L’hora de les pistoles

L’accés al Moll de Barcelona equidistava, si fa no fa, de l’estàtua de Colom i de les inconfusibles tres xemeneies de La Canadenca. En Pol i els seus dos acompanyants s’hi van plantar passades les onze, quan a la ciutat ja només hi quedaven en peu els qui s’afanyaven a gaudir dels plaers de la nit, o els que es veien obligats a treballar per satisfer-los.

O els qui eren com ells.

Des del principi de la llarga calçada que conduïa a l’Estació Marítima, l’edifici semblava encara més lluny del que en realitat era. A banda i banda de la via s’aixecaven les enormes naus dels magatzems, agrupades en tres blocs de tres naus cadascun. Després, al cantó dret hi havia un quart bloc triple, mentre que a l’esquerra s’hi veia un edifici que, tot i ser gairebé idèntic, semblava diferent perquè tenia la teulada pintada de blanc. En Pol no havia sabut mai el perquè d’aquella diferència i, mentre s’hi acostava, es va adonar que ara hi havia la possibilitat real que es morís sense haver-la descobert.

La idea li va deixar la boca seca i les mans amarades de suor.

Més enllà del quart bloc de la banda dreta, cada vegada més visible a mesura que s’hi atansaven, s’anava fent evident el pinacle de la cúpula del Club Marítim. A l’altra banda del moll, en Pol hi va poder comptar tres vaixells ancorats, que va albirar a mesura que anava passant davant del carrers transversals que separaven cadascun dels blocs de magatzems. Moltes nits, ho sabia prou, aquella zona estava plena d’estibadors que carregaven o buidaven les bodegues de naus que acabaven d’arribar o salparien poc després. Avui, però, no s’hi veia ni una ànima.

El moll estava desert.

A l’edifici de l’Estació Marítima no s’hi veia cap llum, tampoc. En Larsson havia rebut instruccions concretes sobre on havia de dirigir-se. Abans de separar-se, però, els tres homes es van amagar rere el muret que separava les instal·lacions del club de la resta del moll i van repassar el pla per darrer cop.

—Molt bé, doncs —va dir en Ryder amb el mateix to que hauria fet servir si haguessin arribat al lloc previst per fer un pícnic durant una excursió campestre—. Vostè camini fins a la torre com si hagués vingut sol i estableixi contacte amb ells. Nosaltres ens esperarem cinc minuts de rellotge i el seguirem. No ens veurà ni ens sentirà, però serem allà. L’hi prometo. Quan arribi el moment d’intervenir ens tindrà al seu costat.

—No ho he dubtat ni un sol moment —li va respondre el suec, per una vegada sorneguer—. Encara porto els plànols a la butxaca.

En Ryder va ignorar el sarcasme.

—Sort —li va desitjar, estenent-li la mà. El suec la va estrènyer sense gaire entusiasme. Després es va girar cap a en Pol.

—Recordi el que em va prometre —li va demanar—. S’ocuparà de l’Elisabetta si jo…

—Sí —el va tallar en Pol, allargant-li també la mà—. Però segur que ho farà vostè mateix.

En Larsson va fer que sí amb el cap. La seva encaixada amb el periodista va ser més llarga i sincera.

—Gràcies —va mussitar.

I, sense esperar més, va separar-se del muret i va caminar amb decisió a la recerca del seu destí.

Quan va trucar a la portella de la torre indicada, li va obrir el mateix jove que la nit anterior li havia franquejat l’entrada a en Koba. Escàs i neguitós, el noi el va mirar de dalt a baix amb els seus ulls fugissers, de mostela. I abans de fer-lo entrar, va sortir a fora per assegurar-se que havia vingut sol. A la mà dreta empunyava un Nagant que agitava amb nerviosisme i poca traça. El suec va donar gràcies en pensar que els seus aliats es mantenien invisibles darrere del muret del Club Nàutic.

Satisfet del que havia vist, el jove el va fer passar finalment i va tancar la porta amb clau. Després, li va indicar que el seguís. D’aquesta manera, van travessar tota la planta de l’edifici, deixant a banda i banda fileres de contenidors de fusta, apilotats els uns damunt dels altres. En un dels passadissos creats entre els contenidors va poder veure els fars i la reixeta del radiador de l’Hispano-Suiza, la resta del qual es mantenia oculta sota una lona.

Van arribar a l’extrem més allunyat de l’edifici, on una escala de fusta remuntava fins al pis superior. El seu guia es va aturar allà i li va fer un gest amb el canó de l’arma perquè pugés. En Larsson no ho va acabar de comprendre i el noi va tornar a agitar l’arma.

