Sortir de l’armari

Després de la cita frustrada a l’American Soda, en Pol s’havia passat una bona estona a la redacció del Brusi. Com passava sempre al mes d’agost, la ciutat sencera semblava estiuejar sota una atmosfera d’indolència. O, si més no, la part de la ciutat que a ells els interessava. L’altra, la més nodrida, continuava treballant a ple rendiment. Per fer els seus patrons encara una mica més rics, mentre ells s’empobrien a cada dia que passava. Però, és clar, aquella història no era la que volien llegir els lectors del seu diari. Per això, sota l’aparença de bonança, Barcelona bullia com una olla a pressió, i a la redacció els periodistes consideraven que a la seva ciutat no hi passava gairebé res digne de ser escrit.

A vegades, en Pol es preguntava si alguna cosa del que feien tenia cap sentit.

Lluitava contra aquella sensació de desànim quan per la porta de la redacció va entrar en Lluís Bonet, un dels millors periodistes que encara li quedaven, tot i que ja havia estat temptat pels cants de sirena de La Vanguardia i La Publicidad. L’home feia tota la cara de venir molt trasbalsat. Va deixar la llibreteta on solia prendre les notes dels seus articles damunt de l’escriptori i es va acostar al lloc on seia en Pol.

—Vidal, vostè coneixia bé un inspector de policia que es deia Cors, oi?

—Sí, de fa anys. Un bon element. Dels pocs que hi ha a comissaria. Per què?

L’altre va semblar astorat. Finalment, es va decidir a parlar.

—Miri, no sé com dir-l’hi d’una manera suau… En Cors és mort. D’un tret. Ho sento si eren amics…

En Pol es va aixecar de la cadira fent un bot. No s’ho podia creure.

—Què diu, Bonet? Mort? En Cors? Però, com? Quan?

—L’han trobat per casualitat, en un edifici del carrer Obradors. L’havien amagat en un quartet sota l’escala, però el gos d’un dels inquilins s’ha escapat del seu amo i el deu haver olorat. Si no hagués estat així, s’hi hauria pogut passar dies sense que el trobessin. Tenia un tret al cap.

En Pol es va passar la mà pels cabells. Apreciava en Cors i sentia moltíssim la seva mort. Més enllà d’això, però, estava convençut que el seu assassinat tenia alguna cosa a veure amb el cas de l’agent de l’Okhrana i, per extensió, amb la carrera oberta per aconseguir el Martell de Thor.

—I això no és tot —va continuar inesperadament el nouvingut—. Quan la policia ha anat pis per pis per preguntar si algú havia vist o sentit res, s’han trobat un bassal de sang que es filtrava per sota d’una porta. Resultat: un segon cadàver!

—Un altre? Qui?

—Una francesa que es deia Charlotte Beauvois. Pel que sembla, una bona peça. Era una de les noies més cotitzades de casa de madame Petit. —Va fer voleiar la mà dreta a l’aire per indicar distinció—. Es veu que en Cors i ella s’entenien. Oficialment, la policia treballa amb la hipòtesi de crim passional rematat amb suïcidi.

—Vostè s’ho creu?

—Jo, Vidal, les he vistes de tots els colors i ja m’ho crec tot. Si s’acaba donant aquesta explicació per bona, però, s’haurà de reconèixer que el pobre Cors era un tipus d’allò més singular.

—Per què ho diu, això?

—Perquè serà l’únic cas de suïcida que s’hagi amagat en un quartet diminut per treure’s la vida sense importunar ningú, i disparant-se un tret a l’ull.

En sentir allò, en Pol va saber del cert que no anava errat connectant la mort d’en Cors amb el Martell. La policia mai no deixaria passar l’assassinat d’un dels seus, tret que hi hagués en joc alguna cosa tan grossa com aquella que els fes mirar cap a una altra banda.

No tenia ni un moment per perdre. En Ryder havia de saber-ho.

Va despenjar la jaqueta de l’espatllera de la cadira i se la va posar al vol.

