Mercenaris i poetes

Dos Ford T de la Brigada Especial van frenar en sec davant del número 8 del carrer Bonaire. Quatre agents van sortir escopetejats de cada vehicle, amb les armes a les mans, i es van precipitar dins l’edifici, mentre els dos homes restants es quedaven al carrer per guardar l’entrada. Els policies van pujar els graons de dos en dos i el primer a arribar al segon pis va colpejar violentament la porta amb la culata del revòlver.

La mestressa va córrer a obrir, abans que la tiressin a terra. Anava despentinada, amb els ulls carregats de son i un xal negre damunt la bata. Tan bon punt va haver descorregut la balda, la van empènyer i van entrar al pis com una riuada rabiosa.

—Què fan? Què volen?

Però la dona no va rebre resposta. Els policies van passar a borbollades i, sistemàticament, van anar entrant en totes i cadascuna de les habitacions, violentant els pobres hostes. En un parell de minuts, el passadís s’havia omplert de cares esglaiades i expressions de desconcert. Sols un parell, els més agosarats, van atrevir-se a demanar explicacions per aquell abús. Però només van rebre insults com a resposta, i algun calbot que els va fer veure que el millor que podien fer era callar.

—On són? —va preguntar finalment un dels agents, que duia un vestit de fil blanc, canotier a joc i brandava un revòlver Lebel de fabricació francesa.

—Qui? —va gosar preguntar la patrona, desesperada—. Qui busquen, per l’amor de Déu?

—Un home i una dona. Estrangers. Ell d’uns cinquanta, castany, escardalenc i mal afaitat. Ella, una bagassa de luxe.

—Doncs si busca luxe aquí, va llest! —va gosar dir un dels maltractats hostes. Una mà aixecada en l’aire amb males puces el va convèncer de la necessitat de no tornar a obrir la boca. Si més no, si volia conservar totes les dents al seu lloc.

La patrona es va passar la mà pels cabells, atribolada.

—Aquest matí ha arribat un home com el que descriu i ha llogat una habitació. Anava amb una dona, sí. Però a ella no l’he arribada a veure. S’esperava a l’escala…

—On són ara?

—L’home ha sortit dues vegades. Quan ha tornat el segon cop ja era fosc. Els he sentit discutir a la seva cambra. Ja me n’anava a dormir quan he sentit la porta del carrer. Ho he anat a veure i havien tocat el dos. Tot plegat, una gent ben estranya.

—Quant fa d’això? Sap on han anat?

—No farà ni mitja hora que han sortit per la porta. I no, no han dit res d’on anaven. Ja li he dit que han guillat sense dir res. Sort que havien pagat per endavant…

El policia la va fulminar amb la mirada. Es notava que se li’n fotia que la patrona hagués cobrat o no.

Va intercanviar una mirada amb un altre dels agents.

—Mitja hora. Poden a ser a mil llocs!

L’altre no va dir res, però era obvi que pensava el mateix. Cagon la puta!

Se’ls havien escapat d’entre els dits.

L’agent es va enfundar l’arma a la pistolera que duia sota l’aixella i es va girar, acusador, cap a la dona.

—Per què no va informar de l’arribada d’aquests dos hostes? —li va preguntar amb ressentiment.

La dona va empal·lidir. El sobrepreu que els havia cobrat a aquella parella del dimoni no incloïa un escorcoll policial a mitja nit. Mai més!

—El meu marit s’ha trobat malament —va balbucejar—. Anàvem a dur els papers demà a primera hora.

—Ja, demà… —va dir el policia.

Tant se li’n donava. Fer la guitza a aquella dona no li serviria per atrapar-los. No hi havia res a fer. Un altre dia seria.

—La propera vegada que no porti els papers a temps a comissaria, li cremo la barraca. Entesos?

—Sí, sí. I tant! No passi pena —va assegurar la dona, tractant de fer-se invisible.

—Au, anem, nois! Aquí ja no hi fem res.

Molt més pausadament, i sense demanar disculpes ni una sola vegada, els agents de la Brigada Especial van sortir per on havien entrat, seguits per una col·lecció de mirades rancunioses per part dels hostes de la casa. Ni un, però, es va atrevir a dir-los res. Ja havien vist com les gastaven, aquells.

A la pensió, la patrona tractava de posar una mica d’ordre.