—Pugi, l’estan esperant.

Encara que no va entendre les paraules, el sentit sí que li va quedar clar. Va començar a remuntar els graons a poc a poc sota la mirada del noi, que feia tota la fila de quedar-se allà per vigilar.

En Larsson va empassar saliva. Com s’ho farien els altres dos per passar per davant d’aquell sentinella sense que donés l’alerta?

El pis superior era una reproducció idèntica del de sota: passadissos creats a base d’apilotar grans contenidors de fusta que convertien aquell espai en un petit laberint. Però aquesta vegada sobre un terra de fusta en comptes del de ciment de la planta inferior.

Al capdamunt de les escales, en Larsson va veure un altre home que l’esperava, també amb un revòlver a la mà. Ell no ho sabia, però era un dels dos ciclistes que havien acompanyat en Koba al Liceu la nit anterior. El jove li va fer un senyal amb l’arma perquè s’afanyés i el suec va pujar els graons que quedaven amb un ritme més viu.

El pistoler el va guiar entre les fileres de caixes fins cap on s’albirava la tènue resplendor d’un o més llums. En un moment donat, en Larsson es va adonar d’una cosa que se li havia escapat en entrar: en un extrem de la torre hi havia la plataforma d’un muntacàrregues. Sense allò, pujar tots aquells embalums fins allà per les escales hauria estat una tasca terriblement feixuga, si no impossible.

Uns quants metres més enllà, a tocar de l’altra paret, havien obert un espai entre les caixes. Prou gros perquè hi cabessin sense estretors tres cadires, una taula i, sobre aquesta, un llum d’oli que il·luminava precàriament aquella mena de clariana enmig de la selva espessa de contenidors massissos.

Situada en un extrem de la taula, vestida encara amb la roba que duia quan la comtessa els havia obligat a separar-se, immòbil i encarcarada damunt la cadira, en Larsson va distingir de seguida la figura de l’Elisabetta. El cor li va fer un salt dins del pit. Va voler cridar-la, però es va contenir. Havia de ser pacient i donar als altres dos l’oportunitat de situar-se en una posició des de la qual els fos possible intervenir.

A les altres dues cadires s’asseien l’home del bigotàs i els ulls encesos que havia conegut al Liceu, i un altre de més corpulent i de posat més feréstec i taciturn, però cabells i bigoti igualment nocturns. En veure’l acostar-se, el que coneixia es va aixecar de la cadira i va anar al seu encontre amb els braços oberts i grans gambades.

—Perfecte! M’agrada la gent que arriba a la seva hora. Ara, si ha portat els plànols, tot això s’haurà acabat en pocs minuts!

En Pol i en Ryder s’havien quedat ben amagats darrere el muret del Club Nàutic. La nit era silenciosa i la mar estava tan en calma que en Pol va tenir l’esperança que fins i tot sentirien la remor de la porta en obrir-se quan en Larsson hi truqués. Però aquesta previsió va resultar massa optimista, perquè els minuts es van anar escolant per l’esfera del rellotge i l’únic que va poder sentir va ser la respiració inquieta del seu company.

Finalment, en Ryder li va donar un copet a l’espatlla.

—Som-hi, amic. —I abans d’engegar li va preguntar per darrer cop—: Està segur que no vol una arma? —I va fer el gest de donar-li un compacte British Bulldog que duia en una funda lligada a l’altura del turmell.

En Pol va negar amb el cap. L’anglès es va encongir d’espatlles i va treure el seu pesant i molt més llarg Webley de la funda d’aixella.

—No m’ho posa fàcil, amic —va xiuxiuejar, lleugerament queixós.

—Cregui’m, si m’hagués vist amb una d’aquestes coses als dits, sabria que li estic fent un favor.

L’anglès se’l va mirar al ulls. En Pol hauria jurat que en els seus hi veia un afecte real.

—Catalans! No es pot fer la guerra amb ells ni contra ells —va remugar finalment—. Quedi’s al meu costat sempre que pugui, d’acord? I abaixi el cap.

Va abandonar la protecció del muret i, convertit en l’ombra de l’agent, va recórrer els vint-i-cinc o trenta metres que els separaven de la façana de l’Estació Marítima. Quan van ser-hi a tocar, en Ryder es va esmunyir per la cantonada, en direcció cap on s’havia perdut en Larsson uns minuts abans. Sense fer gens de soroll es van plantar de seguida davant la portella per la qual s’accedia a la torre.

