimoni s’aixecava i s’acomiadava dels qui continuaven esperant, els ulls de la infermera i els d’en Miquel es van trobar.

—Ja ho he dit al doctor Recasens —el va informar.

En Miquel va assentir amb el cap.

Va tornar el silenci a la sala d’espera.

La Patro embarassada.

La Patro embarassada i raptada.

Demencial.

Ara, si li feien mal a ella, li’n farien també al seu fill.

Amb l’ensurt potser el perdria, encara que la recuperés sana i estàlvia.

Es va passar una mà pels ulls.

Feia un dia que investigava i tot el que tenia era un munt de noms.

Gairebé cap adreça.

Per què no el deixaven en pau?

Des que havia sortit del Valle de los Caídos era un no parar…

L’etern policia.

Llavors se li va acostar el nen.

—Com et dius? —li va preguntar.

—Carles, no molestis el senyor! —el va renyar la seva mare.

Ni cas.

—Em dic Miquel.

—No —va assegurar el nen molt seriós.

—No?

—Carles!

—En Miquel és el meu tiet.

—Doncs ja ho veus. Ara en som dos.

La dona es va aixecar per agafar-lo de la mà.

—No s’hi amoïni, senyora —la va tranquil·litzar en Miquel.

—Si és que…

—Només és un nen.

—Un germà, li caldria! —va sospirar ella.

Va tornar la calma. L’altra parella, d’uns cinquanta anys tots dos, no havien badat boca. Semblava com si la dona tingués un pal encastat a l’esquena, des del cul fins al clatell, i el marit al contrari, l’esquena ja força vinclada.

Per sort, el nou silenci i l’espera van ser breus.

La visita anterior va sortir al cap de deu minuts escassos.

—Senyor Mascarell? —el va cridar la infermera.

Ningú no va dir res, però el van mirar preguntant-se per què ell entrava abans. En Miquel els va desitjar bona tarda i va caminar darrere la dona fins al despatx d’en Víctor Recasens. Feia un parell d’anys que era el seu metge i coneixia el seu passat, qui havia estat, on havia estat. Es van estrènyer la mà al bell mig de l’estança, sense que el metge el convidés a seure.

—Com està, Mascarell?

—Bé, bé. No és cap visita de pacient.

—Això m’ha dit la Rosa, que em volia preguntar alguna cosa.

—He pensat que em podria ajudar a trobar una persona.

—Jo?

—Hi ha un registre d’infermeres, un lloc on estiguin acreditades totes les que exerceixen, algun arxiu al Col·legi de Metges…?

—No exactament —el va desanimar el doctor, abans de tornar-li a donar una esperança—. Però si em diu el nom, puc buscar-la. Tampoc n’hi ha tantes. Sap a quin hospital o amb quin metge treballa?

Ni tan sols sabia si l’Hermínia havia acabat els estudis.

—No, és algú que vaig conèixer a la guerra.

—Això ho farà més difícil —va calcular en Recasens—. Però es pot provar igualment.

—Es diu Hermínia Salas.

—Segon cognom?

—No en tinc ni idea.

En Víctor Recasens ho va anotar en una llibreta. Va deixar l’estilogràfica i es va adreçar de nou al seu interlocutor.

—Truqui’m demà al matí, a veure què tinc. Si més no, el nom és original, res de Carme, Teresa o els més usuals.

—Perfecte —va dir ell, disposant-se a marxar.

No va poder.

La notícia ja era aparentment de domini públic.

És clar que, al capdavall, en Víctor Recasens havia estat el primer a saber-ho.

—Felicitats —li va dir ell, donant-li uns copets al braç.

—Gràcies.

—Els canviarà positivament la vida, ja ho veurà.

—M’ho imagino.

Els ulls del metge eren bondadosos. Ja passava dels seixanta, de manera que el mirava d’igual a igual.

—No sap quina sort té, amic meu —va insistir—. A la seva edat, és més que una benedicció.

En Miquel va apuntar un somriure mecànic.

El que més desitjava era arrencar a córrer.