3
Va obrir la porta esbufegant a causa de la ràpida ascensió, sense alè i completament amarat de suor, tremolant i amb el cor bategant-li amb força. Va deixar la bossa a l’entrada i es va precipitar cap al menjador, per tenir prou claror de dia quan examinés el misteriós sobre. No feia gaire embalum. Un senzill sobre de carta amb un full de paper a l’interior.
Un cop al menjador, al costat de la finestra, el va sostenir amb la mà.
El seu nom era a la part frontal; res més.
Escrit a mà i amb lletra molt polida.
Es va asseure en una cadira i el va mirar a contrallum, abans d’estripar-lo per un dels costats, per no fer-ne malbé el contingut. L’experiència policial quedava enrere. Res d’actuar amb més precaucions. Va extreure’n la carta i la primera cosa que va observar era que estava escrita a màquina.
Correcta, sense ratllades.
Va començar a llegir.
Inútilment.
Ho feia a batzegades, sense entendre res.
Va tornar a intentar-ho.
Es va passar una mà pels ulls. La suor ja li amarava el front. Va fer un veritable esforç per concentrar-se.
I aquest cop sí que, amb penes i treballs, se’n va sortir.
Senyor Miquel Mascarell, abans de res permeti’m que li digui que em sap greu tot això, però és l’única manera que avui, al cap de tants anys, es faci justícia. No esperem que ho entengui, però faci un esforç per comprendre-ho.
El dia 17 de març de 1938, a les dues de la tarda, durant els bombardejos que l’aviació italiana va fer sobre Barcelona aquells dies sagnants, una bomba va destruir la confluència de la Gran Via amb el carrer de Balmes, prop del cinema Coliseum. L’explosió va afectar fortuïtament un vehicle militar carregat amb dinamita que en aquell moment circulava per allà, de manera que la deflagració va ser encara més gran i els efectes més devastadors. Mitja illa de cases es va ensorrar. Durant els minuts següents, moltes persones es van acostar a la runa per prestar auxili als possibles supervivents. Al cap de poc s’hi va trobar el cos sense vida d’un home que no havia mort a causa de l’explosió, sinó assassinat minuts abans. Era un dels primers que s’havia acostat a socórrer les víctimes. Un crim detestable. Algú havia aprofitat el caos per passar comptes amb el mort. Qui? Per què?
A vostè, senyor Mascarell, quan llavors era inspector, se li va assignar el cas. Se’n recorda?
El mort es deia Indalecio Martínez, fill d’un important prohom ja d’aquells dies, igual que ho és ara en grau superlatiu, atès que molts dels qui llavors van jugar a dues bandes es van beneficiar posteriorment d’això que ells anomenen pau. Potser li sona el nom: Marcelino Martínez.
Malauradament, vostè es va posar malalt aquell mateix dia i, segons es va dir, va haver de ser hospitalitzat durant un temps. I es van fer càrrec de la investigació l’inspector Valentí Miranda i el sotsinspector Pere Sellarés. Pressionats pels seus superiors, van detenir al cap de tres dies l’Ignasi Camprubí, amic de l’Indalecio, que va morir poques hores més tard a comissaria mentre era interrogat. L’Ignasi patia del cor, raó per la qual no havia pogut anar a la guerra. Senzillament no va resistir tot allò, sobretot per l’horror de ser acusat d’una cosa que ell no havia fet, com era matar un company.
Perquè l’Ignasi, senyor Mascarell, era innocent. Era impossible que hagués assassinat l’Indalecio, en primer lloc perquè era amic seu i en segon lloc perquè hauria estat incapaç de fer mal a una mosca. Era l’ésser més sensible del món, detestava la violència. Tampoc no era físicament fort. L’Indalecio, sí. Tot un guerrer. Com podia fer-li res, l’Ignasi?
L’Indalecio Martínez era un soldat republicà, un combatent ferotge, fidel, apassionat, antifeixista absolut, lleial, condecorat pel seu valor. És per això que és inútil demanar justícia avui. L’inspector Miranda va morir, però el sotsinspector Sellarés encara és viu. Resideix al carrer Valladolid, número 4, planta baixa. Aquest és l’únic indici que podem facilitar-li.
Quina sorpresa vam tenir quan fa uns quants dies el vam veure a vostè pel carrer. Viu. El gran inspector Mascarell. Va ser… una revelació. Vam pensar que potser no era tard per fer justícia. Si vostè hagués continuat portant el cas, molt possiblement no s’haurien precipitat els fets ni s’hauria detingut un innocent, per més pressions que hagués rebut. La seva fama era de bon policia. Hauria investigat més a fons. Però la seva inesperada hospitalització el va apartar de tot allò, de manera que, tant si vol com si no vol, vostè hi té una part de responsabilitat, a la qual apel·lem.
No vagi a la policia. Sap que no faran res. No podem ni imaginar com va poder sobreviure a les represàlies del Règim, però pel que hem investigat, ara no és més que un home del carrer, que ha refet la seva vida. Un home que, tanmateix, va ser el que va ser, i diuen que l’experiència és un grau. És del que s’haurà de valdre ara.
Té tres dies, el temps que es va trigar a detenir injustament l’Ignasi Camprubí, per demostrar la seva innocència i descobrir el culpable. Tres dies. Ni un més. Han passat dotze anys, molt de temps, però la veritat és en algun lloc, esperant que algú la descobreixi. Trobi-la i li retornarem la seva esposa.
Ens mantindrem en contacte amb vostè, no s’amoïni.
La suor ara era molt, molt freda.
Va notar una gota baixant-li pel pit, envaint-li de pessigolles la pell.
Es va donar un cop de mà al front.
—Déu meu… —va gemegar.
Quina mena de bogeria era aquella?
Dotze anys.
