10

El sol abrusador del matí havia deixat pas al sol de plom de la tarda. Menys foc, però més xafogor. L’asfalt recordava una paella per fregir-hi un bon parell d’ous ferrats. Feia l’efecte que, si et quedaves quiet al mig de la calçada, el terra ardent t’engoliria de mica en mica.

Això si no es fonia abans.

Continuava sense tenir gana, però no pas per això la panxa va deixar d’enviar-li un altre missatge. El taxista el va mirar pel retrovisor, però en trobar-se els seus ulls seriosos va optar per no dir res, i encara menys fer un acudit.

A casa de la Narcisa li va obrir la porta la mateixa criada que unes hores abans l’havia rebut. Així que el va veure li va somriure, com si se sentís feliç de donar-li bones notícies.

—La senyora ja és a casa i l’espera.

El fet que l’esperés el va sorprendre una mica.

Però no va trigar a entendre-ho.

—El meu pare m’ha trucat per dir-me que vostè em vindria a veure —va ser la primera cosa que li va dir la Narcisa Martínez, en aparèixer a la saleta on la criada l’havia acompanyat.

Era una dona amb classe. Se li notava. I no solament en la manera de vestir o de parlar. Destil·lava la pàtina tangible dels qui viuen en un món elitista, privilegiat, amb un entorn segur i la vida resolta. Igual que la Mariana Molas, es devia acostar als trenta i pocs anys. Si l’Indalecio era el germà gran, ella potser fins i tot havia estat la petita del grup, la que aprenia dels altres, la que esperava el seu moment, la que callava i no desaprofitava cap oportunitat.

Com ara pescar el noi que li agradava, encara que aquest hagués sortit desenganyat d’una relació anterior, que en el seu cas ni tan sols havia existit.

L’Hermínia semblava haver estat el somni de tots.

Menys de l’Indalecio.

—Gràcies per rebre’m, sé que està ocupada —va dir ell, corresponent a la sincera encaixada de la mestressa de la casa, abans que tots dos s’asseguessin, l’un davant de l’altre.

—No es preocupi. La partida de bridge és d’aquí a una hora —va dir obertament—. La veritat és que estic desconcertada. El meu pare també ho semblava.

—No em deu haver pres per boig, oi?

—Ni de bon tros, senyor…

—Mascarell. Miquel Mascarell.

—Doncs ni de bon tros, senyor Mascarell. El que va passar fa dotze anys ens va marcar a tots. Va ser molt dur. El fet que la policia ho resolgués tan de pressa no vol dir pas que no poguessin quedar dubtes. L’Ignasi no va confessar. Vam decidir creure el que ens van dir i prou. Si vostè desconfia, per què no li hauríem de donar un marge de confiança perquè investigués, encara que sigui ara? La sola idea que, a l’Indalecio, l’hagués matat una altra persona i que aquest assassí continuï lliure em sembla… repugnant —va dir ella, estremint-se—. Això no obstant, vostè ja no és policia, oi?

—No, no ho sóc.

—Llavors per què ho fa?

—Com he dit al seu pare, digui’n ètica. Si jo hagués investigat el cas, no m’hauria precipitat com ho va fer l’inspector Miranda. Les pressions no m’haurien fet cap efecte.

—Qui va fer més pressió va ser el meu pare.

—Ja ho sé.

La Narcisa es va reclinar a la cadira. Tenia la cama dreta posada damunt l’esquerra. Duia sabates de taló i lluïa no solament un collaret de perles, sinó arracades i anells d’or. Vestia amb la dignitat d’una gran dama i parlava amb l’aplom que la seva posició li permetia.

Els rics sempre parlaven amb aquell aplom.

—Si no tingués dubtes més o menys raonables, no seria aquí, oi? —va preguntar a poc a poc.

—Ja he parlat amb alguns dels implicats, i tots afirmen que és impossible que l’Ignasi Camprubí ho fes, per més que es barallés amb el seu germà i aquest li pegués i li digués covard. Diuen que era incapaç de fer mal a una mosca, i fer-ho a traïció, deliberadament, després d’haver-lo seguit, aprofitant el caos que va provocar l’esfondrament d’aquell edifici per causa de les bombes, encara menys.

—Molta gent reacciona de manera insospitada davant l’adversitat —va afirmar ella—. Tots tenim un costat fosc.

—L’Ignasi també?

Va expulsar un doll d’aire per les fosses nasals.

—No ho sé —va admetre—. Aquells anys ara em semblen molt llunyans. Els veig com en una nebulosa. Ni tan sols jo mateixa m’identifico llavors. El temps canvia les perspectives i, a més, et fas gran i ho veus tot d’una altra manera.