Estava tancada amb clau.

En Ryder va tornar l’arma a la funda i la va canviar per un rossinyol que es va treure de la butxaca de l’americana. Immediatament, es va posar a treballar en el pany. No va trigar ni vint segons a tenir-lo obert.

—Voilà! —va mussitar.

En Pol li va agrair que fos capaç de fer broma fins i tot en un moment com aquell. El feia sentir una mica menys espantat. També va entendre com s’havia esmunyit a casa seva la nit que l’havia conegut sense fer malbé res. Aquell tipus era un espanyaportes de primera.

L’anglès va empènyer la fulla amb molt de compte i es va atrevir a fer una ullada dins. La planta estava gairebé a les fosques, però en algun racó s’entreveia una resplendor esmorteïda.

Algú tenia encès un llum.

Li va fer un senyal a en Pol que el seguís i es va esmunyir a l’interior. El periodista el va seguir mentre intentava treure’s del cap el pensament que, en qualsevol moment, una bala podia posar fi tràgicament a tota aquella aventura.

Van avançar envoltats per la foscor i amb l’esquena sempre contra les parets formades pels contenidors de fusta, alguns coberts amb lones i altres no. A mesura que la resplendor es va anar fent més evident, en Ryder va extremar les precaucions. Finalment, va demanar a en Pol que es quedés quiet i es va arriscar a treure el nas per una cantonada. Un moment després tornava a ser al seu costat i li xiuxiuejava:

—Hi ha un tipus vigilant l’escala. No hi ha manera d’acostar-s’hi sense que ens vegi!

—No el pot tombar des d’aquí?

—Si disparo, els de dalt ho sentiran i serà pitjor.

—No té silenciador, vostè? —va preguntar en Pol, incrèdul.

—No funcionen gens bé en una arma com aquesta —es va disculpar l’agent tot brandant el Webley.

—I jo que em pensava que la Gran Bretanya era el bressol de la tecnologia!

—Provi a dirigir el seu sarcasme contra el vigilant —li va suggerir l’anglès—. Amb una mica de sort serà prou contundent per deixar-lo fora de combat. —I li va fer un senyal perquè el seguís—. Vingui! A veure si trobem alguna altra manera de pujar.

En Koba es va acostar una mica més a en Larsson, amb la mà estesa. Sobresortint del cinturó, el suec va veure el mànec rodó de fusta de la Mauser que havia estat de l’Otto. També es va adonar que, mig amagat per les ombres, hi havia un altre home més, a l’altra banda de la clariana on retenien l’Elisabetta. També amb un revòlver ben visible i a l’abast.

Cinc contra un.

L’anglès ho tenia magre. Molt magre.

—Has portat els plànols?

—Sí.

—Les dues meitats?

El suec va assentir amb el cap.

En Koba va allargar la mà.

—Dóna-me’ls.

En Larsson va fer el gest de buscar-los, però es va aturar a mig camí.

—Abans vull parlar amb ella.

Allò era el que el bolxevic havia estat tement tot el dia. Va endurir la veu.

—Dóna’m els plànols i podràs parlar-hi durant hores. Porta’m problemes i us mataré a tots dos. M’has entès?

En Larsson se’l va quedar mirant uns instants. En Koba no estava preparat per al que va succeir després.

—No et crec. He de saber que està bé —va dir el suec. I va sortir corrent cap a la noia, vociferant el seu nom.

Abans que en Koba el pogués aturar o que l’Artan Bizgha fos capaç d’interposar-se entre ell i el cos de l’Elisabetta, en Larsson va arribar al seu costat i li va arrencar el sac que li cobria el rostre.

—Elisabetta, amor meu! Sóc jo. Estàs bé?

Es va agenollar als seus peus, tractant de deslligar-la i sense parar de prometre-li que tot aniria bé i que ja no tenia de què preocupar-se. Que ja era amb ella. Els altres dos es van quedar parats sense saber com reaccionar.

Ocupat amb les lligadures, en Larsson va trigar una mica a adonar-se que la seva enamorada era morta.

Primer va notar que tenia la pell cerúlia i glaçada. Després, quan va veure que no responia a les seves paraules, va callar i li va apartar els cabells de la cara. Només aleshores li va veure els ulls, vacus i entelats. Deserts. I els llavis, entreoberts i crispats i tenyits d’un blanc insà.

Encara va intentar, inútilment, obtenir una resposta.

—Elisabetta?

