24

En posar un peu al carrer i adonar-se que ja era molt tard, va mirar l’hora.

El seu segon dia enfilava la recta final, i encara havia de fer moltes coses abans que arribés la nit.

La primera, alliberar-se.

Va buscar un altre bar amb telèfon públic. Els preferia. Va caminar en direcció a la Meridiana i en va localitzar un al carrer del Sospir, al costat del passatge de l’Oliva. Era un altre antre de barri, mal il·luminat, ple d’olors i amb alguns clients jugant a dòmino. L’esclat de les fitxes damunt les taules de marbre era continu, i també els crits.

—Doble pito!

—A cincs!

—Mecagoncony! Passo!

Per sort, el telèfon públic era al lloc on sempre solien estar situats: al final de la barra, penjat a la paret, a una distància relativament allunyada dels jugadors.

Va demanar un cafè i cinc fitxes, ja que es va imaginar que les necessitaria totes i potser més.

—No hi ha cafè —li va dir el cambrer—. Xicoira.

En Miquel va arronsar les espatlles.

Va recollir les fitxes i es va dirigir cap al telèfon. Va treure la targeta d’en Salvador Marimon i, després d’escoltar el to i introduir la primera, va marcar els sis números. A l’altra banda del fil telefònic va sentir la veu del recepcionista de l’empresa.

—Martínez e Hijos, digui?

—Amb en Salvador Marimon —va dir amb veu autoritària.

—Un moment, sisplau.

Segon pas: la seva secretària.

—Digui?

—Sóc el senyor Mascarell. El senyor Marimon ha donat ordre que em passessin amb ell si trucava.

—Oh, sí! Esperi, sisplau.

L’espera no va ser llarga. Entre vint i trenta segons. Les fitxes esperaven en ordre a la lleixa de l’aparell. Darrere en Miquel, els jugadors continuaven les seves partides a les tres taules ocupades.

—Tanco!

—És clar, perquè saps que tinc el sis-cinc!

—Quina potra!

—Senyor Mascarell?

L’hi va dir directament, sense cap preàmbul de cortesia.

—Li faré una pregunta, i vull que sigui sincer.

—És clar, digui.

—Per què ha fet que em segueixin?

A l’altra banda es va fer el silenci.

En Miquel va continuar:

—Vaig veure aquell home, en Marc, al seu despatx. De manera que no es faci l’innocent i respongui.

—Miri… —va dubtar en Salvador Marimon.

—Si em diu que és per protegir-me, em posaré a riure.

—No, no. No és per això. —Va semblar que claudicava, embolcallant les seves paraules amb un sospir.

—Llavors, o vostè va matar l’Indalecio i mira de protegir-se, o vol ser el primer a saber qui ho va fer —va dir ell, disparant-li una bala imaginària.

—No sigui tan ingenu, home —es va defensar ràpidament—. Si ho hagués fet jo i em volgués protegir, com diu, vostè ja estaria mort. Però ni ho vaig fer ni sóc cap assassí, per l’amor de Déu.

—Queda la tercera via.

—El meu sogre —va dir l’home, rendint-se.

—Ell li va dir que em posés un gos de presa perquè em seguís?

—Sí.

—També vol ser el primer a saber el que descobreixi?

—Efectivament. El sorprèn?

—Em vaig desfer d’en Marc. Ara la pregunta és: ho intentarà de nou?

—Miri —va dir en Salvador Marimon, mostrant cansament, o que estava atrapat entre dos fronts—, quan li he dit que en Marc l’ha perdut, el meu sogre s’ha posat fet una fúria. I no s’imagina què vol dir que ell es posi així.

—Geni i figura.

—No ho sap prou. Se suposa que ja no és aquí, que s’ha retirat dels negocis, però ho controla tot amb mà de ferro. Ningú no li pot discutir res. Vostè ni tan sols és policia, de manera que…

—L’hi repeteixo: ho intentarà de nou?

—Vostè ha destapat una caixa que estava tancada d’ençà de feia molt. Una caixa plena de trons. Em temo que sí. És capaç de tot per tal de saber si allò va ser un error i l’assassí continua en llibertat. La paciència no és una de les seves millors virtuts.

—Llavors doni’m el telèfon del seu sogre.

—Li trucarà?

—Sí.

—S’ha tornat boig?

—No.

—Cregui’m, no el desafiï. No té la més mínima possibilitat. Quan vol una cosa, l’aconsegueix.

—Jo també, però a la meva manera. Doni’m el seu telèfon o agafaré un taxi i em plantaré a casa seva. Vaig dir-li que l’informaria del que descobrís, però treballo sol, no pas amb guardaespatlles ni amb una ombra trepitjant-me els talons.