La Patro segrestada i amenaçada per obligar-lo a aclarir el cas que la seva maleïda apendicitis li havia impedit resoldre el 1938.
Se’n recordava, és clar, tot i que ja havia oblidat els noms.
Va tancar els ulls.
En Valentí Miranda era un arribista capaç del que fos per fer mèrits. Intel·ligent, ràpid, llest i, per descomptat, disposat a detenir qui fos si se sentia pressionat. Si a sobre se li moria el sospitós, cas tancat i una medalla. Havia rebut moltes felicitacions per haver resolt aquell crim. En canvi, en Pere Sellarés tenia fama de calmat i callat. Ideal com a complement d’en Miranda. Obeïa i prou.
Una bona parella.
No eren amics seus, només treballaven junts, com havia fet amb molts altres de la comissaria abans i durant la guerra.
Dotze anys després, algú el reconeixia pel carrer i el feia tornar al passat, fent servir la Patro com a esquer.
En Miquel va tancar la mà lliure amb ràbia.
No va voler estripar la carta.
La va tornar a mirar.
La va llegir per segona vegada, més a poc a poc.
No hi havia faltes d’ortografia. Qui l’havia escrit tenia estudis. Utilitzava bé les paraules. Sabia expressar-se.
I parlava en plural.
«Podem», «vam pensar», «apel·lem»…
Els dos homes que s’havien endut la Patro, l’un alt i l’altre baixet?
En Miquel es va resistir a plorar.
No era moment per a la derrota.
Tres dies.
Però es va quedar aixafat a la cadira.
Ja no era policia, tot i que, curiosament, havia resolt mitja dotzena de casos des que havia retornat a Barcelona. Casos o problemes. A l’altra banda de les parets de casa seva hi havia una Espanya nova i desconeguda, una Espanya esclafada per la bota d’una dictadura. Les seves possibilitats eren mínimes.
—Al 48 vas buscar la tomba perduda d’un noi i la vas trobar —es va dir, donant-se ànim—. Cinc dies, però ho vas fer.
La diferència era que ara se sentia pitjor, més vell.
La bala d’en Pavel havia fet alguna cosa més que travessar-li l’espatlla. L’havia enfrontat a la mort quan menys la desitjava, perquè ara era massa feliç per renunciar a la vida.
I tot per la Patro.
Però si no la salvava, ell…
Els qui havien orquestrat tot allò es devien haver tornat bojos. O bé estaven desesperats. O creien en els miracles a deshora.
Va intentar aixecar-se i no va poder.
Va intentar reaccionar i no ho va aconseguir.
Li feia mal el cap, el pit, l’estómac, les articulacions.
De manera que va vomitar, allà mateix, incapaç d’incorporar-se, vinclat cap endavant i prematurament vençut.
Després va pensar en la Patro.
Espantada.
Molt espantada.
Però sabent que el tenia a ell, i que no l’abandonaria mai.
—Merda… —Va escopir les últimes baves de bilis.
Fins quan el perseguiria el seu passat?
En Miquel va mirar l’hora.
Tres dies. El termini expirava divendres a la nit.
Serien capaços de fer mal a la Patro si no se’n sortia?
No s’hi podia arriscar.
Aquest cop sí que va aconseguir aixecar-se. Va anar com un autòmat a la cuina per omplir una galleda amb aigua i agafar una baieta. I com un autòmat va recollir el vòmit i va netejar el terra. Tot perquè la Patro no s’enfadés en tornar i perquè no es trobés que la casa feia pudor. En acabat es va ficar a l’habitació i es va canviar la roba, xopa. Feia calor, però es va endur una jaqueta. Ja no era un dia de platja.
Era un dia espantós.
Va sortir del pis amb el cervell capgirat, després de guardar-se la carta en una butxaca, i va baixar l’escala lentament, mirant d’endreçar el caos. Sempre arribava a la calma, fins i tot en plena càrrega d’histèria nerviosa. Era una de les seves habilitats. La maleïda calma que l’havia ajudat a sortir de no pas pocs embolics. La calma capaç de deixar-lo pensar.
Pensar.
La portera semblava no haver-se mogut d’on l’havia deixat uns minuts abans. Tenia la cara travessada per un biaix de preocupació.
—Que passa res, senyor Mascarell? —li va preguntar en veure’l aparèixer.
Va fer un darrer esforç per semblar relaxat.
—No ho sé —va dir—. Espero que no.
—Li ha passat res, a la senyora? Vol que truqui a la policia?
—No, no, tranquil·la. Segurament és un parent que s’ha posat malalt.
—Però ella li hauria deixat algun encàrrec, no?
—Parli’m d’aquell home —va dir ell, fent com si no l’hagués sentit.
—No paro de donar-hi voltes. —Va posar-se una mà afectada al pit—. Ara que hi penso, crec que ella ha quedat bastant sorpresa quan se li ha acostat i li ha parlat. Ell se li ha enganxat molt, sap? L’ha agafat pel braç…
—L’ha estirat?
—No, em fa l’efecte que no, però l’ha mantingut subjecta. Han caminat junts fins al cotxe, que era a la cantonada. La senyora tenia el cap cot, això sí. Ha estat tot tan ràpid!
—Quina mena de cotxe era?
—Ai, no ho sé! Per a mi, tots són iguals. Però semblava vell. En arrencar, ha tret un núvol de fum negre pel tub d’escapament, i feia un soroll…
—Conduïa el mateix home?
—No, un altre.
—L’ha vist?
—No, no senyor —va respondre la dona, angoixant-se encara més.
Valia més tocar el dos.
—Gràcies, i tranquil·la. Sempre hi ha una explicació per a tot.
No la va deixar gaire convençuda.
Però no va esperar més.
Va sortir al carrer i va aturar el primer taxi, que gairebé va topar de cara.