L’alter ego

Des de Mataró, en Pol havia anat telefonant cada dia al consolat britànic per interessar-se per l’estat de Charles Ryder. Va tenir la sort que el vicecònsol, un home ros i polit, de poc més de trenta anys i maneres aristocràtiques que responia al nom de Sebastian Flyte, semblava haver-se agafat la recuperació de l’agent com una qüestió personal. Al principi, el seu comportament amb en Pol havia estat força fred, però des del dia que, de manera accidental, es va assabentar que era casat i pare de quatre fills, la seva actitud havia variat diametralment. A partir d’aquell instant, el melindrós Flyte es va comportar amb ell quasi com un amic i el va mantenir puntualment informat de l’evolució favorable d’en Ryder, sempre sota la supervisió dels metges del Pavelló de la Mercè.

Els Vidal es van quedar dues setmanes a la caseta que la Marta Marco tenia al passeig Marítim, només a unes dotzenes de metres de la platja. Al matí, a en Pol li agradava veure des del porxo com el sol anava tenyint el món de blanc i al vespre s’asseia a mirar com la nit entintava suaument el paisatge per ocultar-lo fins a l’endemà. Durant aquells dies en Pol no es va comprar ni un diari. Només es va preocupar de ser un bon pare per als nens, llegir-se la major quantitat possible de llibres de la ben assortida biblioteca de la seva amfitriona i estar amatent a les necessitats i desitjos de la seva esposa i de la seva millor amiga.

Un dels darrers vespres que van passar a la casa, en Pol enllestia les pàgines de la Història de dues ciutats de Dickens sota la claror cada vegada més esmorteïda del capvespre, quan va sentir el suau frec del vestit de la Marta darrere seu. Un instant després, va notar el delicat tacte dels seus dits a l’espatlla i va tancar el volum per girar-se i mirar-la.

La Marta li va regalar un dels seus somriures.

—Estic orgullosa de vostè, Pol. Aquestes dues setmanes s’ha fet perdonar tots els pecats. Em sap greu confessar-l’hi, però el pare no va ser mai capaç de fer-nos un regal com aquest. Això seria l’única cosa que li retrauria si avui estigués aquí assegut amb nosaltres. Una vegada més s’acompleix allò que l’alumne acaba superant el mestre.

La Marta va retirar la mà i va anar a seure al costat d’en Pol, en un dels sillonets de vímet que hi havia disposats al porxo de la caseta, mirant el mar. Durant una estona tots dos van estar callats, gaudint de la posta de sol i de la mútua companyia. Tret de la Firelight i els nens, la Marta Marco era la persona que en Pol més estimava en aquest món i a vegades li dolia veure-la tan sola.

Finalment, quan el negre de la nit va començar a sobreposar-se al taronja del capvespre, sense mirar-la als ulls, en Pol va gosar dir-li:

—Marta… No cal que li digui com d’agraïts li estem per haver-nos rebut una vegada més a casa seva.

—No digui bajanades, estimat —es va afanyar a contestar ella—. Ja sap com de feliç em fa tenir-los aquí. Els nens són l’alenada d’aire fresc que necessita aquesta casa.

—Precisament d’això voldria parlar-li, si em perdona l’atreviment. Però res no em faria més feliç que els meus fills poguessin jugar amb els seus algun dia…

Es va girar per mirar-la i ella va fer el mateix. Els seus esguards es van fondre en una abraçada banyada per la darrera llum del dia. Finalment, la Marta va empassar saliva i li va dir, molt fluixet:

—M’agrada que tregui el tema, Pol, perquè la veritat és que fa temps que volia dir-l’hi i no sabia com fer-ho. El cas és que a Barcelona hi ha un jove que m’ha estat galantejant des de fa uns mesos. És un home molt agradable, sap? En certa manera, em recorda una mica a vostè, i estic pensant molt seriosament a dir-li que sí.

En Pol va agafar-li la mà.

—Marta! Aquesta és una notícia meravellosa. No sap com de feliç em fa sentir-la! I l’Eva també es posarà molt contenta.

