Ulls buits

A Berlín, en Walter Nicolai seia darrere el seu caòtic escriptori, immers en la lectura del darrer memoràndum enviat des dels quarters del Kriegsnachrichtenstelle a Anvers per a l’Elsbeth Schragmüller. Fraülein Doktor li proposava una idea brillant: organitzar una nova xarxa d’agents a França reclutats entre els desertors de l’exèrcit gal. Mentre llegia el document, escrit amb una prosa concisa i esmolada, li semblava estar veient aquella dona extraordinària, gairebé translúcida de tan prima, rossenca i refinada, explicant-li amb la seva veueta de nena, tan impròpia d’algú amb una intel·ligència com la seva, les possibilitats infinites d’aquella proposta. Acabava el document recordant-li la urgència de reclutar nous agents als Estats Units. «Per desgràcia, els acabarem necessitant», concloïa a títol quasi personal.

En Nicolai hi estava d’acord. En totes dues coses. Va esborrallar una nota sòbria, felicitant-la per les seves anàlisis i autoritzant-la a posar en marxa totes dues iniciatives. Es disposava a cridar el seu assistent perquè la cursés, quan el Hauptmann Neuhof es va precipitar dins la cambra sense ni trucar.

—Herr Oberst, tenim una comunicació de Schöne!

En Nicolai va aixecar els ulls. S’havia passat la vida aprenent a controlar les emocions, però aquell cop va haver de fer un esforç suplementari. Si Schöne —es negava a pensar en ella pel seu nom, per evitar dins el que fos possible les implicacions personals— contactava fora del calendari establert, això només podia significar que hi havia notícies rellevants del Martell de Thor.

Es va aixecar de la cadira sense dir res i va seguir en Neuhof fins a la sala de transmissions. Allà, l’Stoten ja havia començat a transcriure el missatge.

Només veure la cara que feia quan li va entregar el paper, va saber que eren bones notícies.

Es va obligar a llegir la nota a poc a poc, per poder analitzar-ne detingudament el contingut.

Schöne informava que havia localitzat el seu home i havia aconseguit que li entregués la meitat dels plànols de l’arma. La situació, però, era complexa, i per aconseguir-ne la vital segona meitat, ella considerava que el més prudent seria pagar-li el que demanava. Sol·licitava al seu cap que, al llarg del dia següent, dugués a terme els tràmits bancaris que el suec exigia com a garantia de cobrament. També informava que mantenia la noia com a ostatge i que l’operació havia comportat l’eliminació de dos agents francesos. Acabava el missatge dient que si disposava de la suma requerida, tancaria el tracte en vint-i-quatre hores més. Si, per contra, es decidia no pagar, demanava instruccions concretes sobre com procedir.

En Nicolai va tamborinejar amb els dits damunt del full de paper. La suma que es demanava pel Martell de Thor era astronòmica. Però estava segur d’aconseguir que en Von Falkenhayn, el substitut del pusil·lànime Von Moltke al capdavant de l’estat major, autoritzés el pagament. L’enigmàtic Falkenhayn li era més procliu que el seu predecessor. I sabia que si l’ofensiva que estava preparant per principis de l’any vinent, sota el més gran dels secrets, tenia èxit, ell es convertiria en l’heroi nacional més gran de la història d’Alemanya. El nou Sigfrid que mataria d’una vegada per totes el drac que sempre havia estat França.

I el Martell seria l’equivalent de l’espasa Balmung per a ell.

A en Nicolai, els diners li eren indiferents. Ell només veia objectius i maneres d’assolir-los. Si Schöne deia que calia pagar, li faria costat fins al final.

Es va inclinar damunt la taula i va començar a escriure la resposta.

L’Elke va llegir amb satisfacció el missatge del seu mestre. Li ratificava la confiança absoluta en el pla previst i prometia tenir enllestides les seves peticions tan bon punt fos possible. Acabava citant-la d’aquí a dues nits per informar sobre el final de la missió.

Va tornar la ràdio al seu amagatall i es va assegurar de deixar l’habitació sense cap rastre evident de la seva veritable funció. Se sentia feliç. Gairebé eufòrica. Si res no es torçava, la guerra acabaria en pocs mesos i, encara que la seva feina mai no seria oficialment reconeguda, no tenia cap dubte que en Nicolai s’asseguraria que obtingués una recompensa adequada als seus mèrits.