El seu crit de desesperació va esmicolar el silenci com un martell impactant contra la superfície d’un mirall.

L’Artan Bizgha es va mirar en Koba, esperant alguna mena d’instrucció. Ell no havia acabat mai de veure’l, aquell pla. Tot i que tampoc no n’hi havia cap altre de possible. Però ara que el suec els havia enxampat i s’havia esfondrat d’aquella manera, es va descobrir inusualment incòmode. Tant ell com en Koba sabien què era perdre la dona estimada. En Koba, l’inexorable Koba, deien que s’havia llançat dins el sot, darrere el taüt de la Kato, cridant que el soterressin a ell també. I sense ser tan teatral, ell mateix s’havia passat un mes borratxo després de la mort de la Patsia. Què havia de fer amb el suec? Va mirar-se el seu cap i va veure que ell també estava indecís. Al final, en Koba li va fer un gest amb el cap perquè anés a aixecar-lo de terra. Amb delicadesa, li va semblar interpretar del seu esguard.

Va sospirar. Tant de bo haguessin pogut evitar-se allò.

Era a no més de quatre passes del suec quan va veure que parava de cridar i aixecava els ulls.

A la mà, no sabia d’on havia sortit, hi tenia una petita Mauser amb silenciador.

No va sentir la detonació, però l’impacte de la bala del 7.65 el va catapultar endarrere amb la força d’un cop de puny.

En Koba va trigar un instant a comprendre que el suec tenia una arma i estava disparant contra ells.

Quan va veure que l’Artan queia d’esquena, es va pensar que havia relliscat amb alguna cosa. Va estar a punt d’esclafir a riure per la inesperada comicitat del moment, però n’hi van passar les ganes de cop quan va adonar-se que l’altre no s’aixecava i va sentir l’inconfusible brunzit d’una bala que va passar-li fregant el cap, com un abellot rabiós.

Aquell fill de mala mare els estava disparant!

Va fer un bot cap a una banda, tot tombant la taula per amagar-se al darrere. A la vegada, va cridar als seus altres dos pistolers que l’aturessin. De reüll, va veure com l’home que tenia al darrere, el que l’havia acompanyat al Liceu i havia matat l’ajudant de la comtessa abans i tot que ell l’hi ordenés, es treia l’arma de la funda i s’afanyava a obrir foc.

Les detonacions, però, no van arribar-li del seu darrere, sinó de l’altre extrem de la sala. Encara que allà era més fosc, va tenir temps de veure les fogonades estripant l’obscuritat i com el seu altre pistoler arquejava l’esquena i es desplomava com una casa a la qual fallaven els fonaments.

Però en Larsson continuava disparant contra ells, i no havia tret pas el silenciador.

Allà dins hi havia algú més que els atacava.

En Pol i en Ryder s’havien allunyat silenciosament de l’home que els barrava el pas a la base de l’escala i havien buscat una altra manera d’accedir al pis superior. Per sort, no havien trigat gaire a descobrir el muntacàrregues que hi pujava. Accionar-ne el mecanisme hauria estat tan sorollós o més que emprendre-la a trets. De manera que l’anglès li havia assenyalat els cables greixosos que es perdien en la foscor en direcció al sostre.

—Podrà?

Ell va fer que sí. Ja no era un noiet, d’acord. Però estava prim i en bona forma. Abans de començar, però, va imitar el seu company, que es va embolicar les mans per protegir-les del greix i dels cables d’acer. L’una amb el mocador i l’altra amb un tros de la màniga de la camisa, que va esquinçar de la manera menys sorollosa de què va ser capaç. La Firelight li havia regalat la seva encara no feia ni un mes, va pensar mentre la feia parracs. Un altre punt per afegir al síndic de greuges contra l’MI6.

Amb més facilitat de l’esperada, els dos homes van remuntar aquells cables, com dos vailets pujant per una corda que algú els hagués lligat en una branca, al costat del riu, perquè juguessin. Estaven a punt d’arribar al pis superior quan van sentir el crit punyent del científic suec.

No ho van saber mai, però allò els va salvar la vida. El pistoler destinat a aquell racó havia estat observant el muntacàrregues fins un instant abans que ells apareguessin pel forat. Però el crit d’angoixa d’en Larsson el va obligar a girar el cap, donant-los prou temps per sortir i posar-se a cobert.

Igualment, el jove sicari no va arribar a saber mai d’on havia sortit la bala que li va segar la vida. En Ryder es va fer càrrec de seguida de la situació i va entendre que havia arribat el moment d’intervenir. Quan el pistoler va desenfundar el Nagant per disparar per l’esquena al científic, el britànic li va engegar dues bales de 9 mil·límetres a la base de la columna vertebral, i el va matar a l’acte.

