22
En Casimiro i en Torcuato. Els dos homes. L’un alt, l’altre baixet. El baixet amb els ulls junts i el nas gros. El cotxe. Ells.
Ara havia de ser cautelós.
Esperar que es fes de nit.
Confiar en el seu instint.
I mentrestant, per si de cas, continuar fent preguntes.
Suava per l’excitació, els nervis…
No li dirien pas on era la Patro. Hauria de trobar-la. Ells eren dos, joves i forts. Ho negarien i punt. Si els provocava, perdria el factor sorpresa, la seva millor carta. Si s’equivocava, eren capaços de fer una bestiesa.
El més sorprenent era que dos lluitadors haguessin orquestrat tot aquell pla, i gairebé a cara descoberta, anant amb aquell cotxe a buscar la Patro.
—Tanca el cercle —es va exigir—. Abans de res, acaba de veure’ls a tots.
L’Hermínia Salas.
L’últim seria en Casimiro.
Si tingués una pistola, aniria al gimnàs Castor. Però no en tenia cap.
Va alçar la mà i va aturar l’enèsim taxi del dia. Tremolava. Hi va pujar amb el cervell capgirat i, amb penes i treballs, va recordar l’adreça de l’exnòvia de l’Ignasi Camprubí. Es va quedar uns segons en blanc.
—On, mestre?
El «mestre» el va mirar com si acabés d’aterrar tornant de Mart.
—Carrer Múrcia, 18 —va recordar a la fi.
Quan el vehicle va arrencar, va aconseguir respirar. Ho va fer profundament, amb inspiracions llargues. Li feia mal el pit, però encara més les temples. Devia fer mala cara, ja que el taxista el va observar pel retrovisor un parell de vegades. En arribar a la seva destinació, es va quedar a la vorera amb la mateixa sensació. La pluja de pensaments era com un foc de sant Elm enmig del mar.
L’Hermínia Salas encara no havia arribat.
Va tornar al carrer i, a uns cinquanta metres, hi va veure un bar. Un altre dia sense menjar res? Valia més que no temptés la sort. S’hi va encaminar i, malgrat que des de l’interior no es podia veure el portal, va seure en una taula i va esperar que el cambrer l’atengués. Se li va acostar una noia espurnejant, riallera, d’uns vint anys. Era de les que coquetejava amb tothom, ja que els parroquians li feien bromes i ella els provocava amb les seves rialles i remenades de cul. Feia calor, però li va demanar una sopa i, de segon, una truita de patates. No es veia amb cor de menjar carn. La primera cosa que li va portar va ser una gerra d’aigua. Se’n va beure la meitat, després d’adonar-se que tenia molta set, i abans que li portessin el primer plat va anar al lavabo, infecte, moll i pudent. En tornar a la taula, ja hi tenia la sopa esperant-lo.
Sabia que li faria profit.
El que no li feia profit era la solitud.
Així que es quedava quiet, la Patro tornava a ser al centre dels seus pensaments, i més ara que creia haver descobert els seus segrestadors.
No, creure-ho no. N’estava segur.
Havia hagut de reprimir-se tant amb en Torcuato Sanjuán…
Va acabar de dinar, va pagar, va deixar propina per a l’eixerida cambrera i va tornar al pis de l’Hermínia Salas.
Segon intent, segon fracàs.
Ja eren les tres tocades.
Va pensar a asseure’s a l’escala mateix, però si baixava un veí i el veia…
Va passejar per la vorera. Deu metres amunt, deu metres avall. Al cap d’un quart d’hora es va començar a cansar del joc. Es va repenjar a la paret per, almenys, descansar en algun lloc. Cinc minuts després va notar el pes a les cames. S’asseia a la vorera? No li va agradar la idea.
Un altre llarg seguit de passejades.
Dos quarts de quatre. Dos quarts i cinc. Dos quarts i deu.
L’havia deixat plantat?
L’Hermínia Salas era una peça clau en tot allò, n’estava segur.
La infermera va arribar quan faltaven deu minuts per a les quatre. Caminava sense gaire empenta. Res de córrer perquè arribava tard a la cita. D’una banda, la calor. De l’altra, el seu propi cansament. La cara reflectia el pas de les hores fent guàrdia en unes urgències com les del Clínic. Ullerosa, mirada esgotada, la pell gairebé descolorida. Es va aturar davant d’en Miquel i, en el seu to de veu, hi va flotar de tot menys entusiasme.
