8

Les darreres paraules de la Serafina Camps li van voleiar pel cap, mentre caminava, sota un sol que estabornia, en direcció al carrer Llull.

«Pertanyo a un temps que tots volen oblidar, fer veure que no ha existit».

Això era el pitjor.

Perquè, tot d’una, la postguerra es feia eterna. Les preguntes ja no existien, les respostes se silenciaven i el passat s’oblidava per la força de la negació.

Quants milers d’afusellats esperaven a les cunetes i les muntanyes d’arreu d’Espanya, o rere les parets dels cementiris i les esglésies que havien servit de murs d’afusellament?

Ell ja no hi era, però no hi havia dia que no pensés en el Valle de los Caídos, en els qui hi continuaven treballant perquè el faraó Franco tingués algun dia el seu gran mausoleu.

L’haurien tingut també Hitler i Mussolini en el cas que haguessin guanyat la Segona Guerra Mundial?

Es va passar el mocador pel front per eixugar-se la suor.

Veure aquella dona l’havia afectat.

«Per què ens havien de bombardejar?».

La Quimeta li havia fet la mateixa pregunta.

Recordava el dia que havia mort l’Indalecio Martínez, el 17 de març de 1938, perquè la Quimeta va anar al refugi i, quan ell va arribar a casa i la va buscar, no la va trobar. Recordava aquell neguit, aquella inquietud, l’angoixa i la solitud de les seves passes, fent preguntes, amb la por de trobar-la morta al mig del carrer. Ho recordava tot. De fet, va ser durant aquelles hores quan va notar els primers símptomes de la maleïda apendicitis que el va fer acabar al Clínic. Llavors es va pensar que eren els nervis, els efectes de la bogeria, ja que per als barcelonins allò semblava l’apocalipsi. Massa pànic, massa dolor, massa innocents morts. Queien les bombes, l’una rere l’altra, indiscriminadament, i, perfilades al cel, es veien les creus dels avions passant una vegada i una altra per damunt de la ciutat. Sí, creus. Els avions tenien forma de creu, com si Déu es cagués a la terra.

«Et vas espantar», va reaparèixer la veu de la Quimeta.

«No et trobava».

«Va ser la primera vegada que realment vas tenir por de perdre’m».

«Ja estaves malalta. Però sí, sí que ho va ser. Aquell dia em vaig adonar de moltes coses. D’entrada, que et perdria igualment».

«Ho vas resistir».

«Què havia de fer?».

«Continues sent un resistent. Per això trobaràs la Patro».

Trobar la Patro.

Tenia un munt de noms i poca cosa més.

«Sempre t’has dedicat a cercar una agulla en un paller», li va recordar la Quimeta.

Va caminar una mica més, a l’encalç de la mínima ombra que el protegís del sol. No li agradaven els barrets, els trobava massa calorosos, fins i tot a l’hivern, però ara li aniria bé tenir-ne un. Notava que es començava a rostir. Quan va arribar al carrer Llull, es va orientar cap al passatge de Masoliver. Els números 144 i 146 pertanyien a cases baixes, de dues plantes, unifamiliars. Va provar-ho a la primera. No hi havia ningú. Ho va intentar a la segona.

Va aparèixer una dona camuflada rere una bata descolorida, que s’eixugava les mans amb un drap humit.

—La senyora Lupe? —va preguntar ell, adonant-se que no en sabia el cognom, per més que la Mariana es digués Molas.

—Viu aquí al costat, però a aquesta hora va a comprar. No crec pas que trigui. És d’horaris fixos. Com a màxim, cinc minuts.

—Molt amable.

Va pensar a asseure’s a la vorera, però a l’últim va resistir dempeus. Va repenjar l’esquena a la paret i va continuar sentint el pes feixuc dels seus pensaments, molt actius des de la desaparició de la Patro. No parava de bullir-li el cap.

Van passar els cinc minuts que, segons la veïna, havia de trigar la dona que esperava.

Es va impacientar.

Com si cada segon fos crucial.

«Tranquil·litza’t o no podràs raonar com cal», li va dir la Quimeta.

En Miquel va aclucar els ulls.

«Per què tornes a ser dins del meu cap?».

«Per evitar que et sentis sol».

«Ah!». Li va semblar una raó lògica.

Tant que ni tan sols es va plantejar la possibilitat que s’estigués tornant boig.