Ella li va estrènyer les mans, retenint-les un moment més entre les seves.

—N’estic convençuda —li va respondre tornant a somriure—. Però passi el que passi, Pol, vull que sàpiga que sempre seran ben rebuts en aquesta casa i que per res del món voldria deixar de compartir aquests estius amb vostè i els seus. Són la meva família i aquesta serà una de les coses que li deixaré ben clares a en Jordi quan tornem a Barcelona i parli amb ell per acceptar la seva proposició.

En Pol li va besar els dits amb tendresa.

—Marta… Jo, nosaltres, sempre serem al seu costat. Sempre! Passi el que passi. Això no l’hi he dit mai, però si les coses haguessin estat diferents jo…

Ella va fer un gest amb la mà per fer-lo callar.

—No cal dir res més, Pol. De veritat. Les coses són com són i res ja no les pot fer canviar. I fins i tot potser és bo que siguin així, qui ho sap! Li agraeixo molt tot el que m’ha dit aquesta nit. De tot cor. Les coses estan bé com estan. I mentre puguem estar a prop els uns dels altres, ho estaran per sempre.

Li va estrènyer els dits un cop més i el va deixar anar.

Encara es van quedar uns minuts més al porxo, sense dir res, contemplant com el mar s’empassava les restes del dia. Llavors van sentir la veu de la Firelight cridant-los per sopar i van entrar junts a casa.

—Mister Vidal! Ja començava a pensar que s’havia oblidat del nostre amic comú. —La veu de Sebastian Flyte sonava mel·líflua, a través del fil telefònic.

—Res més lluny de la veritat, mister Flyte! —es va afanyar a contestar-li, obviant el fet que només havia deixat de trucar un dia—. La culpa ha estat d’uns petits problemes logístics —mentí sense remordiments—. I com està mister Ryder?

—Doncs m’alegro molt de poder dir-li que pràcticament recuperat. Ahir els metges ens van informar que la ferida estava cicatritzant de manera satisfactòria i que ja gairebé no hi havia perill d’infecció. Si les coses continuen per aquest camí, en dos o tres dies més li donaran l’alta. No li semblen unes notícies realment magnífiques?

—I tant! Ja sap què farà, quan surti?

—Em temo que el reclamen a la pàtria tan aviat com li sigui possible —va respondre el vicecònsol realment compungit—. Si no sorgeixen contratemps, a finals de setmana el nostre amic agafarà un tren cap a França.

En Pol ja s’ho temia, allò.

—Sí que em sap greu! I digui’m: li sembla que seria possible concertar una cita abans de la seva marxa? Em doldria molt que se n’anés sense poder acomiadar-me’n.

El sospir d’en Flyte li va arribar, diàfan, des de l’altre cantó de la línia. Era clar que la marxa d’en Ryder encara li dolia molt més a ell.

El lloc escollit per en Ryder per citar-lo l’havia sorprès: la sala de billars del Cafè Novedades. Havien quedat a les dotze del migdia, però hi va arribar deu minuts abans, nerviós per saber com reaccionaria l’anglès quan es tornessin a veure. L’enorme saló, ple de taules entapissades de verd amb llums barrocs al damunt, estava gairebé desert a aquella hora. Però abans d’accedir-hi, el so inconfusible del tac colpejant la bola i d’aquestes xocant entre elles li va fer saber que l’agent se li havia avançat.

Efectivament. En Ryder es distreia sol, en una taula situada al bell mig de la sala, fent caramboles. En Pol el va observar uns minuts sense que l’altre s’adonés de la seva presència. Era un billarista magnífic.

—Què fa jugant a la varietat francesa del joc? —li va preguntar, fent-se veure—. Em pensava que l’hi prohibia la seva religió…

En Ryder va alçar els ulls de la taula, però no va somriure. Ni va tornar-li la broma com hauria desitjat. Sense dir res, va executar un altre cop que, malgrat la dificultat, va resultar reeixit.

