4

El taxista va comprendre immediatament que el seu client no solament no volia parlar, sinó que no estava per punyetes. Tan bon punt va dir allò de «Quina calor, oi?», es va trobar la mirada més gèlida que pètria d’en Miquel. Així doncs, es va concentrar a conduir i el trajecte va ser tan breu com plàcid.

La casa on vivia en Pere Sellarés era dels anys trenta, discreta i vulgar, de façana plana, sense balcons a les finestres. La porteria estava tancada i la porta de la planta baixa quedava al fons, darrere d’una caixa estreta en la qual havien aconseguit encabir un ascensor. Quan es va aturar per trucar-hi, en Miquel es va adonar que era el primer pas per ficar-se en un nou embolic. Una altra investigació «il·legal». Una nova constatació de la seva condició d’expres franquista indultat, amb sentència de mort commutada.

Ja no hi havia marxa enrere.

Impossible que n’hi hagués amb la Patro en perill.

El fet d’imaginar-se-la espantada i morta de por li va fer serrar les dents i trucar a la porta amb més força del que calia.

Va obrir-la una dona d’uns cinquanta-cinc anys. En Pere Sellarés era una mica més jove que ell, a tot estirar deu anys. No l’havia tractat prou per conèixer la seva dona. I, tanmateix, va intuir que era ella, com si les dones o exdones dels policies tinguessin una pàtina comuna, un deix de tristesa i angoixa a la mirada. Va observar-lo sense dir res, sense preguntar-li res. Una espera incòmoda.

—Pere Sellarés?

Ningú li devia dir Pere, a hores d’ara. Ara devia ser en Pedro. La dona no va alterar gens ni mica la seva expressió indiferent.

—Per què el vol veure?

—Sóc un vell amic seu, del cos.

Del cos.

Els ulls se li van envellir dos o tres anys més.

La tristesa es va barrejar amb la sorpresa.

—No es troba gaire bé —va dir ella, intentant dissuadir-le’n amb poca energia.

—És important, senyora.

—Important per a qui?

—Possiblement per a tots dos.

Última resistència.

Ella va arronsar les espatlles.

—Passi.

Va obeir-la. La dona va tancar la porta i va encendre el llum del rebedor. L’espai era petit. A la porta que donava al passadís ja ni tan sols hi havia marc.

—Gràcies.

—Esperi’s aquí, sisplau.

Va desaparèixer a les entranyes del pis sense preguntar-li el nom. En Miquel va parar l’orella, però no va pescar cap so, cap paraula. L’espera tampoc no va ser gaire llarga. Un minut. Va reaparèixer sense fer soroll, com si caminés descalça.

—Vingui.

El passadís tenia dues portes a cada banda. Dues portes sense portes. En Miquel ho va entendre quan, al final del corredor, al menjador, hi va trobar en Pere Sellarés, confinat en una cadira de rodes que no era precisament l’últim model en comoditat i disseny.

En veure’l, l’antic sotsinspector va despenjar la mandíbula inferior.

—Mascarell —va semblar que exhalava.

En Miquel li va allargar la mà.

Una encaixada recuperada a través del temps.

—Com està, Sellarés?

—D’on surt, vostè?

—De l’infern.

—Enhorabona.

—Gràcies.

—El felicito perquè jo encara hi sóc. —Va mostrar un somriure amarg, abans de dir a la seva dona—: Va tot bé, Helena. Deixa’ns sols.

L’Helena el va obeir en silenci. En Miquel no va esperar que el convidés a seure. Va ocupar una cadira, davant del paralític. Per la finestra oberta, a la recerca d’un xic de vent que alleugés la calor, se sentia la música d’una ràdio i, per damunt seu, la veu d’algú entonant la mateixa cançó. Fins i tot hi havia art en el joc de filigranes vocals de la intèrpret vocacional. El petit pati de la planta baixa, al qual donaven la finestra i una porta situada un xic més enllà, tenia les parets altes, de manera que no es veia gairebé res. Només la part més elevada d’algunes cases veïnes.

Els dos homes es van quedar mirant l’un a l’altre.

Reconeixent-se.

—Sembla que la vida l’ha tractat més bé que a mi —va sospirar l’antic sotsinspector.

—No es pensi. He passat vuit anys i mig al Valle de los Caídos.

