20

El gimnàs es deia Castor, contracció de Casimiro i Torcuato. La nau reciclada com a centre pugilístic era vella, i l’única cosa que permetia saber que allà hi havia aquella activitat era un no menys vell i deslluït rètol situat damunt d’una porta d’entrada, petita en comparació amb l’altura de façana de dos pisos i amb només una finestra a la part superior de la dreta. Tan bon punt va travessar-ne el llindar, es va trobar en un recinte tancat, que feia pudor de suor, lona i esforç. Una dotzena de nois i homes s’exercitaven amb tenacitat, tres fent ombra, uns altres tres colpejant sacs, dos saltant a corda, dos altres als punching balls i els dos últims al ring fent guants. Cinc homes més els observaven: preparadors, entrenadors o simples experts, que aportaven el pes de la seva experiència. La major part tenien el nas aplanat pels cops. Els llums eren mínims, potser per donar més sensació de versemblança, com al Price o el Palau dels Esports. Les parets eren plenes de cartells anunciant vetllades, amb desenes de noms oblidats i dibuixos o fotos de boxejadors en posició de combat. Púgils que mai no van arribar a estar a l’altura, que es van quedar a mig camí o bé que van ser aniquilats i apartats de les seves carreres, possiblement per culpa de la guerra.

Ningú no es va fixar en ell.

De manera que va caminar fins al ring, mentre ho observava tot encuriosit.

—Un, dos, un, dos, belluga les cames… Això mateix, cames, cames, balla, balla… Bé, pega, recula, pega, recula, mesura… Bé…

Es va quedar prop del qui donava instruccions, fins que aquest es va adonar de la seva presència.

—Qui busca? —va preguntar l’individu, molest per la silenciosa interrupció.

—En Casimiro.

—Allà.

«Allà» era l’escala del fons, que comunicava amb el pis superior, situat al llarg de la paret de la dreta de la nau. Semblava un entresolat sostingut per les columnes de sota. S’hi va encaminar, sense deixar de mirar-ho tot. Una part del pis era de vidre, per poder veure el que passava a baix. Darrere l’escala, metàl·lica, hi havia una porta que conduïa al carrer posterior o, potser, a un pati.

Va pujar l’escala.

El despatx, els vidres del qual donaven al gimnàs, semblava que no l’haguessin netejat des de feia anys. Papers, desordre i caos n’eren els amos i senyors. Hi feia pudor de tabac i, en un cendrer, s’hi amuntegaven puntes de cigarret aixafades. A la paret oposada a la vidriera hi havia un sofà que es mereixia haver estat jubilat feia anys, més que gastat, fet malbé i amb les molles perfilant-se sota la gruixuda tela. També hi havia cartells allà, però en aquest cas hi sortia l’amo del local.

En Casimiro Sanjuán, «el tigre de Bengala».

Un jove va aparèixer de sobte a la porta del davant.

Se’l va quedar mirant sense saber què fer o dir.

—Casimiro Sanjuán? —va preguntar en Miquel.

El noi va fer unes passes. Coixejava una mica i, probablement, tenia un cert retard mental. Va calcular-li uns disset o divuit anys. Va continuar mirant-lo amb cara espantada, com si fos un inspector de sanitat o una cosa per l’estil.

—No hi és, senyor.

—On el puc trobar?

—No ho sé pas —va dir ell, fent cara de circumstàncies—. Els dies de combat s’estima més desconnectar i estar tranquil, per no distreure’s, de manera que no ve per aquí. Bé, ell i en Torcuato, tots dos.

En Miquel es va fixar en un altre cartell.

«El tigre de Bengala» i «El martell».

En Casimiro i en Torcuato, fent parella de lluita lliure americana.

L’un, baixet; l’altre, alt.

—Tenen combat avui?

—Sí, aquesta nit, al Palau dels Esports. Hi haurà una gran vetllada, amb «L’estrangulador», el campió mundial Gilbert Leduch, Font, Brossati, Tabola…

Per a en Miquel eren noms xinesos. No en coneixia cap. En canvi, el noi els pronunciava amb respecte, gairebé amb reverència.

—I ells…?

—Obriran la vetllada, sí.

Per escalfar l’ambient. Res de l’altre món.

—Tot lluita lliure?

—Sí, senyor.

—On viu en Casimiro?

—Aquí —va contestar el noi, mostrant la porta per la qual acabava de sortir.

—I en Torcuato?

—Amb la seva dona, a casa seva.

—I la dona d’en Casimiro?

—Oh, ell no està pas casat, senyor. —Es va adonar que estava responent una infinitat de preguntes de la manera més innocent i va reaccionar tornant a la preocupació—. Escolti, qui és vostè? Què vol dir tot això?