—Bé, sembla que ja ha passat tot. Val més que ens en tornem tots al llit i ens oblidem d’aquest incident.

Però la mirada que va dirigir al client que havia gosat fer-se el graciós amb els policies a costa de la categoria de la casa no gaudiria del privilegi de l’oblit. L’esmorzar de l’endemà seria particularment raquític, es va prometre. Això li ensenyaria a fer acudits!

Lentament, els hostes van anar desfilant cap a les seves habitacions, mentre remugaven malediccions cap a la policia i desitjos de desgràcies i mala sort per als agents que acabaven de sortir. Així s’estavellessin amb els seus automòbils contra l’estàtua de Colom!

Només hi va haver una persona que no va tornar al llit: la Quimeta, la noia que ajudava la propietària amb la neteja i els menjars a canvi de la pitjor habitació de la casa i d’una quantitat que semblava més una almoina que no pas un sou. La jove només va tornar a la seva habitació per vestir-se i, deu minuts després que tothom hagués apagat els llums, va sortir per la porta del carrer intentant no fer gens de soroll.

Aquella mateixa tarda, el Vicenç, el seu xicot, que cada vegada estava més compromès amb els del sindicat, li havia demanat que tingués els ulls molt oberts amb els clients que arribessin a la pensió. La descripció de la gent que li interessava s’assemblava sospitosament a la que la patrona els havia donat a aquells agents tan desconsiderats. Ella ni tan sols els havia vist arribar, aquells dos, i per això no n’hi havia dit res al Vicenç. Però ara estava segura que aquell incident li interessaria d’allò més.

La Quimeta va sortir al carrer i va caminar, lleugera com una daina, cap al pis on el Vicenç vivia amb la seva família. Estava segura que es posaria molt content amb el que tenia per dir-li.

El que de veritat volia, però, era que llançar-se al carrer a aquelles hores intempestives servís per ajudar-la a fer realitat el seu desig: que ell li demanés d’una vegada que es casessin. Ja feia més de tres anys que festejaven i ella no tenia tota la vida per esperar-lo. Si allò no li feia veure al Vicenç la joia que tenia entre mans, ja no sabria pas què més fer!

En Pol i en Charles Ryder havien caminat tot el dia per no res.

Després de la seva entrevista amb en Matador, el periodista havia decidit sondejar unes quantes fonts més, tot i estar segur que no en trauria gran cosa. Però no tenien res millor a fer i una possibilitat remota era millor que cap possibilitat. De manera que s’havien passat hores amunt i avall sense aconseguir gaire més que un mal de peus. En Pol havia picat a totes les portes que se li havia acudit, però els resultats havien estat sempre els mateixos. Sí, tothom buscava aquell home misteriós. No, el seu interlocutor no tenia ni idea d’on podia ser. Però tranquil, si arribava a saber alguna cosa, ell seria el primer a saber-ho.

Això darrer només era veritat en un petit tant per cent de les vegades. Però els informadors tractaven sempre de dir el que els seus clients volien sentir. Formava part del negoci.

Esgotats i amb els ànims malmesos per tantes negatives, els dos homes van decidir donar la jornada per acabada i recollir-se a descansar. Recordant la nit que havia passat al llitet d’en Lluís, el britànic va rebutjar la invitació d’en Pol de dormir a casa seva. A canvi, però, el va convidar a fer un mos amb ell al restaurant de l’hotel Colón, on s’allotjava. Era un senyorial edifici situat a la cantonada de la plaça Catalunya amb el passeig de Gràcia, que substituïa l’antic cafè restaurant del mateix nom. A la façana, que conservava els grans finestrals de la planta baixa del cafè, hi destacava una cúpula força vistosa que presidia la cantonada de la plaça, acabada d’urbanitzar, amb el passeig de Gràcia.

En Pol, que no tenia l’oportunitat de menjar en un lloc com aquell gaire sovint, va acceptar de bon grat. La peregrinació estèril que havien fet tot el dia es mereixia prou un final com aquell.

Abans, però, volia passar pel diari.

Era un gest absurd, ho sabia prou, perquè l’edició del dia ja estaria a impremta i més enllà de qualsevol canvi que ell hi volgués introduir. Però, malgrat tot, va decidir deixar-s’hi caure. Així n’arribava a estar, de malalt de diari.