No tornaria a ser mai més moneda de canvi de ningú.

Continuava pensant sovint en el seu mentor i amant. L’únic home que de veritat se li havia ficat dins. Era més gran que ella, sí. I estava casat des de feia gairebé vint anys amb la filla d’un dels seus antics comandants de regiment. Però aquell matrimoni feia temps que era sols façana.

Quan la guerra acabés de manera victoriosa per a Alemanya, no hi hauria res que es pogués negar als seus millors soldats. I ells dos ho haurien estat.

Podia permetre’s somniar.

Va tancar la porta i es va encaminar cap al saló. L’Emma Bovary agonitzava encara al seu llit, i ella volia saber com acabava aquella història tan ben escrita. Només la molestava que aquell monsieur Flaubert, capaç d’escollir cada paraula amb la precisió d’un orfebre, hagués decidit castigar les legítimes aspiracions d’una dona de viure més enllà d’un matrimoni insípid i asfixiant amb una mort tan terrible. Perquè els mètodes de l’Emma podien ser erronis, sí. Però els objectius… Ah, els objectius!

Simpatitzava encara amb la malaurada i avorrida Emma quan va veure com l’Otto se li acostava per l’altre extrem del passadís amb l’expressió crispada.

—Fräulein, em temo que tenim un greu problema.

L’Elisabetta Marquetti jeia, petrificada, damunt del llit on l’havien estesa. Només arribar al palauet del passeig de Gràcia, la comtessa havia ordenat que l’acomodessin en una petita cambra del segon pis, a prop de les assignades al servei. Tot i que li havia promès al suec que la faria veure per un metge, de seguida havia decidit faltar a la seva paraula. Explicar a un doctor la presència d’aquella noia, en aquell estat i a casa seva, hauria resultat, com a mínim, compromès. En comptes d’allò, havia ordenat a l’Otto que anés controlant el seu estat cada certa estona.

El calb li havia tornat a treure el vestit, brut i rebregat, i l’havia acomodada el millor que havia pogut. La italiana continuava barbotejant paraules en la seva llengua, entrant i sortint de la inconsciència per intervals. D’aquesta manera l’havia trobat les tres primeres vegades que s’havia acostat a comprovar com seguia.

La quarta, però, havia estat diferent.

L’Elke es va acostar al llit i li va apartar un floc de cabells, negres i brillants per la suor, que li amagaven el rostre mòrbid.

La noia tenia els ulls oberts, però buits. Amb la seva negror habitual velada per un tel invisible que els havia transformat en dues boles opaques.

Tan mortes com la resta del seu cos.

Dels seus llavis entreoberts i clivellats en brollava un fil marronós que li corria per les galtes i el coll, formant grumolls damunt els llençols.

Aquella desgraciada s’havia ofegat amb el seu propi vòmit.

L’Elke es va posar la mà als llavis, pensativa.

—No t’havia demanat que la vigilessis?

—Ho he fet, Fräulein —li va assegurar l’home—. No feia ni mitja hora que havia pujat per darrer cop i estava viva. Deu haver passat just després que jo marxés.

La comtessa va bellugar la mà, disculpant-lo. Sabia que deia la veritat.

Es va tornar a mirar el cadàver. Fins i tot en aquell final penós, l’Elisabetta Marquetti conservava un rastre d’aquella bellesa ordinària però capaç de tornar boig un home fins a fer que ho arrisqués tot per ella. Li va notar les marques de punxades al braç. Pobra i patètica meuca. Arribar tan a prop del somni de totes les de la seva mena per acabar asfixiada per la pròpia immundícia.

I arrossegant-la amb ella a l’abisme.

Perquè Herr Doktor havia deixat ben clar que a ell els diners tant se li’n fotien. Els volia només per donar-los-hi a ella.

Què tenia d’especial aquella puteta? N’hi podia proporcionar deu com ella! Cent de millors! Els bordells n’anaven plens! Amb els diners que obtindria per l’arma es podria comprar fins i tot el motllo d’on sortien aquella classe de dones!

Per què només volia aquella maleïda imbècil?

Va tancar els ulls, en un gest d’impotència.

Era culpa seva. Hauria d’haver fet venir un metge.

