Koba

Quan el tren es va aturar a l’estació de França, en Sigge Larsson va poder, finalment, donar gràcies al cel. El viatge des de Lisboa se’ls havia fet etern, i ell, a més, havia hagut de suportar una lletania de queixes per part de l’Elisabetta, que no parava de remugar i de lamentar-se amargament per totes les incomoditats que, deia, ell l’estava obligant a patir des que havien sortit de Nova York. Afortunadament, la noia s’havia quedat adormida al seu seient feia uns tres quarts d’hora i ell havia pogut disposar d’aquella estona per tranquillitzar-se i pensar en com procedir un cop arribessin al seu destí.

Fins aquell precís instant, s’havia sentit relativament segur. A Nova York havia tingut molta cura de no deixar cap pista del que es disposava a fer. Fins i tot havia pagat uns pocs dòlars a un desconegut perquè li comprés els passatges del vaixell amb noms falsos. També li havia insistit molt a l’Elisabetta perquè no revelés a cap de les seves companyes del club, ni que estaven a punt de marxar, ni quin seria el seu destí. Li havia costat prou, perquè ella es moria de ganes de matar-les d’enveja amb la notícia que estava a punt d’iniciar la vida en la qual totes somiaven. Però ell havia estat taxatiu: una paraula de més ho podia engegar tot a dida. Ja tindria temps més tard, quan fos immensament rica, d’escriure i posar-los les dents llargues amb una descripció acurada de la seva fortuna. Ell mateix l’ajudaria gustosament a fer-ho. Fins i tot podria convidar-les a la seva nova mansió, si així ho volia! Però, fins aleshores, la prudència era vital.

Estava raonablement segur d’haver aconseguit fer-la callar. I, en conseqüència, el viatge havia estat tan pesat com mancat d’incidents.

Un cop a Barcelona, però, les coses canviaven.

En la seva ment, el moment de l’intercanvi havia estat sempre la part més crítica de tot el pla. I no només perquè no estava convençut de poder confiar cegament en la paraula dels russos, sinó perquè creia que si algun altre país havia descobert el pastís i volia intentar aconseguir el Martell de Thor, ho faria a Barcelona. Ell ja havia pres precaucions i s’havia fabricat una assegurança de vida per si les coses es torçaven, però esperava no haver-la de fer servir. Per això, un cop el tren s’aturés, havia decidit no perdre ni un segon i fer-se fonedissos en alguna pensió de mala mort de la zona menys elegant de la ciutat. Era conscient que allò li reportaria un altre reguitzell de gemecs per part de la noia. Però, tot i que detestava no poder satisfer ni el més minso dels seus capricis, estava segur de la necessitat d’aquell sacrifici.

Ja la compensaria sobradament un cop hagués cobrat els diners del tsar. La lluna en un cove, li portaria, si l’hi demanava!

Va contemplar-la un moment, profundament adormida damunt el seient entapissat de primera classe, enfundada en un ajustat vestit de gasa blanca i vellut vermell pensat per atraure totes les mirades. Tot i el fil de baveta que li queia dels llavis entreoberts i del floc de cabells negríssims que se li havia escapat de sota el barret i que li tapava mitja cara, l’impuls d’abraçar-la i omplir-la de petons se li va fer gairebé irresistible.

Feia tan poc per ell haver-se deixat entabanar per aquella corista!

A pocs anys de fer-ne cinquanta, consagrat a la ciència des de la primera joventut, i sense cap altra cosa al cap que números, equacions i càlculs. Una vida quasi monacal, de temprança i estudi, sense permetre que res l’apartés dels seus objectius, ni gairebé temptacions de fer-ho.

I tot se n’havia anat en orris la nit que ella se li va asseure a la falda i li va plantar un petó als llavis en el moment que van tocar les dotze.

En aquell instant, en Larsson havia sentit que alguna cosa es despertava dins seu. Una part que ignorava que existia i que havia estat adormida o amagada fins aleshores, però que aquell petó havia tret de la letargia, com a la princesa del conte. Una part que exigia recuperar el temps perdut i fer-ho al costat d’aquella donassa que era l’única que havia estat capaç de sacsejar els fonaments de l’edifici vell i avorrit que era la seva existència.

