12

De jove, en Salvador Marimon devia haver estat com tots, com l’Ignasi, l’Indalecio, en Jonás, en Casimiro o en Llorenç. De jove. Ara era un home, un empresari. També un triomfador. Atractiu, vestit elegantment, amb la personalitat derivada de l’èxit i el bon gust que compraven els diners, es notava en la seva alta figura la serenitat d’ànim d’un home forjat en les negociacions i els despatxos. Tenia carisma i això no deixava de representar la quinta essència de la seva ascensió en la vida. El fet que l’Hermínia Salas el rebutgés i preferís l’Ignasi Camprubí no li devia haver agradat gens aleshores. Però se n’havia rescabalat amb escreix. Un futur estable a canvi d’un amor de joventut.

I per a en Marcelino Martínez, un fill inesperat, capaç de mantenir el seu esperit.

—Senyor…?

—Mascarell. Miquel Mascarell.

—No crec pas que el 1938 l’arribés a conèixer.

—No, no ho va fer. Em vaig posar malalt abans de veure’ls a tots vostès.

—Segui, sisplau. L’esperava —li va dir l’home, oferint-li una petita butaca a l’altra banda de la taula del seu despatx.

En Miquel va intentar imaginar-se’l durant un moment jugant a futbol amb els seus companys. Si en Casimiro era el defensa central, l’Indalecio devia ser el davanter centre, l’Ignasi el mig de contenció i en Salvador el porter. D’en Jonás i en Llorenç encara en sabia poca cosa. Va ocupar la petita butaca i va deixar que el seu interlocutor parlés primer.

S’aprenia molt de les persones amb detalls així, sobretot si tenien pressa, si semblaven despreocupats, nerviosos, si fingien o volien col·laborar.

—Em sap greu haver-lo fet esperar —van ser les seves primeres paraules—. A l’estiu, i després d’uns dies fora… els negocis no esperen, sap? Aquest món és cada vegada més salvatge.

—No, sóc jo qui li agraeix que m’hagi rebut amb tanta celeritat.

—Bé, quan el meu sogre m’ha telefonat per advertir-me… Imagini’s la meva sorpresa. No m’ho podia creure. És cert que ho està investigant a tall personal després de tants anys?

—Sí. —Va ser concís.

—No és increïble?

—Ja coneix la història. Em vaig veure apartat d’aquella investigació per una fatalitat. Vaig acabar al Clínic on em van operar d’un atac d’apendicitis. Quan em vaig refer, el cas ja estava més que tancat; però coneixent l’inspector Miranda com el coneixia… sempre em va quedar el dubte. Era un meritori. És un tema que va deixar un pòsit dins meu i m’ha perseguit sempre. —De tant dir-ho, començava a creure-s’ho—. Per això, en sortir en llibertat fa uns mesos, vaig continuar donant-hi voltes, i després de retrobar-me amb el sotsinspector Sellarés i parlar-ne…

—Creu realment que la investigació va ser precipitada?

—Precipitada, segur. Es va detenir un sospitós, sí. Però aquest sospitós va morir inesperadament, sense confessar i insistint que era innocent. Jo, si més no, hauria continuat investigant, sense donar el cas per tancat, malgrat les pressions del seu sogre.

—I ho fa ara, que ja no és policia?

—No, no exerceixo, però continuo sent bo.

En Salvador Marimon va arrufar els llavis. Semblava relaxat.

—Sí, el meu sogre era una fúria. Quan començava a cridar… Encara ho és, no es pensi. Gran, retirat, però amb un caràcter… —Va alçar les celles per reforçar la imatge que estava donant del pare de la seva dona—. És d’aquelles persones que manté el poder fins al darrer alè, encara que aparentment ja no l’exerceixi. Per això m’ha sorprès l’interès que ha posat en la seva visita. Un altre, potser s’hauria posat a riure. Ell, no.

—Això és evident.

—Què farà si realment ho va fer una altra persona i aconsegueix trobar-la? Anirà a la policia? Avui? Creu que la mort d’un soldat republicà, per més fill que fos del meu sogre, importarà a algú?

—Aquest soldat era amic seu, i avui seria el seu cunyat.

—L’Indalecio no hauria sobreviscut pas a la guerra. I en cas d’haver-ho fet, avui seria un exiliat més —va dir ell, bellugant el cap d’un costat a l’altre, apesarat—. Però certament era amic meu, i el germà de la meva futura esposa. No crec pas que sigui bo burxar velles ferides, però si realment hi va haver un altre assassí i no va ser l’Ignasi, llavors sí que m’agradaria saber-ho. Allò va ser molt dur per a tots.

—Devia sospitar d’algú, vostè.

—Jo? No.

—Va ser testimoni de la baralla que va incriminar en Camprubí.

—Em van interrogar i vaig explicar el que havia passat, sí.

—Aquesta declaració va ser la que va portar a la seva detenció.