—Em sap greu. Quan anava a sortir, han portat cinc ferits d’un accident de cotxe. Una col·lisió frontal. Dos han mort al quiròfan i tres estan greus però estabilitzats.
—Quina feina més dura, la seva.
—És el que toca —va dir ella, arronsant les espatlles—. Però m’agrada.
—Ho entenc.
—Si més no, ara tinc lliure tot el dia de demà. Dormiré dotze hores seguides i llestos… Pugem?
—Sisplau.
Ella va entrar primer al portal. En Miquel la va seguir escales amunt, a un parell de passes. No va poder evitar mirar-li les cames, molt boniques. Tota ella destil·lava feminitat, més enllà de les faccions lleugerament endurides de la cara. Va obrir la porta del pis i el va fer entrar.
Un lloc còmode, femení, però senzill. Molt petit.
—Segui, al fons. Vaig a treure’m la roba de feina —li va indicar.
El fons era el menjador, amb una taula petita i dues cadires. No hi havia butaques. No hi cabien. Sofà sí, però no s’hi va asseure pas. Es va estimar més fer-ho en una de les cadires. Es va treure la jaqueta perquè feia calor i la finestra estava tancada. Al bufet de la dreta hi havia gots i plats, una sopera i la coberteria, tot col·locat amb cura sobre el marbre. En una llibreria de l’esquerra, uns quants llibres i un parell de records. L’única foto era la d’un home jove i somrient, molt guapo, que mirava a la càmera amb el desafiament dels seus vint o vint-i-un anys. Estava protegida per un aparatós marc de plata amb els marges treballats.
En tornar, l’Hermínia Salas el va sorprendre examinant-la.
—És l’Ignasi —li va dir.
Feia dotze anys que havia mort, però continuava en la seva vida.
En el seu cor.
—Semblava simpàtic.
—Ho era. Molt —va corroborar ella, apuntant un somriure de cortesia, mentre obria la finestra del menjador perquè hi entrés l’aire.
—No s’ha casat?
La dona va seure a l’altra cadira. S’havia posat una faldilla prisada i una brusa molt lleugera. No duia sabates. Tenia els peus grans.
—No, continuo sent soltera —va respondre a la seva petita impertinència.
—No deu ser per falta d’oportunitats —va apuntar ell, intentant esmenar-ho—. Vostè és molt guapa.
—Gràcies —va dir ella, tornant a mirar la foto instintivament.
—Tant l’estimava?
Els ulls de la propietària del pis van traspuar una infinitat de llums.
—Sí, molt —va admetre.
—No voldria pas molestar-la amb això —es va excusar en Miquel—. Sé que no és bo reobrir ferides, tot i que pot servir per cicatritzar-les com cal.
—No em molesta pas —va voler deixar clar—. Sempre he sabut que era innocent. Jo més que ningú, perquè era qui millor el coneixia. És tard per fer justícia, però benvingut sigui vostè si està disposat a investigar tot allò —va dir ella, travessant-lo amb una mirada carregada d’intencions—. Què el mou a fer-ho? Abans m’ha dit que eren «raons personals», però això és una mica ambigu.
—També li he dit que, si hagués portat jo el cas, probablement no hauria detingut l’Ignasi amb tan poques proves, per més pressa que m’haguessin donat els meus superiors.
—Vostè no va arribar a conèixer el pare de l’Indalecio.
—No, però jo no era l’inspector Miranda —va argumentar ell, inclinant-se lleugerament damunt la taula—. Miri, sé que no li serveix de res que li parli de mala sort, que el destí es va confabular contra tots, però és la veritat. Ara és diferent.
—Aquesta és la seva única raó?
—Sí.
Va mirar-lo molt més profundament, si és que això era possible.
No el creia. Sabia que mentia.
Ella sí que ho sabia, perquè continuava enamorada del record del seu nòvio mort, per intuïció femenina, per la raó que fos.
Però no va dir res més.
En Miquel tampoc.
—Vol prendre res? —va oferir cordialment la mestressa de la casa.
—Acabo de dinar, gràcies. Qui deu estar morta de gana és vostè.
—No, la veritat és que no. Massa cansament al damunt —va dir ella, fent un gest amb la mà—. Soparé abans i llestos… Com m’ha trobat?
—Com li he dit abans, fent preguntes.
