36

Al gimnàs Castor només hi havia dos homes entrenant, l’un saltant a corda i l’altre fent ombra davant d’un mirall. En Miquel va pujar directament al despatx.

En Damià estava assegut al sofà, llegint una novel·la barata. En veure’l, es va aixecar d’un salt i va empal·lidir.

—On és? —va preguntar en Miquel.

—No… ho sé —va barbotejar el jove.

—Sí que ho saps, però és igual. Quan tornarà?

—D’aquí a mitja hora… com a màxim.

—Si arriba abans que jo, que m’esperi. Digue-li que ja ho he resolt tot. M’has entès?

—Que ho ha… resolt tot, sí.

Va tornar al carrer i va mirar a banda i banda. L’única cosa que hi havia als voltants eren naus industrials, solars buits i magatzems. Però si hi havia moviment de personal, en algun lloc a algú se li devia haver acudit obrir un bar o un petit restaurant de menjars ràpids i barats.

Va pensar a ficar-se de nou al Castor i preguntar-ho a en Damià, però va optar pel més senzill: abordar una persona que caminava capcota sota el sol.

—Dos carrers més —va dir, assenyalant cap avall—. Per Pere IV. Fa cantonada.

Tal com s’imaginava, el lloc era típic de la zona. La majoria dels presents eren camioners, grans i robustos, braços com troncs i cossos habituats a la duresa de la seva feina. Parlaven en veu alta, a crits, i reien amb bon humor. L’olor de menjar es barrejava amb el fum dels cigarrets i la suor dels cossos castigats pel sol d’agost. No hi havia taules lliures, de manera que es va recolzar a la barra i va esperar que l’atengués una dona que també hauria pogut passar per camionera, rodanxona, sense coll, pit enorme i cara rosada.

Ja feia tres dies que menjava malament, de manera que li va demanar un plat de carn.

Potser el que li quedava era el pitjor.

Havia arribat a la recta final.

De mica en mica, enmig del soroll que l’envoltava, va aconseguir aïllar-se, concentrar-se.

Tenia el culpable: en Jonás. Sabia qui havia segrestat la Patro: en Casimiro i el seu cosí Torcuato. Faltava saber on era ella i qui ho havia orquestrat tot.

Les opcions eren poques.

Algú que sabia escriure a màquina, amb una certa cultura i prou intel·ligència per embolicar-hi els dos lluitadors.

Va tornar a pensar en el que el seu instint feia hores que li dictava.

I el seu sisè sentit.

Qui no li havia preguntat què?

Qui?

Què?

—Qui, què? —va dir en veu alta, estretint els punys amb ràbia.

—Digui, senyor?

La cambrera li estava servint la carn.

—No, res. Parlava sol —es va excusar.

—Malament rai! —va dir ella, picant-li l’ullet—. El meu marit va començar igual i ja ho veu.

—Ho sento.

—No, si no s’ha mort. Dorm en una altra habitació i ja està.

Li va agradar el seu sentit de l’humor.

La carn era bona. En la mesura en què ho podia ser. I també el puré de patates que l’acompanyava. Va beure aigua per no sentir-se ple, amb el menjar acumulat al pit. Amb una sola cervesa podia posar-se alegre. Prendre-la dinant, una tarda de calor, i després haver d’enfrontar-se als Sanjuán no era el més recomanable.

Quan va acabar, la meitat dels homes ja se n’havien anat.

Va pensar en l’assassí, en Jonás.

Devia estar com si res, a casa seva?

L’havia fet tornar a l’horror del seu crim?

Descobrir el mòbil havia estat una inspiració, però si no hagués trobat l’Amadeu Coll difícilment ho hauria intuït. Ara tot lligava. La lògica sempre acabava imposant la seva llei.

Va pensar en els altres protagonistes d’aquella història: en Salvador, la Narcisa, la Mariana, la Concepció, l’Hermínia…

Va tancar els ulls.

—Tot bé, senyor?

Va tornar a obrir-los.

—Sí, perfecte.

—He pensat que començaria a parlar sol una altra vegada —va dir la dona, somrient.

—Què li dec?

—El menjar és gratis. L’aigua val cinc pessetes amb cinquanta cèntims.

El va fer riure.

I, certament, li feia falta.

—La propera vegada vindré només a dinar.

—Llavors li cobraré la cadira. —Va agafar els diners que en Miquel li anava deixant al taulell, propina inclosa—. Torni per aquí, la carn és bona.

Va sortir del bar i va anar de nou al gimnàs.

