35

No tenia ni idea de si en Jonás Satrústegui treballava. No havia quedat clar en la visita que li havia fet vint-i-quatre hores abans. Això no obstant, una dona malhumorada que li deia «imbècil» davant de la seva filla i ell al bar en ple dia no presagiaven pas gran cosa. Amb el braç dret impossibilitat, per més que fos esquerrà, probablement les oportunitats li disminuïen cada vegada més. La Concepció Alba li havia dit que allò del Tibidabo havia estat temps enrere.

No tenia cap altra opció que anar a casa seva i provar-ho.

Va obrir-li la porta ell mateix, despentinat, amb la barba de tres dies, amb el tors nu i uns pantalons vells. La ferida del braç dret era ostensible. Algú havia fet un nyap en curar-l’hi.

Se’l va quedar mirant amb una estranyesa no exempta de recel.

—Vostè un altre cop?

—Sí, jo un altre cop.

—Què vol ara?

—Parlar.

—Ja vam parlar ahir, deixi’m en pau.

—Puc entrar?

En Jonás va girar el cap, espantat. Un soroll provinent de l’interior del pis va fer veure a en Miquel que la seva dona era allà.

—No! —va dir l’home, abaixant la veu—. Ja li vaig dir tot el que sabia!

—No pas tot.

—Com que no pas tot?

—Deu minuts amb mi o…

L’amenaça velada va fer efecte. La seva dona podia aparèixer en qualsevol moment. Es va mossegar el llavi inferior i li va dir, abans de tancar-li la porta als nassos:

—Al bar d’ahir.

En Miquel es va quedar al replà uns segons, per si sentia alguna cosa.

Seguidament va baixar els dos trams d’escala, va sortir al carrer i va caminar fins al bar.

—Tranquil —es va dir a si mateix.

Ho estava?

Sí, ho estava. Curiosament, un cop assolida la veritat, el que li quedava era la calma.

Havia de saber gestionar la situació.

O això o la Patro en patiria les conseqüències.

Va entrar al bar i es va asseure a la mateixa taula del dia abans, però aquesta vegada va ocupar la cadira més allunyada, de cara al local, per dominar la situació. Quan va arribar el cambrer, li va demanar una cervesa. No volia més cafès, o xicoires, o el que li camuflessin impunement. Una cervesa freda. Com els dies en què la Quimeta i ell feien el vermut al Zurich, al Canaletas o a qualsevol altre bar selecte. Els enyorats vermuts del diumenge, amb olives i patates fregides, anxoves i cloïsses.

I si en Jonás no venia?

No, vindria. Ell no es podia imaginar pas que un vell policia hagués esbrinat la veritat dotze anys després. Una veritat sense proves, però veritat al capdavall. Continuaria com les mateixes muntanyes russes del dia anterior, amb el seu caràcter inestable i aquell punt d’agra bogeria. La forma en què reaccionaria era imprevisible.

Ara havia de trobar la manera de dir-l’hi.

Dir-l’hi amb les mans nues.

Un minut, dos, tres.

La cervesa va aterrar a la taula.

En Miquel en va beure un glop llarg.

Maleït Valentí Miranda.

Tot era a l’autòpsia. Tot.

No havia de fer més que mirar al seu voltant per trobar el culpable. Però el cas ja estava tancat. Punt. Per què complicar-se la vida, tenint un sospitós mort a l’esquena?

Cinc minuts.

Deu.

En Jonás Satrústegui va aparèixer finalment a la porta del bar. Va localitzar-lo i va anar cap a ell amb cara de pocs amics. Si s’havia pentinat, no ho semblava. Tant la camisa com els pantalons, els tenia arrugats. Les sabates, velles i brutes. Es va asseure a la cadira situada davant de la seva i el va travessar amb una mirada càustica.

—I doncs?

El cambrer el devia conèixer de sobres, perquè ja li portava una altra cervesa sense haver-li preguntat res. L’hi va deixar damunt la taula, va estar a punt de dir-li alguna cosa i, en veure la cara d’en Miquel, va optar per retirar-se.

En Jonás es va beure mig got de cop.

Llavors li va tocar el torn a en Miquel.

—Sis amics ho comparteixen tot —va començar a parlar—. Són diferents, vénen d’esferes socials oposades, però es coneixen des de fa anys, han jugat junts a futbol, formen un equip, se senten forts, com tots els joves a la seva edat. Tant que ni tan sols l’aparició d’un àngel com l’Hermínia Salas pertorba del tot la relació, encara que alguns s’enamorin d’ella i la noia triï l’Ignasi Camprubí.