A més, encara tenia pendent la trucada telefònica a la Firelight. A aquelles altures, ella estaria doblement enfadada amb ell, i amb tota la raó. A en Pol se li feia una muntanya la conversa que els esperava. I tampoc no sabia com explicar-li l’embolic en què s’havia ficat. O ni tan sols si era millor no dir-n’hi res i fer-ho un cop les coses s’haguessin arreglat entre ells.

Va demanar a l’anglès que anés passant i es va separar d’ell a l’altura del carrer Ferran. Tot i el cansament acumulat, va recórrer a bon pas la distància que el separava de l’edifici, travessant la plaça de Sant Jaume per davant de l’Ajuntament de la ciutat i la recentment creada Mancomunitat de Catalunya, fins arribar al número 11 del carrer de Jaume I. Imaginant dins del seu cap el que diria a la seva dona perquè el disculpés. Buscant les millors paraules.

No li van fer falta.

Perquè la conversa no va arribar a tenir lloc.

De fet, ni tan sols no va arribar a la redacció. Quan el va veure entrar, el conserge de nit li va fer un somriure.

—Senyor Vidal, no sap com m’alegro de veure’l!

—Cony, Isidre, no tenia idea que m’apreciava tant…

—No és això, home. —Es va corregir de seguida per no ser mal interpretat—: Bé, sí que ho és, és clar. Però vull dir que m’alegro de veure’l perquè m’ha fet guanyar deu rals.

En Pol va fer cara de no entendre res.

—Ens els hem jugat amb l’Albert, el meu company del torn de dia. Ell deia que seria capaç d’estar-se tota una jornada sense treure el cap per aquí. I jo, que ni de broma. I ja ho veu… M’acaba de fer ric! Demà mateix convido l’Esperança al cine, a la seva salut. Tothom parla de la pel·lícula que fan a l’Ideal: El nocturn de Chopin, amb la Xirgu. Diuen que ella està divina! L’ha vista, vostè?

En Pol va negar amb el cap. Una part d’ell volia riure amb aquell home, que tenia fama de ser tan bona persona com mancat de caràcter. L’altra, però, li va retreure que la seva implicació amb el diari arribés fins a l’extrem de generar juguesques. La Firelight tenia raó, n’estava fent un gra massa.

Havia de parlar amb ella. Disculpar-se.

Enfilava l’escala per pujar a la redacció quan el conserge el va cridar.

—Un moment, senyor Vidal! Han portat aquesta nota per vostè. L’ha agafat l’Albert, però m’ha recalcat que li havien dit que era molt urgent.

I, allargant la mà, li va entregar un sobre amb capçalera del Cuatro Naciones.

Només veure’l, en Pol es va oblidar de qualsevol altra cosa. Sabia el que significava.

Va estripar el sobre amb impaciència i va llegir-ne el contingut malgrat l’escassa llum de la recepció.

Mentre llegia, l’Isidre es va girar per acabar de posar bé els papers que estava traginant quan havia arribat el redactor en cap.

Ni tan sols el va veure marxar. Només es va adonar que ja no hi era pel cop de porta que va fer en sortir al carrer.

L’Elke von Randebrock estava furiosa.

Li havia deixat ben clar a aquell imbècil que es tractava de localitzar en Larsson i comunicar-l’hi a ella, personalment. Res de voler fer mèrits atrapant-lo ell. Res de prendre iniciatives.

Localitzar i donar avís.

Quina era la part de la frase que no havia entès?

L’esbirro del comissari suportava el xàfec sense dir res, amb els ulls clavats a la catifa, com un nen que ha fet una malifeta i rep l’esbroncada materna. Aquest cop, en Bravo Portillo no hi havia anat en persona, sinó que havia delegat en un dels seus ajudants. Digue-li enze, al comissari. La batussa, per als de sota. Comme il faut.

—No vam trigar ni mitja hora a arribar després d’haver rebut l’avís —tractava de justificar-se per enèsima vegada l’agent, que s’hauria estimat més que el destinessin al Rif que haver d’aguantar el gèlid desdeny de l’alemanya—. Devia adonar-se que el seguien. No hi ha cap altra explicació!

—Això és el que vostès diuen! —el va tallar, molesta per aquell seguit d’excuses inútils—. Tenien unes ordres molt clares i van decidir desobeir-les. I aquest ha estat el resultat! Ara no té sentit tractar de disfressar la seva incompetència. El que cal és que tornin a localitzar aquest home al més aviat possible i que aquesta vegada facin, fil per randa, allò pel qual se’ls paga. Digui-li al seu cap que no tolerarem una altra errada com aquesta. Barcelona és plena de gent desitjant treballar pel kàiser, ens entenem?

