19
El fet de saber que no hauria de pujar al Tibidabo per veure en Jonás Satrústegui li va treure un pes de sobre. Entre arribar amb taxi al final de l’avinguda del Doctor Andreu, encertar l’horari i pujar al funicular, aconseguir parlar amb ell i fer el camí a la inversa, hauria trigat ben bé un parell d’hores. La qüestió era si, a mig matí, podria localitzar-lo fàcilment.
Potser no a casa seva, però amb una mica de sort algú li diria on treballava.
Va aturar un taxi i es va disposar a creuar, un cop més, mig Barcelona.
I si es feia taxista?
Li sortiria més a compte.
Va defugir com va poder els intents que tenia el taxista d’iniciar una conversa. Va respondre-li amb monosíl·labs, fins que l’home va comprendre que el seu passatger no era gaire xerraire. A diferència del dia anterior, en què se sentia més torturat pel rapte de la Patro, ara havia recuperat un mínim de serenitat per afrontar els fets més enllà del dolor o la frustració. Li quedaven algunes hores, potser suficients. El seu instint de rastrejador li deia que, entre tot el garbuix d’informació repetida que estava obtenint, hi havia alguna cosa amagada. Només havia d’esperar a veure-la o trobar-la.
N’hi havia prou amb una paraula per delatar un culpable.
Ho sabia per experiència i no ho havia oblidat pel simple fet que ja no fes de policia des d’aquell últim cas del gener del 39.
Va veure un ruc estirant un carro, amb dues orelleres subjectes amb un arnès a banda i banda del cap perquè no pogués mirar als costats i es concentrés en el que tenia al davant, i es va sentir igual. Era el ruc que estirava el carro amb un objectiu situat en algun lloc davant seu. A prop o lluny. Si es despistava, si el pes del que pogués estar sentint la Patro el desarmava, no aconseguiria el seu propòsit.
Pas a pas, pregunta a pregunta.
Persona a persona.
El taxi el va deixar a Marqués del Duero. El carrer Cruz Canteros no era gaire llarg i hi buscava un portal amb una reixa metàl·lica de color negre. Va creuar la placeta de l’entrada i va caminar a poc a poc pel carrer. Va deixar Elcano a la dreta i Murillo a l’esquerra abans de trobar el seu objectiu, prop del carrer Magallanes. Era una casa com totes les del barri, humil, amb les barraques fantasmals de Montjuïc flotant per damunt dels seus caps com a mostra que la ciutat, allà, canviava de nom i tenia una frontera urbana marginal. Sense porteria, la porta estava oberta de bat a bat. Tampoc no hi havia bústies. Va pujar al primer pis i ningú no li va obrir la porta. Al segon, sí. Una dona d’uns quaranta i pocs anys, amb una nena de cinc o sis agafada a la falda, li va llançar una mirada assassina, com si acabés d’interrompre-la de fer alguna cosa important.
—Què vol? —li va etzibar.
Segons la Concepció Alba, en Jonás Satrústegui estava casat amb una dona més gran que ell i tenia una nena.
—Que hi és, en Jonás? —es va arriscar.
—Vagi al bar de la cantonada! —li va engegar de mala manera—. On vol que sigui?
Va tancar-li la porta als nassos.
—Qui era, mama? —va sentir que li preguntava la nena.
—Ningú! —va cridar ella, possiblement perquè l’escoltés—. Un altre imbècil, com el teu pare!
En Miquel va tornar al carrer i va caminar fins al bar de la cantonada.
Primer de tot, va entrar-hi a observar. Buscava un home amb el braç dret impossibilitat, o amb mobilitat reduïda. Tots els presents, nou en total, li van semblar normals i, a més, grans. L’únic que era a la trentena estava assegut en una taula, al costat de la vidriera del carrer, i llegia El Mundo Deportivo.
Va passar la pàgina amb la mà esquerra.
En Miquel va anar cap a ell.
—Jonás Satrústegui?
L’home va alçar el cap. En un altre temps, potser, la Concepció Alba es devia haver enamorat d’ell per guapo, encara que ella fos una noia discreta. Ara semblava un paio d’allò més vulgar, barba de dos dies, cabells esbullats, roba tronada. Se’l va quedar mirant amb recel.
—Qui és vostè? —va dir incòmode.
—Em dic Miquel Mascarell —va respondre ell, asseient-se davant seu sense esperar cap invitació i prenent la iniciativa—. Fa dotze anys era l’inspector de policia encarregat d’investigar la mort del seu amic Indalecio.
En Jonás Satrústegui va arrufar el nas.
—Com diu?
—Ja ho ha sentit. Per culpa d’un contratemps li van passar el cas a un altre inspector, que va ser qui va detenir l’Ignasi Camprubí.
—Bé, i què? —va replicar l’home, mantenint la incomprensió al rostre—. És policia?