En Larsson disparava sense apuntar en direcció a en Koba i el seu pistoler. D’una manera mecànica, quasi com si ho estigués fent dins d’un somni. El científic va veure també com l’home al qual havia tocat amb el primer tret anguilejava per terra, buscant un lloc on amagar-se. L’hauria pogut rematar sense dificultats, però no va voler.

De què li hauria valgut?

De què servia ja res si ella era morta?

Va parar de disparar i, mentre les bales començaven a xiular al seu voltant, buscant altres objectius, va deixar la Mauser a terra i va prendre el rostre de la seva estimada entre els dits.

Parolejant com un nen demanant la mare, va omplir-la de petons mentre li mussitava disculpes i penediments. Però els llavis de la jove italiana ja només eren dos glaçons inhòspits. Terriblement diferents d’aquells fruits suculents i molsosos sense els quals ell no podria continuar vivint. Va aturar-se i la va mirar als ulls, abandonats i emblanquinats per un tel mòrbid que els havia robat el color i la vida.

Devastat, va ensorrar el rostre entre els seus cabells. Però no hi va trobar ni les despulles del consol que abans allò li proporcionava. Només l’olor pútrida de la mort que el cos de l’Elisabetta ja començava a desprendre.

Aquella va ser la gota que va fer vessar el got del seny d’en Larsson. Es va separar d’ella com si hagués rebut una descàrrega elèctrica. Els ulls van buscar la Mauser i la van trobar als peus de la cadira.

Segur que no havia disparat totes les bales.

Només n’hi calia una.

—Mi perdoni, il mio amore. Già sto andando —li va xiuxiuejar amorosament, acaronant-la per darrer cop.

Després es va posar el canó de l’arma a la boca i es va fer saltar el cervell pels aires.

En Pol va fer un crit de ràbia i frustració en veure com el crani del científic esclatava en una erupció de sang, ossos i matèria grisa. L’inventor del Martell de Thor va caure a plom, com si l’hagués fulminat un raig del seu propi artefacte, i va quedar immòbil als peus de la dona que havia estimat més enllà de l’enteniment.

La resposta a la seva reacció van ser un parell de bales encastant-se a la fusta de la caixa rere la qual s’ocultava, a molts pocs centímetres del seu cap.

—S’ha tornat boig, amic? Ajupi la closca si no vol acabar com aquest pobre desgraciat! —va sentir que li deia en Ryder, mentre retornava el foc des del seu propi amagatall.

Aquella vegada es va afanyar a fer-li cas.

L’Artan Bizgha havia aconseguit arrossegar-se fins a quedar protegit per un d’aquells enormes contenidors de fusta. Quan va pensar que estava fora de la línia de foc, es va obrir la camisa, xopa de sang, per comprovar com de greu era la ferida que li havia fet aquell boig. No s’havia acabat de creure mai que podrien enganyar-lo, però tampoc no s’hauria imaginat ni en mil anys que aquell ratolí de sagristia es trauria una arma del no-res i l’engegaria a trets contra ells!

La bala havia entrat i sortit per un costat. Una ferida neta. Sense tocar cap òrgan vital. Dolorosa però benigna.

Com sempre que hi havia ball de bastons, ell tenia sort.

Va estripar la part molla de sang de la camisa i amb la resta va improvisar un embenat per impedir que la pèrdua de sang anés a més. Tenia traça fent allò, la Patsia l’hi havia dit moltes vegades.

Quan va estar segur que tenia la ferida controlada, va treure el Nagant de la butxaca i va buscar una posició des d’on poder començar a envoltar els seus enemics.

Quan el sergent major Boothroyd li havia ensenyat a disparar amb pistola, allà als quarters de la Royal Navy a Plymouth, havia començat la lliçó amb una frase que a en Ryder li havia quedat marcada a foc: «Mai no apunteu ningú amb una pistola si no teniu intenció de disparar. I mai no dispareu contra ningú si no és per matar-lo».

En Ryder havia resultat ser un tirador excepcional. En les seves mans, el revòlver semblava una prolongació natural del cos i no li costava gens enviar les bales allà on posava l’ull. Aviat, tot i ser dos contra un, els bolxevics es van trobar que el tirador enemic els mantenia a ratlla sense gaires problemes.

El primer tret que va disparar l’Artan Bizgha va canviar la situació.