—Veia gaire l’Indalecio?

—No. Vivia amb la meva àvia. A casa, amb el pare, tot eren discussions. El veia si coincidíem amb els altres. El dia de la baralla estàvem junts perquè era el meu aniversari.

—Però, la baralla, la van presenciar només vostè, en Salvador i la nòvia de l’Indalecio.

—Sí.

—M’han explicat que va ser molt dura i que l’Indalecio es va mostrar implacable amb el seu amic, amb crits i insults, fins a arribar a l’agressió. I, a sobre, l’Ignasi no es va defensar.

—L’Ignasi Camprubí detestava la violència.

—Així doncs, vostè també va dubtar de la versió policial.

—Detestar la violència no significa pas que un dia no puguis explotar. L’Ignasi estimava molt el meu germà. Bé, ens estimava a tots. Era el més romàntic, l’únic que llegia poesia. El fet que li digués tot allò, només per haver-li manifestat el que pensava de la guerra, i que l’Indalecio l’acusés de covardia pel fet d’escudar-se en la seva malaltia li va doldre. El va afectar molt.

—S’havien barallat mai abans?

—No. Tot plegat es va produir arran del comentari de l’Ignasi sobre el fet que la República no guanyaria la guerra. El meu germà, que a més anava una mica begut, va perdre els papers i va embogir. Faci-se’n càrrec: havia vist morir en Llorenç Beltran, i tant ell com en Jonás estaven ferits. Si la guerra estava perduda, per què havia de tornar al front? Llavors ho vaig comprendre. L’Ignasi no ho havia d’haver dit. Però va ser molt desagradable. Tots vam saber que en aquell moment alguna cosa s’havia trencat entre nosaltres.

—I quan la policia els va interrogar, ho van explicar, és clar.

—Què havíem de fer?

—En Salvador tampoc no va anar a la guerra. No es va empipar, l’Indalecio, per això?

—Sí, però em veia tan feliç que suposo que es va estimar més no dir el que pensava. Tenia tanta ràbia a dins… Era com si estigués en guerra amb el món sencer. L’única cosa que va fer en Salvador llavors va ser fer cas al meu pare. Per això ara és viu i forma part d’aquesta societat. Morir per res és estúpid. Val més viure per alguna cosa, no troba?

—Puc fer-li una pregunta indiscreta?

—Em temo que la farà igualment —va respondre ella, somrient amb atreviment i canviant la posició de les cames. Les seves cuidades mans li queien indolents a un costat de la falda.

—No, si no m’autoritza a fer-l’hi.

—Endavant —el va convidar.

—El fet que el seu marit s’enamorés primer de la que després va ser nòvia de l’Ignasi Camprubí…

—No em faci riure! —El va tallar, ella, amb aires de suficiència—. Aquella nena els va fer tornar una mica ximples a tots, no solament a en Salvador. Carona d’àngel, delicada, bona estudiant, dolça… Per l’amor de Déu, senyor, eren joves, impressionables i homes. Sobretot homes —va remarcar ella, apujant la comissura dels llavis—. L’Ignasi i l’Hermínia eren l’un per a l’altre, dos somiatruites. En Salvador va ser el primer a adonar-se’n, l’hi puc assegurar. Ell i jo ens vam enamorar poc després. Qui més ho va patir possiblement va ser en Llorenç, però en silenci. Finalment hi havia en Casimiro. Si l’Hermínia era una princesa, ell era l’ogre capaç de defensar-la, cuidar-la i enfrontar-se amb qui fos per ella. Sabia que no tenia la més mínima possibilitat, però no li va importar mai. Va posar l’Hermínia sobre un pedestal. Hi ha persones que prefereixen callar i conservar algú abans que arriscar-se a perdre’l.

—Sap on els puc trobar?

—La resta del grup? —va preguntar ella, sorpresa.

—En Jonás, l’Hermínia i en Casimiro, sí.

—No en tinc ni idea. Després de la mort del meu germà ens vam separar, i al cap de nou mesos es va acabar la guerra aquí. No els he tornat a veure. Em vaig casar amb en Salvador i vam girar full. La veritat és que no sé pas com aconseguirà trobar-los. Miri. —Va assenyalar alguna cosa a l’esquena d’en Miquel—. Així érem llavors, què li sembla?

Va girar el cap i va veure el retrat.

La dona que tenia al davant, deu anys més jove, el dia del seu casament amb en Salvador Marimon.

Abans que en Miquel pogués dir alguna cosa agradable, es va obrir la porta de la saleta i hi van entrar dos nens. El més gran devia tenir uns vuit anys i el petit, sis. No es van moderar gens davant la seva presència. Van abordar la seva mare, discutint entre ells i parlant precipitadament.