L’agent va empassar saliva. No volia ni pensar en el que diria el comissari si tornava a comissaria amb la notícia que els alemanys prescindien dels seus serveis.

—Perfectament, comtessa. No es preocupi, el trobarem.

—Val més així. O m’encarregaré en persona que el seu cap sigui despatxat i la millor feina que pugui trobar en aquesta ciutat sigui a les paradetes dels memorialistes de la Virreina. I això si de veritat sap escriure, cosa que dubto. Ja l’hi pot dir de part meva!

I va fer un gest amb la mà indicant que aquella conversa s’havia acabat. El policia va fer una inclinació amb el cap i va sortir per cames d’aquella casa.

Aquella aristòcrata amb cara de nina gastava molt males puces!

Però havia d’estar molt segura de les seves influències per amenaçar d’aquella manera algú com el comissari.

No va voler ni pensar en el que els cauria al damunt quan en Bravo Portillo rebés el missatge que acabava de donar-li.

Per què sempre li passaven aquelles coses justament a ell?

Dins del palauet, l’Elke va fer sonar la campaneta que reclamava la presència de l’Otto. El xofer no va trigar ni un minut a treure el cap per la porta.

—Em cridava, senyora?

—Sí. Necessito que vagis a buscar l’Stallman i me’l portis aquí. De seguida. Em temo que ens faran falta els seus serveis.

L’Otto va arrufar el nas. Sentia per aquell home un menyspreu molt semblant al que la seva senyora gastava amb el cap de la Brigada Especial.

Però es va estar prou de fer-l’hi saber. Ell era allà per protegir-la i complir les seves ordres. El mateix Walter Nicolai l’hi havia deixat ben clar.

—De seguida —va dir.

En Pol va entrar a l’elegant menjador de l’Hotel Colón i de seguida va veure la figura d’en Ryder, assegut a taula, esperant-lo per sopar.

Es va asseure al seu costat, amb dificultats per ocultar l’excitació que sentia.

—En Larsson és aquí! —li va dir procurant no aixecar la veu—. Ha anat a veure en Vertov al seu hotel i li ha deixat una nota citant-lo per demà al migdia al bar American Soda. He trobat la nota avisant-me a la redacció del diari!

L’anglès el va mirar amb sorpresa. Era evident que ja no s’esperava aquell cop de sort.

—Això és magnífic, amic! Li confesso que havia començat a perdre l’esperança. Ara entenc per què el gran Cody va parlar tan bé de vostè!

En Pol va somriure en escoltar novament aquell nom. Si ell l’hi expliqués! Però en Ryder no volia haver d’esperar fins a l’endemà.

—No ha deixat cap pista d’on podia estar allotjat, el suec? Falten gairebé divuit hores per a l’hora de la cita i en aquest temps pot passar de tot.

En Pol no va tenir més remei que tirar-li aigua al vi. A banda d’allò no tenien cap altre indici. I encara gràcies!

—Sí, suposo que té raó —es va rendir l’anglès—. Però és que en aquest afer el temps és primordial. En fi, si no podem fer-hi res, serà millor que sopem bé i ens preparem per demà.

Per una vegada, en Pol va coincidir plenament amb ell. Només aleshores es va adonar que no havia menjat res des de l’hora d’esmorzar.

Els seus budells estaven furiosos. Els calmaria a càrrec del pressupost de l’MI6.

Estava tan excitat amb la possibilitat de trobar en Larsson l’endemà que ni tan sols es va recordar de la trucada telefònica que encara tenia pendent.

Dret al saló on unes hores abans s’havia estat esperant en Bravo Portillo, en Rudolf Stallman es mirava ara l’Elke amb un somriure sorneguer, gairebé insolent.

Com si el títol de baró De König, que ell mateix s’havia inventat per donar-se més finesa, fos autèntic i aquella fos una conversa entre dos autèntics aristòcrates en comptes de ser una entrevista entre una comtessa prussiana i un criminal nascut als suburbis de Hannover.

