7

La tercera va ser la bona. L’àvia de l’Indalecio i de l’afortunada Narcisa que jugava a bridge a les tardes a casa seva era una dona tan vella com vigorosa, tan arrugada com lluminosa, tan soferta com viva. N’hi havia prou veient-la, sentint-la. Ulls penetrants, parla queixosa però clara, cos menut i ple de xacres però batallador…

Havia descobert el seu nom a la bústia: Serafina Camps.

—Em vol veure per parlar del meu nét? —va repetir per estar-ne segura.

—Sisplau, és important.

—Important per a qui?

—Per a moltes persones. Vostè, jo mateix. Tan sols seran uns minuts.

—No, si no és pel temps. O es pensa que tinc una vida social atrafegada? Passi, passi. A mi sempre m’ha agradat parlar.

—Gràcies.

Va seguir-la durant una estona, poca, perquè el pis era petit.

En Miquel es va imaginar l’Indalecio Martínez renunciant a casa seva, després d’enfrontar-se amb el seu pare, i vivint finalment allà, amb la seva àvia materna, en defensa d’uns ideals.

Això significava que la Serafina Camps estava d’acord amb ell i compartia aquests mateixos ideals.

Una rebel en tota regla.

La seva filla havia estat la segona esposa d’en Marcelino Martínez, però evidentment no s’havia casat amb ell enlluernant-lo pel fet de ser una dona rica o socialment important. La casa no podia ser més senzilla i humil. Tot plegat presentava un aspecte molt pulcre i endreçat, però els detalls eren mínims. La constatació que l’Eugènia havia impressionat el potentat Marcelino per la seva bellesa i magnetisme, la va trobar en Miquel en una fotografia situada en una lleixa. Una imatge en blanc i negre feta en un estudi fotogràfic. La primera cosa que li va passar pel cap va ser que gairebé no devia haver necessitat cap retoc, ja que la bellesa traspassava el paper, la mateixa càmera. S’hi podia veure una noia d’uns vint anys, increïble, irresistible, un veritable àngel. Hauria pogut passar per actriu de Hollywood. Ulls enormes, clars, llavis carnosos, el suau oval de la cara, els cabells modelats a la perfecció…

La Serafina Camps es va adonar del seu interès.

—La meva filla, poc després de conèixer el seu marit. Ell la va fer posar per a aquest retrat. —I va afegir de seguida—: Guapa, eh?

—Molt.

—En Marcelino es va enamorar d’ella poc després d’haver perdut la seva primera dona. El va fer tornar boig. Se’n va enamorar com un adolescent. Llàstima que fos una dona tan fràgil. Havia sortit com el seu pare. Ho arreplegava tot. La mort de l’Indalecio va acabar de prostrar-la en un estat d’abatiment, del qual ja no va sortir. Això i la pèrdua de tot allò en què havia cregut.

—Es refereix al fet que no combregava amb les idees del seu marit?

—La guerra va fer molt de mal, no solament als camps de batalla. Calia prendre partit, i en gairebé totes les famílies van saltar espurnes i es van destapar problemes —va explicar la dona, mirant-lo de fit a fit—. Qui és vostè?

—Em dic Miquel Mascarell. Vaig ser policia en temps de la República.

—En temps de la República —va repetir l’anciana—. Déu meu, sembla que parlem de la prehistòria, i només han passat uns quants anys.

—Uns quants anys poden arribar a ser una eternitat —va apuntar ell, decidit a guanyar-se la seva confiança—. Jo en vaig passar vuit i mig esclavitzat al Valle de los Caídos.

Ella el va mirar amb respecte.

Romanien dempeus, davant la lleixa.

—Segui —li va demanar—. No puc pas estar gaire estona dreta, jo, amb aquest maleït maluc…

Van ocupar dues cadires. Les finestres estaven obertes perquè hi circulés l’aire i donaven al cementiri. Una vista macabra, però que li devia semblar habitual i, per tant, gairebé invisible. El fet de veure una tomba volia dir que ella continuava estant viva.

—Per què vol parlar del meu nét, senyor?

—Jo vaig ser l’inspector assignat al seu cas quan va morir. —Va ser sincer, no pretenia pas amagar-li res—. Per desgràcia em vaig posar malalt, vaig ser hospitalitzat i van passar la investigació a un altre company, que va detenir l’Ignasi Camprubí com a responsable del crim. Ara crec que aquella investigació va ser… precipitada, de manera que, tot i que ja no sóc policia, intento esbrinar la veritat.