—Eh, eh! —els va calmar ella—. No veieu que estic amb una visita? Sigui el que sigui, haureu d’esperar que se’n vagi aquest senyor, d’acord?

—I quan se n’anirà? —va dir el més petit, mirant en Miquel amb desaprovació.

—Joanet! —el va renyar la seva mare.

Per la porta va aparèixer l’atribolada criada, amb aspecte de gata a la qual se li acabaven d’escapar els ratolins.

—Ai, senyora, perdoni!

—No passa res, Lina. —I adreçant-se als seus fills els va parlar amb tendresa maternal—: Vinga, sigueu bons minyons, que no trigaré.

La Lina se’ls va endur rondinant.

Si les mirades matessin, en Miquel sabia que el petit Joanet ja l’hauria fulminat amb la seva. La Narcisa Martínez, senyora de Marimon, va esperar que es tanqués la porta.

—Em sap greu —va dir—. Hem estat uns dies fora i, de sobte, és com si la casa els caigués al damunt.

Uns dies fora.

Sense saber gaire bé per què, en Miquel va pensar en el seu frustrat dia de platja amb la Patro.

—No m’allargaré gaire —va dir ell, intentant accelerar el procés de les seves preguntes—. Abans ha dit que l’Hermínia estudiava. Recorda què?

—Infermeria.

—La nòvia… bé, l’exnòvia de l’Indalecio m’ha dit que el dia abans de la seva mort ell estava seriós, preocupat per alguna cosa.

—Ha trobat la Mariana?

—Sí.

—I com està?

—Embarassada de gairebé nou mesos.

Va somriure.

—Me n’alegro. —Va moure el cap de dalt a baix—. Estava tan enamorada d’ell… Què em preguntava?

—Li comentava que, segons ella, l’Indalecio estava molt seriós el dia abans de la seva mort. I més que seriós, amoïnat, taciturn, com si li passés alguna cosa.

—Aquell dia no vaig veure el meu germà. No puc dir-li res sobre això. Potser era per la baralla amb l’Ignasi, perquè se’n sentia culpable, perquè encara no el deixaven tornar al front… Qui ho sap.

En Miquel es va quedar uns segons en suspens.

Més preguntes? Seria atabalar encara més la seva interlocutora per no trobar res de nou, n’estava segur.

Com li acabava de dir la Narcisa, «havien girat full».

Qui volia tornar als dies de la guerra?

—Crec que això és tot, senyora. Ha estat molt amable, l’hi ben asseguro.

—Era el meu germà, senyor. Si hi ha alguna cosa certa en aquests dubtes, m’agradaria saber on condueix la seva investigació. En això estic d’acord amb el meu pare… Anirà a veure el meu marit?

—Sí.

—Crec que ara el podrà trobar al seu despatx. Acabo de parlar amb ell per telèfon. El meu pare també li ha trucat per explicar-li el que vostè està fent. El rebrà, no en tingui cap dubte.

—Gràcies. —Va ser el primer a aixecar-se.

La Narcisa el va imitar.

Tots dos es van aturar a la porta de la saleta.

—Passi el que passi —va reflexionar ella—, això despertarà vells fantasmes.

—M’ho imagino.

—El meu pare es va sentir culpable pel distanciament de l’Indalecio, per haver perdut el seu amor i el seu respecte. Quan ens van dir que l’havien matat… es va tornar boig. Per això va fer tanta pressió perquè es trobés el culpable.

—Les presses no són mai bones en un cas d’assassinat.

—En aquells moments cap explicació hauria estat suficient. La guerra, la situació d’Espanya, els seus dos fills grans morts, i tot d’un plegat allò… —Va fer una pausa—. Quan m’ha trucat, m’ha dit una cosa que m’ha deixat molt preocupada: «I si em vaig equivocar? I si ens vam equivocar tots?». Després de tants anys, per a ell això és molt dur.

—M’ha semblat un home serè, molt ferm.

—És gran. Fingeix bé. Per dins és una roca, però porosa. Mentre no es posi de nou en contacte amb ell per dir-li’n alguna cosa, hi estarà donant voltes.

—Si al capdavall va ser l’Ignasi, no passa res. Si va ser un altre, es farà justícia i llavors ho agrairà.

—Però vostè no el podrà pas detenir.

—No.

—Què farà?

—No ho sé.

—Digui-ho al meu pare. Ell sabrà què fer.

En Miquel va posar una mà al pom de la porta de la saleta. Simplement això.

—És el mateix que m’ha dit el seu pare —va confiar a la Narcisa abans d’obrir-la.