La comtessa de gel

L’Elke von Randebrock va contemplar la imatge que li tornava el formidable mirall de cos sencer de la seva cambra. Sabia que el bo i millor de Barcelona se citava als salons del Liceu en cadascuna de les representacions. I ella tenia una reputació a la qual estar a l’altura. Havia d’estar enlluernadora.

Es va sentir satisfeta del que veia. Ningú no quedaria decebut.

S’havia pentinat els llargs cabells rossos en un aparatós recollit, rematat amb un serrell que li amagava el front i ressaltava encara més els seus ulls de gata. Després, s’havia enfundat en un atrevit vestit de seda blanca, amb cua de sirena i escot de vaixell. Com que les orelles quedaven ocultes pels cabells, es va estalviar les arracades. Només un bonic anell a la mà esquerra i, al coll, un elegant camafeu subjectat amb una senzilla cinta de vellut negre.

Havia estat el darrer regal d’en Walter abans d’enviar-la al front. Volia dur-lo posat quan acomplís amb èxit aquella missió. La més important de totes.

Es va apartar del mirall. Quan una dama barcelonina anava a l’òpera era per fer-se mirar. Això ho havia après feia temps. I si havia de ser fidel a la fama que s’havia conreat, a ella li calia que se la miressin dues vegades. Tot el contrari de com deia el manual que havia de procedir un agent de camp.

A l’Elke, però, sempre li havia funcionat saltar-se el manual.

Va obrir el guarda-roba i va buscar una bosseta de mà a joc. Al final en va triar una de negra llampant. Petita, però suficient per encabir-hi la Mauser amb el silenciador incorporat. No esperava pas haver de disparar al Liceu, però si es veia obligada a utilitzar la força, necessitaria ser el més subtil possible. I amb aquell enginy, combinat amb la música i les veus dels cantants, les detonacions serien gairebé inaudibles.

També hi va posar el document que aquella tarda mateix li havia portat personalment el director d’un banc de Barcelona i que li serviria per acontentar el suspicaç científic suec. Li calia més que mai que ell pensés que estava jugant net i no sospités res fins que ja fos massa tard.

Encara que era una mica d’hora per anar fent via, va decidir demanar-li a l’Otto que anés preparant l’automòbil. Com més es deixés veure abans de la funció, menys atenció li prestarien un cop comencés a sonar la música. Detestava aquella imatge frívola que s’havia fabricat com a tapadora. Però havia d’admetre que li funcionava a la perfecció.

Mentre baixava l’escalinata fins a l’entrada, no va poder evitar que un calfred d’emoció li recorregués l’espinada, com un nen juganer lliscant per una barana.

Quan havia començat aquella guerra, molts havien vaticinat que seria la darrera. Amb el Martell de Thor en mans alemanyes, l’Elke estava segura que, per una vegada, els profetes no haurien anat errats.

I hauria estat ella qui l’hi hauria posat allà.

En Koba va veure sortir l’Hispano-Suiza per la portalada del palauet i no va dubtar ni un segon a decidir seguir-lo. La nit abans s’havia passejat una bona estona pels voltants d’aquella casa, fins que va haver d’acabar admetent que era del tot inexpugnable. Si tractaven d’entrar-hi els detectarien segur, i allò seria com una declaració de guerra. El bolxevic sabia que el seu major avantatge en aquell joc era, precisament, que els altres jugadors ignoraven que ells també eren a la partida. I volia continuar passant inadvertit. En comptes de fer res, havia deixat dos homes de vigilància permanent i se n’havia tornat al cau. Abans de permetre’s unes hores de son, li havia encarregat a l’Artan que esbrinés tot el possible sobre la comtessa Von Randebrock.

De bon matí, l’albanès havia comparegut amb les mans inusualment buides. El poc que se sabia de la comtessa alemanya era del domini públic. Preciosa i fastigosament rica, havia arribat a la ciutat poc després de l’esclat de la guerra. Però, a diferència d’altres compatriotes, a ella el conflicte no li feia ni fred ni calor. Aprofitant la festa sense fi en la qual s’havia submergit la burgesia catalana, ella s’havia dedicat a divertir-se a consciència. Pel que es rumorejava, a la comtesseta li costava tan poc atorgar els seus afectes a algun xicot agradable com enllestir-los tot seguit. I d’aspirants no n’hi faltaven. La noia es feia amb el bo i millor de la ciutat i no hi havia ni una porta que no estigués desitjant obrir-se per franquejar-li l’entrada.