I la veritat era que, ros i ben plantat, vestit sempre com un pinzell i amb un aire d’elegància innata, l’Stallman podia passar fàcilment per un membre de la noblesa. Des que havia arribat a Barcelona procedent de Donosti, d’on havia hagut de sortir per cames, s’havia posat ràpidament a sou dels serveis secrets alemanys, com a pistoler, espia i home d’acció. I la veritat era que, d’una manera molt diferent a la de l’Elke, havia resultat bastant útil a l’Abteilung IIIB, sabotejant fàbriques que facturaven material de guerra per als aliats, subministrant informació per als U-Boote i confonent amb dades falses el Deuxième Bureau francès, per a qui simulava treballar quan, en realitat, era un agent doble.

En De König també s’havia convertit en una peça valuosa de la xarxa de tràfic de cocaïna orquestrada des d’Alemanya, principal productor de l’alcaloide sota la marca Boehringen & Merck —coneguda entre els usuaris com «la insuperable»—. Un comerç moralment reprovable però gràcies al qual el Reich disposava d’una magnífica font d’ingressos per sufragar part de les astronòmiques despeses generades per la guerra.

Tot i conèixer-ne l’existència, la comtessa havia tractat de mantenir-lo al marge. El baró podia ser útil, sí. Però no era de fiar. Arribat el moment, si les coses es torçaven, ell buscaria sempre la manera de sortir-ne ben parat. I si això implicava convertir-se en un doble agent per als francesos, no dubtaria pas a fer-ho, malgrat que les seves simpaties fossin unes altres. L’Elke havia confiat les seves reserves al cap del servei secret alemany. Però en Nicolai, tot i estar d’acord amb la valoració del personatge, no compartia els seus prejudicis. Per a ell, un agent era útil mentre no es demostrés el contrari. I si algun dia en De König podia no tenir cap escrúpol per canviar de bàndol, ell encara en tindria menys per eliminar-lo. Així era aquell joc, havia intentat fer-li entendre a la seva antiga amant i deixeble.

—Comtessa Von Randebrock —va saludar-la l’Stallman, tot besant-li la mà abans que ella pogués fer res per impedir-ho—. Quin honor que m’hagi fet venir a casa seva. No em fa vergonya confessar-li que no hauria endevinat mai que vostè i jo jugàvem al mateix equip. Permeti’m que la feliciti per la seva magnífica tapadora. Em trec el barret!

—Guardi’s els seus elogis, Stallman —va evitar deliberadament tota referència al seu fals títol nobiliari—. No l’he fet pas venir per prendre el te plegats. Estic enmig d’una missió de vital importància i necessito tot l’ajut que pugui aconseguir. I això els inclou a vostè i a aquesta colla de trinxeraires que l’acompanyen.

Malgrat el to despectiu d’ella, el somriure no va desaparèixer de la cara del pistoler. Semblava encantat amb la idea que aquella aristòcrata rabiosament bonica es veiés obligada a sol·licitar els seus serveis, que tant semblava menystenir.

—Els meus trinxeraires i jo mateix estarem encantats de fer el que calgui per vostè, comtessa. Pot pujar-hi de peus.

—No estem fent això per mi, senyor. Ho fem per Alemanya. Cal que l’hi recordi?

—No, és clar. Per Alemanya, evidentment. —Va somriure, com si aquella idea el divertís—. I què és el que Alemanya necessita amb tanta urgència, exactament?

L’Elke va trigar un moment a respondre. Per increïble que semblés, la insolència d’aquell individu acabava per resultar estranyament atractiva. Ara entenia per què el perseguia la policia de mig Europa i fins i tot de Sud-amèrica, sense arribar a enxampar-lo mai.

—Vull que posi homes a vigilar permanentment els consolats de França i Anglaterra. És possible que l’home que estem buscant i la seva amant intentin refugiar-s’hi. Si és així, han de fer el que sigui per impedir-ho.

—El que sigui? —va recalcar en De König amb una ganyota que volia dir moltes coses.

L’Elke va brandar el cap.

—Estaria bé poder evitar el que vostè i jo estem pensant, senyor. Però sí, si cal es pot emprar la força. De totes maneres, vull que tinguin molt present que aquest home ens és mil vegades més útil viu que mort.

—I la dona que l’acompanya?

—Ella m’és totalment indiferent. Encara que sospito que pot ser útil per controlar-lo a ell. Per una vegada miri de mantenir la pistola dins de la funda mentre fa la feina, vol?