Desitjava aquella dona amb una urgència gairebé absurda. Tant li era que no tingués gens de classe i que fos incapaç ni tan sols de copsar la majoria de les coses que ell havia considerat importants fins que l’havia coneguda. La mirava i només podia desitjar perdre’s en aquell cos on tot era enorme, descomunal: els ulls, foscos i expressius; el somriure, emmarcat per aquells llavis dels quals no es cansava mai; els pits, sempre lluitant per superar les fronteres dels escots; els malucs… ai, els malucs!

Després de passar-se la vida enterrat en càlculs, desaparegut entre experiments, en Sigge Larsson s’havia adonat que només s’havia sentit realment viu entre les cuixes d’aquella italiana preciosa, de veu virolada i maneres estridents.

Estava disposat a fer el que calgués per poder continuar sentint-se d’aquella manera.

I el que calia, per descomptat, era vendre el Martell de Thor. Contràriament al que haurien pensat molts, no era que l’Elisabetta el volgués només pels diners. Estava força segur que la noia apreciava en ell altres coses. Que se sentia bé al seu costat i que, fins i tot, gaudia al llit amb ell.

Però no era tan idiota per pensar que amb allò n’hi hauria prou per retenir-la al seu costat. Els diners eren necessaris. Imprescindibles. I com més, millor.

I el Martell els valia tots, i encara més.

El vendria als russos i faria servir la recompensa del tsar per desaparèixer i viure feliç per sempre al costat de la seva deessa. L’Amèrica del Sud seria un bon lloc per tornar a començar. Al Brasil sembla que sempre hi fa bon temps, i que els diners arriben per encara més. Sí, sota el sol carioca seria un bon lloc per intentar oblidar el que la seva invenció podia arribar a fer a la vella i esgotada Europa.

Sota el sol carioca i entre les cuixes de la seva nina calabresa.

La resta tant li feia.

En Koba va aplicar la flama del llumí a la seva pipa masegada i va aspirar per atiar el foc. El tabac es va encendre i de seguida va notar el regust aspre i calent del fum a la boca. Va agitar el llumí amunt i avall per apagar-lo i el va llençar a la via amb un gest d’indiferència. Després, va fer una bona pipada.

Poques coses li agradaven tant en aquest món com fumar en pipa.

Va aixecar els ulls per contemplar el vaivé de la gent a les andanes. Tothom semblava tenir pressa per abandonar l’estació, ja fos per pujar als trens i començar el seu viatge o per sortir al carrer i donar-lo per acabat. No els ho podia retreure. A ell tampoc no li agradaven gaire els trens ni les estacions. Li portaven mals records. De llargs viatges cap a l’est i cap al fred. Cap al no res i l’oblit. Però ell no havia permès que l’oblidessin i sempre havia acabat tornant. Amb més determinació, si era possible. Per això, mentre la gent s’afanyava a sortir dels llocs que no els agradaven, ell es forçava a quedar-s’hi una mica més i a encendre’s una pipa. Per recordar-se a si mateix tot allò de què era capaç. I com n’era, d’inflexible.

Fumava en un racó de l’andana quan va sentir uns crits que el van forçar a girar el cap. El terrabastall, el provocaven només dues persones: un home alt i esprimatxat, de cabells llargs i despentinats i bigoti mal cuidat, i una jove bruna i opulenta, gairebé igual d’alta que ell, que l’escridassava en un idioma que li va semblar identificar com italià. Per ser justos, tot el xivarri es devia només a ella, ja que l’home, a banda d’arrossegar com podia dues maletes de grandària considerable, es notava que s’esforçava per fer-li abaixar la veu.

En Koba va brandar el cap. S’havia de saber com tractar les dones. Mai no eres prou dolç ni prou galant amb elles. Però, arribat el moment, també s’havia de ser prou fort per deixar-les i no mirar enrere. Ell ho havia fet dotzenes de vegades. No podies permetre que unes faldilles s’interposessin entre tu i els objectius que t’havies fixat. Era trist, però era així. I no hi havia cap altra manera de fer-ho.

I a aquell pobre diable era evident que el moment li havia arribat ja feia estona.

Va tenir ganes d’anar i dir-l’hi.

Però no ho va fer, és clar.

Va fumar una mica més, amb el somriure irònic ballant-li sota l’enorme mostatxo en forma d’accent circumflex, fins que els va veure desaparèixer per una de les portes que donaven al carrer. Acabaven de sortir del seu camp de visió quan, per la mateixa porta, va veure entrar una figura que va reconèixer a l’instant.