En Miquel va fer cara de gàngster.

—Tu calla i respon, d’acord?

Va aconseguir l’efecte esperat.

—Sí, senyor.

—I tranquil, que no passa res.

—No, si ja ho sé, que no passa res —va dir un pèl encongit—. Ells són molt bones persones, l’hi ben asseguro. Van a la seva i no es fiquen mai amb ningú. Lluiten net, no com altres. Em van donar aquesta feina quan ningú no em volia.

—On viu en Torcuato?

—Un carrer més amunt, al de Tànger, al número 90.

—Pot ser que hi sigui, en Casimiro?

—No, ja li he dit que desconnecta de tot.

—Ha de lluitar aquesta nit i no s’entrena?

—Precisament perquè ha de lluitar aquesta nit, prefereix… desfogar-se abans —va dir amb prudència.

—Té nòvia?

—Nòvia, no.

—Qui és ella?

—No ho sé —va respondre el noi, abaixant els ulls—. No m’ho diu pas.

—Però la coneixes? Ha vingut mai aquí?

—No, rep a casa seva. Ell a vegades s’hi queda a passar la nit. Jo m’encarrego d’obrir, tinc tota la seva confiança —va afirmar ell, tornant a alçar la barbeta amb orgull. I va afegir—: Saben que sóc llest.

Una pista perduda. O ajornada.

L’últim dels amics, deixant de banda que encara havia de parlar amb l’Hermínia Salas.

I, a la nit, el Palau dels Esports estaria ple a vessar.

—Senyor, per què no ve demà? —va dir el noi amb angoixa.

—Segur que no hi és? —va insistir en Miquel, assenyalant la porta de l’habitatge.

—Ja li he dit que no! Per què li hauria de mentir? —va contestar el noi, encreuant els braços—. Vostè fa preguntes molt rares, sap? El senyor Casimiro té els seus costums i ja està. Sempre fa el mateix les nits que té combat. Això el fa posar en forma.

Una curiosa manera de posar-se en forma.

En Miquel va tornar a contemplar l’indret. Davant seu, la porta de l’habitatge. A l’esquerra, la vidriera a través de la qual es controlava el gimnàs. A la dreta, la paret plena de cartells i el sofà. A la seva esquena, l’única finestra que donava al carrer Granada.

S’hi va apropar, sense deixar-se veure.

Li va costar trobar-lo, però era allà.

En Marc.

La seva ombra.

Ocult però visible.

Ja no va saber si sentir ràbia o si era més la incomoditat de saber-se observat i seguit.

—Com et dius?

—Damià.

—A baix he vist una porta que dóna a la part del darrere. La puc fer servir?

—Sí, és clar.

—I si vingués algú a preguntar per mi, què li diries?

En Damià va acabar somrient.

—Que no ha estat aquí, és clar.

—Bon minyó.

—Ja ho sé.

—Espero que en Casimiro i en Torcuato et tractin bé.

—Oh, sí que ho fan, l’hi asseguro… Tornarà?

—És possible.

—Vol que els digui res?

—No, no cal.

—Però…

—Em dic Pasqual, simplement això.

—Pasqual. Entesos, senyor.

En Miquel va tornar a l’escala metàl·lica. Cap dels homes del gimnàs es va fixar en ell. Va baixar els esglaons tranquil·lament, al mateix temps que buscava detalls o qualsevol cosa que li pogués cridar l’atenció. No va veure res excepcional, i molt menys estrany. Malgrat tot, va sentir aquell formigueig a l’estómac. La veu del seu instint. Va voltar l’escala i va arribar a la porta del darrere. Va girar-ne el pom. No es podia obrir per l’altra banda, de manera que només era una porta d’escapament, no pas d’entrada. Va sortir a un pati i, al fons, hi va veure una espècie de carreró que donava al carrer.

Es va adonar d’una altra cosa.

A tres passes hi havia una escala, també metàl·lica, que connectava el pati amb una porta situada per damunt del seu cap, un xic més enllà de la inferior.

El pis d’en Casimiro Sanjuán tenia un accés per aquell costat.

Privat.

Es va allunyar una mica, per poder veure més bé aquella porta. El pany semblava consistent, però vell.

Era de dia. Massa llum. I en Damià voltava per allà.

Es mantenia el formigueig.

I la veu del seu instint.

Dos homes s’havien endut la Patro, un d’alt i l’altre baixet.

Com els del cartell dels cosins Sanjuán.

El baixet, a més, tenia els ulls molt junts i el nas gros.

Absurd?