—Deu ser bo. Em pensava que vivia aïllada. Vaig perdre el contacte amb les persones d’aquells dies. Em vaig allunyar dels amics de l’Ignasi, els seus pares… Veia en tots i cadascun d’ells el possible culpable. No ho podia suportar. Algú ho va fer, i era allà, potser consolant-me i tot. A més, em vaig convertir en «la nòvia de l’assassí», s’ho imagina? En sentia embogir. No podia defensar-lo. L’única cosa que puc pensar ara és que el rastre d’aquell crim, el motiu pel qual algú va matar l’Indalecio, deu haver desaparegut.
—Com a expolicia que sóc, li diré que sempre en queda alguna cosa.
L’Hermínia Salas va encreuar els braços.
—D’acord, en què el puc ajudar?
—Expliqui’m el que sàpiga de l’Ignasi.
—No val més que li parli de l’Indalecio?
—Anem a pams. Vostè era la nòvia de l’Ignasi, no de l’Indalecio. Què feia, de què parlava o amb qui es veia ell el març del 38?
—Aquest és el problema, perquè li asseguro que no hi ha gaire cosa a explicar. Què feia? Treballar com a corrector en una editorial i guanyar-se la vida fent feines esporàdiques en impremtes. Amb qui estava? Amb mi, sempre que podíem i teníem cinc minuts lliures. Jo estudiava i el temps era limitat. Sense oblidar la guerra, els bombardejos… Somiàvem poder casar-nos tan bon punt s’acabés tot. Res més. Ha estat mai enamorat, senyor?
—Sí.
—Molt?
La Quimeta.
La Patro.
—Crec que sí —va assentir.
—Ell i jo ho estàvem. Fins al moll de l’os. Tothom deia que érem l’un per l’altre, la millor parella i totes aquestes coses. I certament era així. A mi… em feia mal l’estómac de tant que l’estimava. Era tendre, dolç, una bona persona, sense egoismes, sense odis ni duplicitats, honest, sincer, lleial. —Va sospirar—. Podria fer servir el diccionari sencer i encara em faltarien paraules. Creu que algú així podria matar un amic i a traïció, deliberadament?
—Encara que l’amic l’hagués humiliat i apallissat?
—Ell apreciava l’Indalecio! Ni tan sols aquella baralla hauria posat fi a la seva amistat! A més, l’única cosa que va fer va ser dir-li la veritat, que la guerra estava perduda. Després de la disputa, l’Ignasi em va dir que no li guardava rancúnia, que l’única cosa que sentia era llàstima.
—Llàstima?
—Estava segur que l’Indalecio acabaria morint al front, encegat pel que sentia, com si fos un heroi. I si no, que se n’aniria lluny, fora d’Espanya. Fet i fet, el perdria.
—Vostè els va conèixer bé a tots?
—És clar… Esperi’s.
La dona es va aixecar i va sortir del menjador sense fer soroll. Els seus peus descalços semblaven suaus. No va trigar ni vint segons a tornar amb unes fotografies velles. Es va asseure i les va anar passant a en Miquel, una per una, parsimoniosament.
A la primera hi sortien ells, tots sis, uniformats, amb els seus pantalons curts, les botes de futbol i les samarretes. Devia ser després d’un partit, perquè estaven bruts, enfangats i despentinats, però molt somrients.
L’Hermínia va posar un dit damunt de cadascun.
—En Llorenç, en Jonás, l’Ignasi, l’Indalecio, en Salvador i en Casimiro. La resta de l’equip gairebé ni tan sols comptava. Eren ells, sempre ells.
En Miquel va girar la fotografia.
«Diumenge, 8 de març de 1936. Nosaltres 7, ells 3.»
Dos anys abans d’aquell fatídic 17 de març de 1938.
Va mirar la imatge següent i llavors va sonar un timbre telefònic.
—Perdoni —va dir ella, aixecant-se.
Telèfon. Gairebé un luxe. Potser pel fet de ser infermera necessitava estar sempre preparada per a una emergència. Devia tenir-lo a prop, perquè el va despenjar abans del tercer senyal acústic, i la veu de l’Hermínia li va arribar amb nitidesa, malgrat el to mesurat que va utilitzar.
—Sí?
Pausa.
—Ah, hola, Teresa. Tinc una visita, et truco després?
Segona pausa.
—No, no. Un vell conegut del 38.
Tercera pausa, lleugerament més llarga.
—Sí. Bé, bé. D’acord. Fins després. Ja t’ho explicaré, sí.
Va penjar l’auricular i va tornar al menjador.
—La seva germana? —va dir en Miquel, abans que s’assegués.
Ella es va quedar muda.
—Sap moltes coses, vostè —va aconseguir reaccionar, arrufant el nas.
—Ja li he dit que faig preguntes —va replicar ell.