18

La perplexitat el va superar.

I l’allau de preguntes sense resposta el va soterrar.

Tenien por de la veritat o l’esperaven per actuar en conseqüència?

Allò era un camí de dues direccions.

—Calma’t —es va dir.

La Patro continuava segrestada. Això era el més important. No servia de res tornar a veure en Marcelino Martínez o en Salvador Marimon per preguntar-los què passava i per què el seguien.

I si només era cosa d’en Salvador? En Marc era empleat seu.

—Bé, això es complica. I què? —va tornar a pensar en veu alta.

Si esbrinava les respostes, trobaria la Patro.

Calia continuar endavant.

Amb cautela, però era l’única cosa que podia fer.

Hi havia taxis a la porta d’Urgències de l’hospital. En va agafar un i va donar al taxista l’adreça de la Concepció Alba. No va intentar comprovar si en Marc li anava al darrere. Segur que ho faria. Es va arrepapar al seient i es va treure la jaqueta, que encara duia posada. Si continuava suant, es quedaria sense roba.

En un semàfor, el taxista va donar un cop d’ull a la guia de carrers. Ho va fer dissimulant. Era un noi jove. Se’l veia inexpert.

—És un de paral·lel a Via Augusta, prop de Muntaner —el va ajudar.

—Sí, sí, ja ho sé. Ho feia per assegurar-me’n —va replicar ell, fent-se l’espavilat.

Va baixar davant la porta de la casa que havia estat colpejant la nit anterior. Va tenir por de trobar-se el veí que li havia donat la informació. Després va témer una cosa pitjor: que el matrimoni Muntada encara dormís, si és que treballaven fins tan tard.

La que sí que estava mig adormida era la portera.

Va passar a prop seu en silenci, va pujar al pis i va trucar a la porta, armat de valor.

Va obrir-la una dona amb prou feines més gran que l’Anna Camprubí, la qual li havia dit que la seva amiga Concepció tenia un any i mig més que ella. Duia una bata d’estar per casa i unes sabatilles impròpies per a l’estiu. En veure que era un desconegut, es va agafar la bata per la part de dalt. Tenia els cabells esbullats i semblava ben bé que s’hagués acabat de llevar.

—Vostè és la Concepció Alba? —va voler assegurar-se’n.

—Sí.

—Estic investigant la mort de l’Indalecio Martínez. Li fa res si en parlem uns minuts?

La reacció va ser l’esperada.

—Com… diu?

En Miquel es va carregar de paciència.

Durant els dos minuts següents li va explicar el que havia relatat a la resta d’interrogats. Qui era, per què feia allò, i la importància de tancar una història esdevinguda dotze anys abans pel bé de la justícia i el bon nom de l’Ignasi Camprubí.

Quan va acabar, la Concepció Alba va mirar cap enrere.

—El meu marit està dormint —va dir abaixant la veu—. I ell… Bé, no sap res de tota aquesta història, ni que vaig tenir un nòvio abans que s’acabés la guerra. No podria tornar més tard?

—Em temo que no, senyora. Però si parlem fluixet…

No la va convèncer.

—Per què no m’espera a baix? Em vesteixo, i em reuniré amb vostè d’aquí a cinc minuts. Li fa res?

—No, no. Em sembla bé.

—Gràcies.

—No, a vostè. Em sap greu molestar-la d’aquesta manera.

Va tornar al carrer i, abans de sortir per la porta, va examinar el panorama distretament. Ni rastre d’en Marc.

I, tanmateix, sabia que era per allà a la vora.

I si, simplement, no es refiaven d’ell?

—No, hi ha alguna cosa més, oi? —va dir al carrer.

La portera continuava adormida. Va sortir a l’exterior i es va arrecerar sota un balcó per aprofitar-ne l’ombra. Novament, el sol començava a castigar durament l’asfalt. La pluja de la setmana anterior, que tant havia refrescat l’ambient, ja no era sinó un record. Va donar un cop d’ull al rellotge i va esperar.

No van ser cinc minuts, sinó set, però si més no la senyora Muntada, de soltera Concepció Alba, no l’havia fet esperar gaire. S’havia pentinat i poca cosa més. Duia un vestit molt lleuger, de faldilla ampla, i unes sabates sense taló que la feien semblar més baixa del que era. Tenia un rostre agradable, llavis petits, ulls grans, nas generós. Es va aturar davant d’en Miquel, sota la mateixa ombra, i amb les mans juntes i estretes, va parlar amb un deix d’angoixa:

—Què vol que li expliqui, senyor? Allò va passar fa molts anys. Des que m’ho ha recordat que hi he estat pensant i ni tan sols sé…

—Només li demano que provi de recordar-ne alguns detalls, no s’hi amoïni.