Una estona després, ja més calmada, refugiada a la biblioteca del palauet, l’Elke reflexionava sobre com procedir a partir d’aquell moment.

Intuïa que seria impossible fer entrar en raó en Larsson. Ell mateix l’havia advertida: «Si li arribés a passar alguna cosa, la’n faria personalment responsable. Això deixaria de ser una qüestió de diners i jo donaria gustós la vida per fer que Alemanya pagués el seu pecat». Recordava les seves paraules una per una.

Caldria, doncs, fer-li creure que la noia continuava viva.

Va començar a planejar-ho. La seva ment volava, superant un problema rere un altre. Acudiria a la cita del Liceu amb el comprovant bancari, que li entregaria com a prova de bona voluntat. Després li diria que la noia encara estava massa indisposada per entrar al teatre sense despertar sospites i que els esperava en un cotxe, al carrer. L’Otto trobaria la manera de col·locar-la al seient prou dreçada per aparentar que estava viva. Li mostraria la seva silueta de lluny i llavors exigiria els negatius. Si ell s’hi resistia, ja trobaria la manera de convence’l de la seva bona voluntat. Sempre havia tingut traça a jugar amb els homes. I aquell no seria una excepció.

I si, al capdavall, ho era, l’encanonaria amb la Mauser, l’obligaria a pujar al cotxe i se l’enduria al palauet. Que en Walter decidís què fer amb ell a partir d’aleshores.

No era, ni de bon tros, la manera com ella hauria volgut afrontar aquell intercanvi. Però sí prou audaç per acabar funcionant.

I tampoc no tenia cap altra alternativa.

Va afanyar-se a avisar l’Otto.

Si volia fer-la passar per viva, calia conservar el cos el millor possible.

La gent de Barcelona deia que aquell estava sent un agost inusualment temperat. Però a ella li semblava que feia una calor insuportable.

En Koba llegia semiestirat damunt del jaç, sostenint el llibre amb una sola mà atesa la rigidesa del seu altre braç. Aquella podia semblar una posició incòmoda, però ell hi estava acostumat. Tot i que era un volum força gruixut: Germinal, d’Émile Zola. Era la quarta vegada que se’l llegia.

Quan va sentir els copets a la porta va desitjar que fos l’Eugènia, la noieta bruna i mamelluda que li portava els menjars i que somreia cada vegada que ell li deia en georgià com li agradaria menjar-se aquells pits seus tan rabassuts. Sabia perfectament que ella no entenia ni un borrall del que li deia, però coneixia prou les dones per estar segur que, si l’entengués, encara riuria amb més ganes. S’adonava de com s’esborronava ella cada vegada que la despullava amb aquells ulls incendiaris seus, color de mel.

Aquesta vegada, va decidir, li parlaria amb les mans.

Però quan la porta es va obrir, a l’altra banda no hi havia la voluptuosa Eugènia —encara el meravellava com el nom català sonava gairebé idèntic al rus, Evgenia—, sinó l’Artan Bizgha. I no hi anava sol: l’acompanyava un jove de poc més de vint anys, vigorós i de cabells tan foscos com els de la majoria dels homes d’aquella terra beneïda pel sol.

Tan poc donat als preludis com sempre, l’albanès va anar al gra.

—Hauries d’escoltar això, camarada Koba.

Va fer un senyal al noi i aquest, en un francès vacil·lant, d’autodidacta, va començar a parlar. A en Koba li va resultar més senzill entendre’l que si hagués estat francès nadiu. Tots dos havien après la llengua a la mateixa escola: els llibres.

—Em dic Pere Romeu i sóc obrer de La Canadenca —es va presentar el xicot, intimidat per la personalitat de l’home amb el qual tenia el privilegi d’estar parlant i sobre qui havia llegit al voltant de la seva participació a la conferència bolxevic de Tammerfors—. És un privilegi per a mi, camarada Koba.

En Koba se li va atansar amb un gran somriure ballant-li sota el bigotàs.

—Tant com per a mi coneixe’t a tu, Pere Romeu! —li va deixar anar allargant-li la mà.

Però per la manera de dir-ho, a l’Artan no li van quedar dubtes de per a qui era de veritat el privilegi.