L’albanès s’havia esmunyit sense ser vist fins gairebé a tocar de la paret oriental de l’edifici. La seva primera bala hauria pogut posar fi al tiroteig, però, entre que era lluny del blanc i que la ferida que li havia fet en Larsson el va molestar prou per impedir-li apuntar bé, el projectil es va acabar encastant una mica per sobre del cap de l’anglès. En Ryder se’n va sortir amb només unes estelles clavades superficialment al cuir cabellut, encara que es va haver de bellugar de la seva posició, donant-los així a en Koba i a l’altre pistoler la possibilitat d’avançar les seves i anar-los acorralant cap al fons occidental de la torre, lluny tant de les escales com del forat del muntacàrregues.

Des del seu amagatall, en Pol va veure com el seu company havia de cedir terreny davant l’aparició d’un tercer pistoler. Ell, com que no disparava, havia quedat semi-oblidat pels tiradors, massa ocupats a matar-se els uns als altres per prestar-li gaire atenció.

Va treure el nas de darrere de la caixa on s’ocultava. Els tres pistolers s’havien obert en ventall amb la intenció d’acorralar-los en un cul-de-sac. Si ho aconseguien, només els caldria esperar que acabessin les bales per rematar la feina.

Va observar el cos d’en Larsson, estès damunt d’un bassal fosc als peus de la seva idolatrada cantant italiana. En una de les butxaques de la jaqueta encara hi duia el voluminós sobre amb els plànols de la segona part de l’arma. No només necessitaven sortir d’allà, sinó també fer-ho amb el Martell de Thor. I ara més que mai.

En Pol va valorar una mica més la situació. Al començament del tiroteig, arribar fins a en Larsson hauria estat impossible sense que els altres el cosissin a trets. Ara, però, s’havien anat movent, allunyant-se dels cadàvers. I el que era tant o més important: no estaven pendents d’ell, sinó que en Ryder no els fes la ratlla al mig.

Tenia una oportunitat.

Procurant no alertar ningú de les seves intencions, es va anar desplaçant paral·lelament a la paret occidental de la torre fins arribar al forat del muntacàrregues. El va superar gràcies a la foscor que l’envoltava i als llocs on agafar-se que li va proporcionar el maltractat mur de totxos. Un cop a l’altre cantó, era només a tres o quatre metres dels dos cossos.

Era ara o mai.

I va abandonar la cobertura per llançar-se a recuperar els plànols.

En Koba disparava la seva Mauser contra la silueta esmunyedissa que es movia entre les fileres de caixes i retornava el foc amb una precisió inhumana. Si l’Artan no s’hagués pogut incorporar al tiroteig, potser ja faria estona que se’ls hauria petat a tots dos, aquell malparit. Per sort, la intervenció de l’albanès, des d’una posició d’avantatge, havia tornat a decantar la balança del seu cantó.

Des del lloc que ocupaven ara els seus enemics, els seria impossible arribar a l’escala. Llavors va recordar el muntacàrregues, a l’altre extrem de la torre, i va cridar en Bizgha perquè avisés, també a crits, l’home que tenien a la planta inferior i aquest els barrés el pas si pretenien escapar-se per allà.

Instintivament, en Koba va desviar un moment els ulls en aquella direcció.

Així va descobrir en Pol, d’esquena a ell, furgant en el cos del científic mort.

De seguida va entendre el que buscava: els plànols!

Rugint de ràbia, es va girar per poder apuntar bé. Els separaven només vuit o deu metres. I l’altre estava gairebé quiet.

Un tret ben fàcil.

En Ryder havia de canviar constantment de posició per impedir als altres que el poguessin encerclar. Tres armes contra una haurien estat massa diferència en la majoria de les situacions, però ell tenia dos factors que jugaven al seu favor: era molt millor tirador, i disposava d’un aparell Prideaux, un carregador ràpid que li permetia reomplir molt més de pressa el tambor de sis bales del seu Webley del que ells podien fer-ho amb els set projectils que carregaven els seus Nagants. Si no fos per la Mauser semiautomàtica de deu trets que portava un d’ells, fins i tot hauria pogut intentar atacar-los mentre recarregaven. Però la potència de foc d’aquella arma ho impedia.

Estaven més o menys empatats fins que a algú se li acabés la munició.

Va sentir com dues bales anaven a petar ben a prop del darrer lloc on havia estat amagat i va treure el nas dues fileres més enllà. Si hagués trigat només un parell de segons més a fer-ho, no hauria vist com el tipus de la Mauser, el qui duia la veu cantant, quedava al descobert mentre apuntava en direcció contrària a la seva.