—Escolti —el va aturar—. Pensa explicar-me la pel·lícula de la nostra vida?

—Calli. —Va ser contundent—. La Narcisa es queda amb el cor trencat d’en Salvador, en Llorenç accepta la derrota i en Casimiro es resigna, probablement com sempre feia. Vostè, en canvi, era diferent. Reflexiu, centrat, fidel a l’Indalecio, a qui seguia a ulls clucs… —Va fer una pausa per beure un glop de cervesa—. En esclatar la guerra, s’obren les esquerdes. En Salvador es refugia en el poder del seu futur sogre per no haver d’anar al front, l’Ignasi té el cor dèbil, en Casimiro s’incorpora a la marina i vostès tres, junts, se’n van a lluitar com a soldats de peu. El problema és que l’Indalecio embogeix, es radicalitza. Per a ell, la guerra no és cap joc ni cap aventura, és un ideal, la lluita contra el feixisme. Tant és així que s’enfronta al seu pare, se’n va a viure amb la seva àvia i és capaç de tot per defensar allò en què creu. —Ho va repetir—: Capaç de tot. Per això menysprea en Salvador o titlla de covard l’Ignasi i l’estomaca en una discussió terrible quan el seu amic li diu que la guerra està perduda. Per a l’Indalecio, el derrotisme és un càncer. Al front hauria fet afusellar l’Ignasi.

—M’està avorrint —va dir en Jonás, tirant-se cap enrere i posant una cama sobre l’altra—. On vol anar a parar?

—El dia que mor en Llorenç, el dia que l’Indalecio es converteix en un heroi, té lloc un altre fet molt més greu —va continuar en Miquel, sense apartar els ulls dels del seu oponent—. La mort del seu amic fa que l’Indalecio s’ompli de ràbia… i vostè de por. Cosa comprensible. Primera línia, morts, explosions, el pànic absolut…

—Jo no vaig tenir por, i molt menys pànic —va contraatacar l’home, agafant el got de cervesa amb força.

—Sí, sí que en va tenir —va replicar en Miquel—. He estat buscant un mòbil per entendre per què un de vostès havia matat l’Indalecio, i sabent com sé ara que l’assassí va ser vostè, l’únic mòbil lògic és aquest —va dir, assenyalant-ne el braç dret—. Vostè mateix es va ferir per deixar de combatre i que l’enviessin a la rereguarda.

—Me’n vaig —va decidir ell, fent el gest d’aixecar-se.

—No ho faci.

—Per què?

—Perquè té una dona i una filla, i l’única cosa que li queda ara és el seu orgull —va dir a poc a poc—. I perquè escoltarà tota la meva història, sabent que no puc anar a la policia.

En Jonás Satrústegui es va empassar la saliva.

Es va acabar de beure la cervesa de cop.

—Jo no em vaig disparar. Ens van ferir a tots dos —va proclamar sense gaire convenciment.

—No. Vostè és esquerrà. Enmig d’aquella onada de pànic, es va disparar a si mateix de manera que la bala li travessés el braç i no li quedés a dins. Naturalment ho va fer amb la mà esquerra i el braç ferit va ser el dret. Per desgràcia es devia lesionar els tendons, o potser van trigar molt a atendre’l, i en el súmmum de la mala sort va perdre part de la mobilitat. Amb l’Indalecio convertit en un heroi, com a recompensa van ser enviats a Barcelona per refer-se. Un fantàstic permís. I, si més no, vostè amb la certesa que no tornaria a combatre. Tot perfecte… si no hagués estat pel mateix Indalecio, oi?

La cara d’en Jonás ja era tota una altra.

S’hi percebia l’odi.

Ni tan sols es tractava de desesperació. Odi, profund, amarg.

—L’Indalecio va començar a sospitar. Era dels qui donaven voltes a tot. Potser va preguntar, potser vostè va ficar la pota, potser ho va intuir. Tant se val! M’imagino que, al front, vostè no devia ser dels més valents. Amb en Llorenç mort, l’Indalecio va creuar el límit. Ja no era només la guerra, era la seva guerra. Per això es va enfrontar amb l’Ignasi, i per això, en descobrir que vostè s’havia ferit a si mateix, es va sentir impulsat pel deure i l’honor, i va pensar a denunciar-lo, sense importar-li que fossin amics.

—No sigui ridícul!