—Tants?

—Sí.

—I no el van afusellar?

—Algú em volia mantenir viu. És una llarga història.

—Sí, és clar —va dir l’home, fent un petit esbufec—. Tots tenim la nostra. —Va tornar a mirar-lo—. Com m’ha trobat?

Hora de passar a l’atac.

El compte enrere ja havia començat feia estona, des del moment que ells s’havien emportat la Patro i ell havia rebut la maleïda carta.

—Recorda el cas de l’Indalecio Martínez?

En Pere Sellarés va mostrar tota la sorpresa que la pregunta li provocava.

—Collons… —va sospirar.

—La bomba entre Gran Via i Balmes, 17 de març de 1938.

—És clar que me’n recordo.

—Ho havia d’haver investigat jo, però em van operar urgentment i van passar el cas a en Miranda i a vostè.

—Amb un coet al cul —va afegir ell.

—Necessito que me’n parli —va disparar en Miquel.

—De debò? —No s’ho podia creure—. Al cap de dotze anys?

—Sí.

—Per què?

—Perquè algú creu que l’home que van detenir i va morir a comissaria era innocent, i han segrestat la meva dona per obligar-me a resoldre-ho.

En Pere Sellarés es va encarar amb els seus ulls.

Va comprendre que no era boig, que parlava seriosament.

Així i tot, va dir:

—Vostè no era dels qui feia broma, oi?

—No faig broma.

—I han segrestat la seva dona…?

—Sisplau —va replicar ell, per evitar que repetís el tema.

—No anirà a la policia, és clar.

—Tinc tres dies per trobar l’autèntic culpable. I no, no aniré a la policia. El mort era un antifeixista declarat. A qui li interessaria això avui?

—L’inspector Miranda estava ben segur de la culpabilitat d’aquell noi.

—L’Ignasi Camprubí.

—Exacte.

—I vostè?

En Sellarés va mirar per la finestra. La dona que cantava feia floritures amb la veu a la part final de la cançó. Pura passió vocacional.

—Recordo el jove —va dir ell, evocant la memòria de dotze anys enrere—. Plorava, deia que ell no havia estat, suplicava… Però les proves parlaven per si soles.

—Quines proves?

—Mòbil, oportunitat…

—Va confessar en algun moment?

—No. Va morir de sobte i això va ser tot.

—El van interrogar… a fons?

—Què vol dir? —Es va encarcarar.

—En Miranda era dels qui clavava més d’un mastegot.

—I més de dos —va assentir.

—Va morir per això, pels cops?

—No. No n’hi havia per a tant. Estava molt espantat, això és tot. No sabíem pas que patia del cor. Amb prou feines van ser un parell d’hores.

—La carta que m’han enviat assegura que el pare del mort va fer molta pressió.

—Efectivament —va dir ell, fent un esbufec—. Quin paio. Dels qui llavors ja posava un ciri a Déu i un altre al diable. Poderós amb la República aquells dies i poderós avui amb el Règim. Tot un quintacolumnista. A en Miranda i a mi ens van dir que havíem de resoldre el cas en un tancar i obrir d’ulls o acabaríem d’uniforme al carrer.

—Per què no m’explica la història?

—Cony, Mascarell, després de tant temps?

—Digui’m el que en recordi, sisplau. Vostè és la meva única pista. La carta que m’han enviat tan sols esmenta el seu nom.

—Així doncs, si no fos invàlid, haurien segrestat la meva Helena.

—No ho sé.

—Deixi’m veure aquesta carta.

L’hi va allargar. En Pere Sellarés la va llegir ràpidament. L’única cosa que va exclamar en acabar i retornar-l’hi va ser un lacònic:

—És increïble.

—No disposo de gaire temps. Si tenen raó i no va ser en Camprubí, haig d’esbrinar qui ho va fer.

—No veu que això és impossible? Qui sap on deuen ser els implicats, i si deuen estar vius. Quan es va acabar la guerra, entre els qui van morir, els qui van acabar a la presó i afusellats o els qui van marxar a l’exili…

—Em va veure mai deixar algun cas?

—No. Era una punyetera formigueta.

—Doncs comenci a parlar.