No es va parar a pensar què cony feia: tal com li havia ensenyat en Boothroyd. Les oportunitats només se’t presenten una vegada.

Va alçar el Webley i va disparar una sola vegada.

Abans de veure’l caure, ja sabia que havia estat un bon tret.

Un tret refotudament bo.

Directe al cor, hauria jurat.

En Pol estava trigant més del que esperava a trobar el sobre que contenia la vital segona part dels plànols del Martell.

La recerca, a més, el va obligar a mirar el rostre mort del suec. Hi havia en els seus ulls una barreja de desesperació i bogeria que feia por.

Mentre intentava evitar aquell esguard torturat, escorcollava nerviosament la roba d’en Larsson, conscient que mentre ho feia oferia un blanc perfecte a qualsevol que el descobrís. La sang que ho tacava tot no hi ajudava, tampoc.

Finalment, se li va acudir palpar l’esquena del científic. El sobre era allà, entaforat entre la camisa i el cinturó. Va aixecar la jaqueta per poder treure’l més de pressa.

Si en Ryder no ho hagués evitat, hauria estat en aquella postura com hauria rebut la bala fatal d’en Koba. De fet, el bolxevic va tenir temps de disparar i tot. Però l’impacte del projectil de l’agent britànic li va desviar el braç i el tret, en comptes de tocar el periodista, es va enfonsar en el pit de l’Elisabetta Marquetti. La cantant es va estremir damunt la cadira però el sistema ideat per l’Otto va resistir fins i tot aquell atac, i ella es va mantenir rígida.

Morta per segon cop en tres dies.

Alarmat, en Pol es va girar en la direcció d’on havia vingut la bala. Ja només va veure un cos a terra i a en Ryder que el comminava a posar-se a cobert. Es va afanyar a fer-li cas, però abans va agitar el sobre en l’aire per fer-li veure que havia aconseguit recuperar la part dels plànols del suec.

Malgrat la distància i la poca llum, va poder endevinar un somriure trapella en els llavis de l’anglès.

L’Artan Bizgha va presenciar amb incredulitat com en Koba rebia un tret al pit i queia a terra com una titella a la qual se li tallen els fils. Es va quedar desconcertat. Coneixia aquell home des de feia més d’una dècada i sempre havia pensat que era un d’aquells elements a qui la vida reserva un tracte diferent del de la resta. Que l’haguessin mort en un obscur tiroteig, en una ciutat de segona, era la darrera cosa que s’hauria imaginat.

Va bellugar el cap, intentant treure-se’l del cervell. Ja hi pensaria després, en en Koba. Ara calia eliminar aquell paio de tir infal·lible i recuperar els plànols. Va cridar l’altre pistoler perquè continués barrant-los la sortida a l’escala, i ell es va moure cap a l’altra banda, per tractar de tancar el cercle.

En Ryder va fer senyals a en Pol perquè s’acostés.

No feia ni una setmana que el coneixia, però li havia agafat afecte a aquell periodista d’arrels escoceses i llengua esmolada, sempre disposat a blasmar tot el que fes olor d’anglès.

Tot i que sempre havia tingut molt present la promesa que li havia fet de protegir-lo, ara que havia recuperat els plànols la seva vida era encara més valuosa per a ell.

Va intentar mantenir localitzats els dos pistolers que quedaven dempeus mentre esperava que en Pol desfés el camí que havia recorregut per recuperar el Martell. Quan, finalment, es va posar a cobert al seu costat, no es va poder estar de renyar-lo.

—Que s’ha begut l’enteniment, amic? A qui se li acut posar-se a descobert per aquests papers? Li vaig prometre que el mantindria viu, però no m’ho posa gens fàcil, sap?

—Sí, ja he vist que m’ha anat de poc —va contestar en Pol, recordant el so sec que havia fet la bala d’en Koba en impactar al pit de l’Elisabetta Marquetti—. Però no podíem deixar-los l’arma. No després de com ha anat tot!

En Ryder va somriure. Ara entenia per què els escocesos no duien res a sota el kilt.

—Què fem ara? —va preguntar en Pol, mirant angoixat a banda i banda.

—Bona pregunta. Li resumeixo la situació a veure si se li acut alguna idea brillant de les seves. L’escala, ens la barren dos tipus ben armats. I a sota d’aquell forat —va afegir, assenyalant el muntacàrregues amb el canó del revòlver— ens hi espera el noiet que hem vist abans. Ara lamento no haver-me’n desfet quan n’he tingut l’oportunitat! Com ho veu? Què li sembla que faria en William Wallace en la nostra situació?