—Ara ja no.
—Llavors…
—M’han demanat que investigui, això és tot.
—Qui l’hi ha demanat?
—No l’hi puc dir.
L’home va començar a reaccionar.
—M’està dient que al cap de dotze anys va i es fica en una història tan morta com aquesta?
—Hi ha qui creu que l’Ignasi no ho va fer, això és tot.
—No foti, home!
—La Concepció Alba m’ha assegurat que vostè creia en la innocència del seu amic —va mentir.
—Ha vist la Concepció? —va dir ell, obrint els ulls.
—Sí. I també l’Hermínia Salas, la Mariana Molas, en Salvador Marimon, la Narcisa Martínez…
L’allau de noms va ser rebut com si es tractés d’un bombardeig. Es va tirar cap enrere i va repenjar l’esquena a la cadira. La mà dreta no era del tot deforme, però s’hi endevinava una alteració, els dits allargats i mancats de força, els buits més marcats.
—Parla seriosament?
—Sí.
Va semblar que es posava en guàrdia.
—I pensa remoure ara tota aquella merda?
—Quina merda?
—Collons, home! Li sembla poc que un de nosaltres morís rebentat al front, que a l’Indalecio i a mi ens ferissin, que després a ell el matessin i que la policia acusés l’Ignasi abans que també la dinyés? A aquesta merda, em refereixo!
—Em pensava que em voldria ajudar.
—Ajudar a què?
—Si el veritable assassí està en llibertat, mai no és tard per trobar-lo.
—No em faci riure! —va dir ell, reprimint-se per no esclatar—. Han passat dotze anys! Dotze!
—Per què s’enfada?
—Perquè allò ens va matar a tots, no únicament l’Indalecio i l’Ignasi! Érem feliços, un amb la Mariana, l’altre amb l’Hermínia, l’altre amb la Narcisa, jo amb la Concepció…! Crec que fins i tot hauríem resistit la guerra! Però no va poder ser, l’Indalecio es va tornar boig i algú va decidir eliminar-lo! Això és tot, ho entén? Això és tot!
—Probablement no trobaré la veritat, però ho intentaré… —va replicar ell, posant-se la pell de xai.
—Collons… —va repetir el seu interlocutor, embolcallant la paraula amb un sospir—. És que no viurem mai en pau?
—Doni’m cinc minuts i me n’aniré —li va proposar.
—Cinc o cinquanta, tant se val! Què vol que li digui, jo?
—Ha dit que l’Indalecio es va tornar boig.
—Boig és poc —va assegurar—. Si m’hagués arribat a dir a mi el que va dir a l’Ignasi, o m’hagués pegat com li va fer a ell, li juro que l’hauria matat jo mateix, tot i que l’estimava molt. El que va passar a en Llorenç li va trastocar el cervell, m’entén? Ell i jo vam sobreviure de miracle. La guerra no afecta igual totes les persones. A ell, el va convertir en una mena de… —Va buscar la paraula adequada—. Una mena d’heroi venjador. Això mateix. Volia tornar al front i guanyar la guerra ell solet. A més de l’Ignasi, es podria haver ficat amb qualsevol altre. I si el va matar l’Ignasi és perquè se’n va atipar i ja no va poder més. Fins i tot el més bo té un límit.
—Els seus pares i la seva germana Anna diuen…
—A la merda, el que diguin! —el va interrompre ell, tancant la mà sana—. Vostè no sap res, no ens va conèixer! Què vol que diguin? Era el seu fill!
—I amic seu.
—Tots érem amics! Ens hauria d’haver vist jugar a futbol! Érem un equip! —va afirmar l’home, augmentant l’èmfasi de les seves paraules.
En Miquel va mantenir la calma, el to, la persistència.
—Què va pensar quan la policia va detenir l’Ignasi?
—Res.
—Alguna cosa devia pensar.
—Això va ser després, quan va morir. Llavors sí. Van dir que havia estat ell i vaig pensar que, finalment, li havia plantat cara.
—Una mica fort, no?
—L’Ignasi era un bon noi, molt. Durant la pau, el millor. Quan les coses es van complicar, va canviar, com ho vam fer tots. Es va tornar derrotista. Jo admirava i estimava l’Indalecio. Era… com el meu germà gran. La seva mort em va fer tornar rabiós, i quan ens van dir que havia estat l’Ignasi… Crec que tots vam tocar fons. Vam entendre que era el final.
—Molt trist, sí.