—Bonet, he de sortir urgentment. Digui-li a en Maldaña que s’encarregui ell de tancar l’edició, em fa el favor?

El reporter hi va assentir amb desgana. Era evident que pensava que ell era molt més indicat per encarregar-se d’aquella responsabilitat. En Pol no ho creia, però. Pensava que era massa bo fent la seva feina per espatllar-lo donant-li un càrrec i posant-lo a fer una altra cosa que no era la seva. Però havia de congraciar-se amb ell.

—I, Bonet, la setmana vinent vull parlar a soles amb vostè —va afegir—. He de fer-li una proposta sobre el seu futur al Brusi. Una proposta que crec que li agradarà.

Immediatament, l’expressió de la cara de l’altre va canviar. La veritat era que en Pol no tenia res concret per oferir-li, però sabia que no es podia permetre el luxe de deixar marxar un dels pocs bons periodistes que encara li quedaven.

Ja pensaria en alguna cosa.

Ara tenia altra feina.

Abans de sortir de la redacció, va telefonar a l’Hotel Colón i va preguntar per en Charles Ryder. Li va explicar amb quatre mots el que havia passat i li va demanar que es reunís amb ell a la cantonada entre el carrer Ferran i la rambla del Mig. L’anglès es va mostrar excitat amb la notícia i va dir que sortia volant cap allà. No va mentir, perquè van arribar al lloc de la cita gairebé a la vegada, tot i que ell era qui tenia el punt de partida més lluny.

En Pol el va posar ràpidament en antecedents.

—A banda de ser un policia honest —va explicar—, en Cors no havia amagat mai les seves simpaties pel bàndol francès. Que l’hagin assassinat al pis d’una súbdita francesa no pot ser casualitat. No havia sentit mai a parlar de la senyoreta Beauvois, però ella és l’única pista que podem seguir.

—Vol que anem a aquest lloc, madame Petit, i preguntem per ella?

—Crec que és el millor que podem fer. Però haurà de fer-ho vostè. Madame Petit és un local exclusiu, gelós de la intimitat dels seus clients. Allà, els del meu ofici només hi som benvinguts quan no hi anem de servei. Un parell de preguntes farien saltar la llebre. En canvi, un anglès acabat d’arribar a la ciutat pot preguntar el que vulgui…

En Ryder va assentir amb el cap, tot rient.

La cacera de la guineu començava de nou.

Tal com li va suggerir en Pol, l’anglès va entrar al bordell demanant per la Charlotte. La nova de la seva mort era tan recent que el més probable era que allà encara no hagués arribat. I menys quan la policia ja tenia la seva versió dels fets i no semblava gens procliu a investigar per modificar-la.

El pla era, doncs, sol·licitar els seus serveis. I quan li diguessin que no estava disponible, fer-s’ho venir bé per aconseguir una noia que la conegués i els pogués donar alguna pista.

Potser no era el millor pla de la història. Però no en tenien cap d’altre.

En Ryder va quedar sorprès per la sumptuositat d’aquell local, situat, d’altra banda, en un carrer fosc, brut i amb una olor perenne a pixats. Un cop més es confirmava que la perla tenia poc a veure amb l’ostra. No era que freqüentés aquella mena de locals a Londres, però estava segur que a la capital de l’Imperi hi havia molt pocs llocs, cap potser, que pogués competir amb aquella casa d’alcavoteria.

Va passejar la mirada pel saló ple d’homes ben vestits i de noies gairebé nues fins a localitzar la que buscava: una dona pèl-roja de bellesa un xic marcida que seia en un extrem, observant l’escena amb l’atenció amb què el gos d’atura fita les ovelles del seu amo.

Aquella era la persona amb qui havia de parlar.

Es va estirar les solapes de la jaqueta amb totes dues mans i va travessar l’estança, ignorant un parell de mirades lascives que li van dedicar les noies amb les quals es va creuar pel camí.

—Buenas tardes —es va presentar a la dona.