Els anys no semblaven pas passar per a l’albanès.

Va aixecar el braç dret per fer-se veure. L’esquerre el tenia més curt i gairebé rígid per culpa d’una sèrie de malalties i accidents d’infantesa, i el nouvingut el va detectar de seguida. S’hi va acostar amb quatre gambades.

—Artan —el va saludar quan va arribar al seu costat.

—Koba —li va respondre l’albanès amb un rus d’accent tan marcat com el seu propi ho era de georgià—. Havia sentit que tornaves a ser a Sibèria.

—No t’hauries de creure tot el que sents.

—No. Tens raó —va admetre l’altre—. Anem.

En Koba va assentir amb el cap, tot apagant la pipa.

L’Artan Bizhga continuava gastant tan poques paraules com sempre.

Es va carregar l’equipatge a l’esquena, amb prou feines una bossa de mà i un paquet de llibres que havia devorat durant el llarg viatge, i el va seguir.

Van deixar enrere l’edifici de l’MSA, dues grans naus aixecades a tocar del parc de la Ciutadella, amb els sostres a dues aigües i la façana plena de finestrals en forma de ferradura, coberts amb enormes persianes grises, i l’albanès el va guiar a través d’un llarg passeig que discorria al costat del mar. La temperatura era molt agradable i els blaus de l’aigua i del cel es barrejaven amb els colors llampants de les plantes i les flors que decoraven l’avinguda. A en Koba, la ciutat li va agradar de seguida. Les flors eren una de les seves debilitats.

En arribar a una plaça rodona, adornada amb una alta columna que coronava la figura d’un home amb el braç estès i l’índex apuntant cap al mar, l’albanès va girar a la dreta, enfilant una altra bonica avinguda, amb un passeig central amb arbres a banda i banda, flanquejat per dues vies on circulaven els tramvies, cotxes de cavalls i algun automòbil. A aquelles altures, la caminada ja era considerable i l’havien fet sense desenganxar els llavis ni un sol cop. En Koba començava a fer-se una idea de com era Barcelona: molt més petita que Londres o Sant Petersburg, però plena de vida i de ganes de créixer.

Van seguir caminant en línia recta i, a mesura que avançaven, el passeig central es va anar omplint de quioscos que venien flors i diaris, i de bonics fanals de ferro forjat. Unes quantes cantonades més enllà, van arribar davant la sumptuosa façana d’un edifici que tenia una balconada amb tres enormes finestrals en forma d’arc de ferradura.

—Què és? L’Ajuntament? —va preguntar en Koba, admirant la façana.

—L’òpera —va contestar l’albanès sense ni desviar la mirada.

L’òpera? En Koba va somriure. Aquella ciutat amb ínfules estimava les flors i la música, com ell.

S’hi podria quedar a viure.

Llàstima que tenia altres plans.

Van continuar encara una mica més i, a la mateixa vorera on acabava d’admirar el teatre, va descobrir que els edificis se separaven per construir un curt però ample passadís que anava a desembocar en una enorme estructura de ferro. Es tractava d’un pòrtic de tipus modernista, amb vitralls de colors, d’on penjava l’escut de la ciutat sostingut per unes columnes ornades amb trencadís ceràmic. I tot amb aspecte de ser nou de trinca.

L’albanès va trencar a l’esquerra i es va endinsar en el passadís passant per sota d’aquella porta immensa per entrar en el que en Koba va identificar sense problemes com un gran mercat popular, dividit en sectors ben diferenciats segons el producte que es venia, i aixoplugats tots sota l’enorme coberta metàl·lica. El xivarri allà dins era considerable i aviat es va haver de concentrar en l’esquena de l’albanès per tal de no perdre’l entre aquella gentada composta per dones abillades amb vestits llargs fins als peus i que la majoria completaven amb un mocador al cap, i homes amb granotes blaves, gorres fosques i també mocador, però al voltant del coll.

Van anar sortejant aquella munió de venedors que oferien els seus productes i de compradors que tractaven de fer-los abaixar els preus, i l’albanès el va guiar fins a una zona porxada, més enllà de la coberta de ferro, sostinguda per una llarga columnata jònica. Allò estava ple de locals de mala mort, sense nom, amb prou feines quatre parets escrostonades, una barra greixosa i taules i cadires desballestades, que semblaven incapaces de suportar el pes de ningú que gosés seure-hi. Malgrat allò, l’albanès ho va fer en la que tenia més a prop, tot assenyalant-n’hi una altra a en Koba.