—Però què puc dir-li de la mort de l’Indalecio i l’acusació de l’Ignasi? Jo sortia amb en Jonás.

—Comenci per ell.

Va agafar aire, va assentir amb el cap i es va passar la llengua pels llavis. En acabat, en comptes de mirar-lo a ell, va semblar que se submergia en els seus pensaments, amb els ulls ingràvids, clavats en cap lloc concret de l’exterior.

—Vaig conèixer en Jonás la primavera del 36 gràcies a l’Anna, la germana de l’Ignasi. A ella li agradava un altre noi del grup, en Llorenç, i em va portar un dia a veure un partit per no sentir-se sola, perquè era la més petita. Llavors jo… bé, em vaig enamorar d’ell. Era una criatura i en Jonás em va semblar un príncep.

—El primer amor?

—Sí —va respondre ella, alhora que se li il·luminava un xic la cara—. En Jonás també era el més jove de tots, juntament amb en Llorenç. Ens vam veure, vam sortir, vam parlar… El que fan totes les parelles, sap? Quan va esclatar la guerra, tot això es va ensorrar. En Jonás, en Llorenç, l’Indalecio i en Casimiro van ser dels primers a allistar-se i se’n van anar a combatre. Jo em vaig quedar esperant, pensant que me’l matarien i no el tornaria a veure. Va ser molt dur.

—M’ho imagino.

—A finals de febrer del 38 van tornar tots dos, l’Indalecio i ell, ferits, l’un en un costat i l’altre al braç. A mitjan març, l’Indalecio ja estava bé i desitjant tornar al front. A en Jonás, en canvi, li va quedar la paràlisi al braç.

—En Jonás no va tornar al front?

—No.

—Em pensava que sí.

—No, no. El que passa és que després del que havia passat ens vam dispersar una mica, com si tot ens pesés i no volguéssim veure’ns per no sentir-nos malament. Ell deia que se’n volia anar, que encara que no lluités alguna cosa faria, però la veritat és que no podia i no l’hi van permetre. Sort que era esquerrà, ja que la ferida li va afectar el braç dret.

—Així doncs, es van continuar veient.

—Sí, però ja res no va ser igual. A més, quan es va acabar la guerra, es va entregar i el van obligar a complir una espècie de servei militar. Tres anys. Mig esguerrat i tot se’l van quedar, perquè no estava del tot invàlid ni de bon tros. Ningú no es deslliurava d’un càstig. A d’altres, els van afusellar, però ell no tenia delictes de sang, no era més que un soldat. Els va jurar que havia hagut de combatre perquè la guerra el va enxampar a Barcelona, què havia de dir? Si s’hagués quedat a la ciutat… Però no, el van enviar lluny, a Galícia. Això va fer que ens acabéssim separant. Quants anys pot esperar una dona jove per ser feliç?

—Com era la seva relació amb els altres?

—Normal, tot i que, com ja li he dit, hi va haver un abans i un després de la guerra. Fins i tot un abans i un després de les morts d’en Llorenç, l’Indalecio i l’Ignasi. Abans eren sis amics que jugaven a futbol, plens de vida i de somnis. Després només vam ser persones turmentades. En Jonás s’entenia molt bé amb tots. Admirava l’Indalecio, reia molt amb en Llorenç i amb l’Ignasi. No hi havia res especial ni diferent d’altres relacions entre amics.

—Parli’m d’aquells dies?

—Què vol que li digui?

—Pel que m’han explicat, l’Indalecio va tornar molt canviat del front, rabiós i mig boig.

—Havia vist morir en Llorenç, li sembla poc? I tant ell com en Jonás es van salvar pels pèls. De tota manera, sí, ho reconec, l’Indalecio no feia més que parlar de la guerra, dels feixistes. —En dir la paraula, havia abaixat la veu—. I repetia que només sent forts els podrien vèncer. Estava posseït. El dominava una fúria cega, una ràbia absoluta. No em va estranyar gens que es barallés amb l’Ignasi quan aquest li va dir el que li va dir. M’ho va explicar en Jonás, molt trist.

—Li va parlar, en Jonás, del dia que van ser ferits?