En Sellarés va serrar els llavis. Va deixar de mirar cap enfora i ho va fer cap endins. Van transcórrer una desena de segons abans que el fil dels seus pensaments es transformés en veu.

—Vejam… —va dir a poc a poc—. L’Indalecio Martínez era a Barcelona refent-se d’una ferida. Eren els últims dies abans d’incorporar-se de nou al front. Segons el seu historial, era tot un heroi de guerra, dels qui moren pels seus ideals. Això va semblar que quedava molt clar, i no deixa de sorprendre tenint en compte que després el pare va resultar que era un feixista. Uns dies abans de la seva mort es va barallar amb l’Ignasi Camprubí, que no lluitava a la guerra a causa de la seva salut. Segons vam poder esbrinar, el motiu de la baralla va ser que en Camprubí li havia dit que la guerra estava perduda, que mai no es podria vèncer l’exèrcit de Franco, més ben alimentat, més unit i més ben equipat que el de la República. En Martínez es va enfurismar, embogit. Va titllar-lo de covard, de derrotista, i el va deixar com un drap brut per no confiar en els «heroics defensors de la llibertat» —va pronunciar amb sarcasme—. Segons en Martínez, valia més morir al front que a casa. En Camprubí li va respondre que el millor sempre era viure. Total, que la disputa va anar creixent i, en un rampell, malgrat que eren amics, en Martínez va perdre els estreps i el va estomacar.

—I ja està? —va preguntar en Miquel, en veure que s’aturava.

—Aquest va ser el mòbil, sí. En Camprubí, ferit en el seu amor propi, colpejat pel seu amic, ridiculitzat, avergonyit… Digui’n com vulgui. I va tenir la seva oportunitat. Aquell dia el van veure pel centre. Un cop detingut, no tenia la més mínima coartada. Va dir que passejava sol. En Miranda va pensar que el que feia era seguir la seva víctima, esperant una oportunitat. Passejar mentre queien bombes? Vivia amb els seus pares, però com que els bombardejos eren continus, cada tres hores, i ningú no sabia si les sirenes anunciaven la fi d’una tanda o l’arribada d’una altra, ells s’estaven sempre al refugi. No recorda com van ser aquells quatre dies de març?

En Miquel es va empassar la saliva.

La Quimeta morta de por, les explosions, indiscriminades, esquitxant la ciutat aquí i allà. Una bogeria.

El bombardeig contra els civils amb la idea de provocar el terror.

—Ho recordo, sí.

—En Miranda i jo vam investigar, ens van parlar de la baralla, vam detenir en Camprubí i, després d’acusar-lo…

—De sobte es mor. Cas tancat. Oli en un llum.

—Sí —va convenir en Sellarés.

—No es va investigar més?

—Per què ho haurien hagut de fer?

—Per estar-ne segurs.

—Tot semblava força clar.

—D’acord —es va resignar—. Necessito noms i adreces per saber per on començo.

—Es pensa que tinc un maleït arxiu al cap?

—Va ser un cas especial —va dir en Miquel—. I sí, tots nosaltres l’hi tenim. Qui va trobar el cadàver?

—Un tramviaire, enretirant la runa. És evident que l’Indalecio Martínez va ser dels primers a entrar-hi. L’assassí el va seguir i el va matar.

—Jo ni tan sols vaig tenir temps de veure les proves —va comentar en Miquel, fent espetegar la llengua—. Com ho va fer?

—Pedrada al cap, no cal dir que sorprenent-lo per darrere, i tot seguit, ja inconscient, el va escanyar amb les mans. Per això, malgrat que en Camprubí era poqueta cosa, ho va poder fer.

—Recorda el nom del tramviaire?

—No, em sap greu.

—Algú me’l podria dir?

Al vell sotsinspector se li va omplir el rostre de llums somortes. L’amargor que va destil·lar va ser absoluta.

—No queda ningú, Mascarell, que no se n’adona? —va dir amb veu tremolosa—. Es pensa que no vaig buscar, quan es va acabar la guerra? Estem sols. I, evidentment, no hi ha arxius, no queda res.

—Quin jutge va portar el cas?

—Puigpelat. Rossend Puigpelat.

—Van interrogar algú més?

—Els pares d’en Camprubí, els d’en Martínez, la nòvia de l’Indalecio i també la seva germana, la Narcisa Martínez, i el nòvio d’ella, que era un altre dels amics del mort. Ells van ser testimonis de l’incident entre l’Ignasi i l’Indalecio.