El va imitar.

L’amo d’aquell antre, un home baix i rabassut, borni de l’ull dret i amb una coixesa ostensible a la cama esquerra, se’ls va acostar i va deixar damunt la taula, sense que ho haguessin demanat, una ampolla sense etiqueta i dos gots amb aspecte de fer anys que no es netejaven. L’albanès va obrir l’ampolla i va vessar una generosa dosi de vi espès en cada got.

—No és aigüeta, però també crema a la panxa —li va dir tot buidant el got d’un glop i humitejant-se el bigoti, tacat de nicotina.

En Koba va beure més lentament. Volia tenir el cap serè.

—Quant fa d’allò del banc de Tiflis? Deu anys, ja?

—Vuit.

—Qui ens havia de dir que, després de totes aquelles explosions i trets, el maleït cavall recuperaria l’empenta i sortiria esperitat en direcció al Basar dels Soldats, eh? Sort d’en Datiko. Hi va posar collons, s’ha d’admetre. Sense ell no n’hauríem tret ni un ruble!

—De collons n’hi sobraven, sí.

—Tu fas la mateixa fila, saps?

—Una merda, faig.

L’albanès es va tornar a omplir el got. En Koba va fer un altre glopet. Va decidir esperar una miqueta més abans d’anar al gra. Una cortesia rara en ell. Pels vells temps.

—Encara estàs amb aquella noia? Patsia, es deia, oi? Era molt maca. I disparava millor que molts homes…

En Bizgha va tornar a buidar el got d’un sol glop. Semblava que begués aigua.

—Es va morir. Tifus. Fa tres anys. Just abans de venir aquí. Com la teva Kato…

En Koba va notar una punxada dins seu en sentir a parlar de la seva estimada esposa. El seu matrimoni no havia durat ni dos anys, però malgrat el temps que feia de la seva mort, encara hi pensava tot sovint. Ni una del llarg reguitzell de dones que havien passat per la seva vida des d’aleshores havia significat per ell ni la meitat que la Kato. I tot i així, l’havia tractada tan malament com a totes. Ignorant tots els símptomes fins que la malaltia ja era irreversible.

Pobra i dolça Kato.

Es va acabar el vi.

Ja n’hi havia prou de xerrameca.

—Què tenim, Artan? —va preguntar.

L’albanès va inspirar, com si li fes falta agafar aire cada vegada que havia de dir més de tres paraules seguides. Resignat a haver de parlar, va començar la seva exposició dels fets.

—Una merda, tenim, Koba. Teníem localitzat l’agent de l’Okhrana des que va posar els peus a Barcelona i l’havíem estat seguint. La primera nit va sortir de l’hotel per anar a una sala de festes que hi havia ben a prop. D’allà en va sortir acompanyat d’una dona, una rossa molt atractiva. Van enfilar cap al port de bracet. El nostre home els va seguir. Assegura que ella només era una meuca cara, o, en el millor dels cassos, una senyoreta a qui ell esperava endur-se al catre. Van estar-se junts molta estona en un quiosc del port. La mala sort va voler que, just en el moment que el nostre home es va despistar, ells sortissin del local. Quan se’n va adonar, ja no hi eren. L’endemà, a ell el van trobar surant al port, amb una bala al front.

En Koba va fer petar la llengua. Molt més furiós del que va fer evident, va treure un altre cop la pipa i la va encendre amb tota la litúrgia. Després de fer una pipada, va preguntar:

—Com es va despistar el teu home?

—Va haver d’anar a cagar.

Malgrat ell mateix, en Koba va riure. L’albanès no perdia el temps amb eufemismes.

—Te’l creus?

—Sí. Del tot. Segur que no és l’home més espavilat del món, però és un revolucionari fins al moll de l’os. I mai no havia fet una badada com aquesta. Va ser mala sort…

—La mala sort no existeix, Artan. Només hi ha mals homes prenent males decisions. Res més. I de la noia, què en sabem?

—Res. Només que era una rossa, molt elegant i atractiva. L’home s’hi va fixar molt, en ella, però només va poder dir això. És poc probable que una noieta pogués engegar-li un tret al cervell a un agent de l’Okhrana. Però tampoc no ho descartaria.

En Koba va fer una altra intensa pipada.