—No li agradava recordar-ho, però sí, una mica sí. Van quedar dispersats per l’atac, i gràcies al coratge de l’Indalecio no van haver de lamentar més morts. A en Jonás, el va ferir una bala perduda. El tret li va afectar els nervis i els músculs. Li haurien salvat la mobilitat del braç al cent per cent si l’haguessin atès abans, però va ser impossible. Almenys no el va perdre —va dir ella, mentre semblava que se li omplien els ulls de llàgrimes—. De tota manera, si l’Indalecio va tornar mig boig, en Jonás ho va fer molt trist i afectat. Es passava l’estona callat, taciturn, nerviós. Jo intentava ajudar-lo, fer-lo somriure, però era molt difícil. No ens vam separar només per allò del braç o per aquells tres anys de servei militar. També va ser pel seu canvi de caràcter. Va empitjorar. Un dia, plorant, desesperat, em va dir que tant de bo hagués mort ell al front.

—En Jonás creia en la culpabilitat de l’Ignasi?

—No ho sé.

—No ho sap?

—La policia va dir que havia estat ell. Semblava impossible, absurd, però… Era la policia, no? Qui més va insistir en la innocència de l’Ignasi va ser la seva germana Anna i, per descomptat, l’Hermínia, la seva nòvia. En Jonás estava desfet. Tot s’ensorrava al nostre voltant. A més, ja no va voler veure en Salvador, emparat pel seu futur sogre i segur al costat de la Narcisa. Al capdavall havia demostrat que era el més llest. D’en Casimiro no en vam tenir notícies durant mesos. A ell, tot el va agafar lluny.

—Li sona algun nom que algun d’ells hagués esmentat aquells dies de març?

—No, cap.

—Un comentari, un indici, per petit que fos, que els relacionés amb algú més?

—Tampoc, ho sento. Jo sortia amb en Jonás. Si l’Indalecio va fer o dir alguna cosa que li hagués causat la mort… no me’n vaig assabentar. No és que passéssim els dies tots junts, precisament. El que en sé és per comentaris del meu nòvio. Jo vivia enamorada, en un núvol.

—N’ha tornat a saber res, d’en Jonás?

—Sí.

—Quan?

—En acabar el servei militar, i malgrat que ja ho havíem deixat córrer, em va venir a veure. Em va demanar perdó, ja ho veu. Se sentia culpable. Va dir que tot havia estat culpa seva i que les coses podien haver estat molt diferents. No pretenia tornar amb mi, sabia que havia fet tard, però volia que entengués el que havia passat. Jo ja sortia amb en Pau, el meu marit. En Jonás i jo vam quedar com a amics i ens hem vist alguna vegada. Bé, tampoc gaires, tres o quatre en tots aquests anys, sempre per casualitat, com si l’atzar no ens volgués deixar anar. L’última va ser fa uns mesos. També es va casar, amb una dona una mica més gran que ell, i va tenir la sort que jo, de moment, no he tingut: ser pare. Aquesta última vegada em va ensenyar la foto de la seva filla; és preciosa.

—Sap on viu?

—Al Poble Sec. El carrer es diu Cruz Canteros, però no en sé el número. La porteria té una reixa metàl·lica de color negre. Me la va ensenyar, perquè vam coincidir casualment a prop d’allà.

—M’han dit que treballa al Tibidabo.

—No, això va ser durant un temps. Amb un braç malament, era difícil. Ara no sé què fa.

—I d’en Casimiro, en sap res?

—Primer es va fer boxejador i després es va passar a la lluita lliure. És tot el que en sé. En una d’aquestes trobades amb en Jonás, em va comentar que no li havia anat gaire bé amb la boxa, mentre que amb la lluita, que és més de mentida, ha pogut allargar la seva vida esportiva. Va habilitar un local del seu pare com a gimnàs, però no sé pas on —li va explicar ella, mirant el rellotge de polsera sense dissimular i inquietant-se—. Senyor, cal que torni a pujar. Si el meu marit es desperta…

—M’ha ajudat molt.

—De debò? —No s’ho podia creure.

—No és fàcil reconstruir les vides de tantes persones al cap de dotze anys, i molt menys mirar d’aclarir un assassinat tancat en fals. Li asseguro que cada detall és important.

—Si no va ser l’Ignasi, qui ho va poder fer?

—Evidentment, algú que el coneixia.

—Un de… nosaltres?

—És possible.

—Déu meu… —va dir ella, posant-se una mà als llavis.

—Tranquil·la. I gràcies per tot.

—Que tingui sort, senyor.

Es van donar la mà i ella va tornar al portal de casa seva.

En Miquel es va quedar sol.

Es va recordar d’en Marc, la seva ombra.

Va fer veure que mirava carrer amunt i carrer avall buscant un taxi i, de nou, no va saber descobrir l’home d’en Salvador Marimon.

O era molt bo amagant-se o no era allà.