S’ho esperava tot menys aquella resposta.

—Ja era hora.

—Com diu?

—Ningú no em va fer cas, llavors. Ningú. I molt menys aquell inspector, que hauria estat capaç de detenir la seva pròpia mare si així es guanyava un copet a l’espatlla dels seus superiors. Els vaig dir que era una bestiesa, que l’Ignasi no podia haver matat el meu nét. Era impossible.

—Per què?

—Perquè jo els coneixia a tots, el grup sencer. Bons nois, amics de veritat fins que la guerra els va canviar. L’Ignasi era el més honest, el millor de tots ells. Un noi excepcional.

—I ho va dir a la policia?

—Els ho vaig dir i els ho vaig repetir. Però jo només era l’àvia, ja sap com tracta aquest país la gent gran —va contestar ella, exhalant una glopada d’aire amarg—. Tot va ser per en Marcelino. Volia un culpable, fer sang. Estava ple de ressentiment. Ell sí que se’n sentia culpable, d’entrada per haver perdut el seu fill. El que volia era venjar-lo i, de passada, sentir-se millor, quedar en pau amb ell mateix, cosa que no s’aconsegueix mai quan es perd un fill.

—Tan greu havia estat la baralla entre ells?

—A vostè què li sembla? Té fills?

—En vaig tenir un. Va morir al front, a la batalla de l’Ebre.

—Què hauria pensat si el seu propi fill se n’hagués anat a lluitar amb l’altre bàndol, per més que en aquell temps en Marcelino fes veure que era lleial a la República?

—Suposo que m’hauria trencat el cor.

—Doncs ja som al cap del carrer —va dir ella, fent un gest categòric—. El meu nét i el seu pare eren mons oposats. No solament era el fet que l’Indalecio lluités per la República, és que hi creia i odiava el feixisme. L’odiava fins al punt de convertir-se en…

—Un fanàtic?

—Sí, possiblement —va convenir ella—. Primer va ser un somiador, un idealista, com tots. Però un cop al front, veient tot allò… Quan el van ferir i va tornar, estava molt canviat, radicalitzat del tot. Em va espantar la seva pèrdua de sentiments.

—Va anar a veure el seu pare quan estava convalescent d’aquelles ferides?

—No, no va voler pas. S’haurien matat l’un a l’altre. Però a l’enterrament…

—Continuï, sisplau.

—Mai no he vist plorar tant ningú.

—Es refereix a en Marcelino Martínez?

—Sí.

—I la seva mare?

—La meva filla sí que venia a veure’l aquí. Patia molt. Els metges no la van deixar anar a l’enterrament. Van sedar-la, perquè es va tornar boja de dolor. Aleshores va començar a morir.

—Només la va tenir a ella?

—Sí. No em vaig tornar a quedar embarassada.

—Parli’m una mica més de l’Indalecio.

—Què vol que li digui? Era un noi molt especial. Sempre ho va ser, des de petit.

—En quin sentit?

—En tots. Íntegre, honest, valent, lluitador… La guerra el va portar al límit, ja l’hi he comentat abans.

—Els seus germanastres van lluitar amb Franco.

—Qui l’hi ha dit?

—En Marcelino Martínez.

—L’ha vist?

—Sí.

No va dir res. Simplement va pair-ho.

—No conec aquesta part de la història —va dir—. No sé pas si creien en la causa o si van lluitar amb els rebels perquè la guerra els va enxampar a l’altra banda. —Va fer una pausa—. Li diré una cosa: si l’Indalecio hagués estat en aquesta altra banda, no hauria lluitat mai contra la República. Abans hauria mort. En això era visceral, fins i tot… romàntic, no sé si m’entén.

—La baralla que va tenir amb l’Ignasi Camprubí va ser una mostra d’aquesta visceralitat?

—Exactament —va assentir amb el cap—. L’Ignasi era més cerebral, veia les coses amb perspectiva. Es va adonar que a la República li seria gairebé impossible guanyar la guerra. Això va enfurismar l’Indalecio. El va fer sortir de polleguera. Va titllar-lo de covard, li va dir que valia més morir al front, com creia que ho faria ell, que no pas esperar la mort emboscat a Barcelona amb l’excusa de la seva malaltia cardíaca. Va ser molt trist. —Va mirar a l’altra banda de la finestra—. La veritat és que l’any 38 la cosa ja pintava molt malament, es començava a veure la derrota. Si hagués sobreviscut haurien tornat a ser amics, però aquell dia… Sí, l’Indalecio va arribar a pegar-li, encès d’ira. Els altres no van saber quin partit prendre.