—Si es pensa que m’han passat les ganes de matar-lo, amic, va ben errat. Me la va ben jugar en aquell magatzem —li va dir.

En Pol va aixecar els braços en l’aire.

—Charles, es tractava d’una situació desesperada. Ells eren dos i més ben armats. Si no arribo a prendre aquella decisió, el més probable és que ara fóssim morts i l’arma hagués anat a caure en les seves mans. Per molt que l’emprenyi haver-la perdut en el darrer instant, ha d’admetre que tinc raó!

—Això no ho sabrem mai! El que sí que sé és que va actuar pel seu compte i amb premeditació. Hi he pensat molt tots aquests dies i estic segur que vostè ja havia decidit destruir l’arma si en tenia l’oportunitat!

—Sap? Jo també hi he pensat molt i, si li he de dir la veritat, no estic segur que ja ho tingués tan decidit com vostè es pensa. Però cada vegada estic més convençut que vaig obrar correctament. I si m’hi tornés a trobar, tornaria a fer el mateix.

—Sí? N’està segur, d’això? Sap quants bons nois moriran l’any que ve a les trinxeres de Flandes i que haurien pogut viure si haguéssim aconseguit l’arma?

—Bons nois anglesos, vol dir. Perquè d’alemanys dubto que els seus generals n’haguessin deixat ni un per explicar-ho!

—Aquest no és el meu problema! La meva missió era salvar els meus. I ara, per culpa seva, això ja no serà possible.

—Miri, Charles, és cert que vaig prendre una decisió pel meu compte. Una decisió que va salvar la meva vida i la seva, de passada. Vostè potser podia triar morir pel rei i la pàtria en aquell magatzem, però no tenia pas dret a exigir-m’ho a mi. Sé que estava disposat a sacrificar-se per salvar-me i li estaré sempre agraït per això. Però tal com estaven les coses no ens n’hauríem pas sortit. Vaig acceptar ajudar-lo, sí. I ho vaig fer sobradament. Però deixar-me matar inútilment no formava part del tracte!

—Passa res, senyors? Algun problema?

Els dos homes es van girar en la direcció d’on provenia la veu. Qui els increpava era l’amo del local, un personatge prou popular a la ciutat, que tothom coneixia simplement com el vell Elies i que quan el saló era ple solia anar adelerat de taula en taula per atendre els clients. A més de ser famós per servicial, el vell Elies també era conegut per la seva afecció als diners. Tant era així, que les tardes rúfoles i amb poca clientela solia pagar els seus cambrers amb les ensaïmades i el pa de pessic que no aconseguia vendre. Ara, però, se’ls mirava a tots dos amb cara de pocs amics, en una clara demostració que no estava disposat a consentir cap altercat en el seu estimat local.

—Cap problema, de veritat —es va afanyar a afirmar en Ryder—. Només discutíem sobre la validesa d’una jugada. Però ja veig que és el meu amic qui té la raó.

El vell Elies va moure el cap, donant l’explicació per bona, i es va tornar a retirar al seu racó habitual, des d’on controlava tot el que passava a la sala. L’anglès es va girar cap al seu company d’aventura.

—Té raó, Vidal. No li podia demanar que es jugués la vida. Vostè ja havia fet prou i de sobres. Però és que vam estar tan a prop!

—Charles… Mai no sabrem què hauria passat. Vagi a saber si l’arma funcionava realment. O si els seus efectes haurien estat tan devastadors. O si, malgrat tot, els alemanys no haurien continuat lluitant. Vostè ha complert la seva missió, però. Els alemanys no tenen l’arma. Ni ningú més tampoc. Estic convençut que el seu estimat C li donarà uns quants copets a l’esquena quan torni a Londres.

A contracor, l’anglès va fer un dels seus somriures jovials. Va deixar el tac damunt la taula, va pagar unes monedes al propietari i tots dos van sortir al carrer. La calor era ara més intensa, i uns núvols foscos que cobrien parcialment el cel l’empitjoraven encara més. Arrossegades pel vent, les boires anaven projectant ombres capritxoses sobre les voreres i les façanes.