—La mateixa que va fer la Narcisa i la nòvia de l’Indalecio.

—M’han dit que va ser molt desagradable.

—Molt —va replicar l’home, fent un posat de desgrat—. L’Indalecio va perdre els estreps. No ens havíem barallat mai. Érem una pinya. Però va tornar del front ferit, igual que en Jonás, amb en Llorenç mort… Ja no era el mateix. Semblava posseït. Es va convertir en un fanàtic. Va dir a l’Ignasi que mereixia que l’afusellessin. S’ho imagina? Estic segur que n’hauria estat capaç. A mi també em buscava les pessigolles, però li sabia més greu allò de l’Ignasi, perquè eren més amics. Crec que a mi em menyspreava per haver-me quedat aquí, sense escoltar més raons, però adorava la seva germana i no li hauria fet mal. Per això la baralla amb l’Ignasi va ser tan terrible, tan amarga.

—Per què no s’hi va tornar, en Camprubí?

—No era pas el seu estil. I, a més, hi havia el seu problema de cor. Quan es va aixecar i va marxar, mentre reteníem l’Indalecio, el vaig veure força abatut, trist.

—Però no enrabiat.

—No.

—I quan el van detenir, vostè què va pensar?

—Que finalment havia tingut una mica de coratge. Això vaig pensar.

—Coratge per matar el seu amic agafant-lo desprevingut?

En Salvador Marimon va abaixar el cap. Per primera vegada va mostrar el seu disgust.

Se li va trencar la veu.

—La guerra ens va canviar —va dir—. Ens va fer créixer de cop. Al final ens miràvem i no ens reconeixíem. A l’enterrament de l’Indalecio, en Jonás es va preguntar on eren aquells sis amics que s’abraçaven quan marcàvem un gol. —Va mirar en Miquel—. Sabia que ens vam conèixer jugant al mateix equip?

—Sí.

—Jo era el porter, perquè era el més alt. En Casimiro, el defensa central; en Jonás i en Llorenç, els dos mitjos; l’Indalecio, el davanter centre, i l’Ignasi, l’interior esquerre —va explicar ell, exhibint un lleu somriure—. Van ser els dies més feliços de les nostres vides.

—Vostè no va posar en dubte la versió policial?

—Qui havia de pensar que la policia s’equivocaria, per l’amor de Déu?

—No som infal·libles.

—Miri, senyor Mascarell, el mort era el germà de la meva nòvia; l’assassí, amic nostre. Tots aquells sentiments enfrontats, xocant com bombes silencioses. Primer en Llorenç, i en tan sols tres dies, l’Indalecio i l’Ignasi. D’una tacada. Qui és capaç de no quedar colpit davant d’això? I, mentrestant, la guerra continuava. Prou fèiem sobrevivint. Jo vaig tenir sort. Ja no tenia pare, de manera que el meu sogre ho va ser en molts sentits. Ell va saber trampejar el seu suport a la República sense renunciar als seus ideals.

—També eren els seus?

—Aquesta és avui una pregunta improcedent.

—Perdoni.

—Diu que va sortir en llibertat fa uns mesos. On va estar empresonat, si no li fa res parlar-ne?

—En absolut. Vuit anys i mig al Valle de los Caídos.

Va quedar impressionat.

La lleu crispació al rostre va ser evident.

—Devia ser dur.

—Molt.

—Va ser condemnat a mort?

—Sí.

—Indultat?

—Sí.

—No s’alegra d’estar viu?

Va pensar un altre cop en la Patro.

—Sí.

—Jo no em sentia soldat, sap? Era la nostra guerra, però no era la meva guerra, no sé si m’explico. Ni tan sols sé per què n’estem parlant i em fa aquestes preguntes.

—Perquè, si no va ser l’Ignasi, el devia matar algú proper a l’Indalecio. Provo d’imaginar-me com eren tots vostès, fer-me una imatge d’aquells dies. No es pensi que faig preguntes absurdes o sense lògica, l’hi asseguro. Fins i tot les més personals tenen un fonament.

—Personals?

—Vostè, per exemple, va estar enamorat de l’Hermínia Salas.

—Vinga, senyor Mascarell! —Va esclafir una riallada—. Quan va aparèixer, tots ens vam enamorar d’ella! Era d’aquelles noies… especials, úniques. N’hi ha de boniques, com la Rita Hayworth o l’Ava Gardner. N’hi ha de misterioses, com la Veronica Lake. I n’hi ha d’innocents, tendres, com la mateixa Hermínia. I en qui es va fixar ella? Doncs en l’Ignasi. Era la cosa més natural del món. Jo vaig acabar entenent que la Narcisa era una dona, no pas una nena dolça, i vaig tenir la sort de ser correspost. No hi ha gaire més a dir. Si creu que l’amor o la gelosia van tenir alguna cosa a veure amb el que va passar, s’equivoca de mig a mig, pot estar-ne segur. I si se li acut pensar que jo vaig poder matar l’Indalecio per incriminar després l’Ignasi i així quedar-me amb l’Hermínia…, creuré que és molt mal policia. Al cap i a la fi, tot seria molt rocambolesc, no li sembla?