—No ho sap prou, vostè —va dir l’home, que semblava un xic més calmat—. L’únic que se’n va deslliurar va ser en Casimiro. Tot plegat el va agafar molt lluny, a Cartagena. Va ser un dels qui va carregar l’or espanyol als quatre vaixells russos que se’l van endur a Odessa. Els plats trencats els vam pagar nosaltres. A en Salvador gairebé ni se’l veia, ja que gràcies al seu futur sogre també es va estalviar d’anar a lluitar. Jo, amb aquesta mà —va dir alçant el braç mig rígid—, em vaig convertir en un inútil. El puc fer servir, però no tinc força als dits. Malgrat això em van caure tres anys de servei militar alternatiu. No en perdonaven ni una —va reblar en Jonás, abaixant la veu—. Miri, de tot allò, ja no en queda res. Si no ho va fer l’Ignasi, com vostè diu, està buscant un fantasma.
—Sempre queda algun rastre.
—I vostè no és massa gran per anar jugant als detectius?
—Suposo que sí —va somriure en Miquel—. Però així passo l’estona. Tampoc no tinc res millor a fer. Vaig sortir fa poc d’una presó.
—De debò?
—Em van sentenciar a mort, em van indultar… Una llarga història.
—Això és una merda —va concloure ell, abraçant el món amb la mà esquerra.
Es va acostar el cambrer. Va quedar situat davant de tots dos, però va mirar el nouvingut.
—Vol prendre res, senyor?
—Un cafè, sisplau. —Es va adreçar a en Jonás—: Vol res?
—Bé, sí —va acceptar més tranquil—. De tant parlar se m’ha assecat la gola. Una cervesa.
—De seguida —va dir el cambrer, deixant-los sols.
—Puc fer-li unes quantes preguntes més? —es va aventurar en Miquel.
—Faci-les —va contestar ell, arronsant les espatlles—. No sembla que sigui dels qui accepten un no per resposta.
—La meva dona diu que sóc un pesat, sí.
—Doncs miri que la meva…
No li va dir pas que acabava de veure-la, tot i que si l’havia trobat al bar era el més lògic.
—Per què l’Indalecio es va tornar tan fanàtic?
—Ell no en deia fanatisme, sinó patriotisme. En això era visceral. Quan combatíem semblava posseït, menyspreava el perill. Era el primer a atacar, l’últim a recular. Deia que cap bala feixista duia el seu nom. Per això va fer el que va fer el dia que ens van ferir.
—Van dir que s’havia comportat com un heroi.
—Com un heroi o com un boig, tant se val! Teníem ordres d’avançar i ho vam fer, fins que de sobte ens va caure al damunt una pluja de foc. Els companys van caure com mosques. Vam trencar files i vam fer el que vam poder. Jo vaig quedar despenjat, sense ningú a la vora. L’Indalecio i en Llorenç estaven junts. Quan la bomba va matar en Llorenç, l’Indalecio va perdre el cap. Pel que es veu, va arrencar a córrer, a disparar, va acabar ell sol amb un niu de metralladores. En acabat ens va anar buscant i reagrupant. Déu meu… semblava un general. La bala que em va tocar a mi em va ofuscar de dolor. Vaig sentir com si m’arrenquessin el braç de tant que em cremava. Recordo que hi va haver un moment que ni tan sols sabia si avançava en una direcció o en una altra. Vaig disparar un parell de vegades amb el braç esquerre, a la babalà. Després que l’Indalecio fes volar aquell niu, es va fer un silenci estrany. No es veia res a causa de la pols que flotava de les explosions. Va ser… —El seu rostre havia adquirit un to crepuscular—. Aquell dia van caure molts dels nostres, i no pas pocs van ser ferits. L’Indalecio va rebre l’impacte de la metralla i el malparit em va dir que ni tan sols se n’havia adonat, que no li feia mal —va explicar ell, somrient amb admiració—. Era un fill de puta amb sort.
—Però se li va acabar a Barcelona.
—Sobreviure al front i caure a casa —va dir ell, fent espetegar la llengua—. Sembla un acudit, oi?
Va tornar el cambrer amb el cafè i la cervesa. Va deixar la tassa i l’ampolla amb el got damunt la taula i va marxar. En Jonás va agafar l’ampolla i va beure directament del coll. En acabat es va quedar mirant l’envàs, com si fos la primera vegada que veia una cosa així.
Una cervesa.
Com si tornessin els bons temps.
Adéu a les restriccions, les limitacions, les cartilles de racionament i tota la pesca.
Llums en l’eterna postguerra, que semblava que no s’acabés mai.
—Li ha dit la Concepció on em podria trobar?
—Sí.
—Bona minyona, oi?
—Molt. Parla de vostè amb afecte.
—Vam ser nòvios. Va sortir malament, però no ens vam barallar ni res. Va passar el que va passar en acabar-se la guerra i ja està. No cal donar-hi més voltes.
—M’ha parlat molt del seu canvi, que es va tornar taciturn, fins i tot abans de la mort de l’Indalecio.