A banda d’això, res. Ni tan sols el servei de la casa havia pogut aportar informació nova. La senyora era una dama distant, però molt correcta amb el servei. I extremament generosa. No hi havia ni un sol criat que no estigués encantat de treballar en aquella casa, on el jornal era bo i la feina, la justa.

Tota aquella informació, o, més aviat, manca d’informació va reafirmar en Koba en les seves sospites. Calia tenir controlada aquella alemanya. Que no fes ni una passa sense que ells sabessin on anava i amb qui. I, com que tampoc no tenia res millor a fer i ja n’estava fins al capdamunt d’aquella cambra ronyosa, a les entranyes de la Boqueria, va decidir que ell mateix s’encarregaria d’alguna de les guàrdies.

Per això mateix, estava assegut en una confiteria de l’altra banda de l’avinguda quan va veure moviment davant la tanca enreixada del palauet. Va deixar un parell de monedes al damunt del marbre de la tauleta i es va afanyar a recórrer la distància que el separava dels dos homes que feien guàrdia permanent davant la casa. Vestits amb camises de cotó lleuger i pantalons amples, s’estaven drets al costat d’un fanal de ferro forjat, custodiant tres bicicletes. En Koba els va indicar en el seu francès precari que seguirien aquell cotxe, a distància.

Si havia temut que el luxós automòbil els deixés enrere, en Koba aviat va poder tranquil·litzar-se. El cotxe va recórrer lentament el passeig de Gràcia fins arribar a la plaça de Catalunya, va continuar fins al carrer Fontanella i, allà, va girar a la dreta per anar a buscar el començament de les Rambles. El van seguir al llarg d’aquella avinguda exquisida fins a comprovar que s’aturava al davant d’aquell edifici que li havia cridat l’atenció el dia que va arribar a Barcelona: l’òpera.

Posant el peu a terra però sense baixar del quadre, en Koba va observar com el xofer, un tipus calb i corpulent, s’afanyava a sortir del cotxe i envoltar-lo per obrir la porta a la senyora. Llavors va veure per primera vegada l’Elke von Randebrock.

No havien exagerat pas, amb ella. Era realment bonica.

La va veure sortir del cotxe com una reina descendiria de la seva carrossa. Fent una innecessària parada en meitat de l’operació per simular que mirava al seu voltant quan l’objectiu real era exactament l’invers: que la miressin a ella. I a fe que la van mirar. Ni un sol dels cavallers que s’acostava al Liceu, anés sol o acompanyat, li van treure l’ull del damunt mentre ella acabava de baixar i, amb calculada lentitud, es dirigia cap a la porta, repartint salutacions i somriures. Abans d’arribar, es va girar per dir una cosa a cau d’orella al conductor, que va assentir amb el cap i va tornar ràpidament al cotxe.

La comtessa cridava tant l’atenció que a en Koba va estar a punt de fer-li passar per alt un detall. Al seient del darrere hi havia una altra persona. Era massa lluny per distingir-la amb claredat, però es veia perfectament, immòbil i rígida, esperant que el xofer li obrís també la porta.

Per sorpresa del bolxevic, però, el conductor va tornar ràpidament al cotxe, va pujar al davant i va arrencar, enduent-se l’auto i el seu passatger Rambles avall.

—Queda’t aquí —va ordenar a un dels dos nois que l’acompanyaven—. I si la veus sortir, segueix-la. Si se t’escapa, te les hauràs amb mi! Tu, acompanya’m.

I va pedalar a l’encalç de l’Hispano-Suiza, que just girava a mà dreta per la primera cantonada.

Havia estat en Ryder el qui hi havia caigut: en Larsson no vestia adequadament per anar a l’òpera. O no per passar a una de les llotges, en tot cas.

En Pol li havia fet emprovar la seva millor jaqueta, però era més alt i corpulent que el suec. Resultava pitjor el remei que la malaltia.

