15

En arribar al carrer, la seva panxa va tornar a rondinar, possiblement pel moviment o perquè al replà del primer pis havia sentit olor de menjar. Ara sí que es va sentir defallit, pel dia de calor i per la gana. Ni tan sols havia begut aigua per hidratar-se.

No era pas la millor manera d’investigar res.

Va mirar el cel.

La nit queia damunt la mandrosa Barcelona estiuenca.

Tenia una altra adreça, encara que fos d’un personatge tan aparentment secundari com el d’una exnòvia d’en Jonás Satrústegui. I sabia on treballava en Jonás.

Però, al Tibidabo, només hi podia pujar de dia.

«Vés-te’n a casa o cauràs rodó», li va xiuxiuejar una veu.

No era la Quimeta, només el seu sisè sentit.

No li va fer cas.

La Concepció Alba, l’exnòvia d’en Jonás Satrústegui, vivia massa a prop per no intentar-ho, més enllà del fet que era una hora inadequada per fer visites o interrogatoris.

Va caminar a bon pas pel carrer Aribau, va superar la Via Augusta i va arribar a l’adreça que li acabava de facilitar l’Anna Camprubí. L’habitatge de la Concepció Alba, al petit carrer Descartes, va aparèixer banyat de foscor. Sabia que era un intent desesperat per mantenir-se dret i evitar tornar a casa, però ara la panxa se li va disparar del tot, amb reiteratius gemecs cavernosos. També li pesaven les cames. Massa coses en un dia.

Encara que la Patro ho devia estar passant pitjor.

Va serrar els punys.

La porta del carrer ja estava tancada i no hi havia rastre de cap portera. Va alçar el cap buscant una llum en la foscor de la façana.

Va fer una cosa que no havia fet mai.

Colpejar la porta amb el puny, en part víctima de la desesperació.

I no ho va fer una vegada, sinó tres.

La finestra més propera al seu cap es va il·luminar i hi va aparèixer el rostre d’un home.

—Es pot saber què fa? Que és boig? Vol tirar la porta a terra o què?

Es va situar al límit de la vorera per veure’l bé.

—Necessito parlar amb la senyora Concepció Alba! —va dir ell, alçant la veu.

—Qui?

—Concepció Alba.

—Aquí no…! —Es va aturar perquè una veu femenina li va dir alguna cosa a la seva esquena. Es va girar cap a dins i, en acabat, es va adreçar de nou a en Miquel—. La senyora Muntada, Concepció Muntada?

Una dona casada, amb el cognom del marit.

—Sí —es va aventurar.

—Doncs a aquesta hora no hi són! —va dir el veí—. Treballen tots dos fins molt tard! Tenen un d’aquells torns seminocturns! Arriben a la una o una mica més tard!

Ho havia intentat.

—Gràcies i perdoni!

—De res! Però una altra vegada no atonyini la porta, home!

El veí va desaparèixer de la finestra i es va apagar el llum.

El carrer va quedar silenciós.

—Mecagondéu! —va remugar en Miquel.

Va caminar fins a la Via Augusta per agafar un taxi. L’últim del dia. Si no descansava, si no dormia encara que només fossin unes hores, l’endemà al matí no s’aguantaria dret i després, amb el pas de les hores, seria incapaç de pensar o raonar. Coneixia bé el seu cos. Si de veritat volia ajudar la Patro, necessitava dormir.

Estranya paraula.

El taxista que el va agafar també devia haver tingut un dia feixuc. Se li notava en la desídia amb què feia anar el volant. Va rebre l’ordre d’anar al carrer València amb Girona i no va badar boca ni per preguntar-li si ho volia fer per Via Augusta fins a la Diagonal o si preferia anar per Balmes fins al mateix carrer València i després girar en direcció al carrer Girona. La decisió va ser seva i a en Miquel ja li va semblar bé.

Arribava el moment més temut.

Va baixar a la cantonada i va mirar l’edifici.

Allà havia començat tot al matí.

D’un dia de platja a un dia d’infern.

A l’altra banda del carrer Girona, hi va veure el sereno, que s’esperava per si el necessitava. Va saludar-lo amb la mà i li va ensenyar la clau. El vigilant va assentir amb el cap.

En Miquel va pujar al pis tremolant.

Va obrir-ne la porta.

Tot aquell silenci, la foscor, el pes de la realitat…

La bossa de la platja era al mateix lloc on l’havia deixat, al rebedor, al costat de la porta. Es va ajupir per agafar-la i la va dur a la cuina. Es va entretenir a treure’n les tovalloles, els banyadors, i també els entrepans i la carmanyola amb la truita de patates. Va deixar-la de banda i es va centrar en els entrepans i la fruita. Es va asseure a la cuina mateix i es va obligar a mossegar i mastegar. Era estrany. Se sentia com si tingués l’estómac tancat. No notava la gana, però la panxa s’entestava a recordar-li que era buida.

Es va trobar una mica millor després de beure tres gots d’aigua seguits.

Va passar per l’excusat abans d’anar a l’habitació. Va ser molt dur per a ell veure-la sense la Patro. L’última vegada que havien estat separats i ell havia dormit sol va ser durant aquells dies de maig del 49, quan ella se’n va anar a fer una visita familiar i a ell se li va acudir ficar-se en l’embolic de l’atemptat a Franco. Quinze mesos després, la història era molt diferent.

Es va asseure al llit.

Maquinalment va treure de la butxaca de la jaqueta el maleït informe mèdic.

«L’exploració coincideix amb la data de l’última menstruació, fa dos mesos segons la pacient. Es nota un úter globulós d’una mida discretament augmentada, compatible amb una gestació incipient».

Dos mesos.

Va fer memòria.

Havien concebut el seu fill o filla al juny.

Probablement la nit de la revetlla de Sant Joan.

Probablement abans, el dia que es va sentir molt millor de la ferida de l’espatlla i ella va voler celebrar-ho.

Sempre volia celebrar coses.

En Miquel va obrir la mà dreta i va comptar en veu alta:

—Setembre, octubre, novembre, desembre, gener, febrer i març.

La Patro feia dos mesos que estava embarassada. Comptant-ne set més, el part seria al març.

Va deixar el full de paper damunt la tauleta de nit i va començar a treure’s la roba.

Va ser en quedar-se despullat, davant del mirall, sentint-se vell i cansat, que es va posar a plorar.