Va ficar una altra fitxa a la ranura del telèfon.

—D’acord, però no li digui que l’hi he donat jo.

En Miquel va treure el paper de les anotacions i el bolígraf. Va apuntar-hi el telèfon i ja no el va tornar a guardar. Es va disposar a penjar, però el seu interlocutor ho va evitar.

—Senyor Mascarell, ha fet cap progrés?

—No sóc un mag —es va queixar amb agror.

—El meu sogre em va dir que vostè tenia alguna cosa especial, i no li falta bon ull a l’hora de jutjar les persones.

L’hi comentava, sobretot, per veure com reaccionava.

—Em falta parlar únicament amb un dels implicats. Quan ho hagi fet, tindré un quadre bastant precís de com són, com eren, i de quina manera van viure aquells dies.

—Qui…?

—Bona nit, senyor Marimon —el va tallar ell, abans de penjar.

Es va moure de pressa. Va inserir la tercera fitxa i va marcar el número d’en Marcelino Martínez. El senyal acústic a l’altra banda va arribar a sonar tres vegades. En acabat va contestar una dona. En Miquel no sabia si es tractava de la criada o no.

—Posi’m amb el senyor Martínez —va ordenar amb veu autoritària.

—El senyor sopa d’hora i…

—Em dic Miquel Mascarell. Ahir vaig estar amb ell i em va demanar que li telefonés a qualsevol hora. Avisi’l, vol?

No li va dir «sisplau».

—Un moment, senyor.

Potser el tenia al costat, però a través de l’auricular no va sentir cap so de res. La veu de l’home que havia precipitat la investigació d’en Valentí Miranda dotze anys enrere li va arribar amb una amable cordialitat al cap de cinc segons. En Salvador Marimon no havia tingut temps de trucar-li per advertir-lo.

—Bona nit, senyor Mascarell.

Ell no va perdre ni un segon a ser amable ni cordial.

—No m’agrada que em segueixin.

En Marcelino Martínez tampoc no va pretendre dissimular.

Tan sols es va prendre un respir.

—Era pel seu bé —va confessar.

—Em protegeix?

—La seva visita d’ahir va despertar vells fantasmes. No he deixat de pensar-hi des que se’n va anar.

—No tenia cap necessitat de posar-me un gos de presa perquè em seguís.

L’home va mantenir la calma. La seva veu va continuar sent serena.

—Si és cert que aquest assassí continua impune i sap que algú li va al darrere, creu que es quedarà de braços plegats?

—Això és cosa meva.

—No vull pas que mori sense dir-me el que hagi esbrinat, això sí que és cosa meva.

—Li vaig dir que si descobria res, l’avisaria. Per exemple, perquè el denunciés vostè.

Les caretes començaven a caure.

O no el creia o…

—Senyor Mascarell, puc preguntar-li una cosa?

—Endavant.

—Per què no em diu la veritat?

—No l’entenc —va respondre ell, arrugant la cara com si fos un nen pescat en una mentida flagrant per la mestra.

—Dotze anys després dels fets, s’interessa per aquest cas llunyà, només perquè se sent malament, perquè al seu dia es va posar malalt i el seu substitut potser va ficar la pota? No em prengui per ingenu, sisplau. Li diré al meu gendre que no el torni a seguir, però vostè m’ha d’explicar què passa de veritat.

En Miquel va passejar la mirada pel bar. Les taules, els jugadors, els seus crits, la gent que vivia la seva vida aliena a tot, suportant la situació com un mal menor. Probablement en el seu món no hi havia assassinats ni pors, tan sols el recel de la pobresa i l’angoixa de no tenir un futur.

En Marcelino Martínez ja li havia clavat les dents a la jugular i no pensava pas deixar-lo anar.

Una altra fitxa a l’ull cec del telèfon públic.

—Au, senyor Mascarell —va sospirar a través del fil telefònic—. No crec pas que vostè tingui gaires amics. Més aviat està sol. Sol i immers en un cas que, ara com ara, li ve ample si té raó. —Del sospir va passar a l’atac—. He investigat una mica: inspector de policia, detingut, sentenciat a mort, condemnat a treballs forçats al Valle de los Caídos, indultat i lliure des del juliol del 1947. Va perdre un fill a l’Ebre i la seva esposa, després. Casat en segones núpcies amb una dona molt jove, molt més que vostè. Ja fa tres anys que va arribar a Barcelona. Tres. I de cop i volta, ara, es recorda del cas del meu fill?

En Miquel sabia quan estava acorralat.

El que no sabia era què hi guanyaria, tant si parlava com si callava.

—Vol que l’hi repeteixi? —va dir en Marcelino Martínez, collant-lo un xic més—. Sap que em pot necessitar.