El nombre d’esportistes s’havia duplicat. Ja n’eren quatre. I, a més, hi havia un cinquè home que dirigia l’entrenament d’un dels joves. Ningú no es va fixar en ell. Com una estona abans, va pujar directament per l’escala metàl·lica en direcció a les altures del despatx vidrat. Abans d’obrir la porta, va inspirar profundament.

—D’acord —va xiuxiuejar—. Som-hi, Miquel.

Hi eren tots dos, en Casimiro, l’últim dels sis amics, i el seu cosí Torcuato. L’esperaven, ja que el silenci es podia tallar amb un ganivet. En entrar a l’estança, se’l van quedar mirant amb certa tensió. Eren dos, lluitadors, i ell un home gran, probablement el devien considerar vell. Això no significava pas que no pogués estar desesperat o portar una arma al damunt.

En Miquel els ho va deixar anar pel broc gros.

—Ja sé qui ho va fer. I ara què?

Els dos cosins es van posar tensos.

Cap d’ells va deixar de mirar-lo, sobretot les mans.

—Qui va ser? —va preguntar en Casimiro.

—No, això no funciona així —va ser tan clar com sec—. Primer la meva dona.

—Com sabem que diu la veritat?

—Miri’m.

La pugna visual va mantenir l’aspror del combat. Ja no era un intercanvi de cops. En Miquel portava un lleuger avantatge, com si guanyés als punts.

En Casimiro i en Torcuato es van remoure. El primer es va passar la mà per la barbeta. El segon va encreuar els braços.

Dos gestos defensius.

—La meva dona —va repetir en Miquel.

—Vostè no dóna les ordres —va dir en Casimiro.

—Ni tampoc vosaltres. —Va assenyalar el telèfon i va començar a tutejar-lo—. Truca i digue-l’hi.

—Dir-ho a qui?

—A qui sigui que ha orquestrat tot això. A qui serveixes fidelment. A qui vas telefonar ahir a la nit quan vas arribar aquí.

—Com sap…?

—Estava amagat a l’entresolat que hi ha damunt la porta que dóna al pati. No has vist les caixes i els taulons escampats per l’escala i per terra? —va replicar ell, gaudint del seu avantatge—. No, potser no has sortit o entrat encara per l’altra porta. Tant se val. Era aquí. Volia rebentar-te el cap, però… vaig pensar que potser no em diries res i vaig preferir anar-me’n. Almenys ja sabia qui tenia la meva dona, tot i que per descomptat no l’amagaves pas aquí dins. —Va fer una pausa per fer una passa i repenjar les dues mans damunt la taula, alhora que els abraçava a tots dos amb una intensa mirada carregada de mala llet—. Ara, què us sembla si acabem el joc d’una vegada?

Eren el que eren: dos lluitadors, dos homes amb poc cervell, possiblement una mica sonats, potser simplement infeliços. Veia en Casimiro i pensava en l’Hermínia. El boxejador enamorat de l’àngel. Una vida mantinguda en silenci. L’home que, els dies de combat, s’amagava a casa d’una prostituta per aïllar-se i desfogar-se. Una criatura fosca.

—Fes-li cas, cony —va dir en Torcuato.

—Calla!

—No, calla tu! No volíeu això? Doncs ja està! No diu que ho sap? Acabem d’una vegada, hòstia!

En Miquel també el va collar.

—El teu cosí és més llest que tu. O deu ser que té família i es preocupa per ella. —Va tornar a assenyalar el telèfon—. Truca, Casimiro.

—Esperi’m a baix.

—No. Em quedo aquí.

En Casimiro va tocar fons. Intentava pensar més de pressa, però no podia. Els esdeveniments l’aclaparaven.

—És veritat que va estar aquí amagat ahir a la nit?

—Sí.

Va esbufegar.

Es va mossegar el llavi inferior.

Tot seguit va agafar l’auricular del telèfon amb la mà esquerra i, amb la dreta, va marcar les sis xifres del número.

A l’altra banda, algú va despenjar el seu a l’instant.

—Sóc jo.

Algú devia dir: «Què passa?».

—Diu que ho sap, que no parlarà fins que vegi la seva dona.

Pausa curta.

—És aquí, sí. I crec que diu la veritat.

Una pausa tan sols lleugerament més llarga.

—D’acord. Sí, ho faré.

Això va ser tot.

Va deixar l’auricular al ganxo i va clavar a en Miquel els seus ulls durs i adolorits.

No va deixar de mirar-lo, mentre deia al seu cosí:

—Vés a buscar el cotxe.