Es van posar a caminar, sense rumb, per aquella ciutat on havien viscut una epopeia que canviaria el curs de la història, però que mai no seria recollida pels seus annals. Mentre baixaven per les Rambles, l’anglès es va posar la mà a la butxaca i en va treure un sobre.

—Em pot fer un darrer favor, amic?

—Un altre? La voracitat dels anglesos no deixarà mai d’admirar-me! —va bromejar en Pol, content per haver tancat les ferides amb aquell home que, malgrat tot, havia rebut una bala per evitar que el matessin—. De què es tracta?

—Voldria que li donés aquests diners a l’Arlette. Ja sap, la noia de madame Petit que ens va conduir a en Larsson i que vaig haver d’encanonar d’aquella manera tan poc galant. Demani-li perdó de part meva i digui-li que espero que això la compensi pel mal tràngol.

—Quina mena d’espia és vostè, que es disculpa amb els confidents per ser tan rude?

—Va, Vidal! Deixi’m respirar una miqueta, vol? —li va demanar, a manera de simbòlica bandera blanca entre ells—. Ho farà?

—D’acord, d’acord. Ho faré. Però no es pensi que jo freqüento aquell local. Si la meva esposa arriba a saber que hi he posat els peus, m’arrencarà la cabellera.

—Si que té una dona brava…

—Si jo l’hi expliqués!

Van continuar caminant en direcció al mar i, quan van arribar al carrer Ferran, de manera automàtica en Pol va tombar en direcció al diari. Mal que li pesés, començava a enyorar l’ambient de la redacció.

—Té idea de qui podien ser aquells homes del magatzem?

—No. Potser independents que s’havien assabentat de tot i pretenien aconseguir el Martell per vendre’l al millor postor. Potser delinqüents comuns. Em temo que no ho sabrem mai. Però estaven ben organitzats, això segur. Van esborrar el rastre de la seva presència allà admirablement. I vostè, tindrà problemes amb els seus amics de la policia?

—Segur. Però no ara ni per aquest afer. Coneixent en Bravo Portillo, voldrà enterrar-ho tot com més aviat millor. No n’ha sortit gaire ben parat i el senyor comissari és dels que tenen mal perdre. Però estic convençut que s’acosten temps difícils per a la ciutat i molt em temo que ens tornarem a veure les cares aviat. Al capdavall, Barcelona és poc més que un poble gran, encara que als que hi vivim no ens agradi reconèixer-ho.

Van arribar fins a la plaça de Sant Jaume. En Ryder va mirar el rellotge. S’acostava el moment de dir-se adéu.

—Escolti, Pol… Hi ha una darrera cosa. Hauré de redactar un informe sobre tot el que ha passat. M’agradaria recomanar que se li concedís una condecoració en agraïment per tot el que ha fet per Anglaterra. Però abans de fer-ho, vull consultar-li…

—Una medalla anglesa, diu? —Va adoptar un posat d’opereta abans de continuar—: Abans preferiria un forat de bala al pit. A canvi, li demanaria un favor. En aquest informe que diu que ha de fer, escrigui que em vaig negar a col·laborar i que el va acabar ajudant un compatriota que va conèixer per casualitat. Em farà aquest favor? Per res del món no voldria tornar a veure’m involucrat en un afer de l’MI6, ni de cap altre servei d’espionatge, val a dir-ho.

En Ryder va sospirar. En l’expedient del Martell de Thor, una mentida més o menys ja no venia d’aquí.

—D’acord. A aquest compatriota misteriós que crearé per a vostè, vol que li posi algun nom en especial?

En Pol va rumiar un moment. Li feia gràcia aquell detall de deixar-li triar el nom del seu alter ego i volia escollir bé. Va mirar al seu voltant i, prenent una decisió, li va preguntar a en Ryder.

—A quin carrer viu vostè a Londres, Charles?

—A quin carrer? Al número set de Bond Street.

En Pol va fer l’associació. El nom li va sonar prou bé per a un espia.

—Digui’ls que el nom del seu company era Bond. James Bond.