Per una vegada era en Pol qui s’havia quedat esperant a baix mentre l’altre s’encarregava de les investigacions. Sense ganes de prendre res, va decidir quedar-se dempeus a la plaça del Teatre, passejant-se tan lentament com n’era capaç, amb les mans entrellaçades a l’esquena. Aviat va semblar una fera engabiada, anant amunt i avall pel carrer.

La paciència mai no havia estat entre les seves virtuts.

De sobte, va sentir com algú li tocava l’espatlla. Es va girar i es va trobar amb el somriure afable d’en Josep Brangulí, un fotògraf uns anys més jove que ell mateix, l’ull del qual feia temps que intentava reclutar per al seu diari sense aconseguir-ho del tot. Concretament, des que havia admirat la seva magnífica sèrie d’instantànies obtingudes durant els fets de la Setmana Tràgica, quan la ciutat es va guanyar el sobrenom de Rosa de Foc. En Pol creia fermament que la imatge tindria un pes decisiu en la premsa escrita dels anys vinents i pensava que homes com en Brangulí, a cavall entre l’art i la crònica, estaven cridats a tenir-hi un paper determinant. Però malgrat la bona relació que tenien i haver aconseguit que li fes unes quantes feinetes, l’altre es resistia a entrar en plantilla. S’estimava més anar per lliure i compaginar els treballs d’estudi amb encàrrecs d’empreses, que li permetien desenvolupar el seu art sense cap altre condicionant que el propi ull.

—Vidal, què hi fa aquí a aquestes hores? Que ha tancat el Brusi i jo no me n’he assabentat, potser? —li va preguntar en to de broma.

—Bona tarda, Brangulí! No, encara continuem oberts, tot i que hi ha qui assegura que la redacció comença a fer olor de botiga d’ultramarins, no es pensi…

—Mentre vostè sigui allà, no tinc cap dubte que la tinta i el paper mantindran a ratlla les balances i els molinets de cafè. Ara, si algun dia li agafa per canviar d’aires… Si ho fa, avisi’m perquè tingui temps de venir a fer unes quantes fotos.

Tots dos van riure, però en Pol no va poder evitar una punxada de remordiment per haver parlat de la seva capçalera en aquells termes. En Marco li hauria etzibat un bon calbot. I merescut.

—I vostè —va preguntar per canviar de tema—, on va a fer mal?

—Estava pensant a acostar-me al Somorrostro. L’altre dia vaig conèixer un barber que hi treballa i que em va explicar coses molt interessants. I ja sap que jo, si no ho retrato, no m’ho crec.

—Quan es deixarà de punyetes i vindrà a treballar per a mi, eh? Li prometo que la feina li encantaria. Vostè ha nascut per explicar la realitat, cregui’m. Jo necessito tres columnes per dir el que diu vostè amb un sol clic! Quina enveja em fa!

El fotògraf va tornar a somriure. Es notava que li sabia greu dir-li que no.

—El dia menys pensat, Vidal, li prenc la paraula i en fem una de grossa plegats. I ara perdoni’m, però si m’encanto més em quedaré sense llum. Cuidi’s.

—Igualment.

El va veure allunyar-se i va tenir la desagradable sensació que amb ell se n’anava el futur del seu ofici, deixant-lo enrere. Ancorat en un passat que es resistia a donar-se per assabentat de la pròpia defunció.

Quan va sol·licitar les atencions de la Charlotte, la pèl-roja li havia dedicat una expressió estranya. Més de curiositat que no pas de suspicàcia, però. Al final li havia dit que la noia per la qual demanava no hi era, però que tenien una altra franceseta, l’Arlette, que solia satisfer del tot el mateix perfil de client.

En Ryder havia acceptat de seguida.

Sense saber-ho, l’anglès havia seguit les passes tantes vegades fetes per en Cors i havia pujat a la planta superior. Allà, va caminar pel llarg passadís fins a trucar a la porta convinguda. Una veu vellutada, gairebé infantil, el va convidar a entrar.