—Vinga, és l’única explicació possible —va dir en Miquel, obrint les mans amb els palmells cap amunt, sense deixar de parlar de manera tranquil·la i relaxada—. L’Indalecio va estar molt preocupat el dia abans de la seva mort, debatent-se per decidir què havia de fer. Igual que vostè. M’ho han dit. Suposo que el devia acusar d’això en algun moment. I vostè, coneixent-lo com el coneixia, va entendre que el denunciaria. Això implicava ser afusellat. El 17 de març, l’Indalecio va sortir de casa per anar a veure un capità que es deia Pelegrí. Vostè el seguia, buscant una oportunitat, que li va caure del cel en forma de bomba a la Gran Via amb Balmes.

En Jonás Satrústegui ja no va poder més.

Es va aixecar amb el rostre irat, pàl·lid.

—Segui! —li va ordenar en Miquel, rescatant dins seu la seva vella autoritat.

—No té dret a inventar-se aquesta història!

—Vostè va veure entrar l’Indalecio en aquelles ruïnes. Va anar darrere seu. Va agafar una pedra i, amb la mà esquerra, així —va fer el gest lateral—, li va obrir el cap des del darrere, colpejant-li la templa esquerra. Podia haver-l’hi destrossat, però això l’hauria deixat ben esquitxat de sang i, a més, era pitjor, més desagradable. Va girar-lo i, amb la seva única mà sana, l’esquerra, el va escanyar, aprofitant que estava inconscient. Mentre ho feia, va plorar. Va plorar com un nen, perquè estava matant el seu amic. Les seves llàgrimes van caure sobre la cara bruta de pols de l’Indalecio, i hi va deixar la prova del seu dolor. Però va passar una altra cosa. En escanyar-lo amb una sola mà, li van quedar les marques dels seus dits al coll. El polze en un costat i els altres quatre a l’altre. Marques que únicament podia deixar una mà esquerra.

En Jonás Satrústegui va tornar a seure.

Més aviat es va deixar caure a la cadira.

—Com ho sap, vostè, tot això? —va gemegar al caire de la derrota.

—Ho sé i prou.

—Han passat dotze anys!

—Un temps durant el qual vostè ha viscut amb aquesta càrrega a la consciència.

—L’Indalecio… s’havia tornat boig —va dir ell, amb la veu trencada.

—Prou per enfrontar-se amb l’Ignasi i denunciar-lo a vostè, sí —va sospirar—. Al cap i a la fi, un producte més de la guerra.

—Ens va fotre a tots.

—Per a això són les guerres, perquè els humans fem barbaritats amb l’excusa de la batalla. Germans contra germans, amics contra amics, pares contra fills… Vostè no va fer altra cosa que protegir-se.

Ja no es va molestar a negar-ho.

La veritat tornava per colpejar-li la raó.

—M’haurien… afusellat —va assentir ell, més i més ensorrat.

—El pitjor és que aquí no es va acabar tot. Malauradament per a vostè, amb el pare de l’Indalecio pressionant la policia i amb un inspector decidit a posar fi al cas com més aviat millor, van detenir l’Ignasi, el van acusar, va morir accidentalment i es va optar per tancar la història, sense investigar més. Però va ser una tragèdia pitjor per a vostè, com si també l’hagués matat a ell, perquè l’Ignasi era innocent.

El cambrer va aparèixer de sobte a prop d’ells.

—Alguna coseta per aquí? Una altra cerveseta?

—No, vagi-se’n —li va demanar en Miquel.

Ho va fer de pressa, no solament per l’ordre, sinó també per l’aspecte del client esguerrat.

En Jonás havia envellit deu anys.

—Em faig el càrrec de com li ha pesat això durant tot aquest temps —va dir sincerament en Miquel—. Hi deu haver milers d’històries com la seva en totes les guerres. Històries de valor i covardia, de supervivència i bogeria. De fet, és el triomf de la irracionalitat. Però tard o d’hora les veritats surten a la superfície, com un suro enfonsat al fons del mar. Tant és la profunditat. Sempre arriben a dalt.

—Llevat que se’ls empassi un peix —va dir l’home, fent una broma absurda i plena d’amargor.

Es va produir un llarg silenci. Estava tot dit. Quedaven les reaccions, i cap dels dos semblava tenir forces per a més.

L’assassí de l’Indalecio Martínez va tornar a posar-se dret.

Es va repenjar a la taula amb les dues mans.

—Ja té la seva veritat —va dir a en Miquel—. I ara què? Després de tants anys, a qui li importarà? Ja no queda ningú, ho entén? Ningú.

Va fer mitja volta i va sortir del bar, vinclat sobre si mateix.

En Miquel no li va dir que sí que quedava algú.