«Feia molt temps que no parlava amb tu», va sospirar.

«Tens por».

—Sí.

«Això et fa vulnerable».

—Si li passa res…

«Ets un bon policia».

—Però això m’implica. No puc ser objectiu.

«Llavors intenta oblidar que es tracta d’ella. Sempre has estat fred».

—Era fred?

«A la feina, sí».

—Hauries…

Probablement estava parlant sol, en veu alta, perquè la dona que se li va aturar al davant el va mirar amb cara de desconfiança. Duia una bossa molt plena en una mà.

—Senyora Lupe? —es va avançar ell.

—Sí.

—Em dic Miquel Mascarell. Miri, la senyora Camps, Serafina Camps, m’ha donat la seva adreça. Estic buscant la Mariana, la seva neboda.

—Per què? —li va plantar amb duresa.

—M’han demanat que investigui de nou la mort de l’Indalecio Martínez. Fa dotze anys hi va haver massa precipitació, van quedar llacunes…

—És policia?

—Sí —va mentir ell, sabent que era el millor per accelerar el tema.

—I per què vol parlar amb la Mariana?

—Era la nòvia de l’Indalecio, no?

—És clar, però…

—Sisplau. No la molestaré gaire. Només unes preguntes.

—La meva neboda està casada i espera un fill —li va dir ella, a tall d’advertiment—. No sé si parlar d’allò li anirà bé. Li va costar molt superar-ho.

—Llavors no s’hi amoïni: parlaré amb ella a soles. Entengui que haig d’interrogar tots els qui eren a prop d’ell durant aquells dies.

La bossa li pesava, feia calor i l’estava entretenint. Va claudicar per inèrcia, com ho feien tots davant la policia.

—Carrer Menéndez y Pelayo, número 116, tercer primera. A aquesta hora segur que la trobarà a casa.

—Ha estat molt amable. Vol que l’ajudi?

—No cal, gràcies. Sigui delicat amb ella, vol? Està passant un embaràs molt complicat.

Això va ser tot. L’una va entrar a casa i l’altre es va posar a caminar pel carrer Llull mateix, en direcció al centre. En passar per davant d’un bar i sentir l’olor de calamars, la panxa li va enviar un primer bram d’avís. Però no sentia gana, ni ganes d’aturar-se a menjar alguna cosa. El pitjor seria la nit. Com podria dormir, sol, perdut en el silenci del pis, sabent que la Patro estava en perill? I si no dormia, si no descansava, seria pitjor. L’endemà les idees trepitjarien terres pantanoses, incapaces de donar-li respostes.

Bé, igualment hauria d’anar a casa a buscar diners per als maleïts taxis.

En va buscar un. Va continuar caminant. Va començar a desesperar-se fins que, per fi, va aparèixer una llumeta a la llunyania. Es va plantar gairebé al mig de la calçada per aturar-lo i s’hi va ficar a dins de cap. Va donar al taxista l’adreça de la Mariana Molas.

L’home tot just va circular uns metres abans de preguntar-li:

—Vostè creu que li donaran la llicència, a en Kubala?

En Kubala. Tothom parlava d’ell.

El messies promès perquè el Barcelona regnés durant una dècada.

—Doncs no ho sé —va barbotejar ell: l’havia agafat en fals.

—Estic segur que ens posaran tota mena d’entrebancs. El cas és que no comenci la lliga! —va dir el taxista, escalfant-se—. Quins elements! Saben que amb aquest fenomen ningú no ens aturarà! Ens els menjarem amb patates fregides! Tothom diu que marca gols a dojo! Friso perquè comenci la temporada, encara que només sigui per veure’l en algun partit amistós, que és el que faran perquè no perdi la forma: preparar-li partits de costellada! Vostè també anirà a veure’l, segur!

—No, jo no.

—Com que no? Li caurà la bava! Diuen que corre, que regateja amb un art increïble, i que xuta la pilota amb uns efectes…! Estratosfèric, escolti! I, a més, és guapo. Li aniran totes al darrere!

—És que a mi no m’agrada el futbol —es va atrevir a dir.

El taxista va girar el cap per mirar-lo.

Al·lucinat.

Va estar a punt d’encastar-se contra un camió que, de cop i volta, s’havia aturat per carregar o descarregar alguna cosa.

—Ah, no? —va preguntar com si allò fos, senzillament, impossible.