L’Arlette va resultar ser una noieta de cara angulosa, cabells curts tallats estil garçon, llavis prims i ulls blavencs. Li va dedicar un somriure falsament vergonyós mentre joguinejava amb les cintes d’una cotilla que no necessitava en absolut, ja que estava més que prima.

—Viens ici, mon petit —el va convidar, tota mel.

L’anglès va ensumar el seu perfum, dolç i feixuc, i li va dedicar una mirada llaminera. Era exactament la classe de noia que li agradava. Una nina de porcellana amb un toc de llanguiment. Feta per viure envoltada de seda i setí.

Va desitjar no ser allà per feina.

Però hi era.

S’hi va apropar.

—Mademoiselle, vull que m’escolti molt atentament. Per desgràcia, no sóc aquí pel que vostè es pensa ni pel que jo voldria. He vingut perquè una amiga seva, la Charlotte Beauvois, ha estat assassinada. I necessito el seu ajut per trobar-ne els culpables.

—Monsieur, no sé de què em parla. —El to de veu de la noia va canviar completament. Ara sonava espantada—. Aquí es ve només a una cosa. Si no és això el que busca, potser hauré d’avisar perquè li tornin els diners i l’acompanyin a la sortida —el va amenaçar.

Amb el seu somriure de nen trapella i la seva camaraderia excessiva, en Ryder podia semblar tou i indecís. Però allò era sols una façana. Només sentir com tremolava la veu de la noia va saber que mentia. I també que no estava sorpresa de sentir que la Charlotte era morta.

I es va adonar de per què la pèl-roja del saló li havia dedicat aquella mirada estranyada.

No era el primer que havia vingut demanant per la Charlotte.

Va detestar el que estava a punt de fer, però no tenia temps per jugar al gat i al ratolí amb aquella noieta.

S’hi va atansar amb dues gambades, la va arreplegar pel coll i la va empènyer contra el llit, mentre amb l’altra mà es treia el seu pesant Webley MkVI de l’exèrcit britànic i li posava el canó al front, amb prou força per fer-li mal. La noia va proferir un xisclet de pànic, però ell la va fer callar amb un «xssst!» enèrgic.

El somriure trapella i les maneres jovials s’havien esmicolat. Sense deixar de prémer-li el coll, va acostar la seva cara contra la d’ella, fins a gairebé tocar-li el nas amb la punta del seu.

—Mademoiselle, cregui’m que detesto actuar d’aquesta manera. Però hi ha massa en joc i jo no tinc temps per perdre. Sé que menteix. Sé que era amiga de la Charlotte i sé que no sóc el primer que l’ha vingut a veure per dir-li que és morta. Podria jurar-li que sóc dels bons i que pot confiar en mi. Però no s’ho creuria pas. De manera que li juraré que, si no em diu tot el que vull saber, en menys de cinc segons li taparé la cara amb el coixí i li engegaré un tret que no sentirà ningú. Després sortiré tan tranquil·lament per la porta i a vostè la trobarà el proper viciós que vingui a veure-la. Això sí que s’ho creu, oi? Sí, ja m’ho pensava. Molt bé, doncs començaré a comptar. Cinc, quatre, tres…

—Esperi! —va aconseguir mormolar la noia malgrat la tenalla que ell li feia a la gola. I, amb desesperació, va aixecar el braç per assenyalar amb el dit estès el gran armari de fusta que hi havia a l’altra banda de la cambra—. Allà! És allà! —va somicar, morta de por.

En Ryder va afluixar la presa al coll i va retirar el canó del revòlver del front de la noia, on havia deixat una marca rodona a la pell, de tan fort com l’havia premut. Es va girar cap al moble i s’hi va aproximar encanonant la porta amb l’arma, tot posant-se als llavis l’índex de l’altra mà per indicar-li a ella que callés.

Va obrir la porta de l’armari de cop.

A dins, assegut amb els genolls tocant-li la barbeta i els ulls plens de desesperació, es va trobar el Sigge Larsson.