—Ni jo tampoc. De fet, estic convençut que va ser ella qui el va matar. Vés a saber per a qui treballa, però. En fi, dóna la seva descripció als teus homes i que estiguin a l’aguait per si torna a treure el nas. Pel que sembla és una noia que no passa precisament desapercebuda. I una altra cosa, Artan…

—Sí?

—El tipus de la cagada, despatxa’l. Dóna-li les gràcies i envia’l a netejar les comunes. Amb una errada en tenim prou i de sobres.

L’albanès va fer que sí amb el cap. S’ho esperava.

—Et puc demanar una cosa? —va dir-li després.

—Què vols?

—Saber què és tan important perquè l’Ílitx en persona t’hagi fet venir fins a Barcelona, cagant llets, travessant dos fronts de guerra i corrent tants riscos. La gent d’aquí no es mamen precisament el dit, saps? Saben anar a totes. Podrien haver-se encarregat de gairebé qualsevol situació. Si ets aquí és perquè en passa alguna de molt grossa.

En Koba s’ho va pensar un moment. Després, va decidir que l’albanès tenia dret a saber què hi havia en joc.

L’hi va explicar tot, amb pèls i senyals. La delicada situació en què havia quedat el tsar després dels desastres de Tannenberg i Galítsia. L’auge cada vegada més imparable dels sòviets a Rússia i l’ascensió dels moviments obrers a tot Europa. La situació de desgast en què quedarien les grans potències si aquella guerra s’allargava com tot semblava indicar. Si sabien jugar bé les seves cartes, li va dir, en pocs anys el foc revolucionari podia incendiar-ho tot, des dels Urals fins als Pirineus. O fins a l’estret, si Espanya s’hi acabava sumant. Però perquè tot allò fos possible, era imperatiu que la guerra s’allargués com més temps millor. I, així, quan els gegants europeus s’haguessin dessagnat entre ells i només en quedessin les despulles, el proletariat assoliria d’una vegada el poder que se li devia des de feia segles.

El que ell havia vingut a buscar a Barcelona, li va revelar finalment, eren els plànols d’una arma amb un poder destructiu mai vist, capaç d’acabar la guerra en pocs mesos i frustrar tot aquell panorama que li havia estat pintant. L’objectiu que havien d’assolir fos com fos era que aquella arma no caigués en mans de cap de les potències en guerra, tant se valia quina. I en segona instància, si era possible, havien d’apoderar-se’n per estar en disposició d’utilitzar-la en el futur. Els enemics de la revolució eren poderosos i no es quedarien amb els braços plegats mentre se’ls arrabassava el poder. Disposar d’una arma com aquella podia significar la diferència entre el tot o el res en un futur no gaire llunyà.

Finalment li va explicar el que sabien d’en Larsson i la importància vital que tenia localitzar-lo tan bon punt posés els peus a Barcelona. D’allò en podia dependre el futur de tot el moviment.

L’albanès va escoltar la seva explicació amb el rostre inescrutable que duia posat en tot moment. Si la història de l’arma el va impressionar, només ell ho sabia. En Koba li podia haver estat explicant com era la neu a Sibèria, que ell no hauria canviat d’expressió.

Finalment, quan va veure que el nouvingut havia acabat la seva història, li va fer només una pregunta:

—Estàs segur que aquesta arma no és cap invenció? I el partit, com ha sabut que existia?

L’Artan Bizhga no parlava mai per parlar.

I el partit, com ha sabut que existia?

—L’arma existeix, això és segur —li va respondre—. La informació l’hem pagada molt cara, amb la vida de molts camarades que no van dubtar a sacrificar-ho tot per fer-nos-la arribar. Ens ha costat alguns dels nostres millors infiltrats al Ministeri de l’Interior. Aquest és un altre motiu pel qual no podem malbaratar-la. A partir d’ara, Artan, si convé ens cagarem al damunt, però no abandonarem el lloc que se’ns ha assignat. Ho entens?

L’albanès va fer que sí.

—No t’amoïnis, camarada —li va assegurar—. No hi haurà ni un sol home ni dona del partit a Barcelona que no sigui informat de la importància absoluta que té aquest assumpte. Si l’home que busquem posa els peus a la ciutat, ens n’assabentarem segur. És només qüestió de temps.

En Koba va escurar el got i es va fer enrere damunt la cadira.

—Temps, Artan, és precisament el que no tenim —va dir-li amb expressió greu.