Al final, havien sortit precipitadament a buscar-li alguna cosa. En Pol els va dur a la sastreria Modelo, situada davant mateix de Canaletes i regentada per una família italiana però amb un instint hebraic per als negocis que els havia permès prosperar al mateix ritme que la seva ciutat d’adopció. Un cop a la botiga, el periodista va parlar directament amb el senyor Pantaleoni, el propietari, per explicar-li la naturalesa de la urgència. El seu amic, allí present, necessitava un vestit per anar al Liceu i presentar-li els seus respectes a una dama molt especial. Per culpa d’un desgraciat accident, però, s’havia quedat sense roba apropiada. I ara no gosava plantar-se davant la xicota vestit com un captaire. Podria ell donar-los un cop de mà?

La sang italiana del sastre va entrar en ebullició. No podia consentir que un don Joan, encara que fos tan magre com aquell que apadrinava en Vidal, fracassés per culpa d’una roba inapropiada. Va entrar al taller com dut per un vendaval i en va tornar a sortir uns minuts més tard, amb un vestit fosc de tres peces a les mans.

—El vam fer per a un mariner que mai no va tornar a buscar-lo —els va explicar. I mirant el suec amb ull professional va aventurar—: Em penso que farà el fet.

En Larsson va entrar en un emprovador i va sortir al cap d’uns minuts.

Feia el fet.

En Pol va assenyalar l’anglès mentre li deia a en Pantaleoni:

—Aquest senyor es farà càrrec de la factura, amic meu. Li’n dec una.

—El que faci falta per un home enamorat, Vidal. I a veure quan li faig un vestit a vostè, que del darrer ja fa…

—… massa! Sí, té tota la raó. D’aquest hivern no passa, l’hi prometo.

Amb el suec fet un maniquí, van sortir novament a les Rambles. Per a les grenyes i la barba de dies ja era massa tard. Però els bohemis estaven de moda, fins i tot al Liceu. Van baixar en direcció al mar, mentre ultimaven el seu pla.

—Compri una entrada de galliner i quedi-s’hi fins que comenci la representació —el va tornar a alliçonar en Pol, tot i ser conscient que el suec sabia perfectament el que havia de fer—. Un cop comenci la música, li serà molt més fàcil no cridar l’atenció. Faci veure que ha d’anar al bany i escapoleixi’s fins a la llotja de la comtessa. Nosaltres l’estarem esperant a la part del darrere. Hi ha un cul-de-sac on alguns xofers aparquen per esperar els seus amos fins que s’acabi la representació. Estarem alerta per localitzar el cotxe de la comtessa. Un Hispano-Suiza blanc no passa desapercebut així com així. Quan ella el porti allà, estigui segur que l’estarem observant.

—Sí, sí, ja ho sé. Llavors, quan cregui que ha arribat el moment, els faig un senyal i intervindran per alliberar l’Elisabetta.

Per la cara que feia es notava que no les tenia totes, amb aquella estratègia. En Ryder se’n va adonar.

—Tranquil·litzi’s, amic. Potser no és un pla a l’altura dels d’Anníbal, però servirà. Ells no s’esperen que tingui ajuda. Els agafarem per sorpresa.

El suec no va dir res. Tampoc no hi havia res a dir.

En pocs minuts van arribar als volts del Liceu. Les tres arcades que li servien d’entrada estaven plenes de gent. Ni rastre de la comtessa ni de l’home calb, però.

En Larsson va inspirar profundament. Allà el tenia: el moment de la veritat. O tot o res.

Inesperadament es va posar la mà a la butxaca interior de la jaqueta i en va treure el voluminós sobre que contenia la segona meitat dels plànols. Es va girar cap a en Pol i l’hi va entregar.

—Tingui. De cap manera penso entrar allà dins amb els plànols. Ja he vist com les gasta, la comtessa. Serà millor que els tingui vostè. No el conec gaire, però estic segur que és una d’aquelles persones que es mereixen sempre la confiança que s’hi diposita. —I, encarant en Ryder va afegir—: I vostè recordi que, sense l’altra meitat, aquests papers no valen ni la tinta amb què estan escrits, d’acord?