—Els altres? Es refereix als altres amics?

—Sí, eren sis, tot i que llavors en Llorenç ja havia mort.

—Sis?

—En Salvador, en Llorenç, en Jonás, en Casimiro, l’Ignasi i l’Indalecio.

—Parli’m d’ells.

Hi va haver una pausa, com si volar cap enrere i recuperar-ne els rostres fos un llarg viatge. Va tornar a mirar per la finestra i els seus ulls es van perdre entre les tombes del cementiri de l’est.

—És perseverant, vostè —va sospirar.

—Ho sóc.

—Prou per remoure una vella història de fa més de dotze anys?

—Sí, sobretot pel fet que no vaig poder resoldre-la llavors i avui persisteixen els dubtes.

—I què farà si té raó, si hi ha un assassí en llibertat i el descobreix?

—Encara no ho sé —va respondre ell, intentant mostrar-se ferm i serè.

La Serafina Camps el va examinar amb la mirada. Semblava capaç de llegir-li el pensament, saber o intuir que allà hi havia alguna cosa més.

No va dir res.

Simplement va contestar la seva darrera pregunta.

—Eren bons nois, bons companys. Vivien en llocs oposats de Barcelona i procedien d’estrats socials diferents, però van coincidir en un equip de futbol quan tot just tenien catorze anys. Tots somiaven arribar a jugar al Club de Futbol Barcelona. Allà es van fer amics, allà es van habituar a lluitar plegats. El futbol era la seva passió. Després, és clar, van comprendre que no triomfarien i ho van anar deixant, però no pas per això es van perdre la pista; al contrari, van continuar veient-se, compartint la vida i els somnis. El primer que va abandonar va ser l’Ignasi, quan li van descobrir els problemes del cor. Més endavant van aparèixer les noies, les nòvies… El futbol es va acabar entre els divuit i els vint anys, molt poc abans que esclatés la guerra. Van arribar a superar moltes coses, perquè això és el que fan els amics, com quan en Salvador es va enamorar d’una noia que es deia Hermínia i ella va preferir l’Ignasi.

—Hermínia?

—Hermínia Salas, sí. Una noia molt bonica.

—Recorda els cognoms dels amics?

—És clar. —Va fer memòria—. Jonás Satrústegui, Llorenç Beltran, Casimiro Sanjuán i, per descomptat, Salvador Marimon, el marit de la meva néta, i ells dos, l’Ignasi i l’Indalecio.

En Miquel va fer un esforç per recordar-los tots.

Però era massa informació de cop, de manera que va treure un paper de la butxaca de la jaqueta i un bolígraf barat que acostumava a dur al damunt.

La Serafina Camps va esperar que acabés.

—De manera que l’Ignasi li va prendre la nòvia a en Salvador.

—No, no. Simplement va ser que en Salvador se’n va enamorar perdudament, però abans que passés res es va notar que a ella li agradava l’Ignasi, i a ell també l’Hermínia. Típic entre grups d’amics. L’Indalecio m’ho explicava tot. Compartíem molts secrets —va dir la dona, alhora que se li endolcia la mirada—. La Narcisa sempre va ser diferent, més del seu pare.

—Llavors com és que en Salvador va acabar amb la Narcisa?

—És el que sol passar en aquests casos. A en Salvador se li va trencar el cor, i la meva néta era allà, enamorada secretament d’ell. No va haver de fer altra cosa que utilitzar les seves armes femenines per recollir-ne els trossos i conquerir-lo. A més, en Salvador era el més llest de tots. Va veure l’oportunitat. En Marcelino Martínez no era un qualsevol, tenia negocis. Era una manera de resoldre el futur. Gràcies a ell es va estalviar d’anar a la guerra. Això també va molestar molt l’Indalecio, li va dir emboscat, però per no ferir la seva germana s’estimava més callar. Bé, què puc dir-li? —Va moure el cap amb un posat afligit—. Al cap d’uns anys, ja res no era igual: l’Indalecio, l’Ignasi i en Llorenç, morts; en Salvador i la Narcisa, casats. A en Jonás i en Casimiro els vaig perdre el rastre. El meu nét era el punt de contacte amb tots ells. M’estimaven molt. Era com una àvia comuna.