—És clar. Era evident que amb aquest braç no podria continuar la meva vida d’abans, ni tornar al front. L’Indalecio ja estava a punt d’anar-se’n. Com vol que estigués? Escolti, va lluitar a la guerra, vostè?
—Jo era inspector de policia.
—Ah, ja. —Va semblar que se’n recordava de sobte—. Aquí van passar gana, i fred, i els van bombardejar, com aquells dies de març del 38, però allà ens jugàvem la vida cada dia. I vol saber una cosa? L’Ignasi tenia raó. La guerra ja estava perduda. A aquells malparits no els faltava de res, anaven ben tips, tenien més bones armes, avions… Bah! —va dir l’home, fent cara de fàstic—. Ni tan sols n’hauria d’estar parlant, i menys amb un desconegut —va afegir, mirant-lo de fit a fit—. Espero que no sigui un espia i m’hagi enredat amb aquesta història de la investigació.
—No, no ho sóc pas. Intento resoldre el que no vaig poder solucionar llavors.
—Doncs és un ingenu, amic meu —va replicar ell, novament fastiguejat—. Fiqui’s en un asil i visqui el que li quedi de vida en pau, faci’m cas. Vostè ja deu haver fet tot el que havia de fer, no li sembla?
En Jonás Satrústegui era com unes muntanyes russes. Pujava, baixava, s’accelerava, frenava. Així i tot, en Miquel va mantenir la seva tàctica de xai, sense ensenyar la pell del llop. Hi havia alguna cosa que no li agradava. Una cosa imperceptible a vegades i evident d’altres. En Jonás passava de ser una víctima a ser alguna cosa més. Vivia en la inestabilitat.
—Em sap greu haver-lo molestat —va contemporitzar ell.
L’home va mirar pel finestral del bar. El carrer estava tranquil sota el sol. Va beure un altre llarg glop de cervesa, si bé, més que d’això, feia olor de malta.
Va reaparèixer el culpable de nostàlgia.
El vençut.
—Totes les innocències perdudes —va dir adolorit—, els somnis, la joventut, les esperances, les nòvies…
—Jo tenia una dona i un fill que van morir —va intervenir ell, servint-li amb safata l’oportunitat de continuar parlant.
—Ho veu? I tot perquè en aquest país sempre ens estarem odiant els uns als altres, de guerra en guerra.
En Miquel va escurar el cafè i va mirar l’hora.
—Me n’hauria d’anar —va dir sense aixecar-se.
—Continuarà buscant el seu fantasma?
—Bé, continuaré fent preguntes.
—Vostè mateix.
—Ha tornat a veure l’Hermínia? —va disparar ell, jugant s’hi l’última carta, just quan en Jonás havia abaixat la guàrdia.
—No, a ella no. Únicament en Salvador i en Casimiro. Al primer, li vaig anar a demanar ajuda fa temps. Semblava un déu sobre el seu pedestal —va remugar apesarat—. En Casimiro, sí que el vaig veure, fent lluita lliure, però no hem mantingut el contacte.
—Sap on el puc trobar? He sentit dir que va habilitar un local com a gimnàs.
—Sí, amb un cosí seu, en Torcuato Sanjuán. És una mica lluny, al carrer Granada, entre Almogàvers i Sancho de Ávila. Ni tan sols sé si li va bé, perquè en aquell barri tot són fàbriques o magatzems, però era tot el que tenia, suposo. —Va fer una pausa—. En Casimiro sempre ha estat un infeliç, bona persona, gran cor. Es va enamorar de l’Hermínia, com tots, però va ser el qui més s’ho va guardar. Sabia que no tenia cap possibilitat.
—A vegades la gent prefereix mantenir l’amistat que perdre-la barrejant-hi els sentiments.
—Doncs això. —Va beure un altre glop de cervesa—. De tota manera, què li preguntarà? Quan va morir l’Indalecio, ell no era pas a Barcelona.
—No se sap mai.
—Vostès, els policies, sempre furgant en el subconscient, eh? —va dir l’home, fent-se l’espavilat.
Ara sí que en Miquel es va posar dret.
En Jonás, no.
—Em sap greu haver remogut el passat i haver-lo fet tornar a aquells dies —es va excusar.
—És igual —va replicar ell, fent espetegar la llengua.
—Va arribar a veure o a saber el nom de la persona que havia trobat el cadàver de l’Indalecio en aquelles ruïnes?
—Qui?
—Ja sap, el qui va avisar la policia.
—No.
—Gràcies —va dir en Miquel, allargant-li la mà—. Ja ho pago tot jo, no es preocupi.
Va donar-li l’esquena i va caminar fins a la barra. Va demanar el compte al cambrer i va treure cinc pessetes. Mentre esperava, va mirar a l’altra banda dels finestrals del bar.
Res.
O l’espia d’en Salvador Marimon havia tocat el dos o s’amagava millor.
I la primera opció era bastant il·lògica.