I sense donar-li temps per contestar, va caminar amb gambades decidides cap a l’interior del Gran Teatre.

L’Elke va arribar a la seva llotja només uns minuts abans que comencés la representació. Envoltada per la crème de la crème de la ciutat, havia passat l’estona interpretant a consciència el seu paper de jove ximpleta: «En realitat l’òpera no és el que més m’agrada, senyor tal. Però el Liceu està sempre a vessar de cavallers taaan interessants!». O: «M’hauria estimat més anar a ballar a l’Excelsior, senyor cònsol, però tenia l’esperança que vostè seria aquí».

En realitat, detestava coquetejar amb aquells homes, la gran majoria dels quals no li resultaven gens ni mica atractius. Però sabia fins a quin punt aquella estratègia li donava els seus rèdits. Com més vell i avorrit era un home, més disposat estava a deixar-se convèncer que resultava irresistible per a una dona jove i bonica.

Va asseure’s a la butaca entapissada de vellut vermell, mentre escoltava els murmuris de la gent ocupant les seves localitats i els sorolls dels professors de l’orquestra, afinant els instruments a darrera hora.

Dissimuladament, va obrir la bosseta que duia i en va extraure la Mauser, que va amagar-se a la falda, sota la bossa, ben a mà. No pensava pas que l’hagués de necessitar, però per si de cas…

El teló es va aixecar i ella va dirigir l’esguard a l’escenari. De seguida va escoltar les notes familiars de la primera escena, amb el capità Normanno buscant un intrús als jardins del castell de Ravenswood, al front d’un grup de servents.

Sense adonar-se’n, va somriure. De petita s’havia afartat de sentir l’enze del seu pare cantant les excel·lències de la música de Wagner, però a ella Donizetti sempre li havia semblat infinitament millor.

Des del seu seient del galliner, en Larsson tenia una visió diàfana de les llotges, situades a banda i banda de l’escenari. Va esperar, impacient, veure com la comtessa alemanya ocupava la seva. Ho va fer només uns instants abans que s’aixequés el teló i s’apaguessin els llums. Rossa i vestida de blanc brillant, li va fer tot l’efecte d’una figura de gel, tallada per la mà d’un mestre escultor.

El científic va esperar que la música engegués i, passat menys d’un minut, es va esmunyir cap a la porta, provocant més d’una queixa en aquell idioma local que li recordava vagament el francès.

Va guanyar el passadís i es va orientar ràpidament. La llotja de la comtessa era la del segon pis, a la banda dreta mirant cap a l’escenari. Havia de baixar dos pisos i anar cap aquell extrem. Tenia preparada la seva millor ganyota d’ignorància per si topava de nassos amb algun acomodador massa zelós de la seva feina. Però no li va caldre. Va fer tot el camí acompanyat per la remor de la música, que li arribava amb força potència des de la sala contigua.

Va fer girar el pom de la porta de la llotja, que es va obrir sense ni un trist grinyol. Els gestors d’aquell teatre eren minuciosos. No permetien que ni el detall més mínim pertorbés la concentració en la música dels il·lustres ocupants, que pagaven tan generosament per aquells espais.

De seguida va veure la blanca silueta de la comtessa sobresortint del respatller de la cadira. Va tancar la porta i va anar a seure al seu costat. A l’escenari, Enrico, el germà de la malaurada Lucia Ashton, cantava a plens pulmons el seu odi per la família Ravenswood.

—Perdoni el retard. No volia que ningú em barrés el pas per no haver vingut prou arreglat —es va disculpar sense mirar-la directament.

La dona no es va bellugar ni un mil·límetre. La seva atenció continuava fixada en el que passava a l’escena. Com si el suec no fos allà.

—Ha portat el que li vaig demanar? —va insistir ell.

Ella va continuar muda.

En Larsson va girar el cap, estranyat pel seu silenci, mirant-la directament per primer cop des que s’havia assegut. L’alemanya tenia els ulls clavats en algun indret molt més enllà dels cantants. I als seus llavis entreoberts s’havia congelat, eternament, un mig somriure enigmàtic.

El científic encara va trigar uns instants més a processar el que estava veient.

La comtessa Elke Marie Liselotte von Randebrock havia estat assassinada.