—Si l’Indalecio i en Jonás estaven ferits al mateix temps i es refeien a Barcelona, era perquè combatien junts?

—Sí. L’Indalecio, en Jonás i en Llorenç, tots tres, inseparables. Van ser massacrats en ple avanç. Els nacionals van obrir una esquerda a les seves files. Una bomba va destrossar en Llorenç. L’Indalecio ho va veure. Sembla que això el va fer embogir i va avançar disparant i cridant. Els seus crits van encoratjar els altres. El meu nét va matar molts soldats i va salvar l’escamot, tot i que tenia una ferida en un costat. Em va arribar a dir que gairebé ni tan sols sentia el dolor, només la ràbia. Més tard van trobar en Jonás, també ferit. Es van salvar de miracle.

—Es va convertir en un heroi.

—Sí. Per això li van donar permís perquè es recuperés a casa. I ho van aprofitar tots dos, en Jonás i ell, malgrat que fet i fet va arribar aquí per morir —va dir ella, abaixant el cap—. L’Indalecio ja es disposava a tornar al front, abans d’hora. Deia que calia combatre el feixisme fins i tot des de la tomba. —La Serafina Camps va alçar novament el cap—. Sap una cosa, senyor? Va ser molt propi d’ell ficar-se en aquelles ruïnes després que caigués aquella bomba, i provar d’ajudar i rescatar els possibles supervivents atrapats entre la runa. Me’l van arrabassar, sí, però em vaig sentir orgullosa d’ell. Aquells dies van ser…

—Sí, ja ho sé —va intervenir en Miquel, empassant-se la saliva.

—Per què ens havien de bombardejar?

No tenia resposta per a una pregunta com aquella.

Guernica, Barcelona…

La guerra.

Simplement això.

—Tenia nòvia, el seu nét?

—Sí —va contestar ella, recuperant un indici de somriure—. La Mariana.

—Recorda com es deia de cognom?

—Mariana Molas. Vivia aquí a la vora, al carrer Llull, al costat del passatge de Masoliver. Crec que era el número 144 o 146, no n’estic segura.

—Estaven promesos?

—Pensaven casar-se quan s’acabés la guerra.

—Ha tornat a veure-la?

—No, a ella no, però la seva tia Lupe sí, un parell o tres de vegades, l’última ja fa tres o quatre anys. Continua vivint a la mateixa casa. La Mariana i els seus pares es van mudar després de la guerra. Morts l’Indalecio i l’Ignasi, els vaig perdre la pista a totes dues, la Mariana, l’Hermínia…

En Miquel es va quedar callat uns segons.

Sense preguntes.

L’Hermínia i la Mariana, les dues nòvies, desaparegudes.

Elles, en Jonás, en Casimiro…

—Creu que la seva néta o el seu marit em podrien dir alguna cosa sobre tot allò?

—La Narcisa està molt ocupada —li va dir ella, molt apesarada—. Els fills, la intensa vida social… Ella va tancar la porta al passat. A en Salvador, el veig poc. Qui sóc jo? —Va arronsar les espatlles—. Pertanyo a un temps que tots volen oblidar, fer veure que no ha existit. No sóc més que una deixalla… Li puc preguntar una cosa?

—És clar.

—Qui li ha parlat de mi?

—En Pere Sellarés, el sotsinspector que va portar el cas del seu nét.

—El recordo bé. Era un home aturat, silenciós. Al contrari que el seu superior. Ja veig que en acabar-se la guerra no el van matar. A qui més ha vist?

—De moment, ningú més. Tot just estic començant a fer preguntes.

No hi va haver cap comentari d’ella.

En Miquel tampoc no en va fer cap.

—Me n’haig d’anar —va dir ell, donant per finalitzada la conversa—. Li agraeixo molt la seva ajuda, senyora.

—No ha estat res, però ara almenys sé que, si hi ha una veritat oculta, la trobarà. Vostè és diferent.

—No sé si ho sóc, però aquella maleïda apendicitis va canviar la història de moltes persones i mai no és tard per mirar enrere i buscar aquesta veritat.

—L’acompanyo a la porta —va dir la Serafina Camps, aixecant-se de la cadira.

Una brisa suau i inesperada, provinent de les finestres obertes, va remoure lleument els fils platejats del seu cap.