—Només ells?

—Sí, la Narcisa, el seu nòvio i la nòvia de l’Indalecio.

—Cap adreça que recordi?

—En Marcelino Martínez vivia a la part alta, a l’Avenida de la Victoria, prop del monestir de Pedralbes, l’últim edifici pujant a la dreta. Vam ser-hi. En Camprubí, el vam detenir a casa dels seus pares, on vivia. Això sí que se’m va quedar gravat: carrer Marià Cubí cantonada amb Santa Peronella. La meva àvia es deia Peronella. No en recordo el número exacte, però era al costat d’una carboneria.

—Quina edat tenien?

—Vint-i-tres, tots dos. Els amics, més o menys igual.

—Quins amics?

—Bé, el nòvio de la germana i un altre, també ferit a la guerra.

—Noms?

—Els he oblidat, per l’amor de Déu. Se’m va quedar el de Narcisa perquè era curiós i res més. Només eren allà, als informes. Tot es va resoldre molt de pressa. Com vol que els recordi, ara?

—Hi ha una cosa que no lliga —va reflexionar en Miquel—. Com és possible que l’Indalecio Martínez fos tan antifeixista, soldat, busca-raons i fins i tot fanàtic, segons tots els indicis, i que tingués un pare sospitós que vivia ni més ni menys que a Pedralbes?

—És que, per més que en Marcelino Martínez pressionés perquè es descobrís el culpable de l’assassinat, ell i el seu fill no es tractaven. L’Indalecio vivia amb una àvia. A mi també em va semblar estrany. Ara ho entenc, és clar. Un fill republicà i lleial, amb un pare que es treu la careta i resulta que és de dretes… Xoc generacional en estat pur. Però era el seu fill. Va remoure cel i terra perquè el cas es resolgués com més aviat millor. Quin pare no estima el seu fill, encara que li surti carbassa?

—L’àvia…?

—Vivia al carrer Taulat, al número 35, davant del cementiri de l’est. Ho sé perquè la vaig portar amb el cotxe un d’aquells dies i em va repetir l’adreça unes quantes vegades. Una bona dona. Probablement ja és morta, és clar.

En Miquel va buscar més preguntes.

Va descobrir que no li’n quedava cap.

No davant el buit mental d’en Pere Sellarés.

Ell mateix se’n va adonar.

—No l’he ajudat gaire, oi?

—Prou per començar —va dir en Miquel.

—Veig que no ha perdut els seus costums.

—I quins eren els meus costums?

—No prenia mai notes.

—Ho feien els sotsinspectors que m’acompanyaven.

—Tots dèiem que tenia una memòria d’elefant, i que era el més minuciós i detallista de tots nosaltres.

—Era la meva manera d’actuar.

—Continua sentint-se policia.

No era cap pregunta. Era una afirmació.

—A vegades sí —va admetre.

—Què farà si resulta que en Camprubí era innocent i troba l’assassí?

—No ho sé pas.

—I si al capdavall ho va fer i qui sigui que té retinguda la seva dona no el creu?

En Miquel es va aixecar.

Va allargar la mà a en Pere Sellarés.

La dona que cantava a prop va tornar a alçar la veu per damunt de la música que sonava a la ràdio. Era un copla, de manera que encara hi va posar més sentiment.

—És possible que torni, per si trobo algun indici o vostè recorda alguna cosa més quan me’n vagi.

—Seré aquí —va dir l’home, abraçant el petit univers de la seva cadira de rodes amb les dues mans.

—Què se n’ha fet, d’en Miranda?

—Se’n va anar a França. Em van dir que havia mort al camp de refugiats d’Argelers.

—I vostè? —es va atrevir a preguntar.

—Vaig caure per les escales tres dies després de l’entrada de Franco a Barcelona. Estava nerviós, espantat… Un accident estúpid. Vaig perdre la mobilitat de les cames, però això em va salvar la vida. Ells no em van tocar. Es van estimar més condemnar-me al suplici de viure així.

—Ho sento.

En Pere Sellarés va arronsar les espatlles.

—Ja no som més que deixalles —va dir—. Però espero viure prou per veure caure el dictador.