—Devia sospitar d’algú.

—No, de debò.

—Però si hagués de donar un nom…

—De nosaltres? Cap. Ningú. Si no va ser l’Ignasi, devia ser algú aliè, una persona a qui, potser, l’Indalecio havia fet mal. Això no seria gens estrany, tal com estava aquells dies. I per què no un robatori? Algú el veu a les ruïnes, buscant algun supervivent, i aprofita l’oportunitat.

—Duia la cartera a sobre, l’Indalecio?

—Ja no me’n recordo, si és que en algun moment es va comentar aquest detall.

—En el cas que fos un robatori, per què matar-lo, si ja li havia fet perdre el coneixement?

—Sí, és clar —va sospirar en veure desmuntada la seva teoria del robatori.

—Ha tornat a veure l’Hermínia Salas?

—No. En vaig perdre el rastre després de la mort de l’Ignasi.

—I en Casimiro Sanjuán?

—També. Ell i en Jonás van ser detinguts en acabar la guerra. Com que no tenien delictes de sang i només eren soldats, van tenir sort. En Casimiro va fer novament el servei militar i així va pagar el seu deute. En Jonás tenia la mà dreta mig paralitzada i no sé pas què se’n va fer, tot i que el vaig veure no fa gaires anys. Es va presentar aquí, em va demanar ajuda. I li vaig donar un cop de mà, és clar. Em va dir que estava casat i que tenia una nena, però res més, i jo tampoc no vaig fer gaires preguntes.

—Sap on viu?

—No el vaig veure més. No em va tornar els diners que li vaig deixar. Em va saber greu, però… no és que m’importés gaire. En part ho esperava.

—També busco l’home que va descobrir el cadàver de l’Indalecio. M’han dit que era un tramviaire.

—Ja ni me’n recordava, d’això, si és que vaig arribar a assabentar-me’n —va apuntar ell, fent cara d’estranyesa—. Per què li interessa parlar amb ell?

—Els cadàvers parlen, senyor Marimon. Saber com estava el cos, la posició, les empremtes, els senyals que presentava… Tot ajuda. Ni tan sols vaig arribar a veure l’informe policial.

—I tot allò es devia perdre amb el final de la guerra, no?

—En efecte.

Feia una bona estona que parlaven, de manera que a en Miquel no li va estranyar gens que, de sobte, el seu interlocutor donés un cop d’ull ràpid al rellotge.

—L’estic entretenint massa —va dir ell, disposant-se a marxar.

—No, de debò —es va excusar en Salvador—. Tinc feina, sí, però això… Bé, vull dir la seva visita… Estic una mica confós, sap? És com si tot d’una s’hagués obert una porta tancada des de feia molt temps i en la qual ningú pensava.

—No voldria reobrir ferides.

—El meu sogre ho va passar molt malament. Em fa l’efecte que la seva visita ha despertat tots aquells fantasmes. No és un home a qui li agradi equivocar-se. Ni perdre.

—Gràcies pel seu temps, senyor Marimon. —Es va aixecar.

Abans d’imitar-lo, l’amo del despatx va pitjar una tecla de l’intèrfon.

—Marc, vingui, sisplau.

En acabat sí que es va posar dret, amb la mà estesa.

Mentre feien l’encaixada, el tal Marc va fer acte de presència. Era alt, mandíbula quadrada, cabells molt ben tallats, amb la clenxa al costat tan marcada com una carretera i un bigoti negre esculpit damunt del llavi superior.

—Senyor Mascarell —va dir en Salvador Marimon, donant un to emotiu a la seva veu—, sóc aquí per al que necessiti. Diré a la meva secretària que, si truca per telèfon, me’l passi immediatament, i si ve personalment, que m’avisi, estigui amb qui estigui. —Va obrir un calaix de la taula i en va treure una targeta de visita, que va lliurar a en Miquel—. Aquí hi ha els meus telèfons. Si descobreix qualsevol cosa i el podem ajudar…

—És molt amable.

En Salvador Marimon va somriure.

—Van ser els millors anys de la meva vida —va comentar, deixant de ser un home de negocis, casat amb la filla de l’amo, i convertint-se en una persona afable i plena de nostàlgies—. Aquells partits de futbol, el fet que estiguéssim tan units i fóssim tan feliços, abans que la vida ens esclatés a les mans.

El gran esclat.

La maleïda, maleïda, maleïda guerra.

Amb els vencedors amargs i els tristos vençuts.

Qui no guardava els millors records de la seva joventut?

—Gràcies de nou, senyor Marimon —es va acomiadar en Miquel.

—Marc, acompanyi el senyor a la porta —va ordenar al seu empleat—. Després vagi a fer el que li he demanat.