—La meva xicota —va continuar el noi, menys intimidat gràcies a l’actitud planera del gran home— forma part del servei d’una dama alemanya, la comtessa Elke von Randebrock. Ella sempre m’explica coses de la seva senyora. Que si l’ha vista amb aquest o amb aquell. Que si ha arribat a tal hora o ha marxat a tal altra. Que si duia tal vestit o tal altre. La veritat és que la té fascinada!

En Koba va llançar una llambregada a l’albanès. Per què m’estàs fent perdre el temps amb això, Artan? Però l’altre va fer un moviment de celles. Deixa’l parlar…

—Avui és la nit lliure de la Núria —va continuar el de La Canadenca—. Havíem quedat per trobar-nos al Paral·lel, prendre alguna cosa a la terrassa de l’Espanyol i potser acostar-nos al Suri, a veure un espectacle de varietats. Però quan encara no ens havien portat les begudes, la Núria m’ha començat a explicar una cosa molt estranya. I com que havíem rebut la consigna del partit de donar avís de qualsevol cosa que pogués resultar sospitosa, per petita que fos, l’he deixada al tramvia i he vingut corrents per parlar amb el camarada Bizgha.

En Koba va aixecar una cella. Havia costat, però ja arribaven.

—I què ha vist la teva xicota, camarada Romeu?

—Ja t’he explicat que treballa a casa d’aquesta aristòcrata. Ella té una habitació al segon pis, amb la resta del servei. Es veu que fa unes hores ha arribat una persona més a la casa. La Núria no l’ha vist, però una companya li ha dit que era una noia jove, que feia molt mala fila. Ella estava segura que arribava malalta.

—Perdona, camarada, però no acabo de veure què hi ha d’estrany en tot això.

El noi va semblar una mica desconcertat per la resposta d’en Koba, però va animar-se a continuar amb el seu relat.

—És que no és sols el secretisme amb el qual han entrat aquesta noia a la casa! Han prohibit a tot el servei que s’acostessin a la seva habitació. I, hores després, i això sí que ho ha vist la Núria amb els seus propis ulls, l’home de confiança de la comtessa, un tal Otto, ha pujat unes quantes vegades a la seva cambra carregat amb bosses de gel.

—Bosses de gel? N’estàs segur?

—Totalment. La Núria ha hagut d’anar després al darrere i assecar amb draps les gotes que han anat deixant per terra.

En Koba va reflexionar uns moments. Després es va acostar al llit i va agafar l’exemplar de Germinal, que estava escrit en francès.

—Ho has fet molt bé, camarada Romeu. Té, te’l regalo. Així tindràs un record del dia que ens vam conèixer i vas fer una gran contribució a la causa del proletariat.

El noi va agafar el llibre amb totes dues mans, com si es tractés d’un tresor.

—Moltes gràcies, camarada —va dir, prement-lo contra el pit—. Ara només faltarà que la Núria em torni a dirigir la paraula. Perquè la mirada que m’ha fet des del tramvia, quan l’he deixada, era de les de garrot i missa de difunts…

—Endolceix el seu enuig amb paraules de mel i digue-li com de bonics et semblen els seus ulls —li va recomanar en Koba amb un somriure gairebé paternal—. Això funciona sempre.

L’albanès va obrir la porta de la cambra, indicant clarament que ara tenien coses a parlar entre ells dos. El jove es va tornar a acomiadar i va sortir de l’habitació. Quan els ho expliqués l’endemà als nois de La Canandenca!

—Què en penses, de tot això? —va preguntar a en Bizgha. L’altre va bellugar el cap, dubitatiu.

—La propietària de la casa, aquesta comtessa Von Randebrock, és famosa a la ciutat per dues coses: per estar interessada només a passar-s’ho bé…

—I?

—I per la seva bellesa.

En Koba va recordar de seguida la descripció de la darrera persona amb qui havia estat vist l’agent de l’Okhrana: una dona rossa molt elegant i atractiva.

I alemanya, a més.

Massa elements junts per deixar-los passar. Sobretot quan no tenien res més de què ocupar-se. La ciutat semblava haver-se empassat aquella maleïda parella!

Va agafar el Nagant que havia deixat damunt del llit i se’l va entaforar a la cintura. S’hauria estimat més una Mauser, però, pel que es veia, els espanyols eren més de revòlvers.

—Anem —li va dir—. Vull fer una ullada a la casa d’aquesta aristòcrata que amaga tantes sorpreses.