—Els seus desitjos són ordres per a nosaltres comtessa, —li va dir, tot fent-li una reverència burleta.

Aquell home era insofrible!

El va acomiadar tan de pressa com va poder. Malgrat la seva reserva natural a fer servir agents com l’Stallman, li va semblar que podia estar raonablement segura que acomplirien la seva missió. Si en Larsson tractava de vendre l’arma als aliats, seria peix al cove o home mort. Tot depenia de la capacitat de l’Stallman d’aconseguir que els seus homes mantinguessin els gallets quiets.

Va seure en una de les butaques de la sala i es va quedar mirant fixament la llar de foc, apagada en aquell agost benèvol. Se sentia cansada i estranyament buida. Tot aquell afer del Martell de Thor cada vegada es complicava més. El joc era cada cop més brut. La guerra era la guerra i calia fer el que calgués per guanyar-la, sí. Allò ho havia entès des del primer dia. Però si Alemanya es veia obligada a recórrer a homes com l’Stallman o en Bravo Portillo per fer-ho, començava a preguntar-se si, al capdavall, potser és que es mereixia perdre-la.

En Koba estava inclinat damunt la taula, escrivint només amb l’ajut d’un vell llum d’oli, quan va sentir el soroll inconfusible d’uns artells colpejant la fulla de fusta de la porta. Immediatament, va buscar el revòlver Nagant que duia entaforat al cinturó i el va amartellar, apuntant a la porta.

—Passa.

La porta es va obrir lentament, descobrint la figura de l’albanès a l’altra banda. Guardant-se prou de fer cap moviment que pogués resultar sospitós.

—Sóc jo. Estic sol.

En Koba va tornar l’arma a la cintura.

—Entra.

Ho va fer. L’habitació era espartana. Només un jaç, una taula amb les potes cadascuna amb una llargada diferent i una cadira desballestada. En Koba li va assenyalar el llit, ple de llibres, perquè s’assegués. L’albanès no es va fer pregar.

—Què hi ha?

—Bones notícies. Una noia que treballa en una pensió del Born ha presenciat fa una estona com un grup de la Brigada Especial entrava pistola en mà a l’establiment, buscant un home i una dona que havien arribat feia poques hores. Pel que sembla, ell es devia olorar que l’havien descobert, perquè havia sortit per cames una estona abans, sense deixar rastre. La serventa ha corregut a explicar-ho al seu xicot i aquest ha vingut directe a nosaltres.

En Koba va assentir amb el cap. Eren ells, segur.

—Bé, ara ja sabem que són aquí i que els alemanys també els busquen. Estaria bé posar homes a vigilar les ambaixades per si se li acut buscar refugi en una, la que sigui.

—Dóna-ho per fet. Alguna cosa més?

—No se m’acut res. Només continuar així. Bona feina, Artan.

L’albanès es va aixecar. Va ser llavors quan es va mirar el que l’altre estava escrivint.

—Encara escrius poesia?

—Cada vegada menys, però sí. Sobretot en moments com aquest, en què no puc fer altra cosa que esperar.

L’ombra d’un somriure va travessar, fugaç, el rostre de l’albanès.

—Ets l’home més curiós que conec. I mira que n’he arribat a conèixer.

—Sí, oi? Per això arribaré més lluny que tots aquests altres que dius.

—No ho dubto pas. Però no serà pels teus poemes…

I sense afegir res més, va marxar a assegurar-se que les instruccions d’en Koba s’acomplien tot seguit.

El georgià es va quedar mirant fixament la porta que s’acabava de tancar. L’Artan li agradava. Era un tipus callat i eficient. Dels millors quan les bales començaven a xiular al teu voltant, buscant-te. Tanmateix, el coneixia massa bé i això no era bo. Tenia clar que si de veritat volia arribar tan lluny com l’altre augurava, el millor era saber-se envoltar d’una aura de misteri. Que ningú no el conegués mai prou per poder saber què pensava o què faria.

Potser un dia l’hauria de fer matar.

Es va tornar a girar cap a la taula i va encendre la pipa. La flama del llumí li va il·luminar la cara, picada de verola, i aquells ulls ardents, de color de mel, que tant valien per enamorar una adolescent com per sembrar la por en el cor d’un enemic. Només havia escrit la primera estrofa del poema:

Li agradava. Allò prometia. Un dia potser el publicaria i tot.

Es va concentrar a trobar la segona estrofa.