Va comptar fins a tres i ho va deixar anar:

—Han segrestat la meva dona per obligar-me a investigar com ho hauria fet l’any 38. I m’han concedit tres dies, el temps que l’Ignasi Camprubí va trigar a morir.

L’home s’ho devia esperar tot menys allò.

—Déu meu… —va exhalar.

—El que no saben és que no els hauria calgut segrestar-la perquè jo els ajudés, siguin qui siguin les persones que ho han fet.

—Per què parla en plural?

—Se la van endur dos homes, i la carta que em van donar fa servir aquest plural.

—Ho sento.

—Jo també, senyor Martínez.

—Cap sospita?

—Vagament.

—Puc…?

—No —el va interrompre—. Era la meva feina i encara conservo el que vaig tenir llavors.

—Què li van proposar en el cas que descobrís la veritat?

—Només em van dir que es posarien en contacte amb mi.

—Això és tot?

—Sí.

—Quan s’acaba el termini?

—Demà a la nit, més o menys. O, per ser exactes, a les nou del matí de dissabte.

—Creu que la mataran, si no compleix el que li han demanat?

—No ho sé pas. —Va ser sincer—. Aquest és el meu dubte. A més, la meva dona està embarassada.

La pausa va ser menys crispada.

Ja no hi havia secrets.

Malgrat que la distància que els separava era enorme.

—Per què no m’ho va dir ahir? —va voler saber en Marcelino Martínez.

—No sabia en qui confiar. I encara no ho sé.

—L’Indalecio era el meu fill.

—I també un rebel contrari a les seves idees.

—M’està dient que un pare mataria el seu propi fill per això? —va aventurar ell, apujant una mica el to de veu—. Maleït sigui! Va venir aquí a veure’m com si jo fos un possible sospitós?

—Ahir no sabia res. Avui sí; almenys entenc la història i el marc dels fets. Sé que no ho va fer vostè, és tot el que li puc dir. Encara estic investigant la resta d’implicats. Em falta el més essencial: el motiu.

—Alguna cosa em diu que el trobarà.

—Gràcies pel seu optimisme.

—Sap que molta gent es recorda de vostè?

—De debò?

—Sí, i m’han assegurat que era bo.

Va tenir ganes de riure.

Es va contenir.

Va introduir la cinquena fitxa a la ranura.

—Ja que ha preguntat per mi, ha aconseguit cap informació del cas, un expedient perdut, alguna cosa que em pugui servir d’ajuda?

—No, em sap greu.

—Fins ara m’he mogut a cegues, sense cap cop de sort.

—Tinc diners, poder —li va recordar sense embuts—. El podria haver ajudat. I encara puc.

—Seguiré el meu instint.

—Sol?

—Sí.

—És com una mula, vostè.

—Un no pot canviar d’hàbits així com així.

—I si descobreix que, malgrat tot, ho va fer l’Ignasi Camprubí? Aquesta gent no el creurà.

—Depèn de qui siguin, de com estiguin de decidits o… qui sap què. Si no m’haguessin vist un dia pel carrer, no se’ls hauria acudit aquest disbarat ni haurien posat en perill la meva dona. Vol que li digui què en penso? Que no són més que aficionats a qui la vida els ha maltractat i estan segurs que aquesta és l’única manera de fer les coses. Idealistes que creuen en miracles i busquen una veritat que els salvi del passat. —En Miquel va disparar l’última andanada—: L’Indalecio era un soldat republicà i un antifeixista declarat, per més que es tractés del seu fill. Saben que avui ningú no mouria un dit per investigar res. Per això han recorregut a mi, mitjançant aquest pla absurd.

En Marcelino Martínez va entomar el cop tan bé com va poder.

Com lluita un pare amb el seu fill?

—Per què no m’explica què ha esbrinat fins ara?

—No he esbrinat res, l’hi ben asseguro.

—M’ho diria?

—No.

No li devia agradar. Probablement ningú no l’havia desafiat des de feia molts anys.

—Senyor Mascarell, l’hi repeteixo: no em deixi al marge de la seva investigació.

—Ho tindré en compte.

—És més que això. Sóc amic dels meus amics, però el pitjor enemic dels meus enemics. Estigui de part meva. Cregui’m si li dic que m’ho agrairà.

Era alguna cosa més que un advertiment.

—Em queda poc més d’un dia, i molta feina per fer. Bona nit, senyor Martínez.

—Mascarell…

Va penjar l’auricular.

Sabia que els guanyadors de la guerra eren mals enemics. Ho sabia de sobres.

Va anar a buscar la seva xicoira, que l’esperava al taulell, per sortir d’allà com més aviat millor.