—Els ensenyaria el cul. Però no em sembla que a nosaltres ens servís de gran cosa. I en Ricard Cor de Lleó, posats a fer bromes ètniques?

—Es prendria una copa. Però tampoc no ens serveix. Haurem de ser imaginatius.

Just acabava de dir allò quan una pluja de bales els va obligar a sortir esperitats d’allà on eren, corrent en direccions oposades per salvar la vida.

En Koba va obrir els ulls.

El primer que va pensar era que, contra tot pronòstic, el que li havien ensenyat al seminari era cert i que després d’aquesta vida n’hi havia una altra. Immediatament, però, va sentir el soroll dels trets que espetegaven uns quants metres més enllà, va ensumar l’olor inconfusible de la cordita en l’aire i va reconèixer les fileres de caixes amuntegades al seu voltant.

Ni el cel ni l’infern se suposava que havien de fer aquella fila.

Prudentment, es va anar impulsant cap enrere amb els talons, fins a estar segur d’haver quedat a cobert. Aleshores, va gosar incorporar-se. El pit li feia mal, igual que quan era petit i baixava a tirar-se rocs a la vora del riu i l’encertava algun dels grans. Però quan es va palpar no va descobrir ni rastre de sang ni de ferides.

Al capdavall, doncs, devia seguir viu.

Encara es palpava el pit quan va topar amb el bony familiar de la petaca que s’havia apropiat després del seu darrer brindis amb l’Artan. Se la va treure de la butxaca i de seguida ho va comprendre tot.

L’ampolleta de metall gairebé s’havia partit en dos.

Gairebé, perquè en realitat havia resistit l’impacte del projectil de 9 mil·límetres que, sense ella, no hauria trobat cap obstacle per rebentar-li el cor. La bala, deformada contra el metall de l’ampolleta, tenia un aspecte rabiüt, frustrada per aquell darrer obstacle inesperat que li havia impedit el seu objectiu de matar-lo.

Panteixant i recolzant l’esquena contra una caixa, en Koba es va quedar uns segons mirant aquell projectil que l’hauria d’haver matat i del qual s’havia escapat sense ni una esgarrapada.

Si allò no l’havia mort, ja res no ho faria.

Va buscar la Mauser amb la mirada. Era a terra, a pocs metres. La va agafar d’una revolada i va comprovar el carregador. Sis bales, encara. Després, va mirar en direcció al científic mort, recordant el que havia passat abans de rebre el tret. L’home que havia volgut abatre ja no hi era, és clar. I no li calia escorcollar el cos per saber que els plànols tampoc.

Quatre trets van ressonar, en ràpida successió, a l’altre extrem de la torre.

No podia perdre ni un segon. Si aquells homes arribaven a una sortida i aconseguien fugir d’allà amb els plànols, la seva missió hauria fracassat.

I ell no perdonava els fracassos. Ni tan sols els propis.

Va empunyar la Mauser i es va esmunyir entre els passadissos de caixes, en la direcció on prosseguia el tiroteig.

En Ryder sabia que si s’estaven gaire estona més allà, s’hi quedarien per sempre. Les bales s’acabaven de pressa, i amb elles les seves expectatives de sortir-ne vius.

Va prendre una decisió arriscada.

—Pol, quedi’s darrere meu i, quan l’hi digui, surti esperitat cap a l’escala. El tipus del pis inferior estarà ocupat vigilant el muntacàrregues. Trigarà a adonar-se del que passa. Baixi les escales tan de pressa com pugui i corri cap a la sortida. Jo el seguiré. Però per res del món no s’aturi a esperar-me, m’ha entès? Quan surti d’aquí, vull que vagi al consolat britànic i m’esperi allà. Ells saben qui és i s’ocuparan de tot. D’acord?

En Pol no es mamava el dit. L’anglès li estava dient que, si calia, se sacrificaria perquè ell es pogués escapar amb els plànols. Tot i el detall de l’arma, allò el va commoure.

—N’està segur? Si el del pis de sota reacciona, ens enxamparan entre dos focs…

—Si creu que té una alternativa millor, estaré encantat d’escoltar-lo. Però afanyi’s, perquè el temps se’ns acaba!

No en tenia cap.

—D’acord, doncs —va continuar l’agent—. Al final d’aquesta paret hi ha l’escala. Ells ens esperaran allà, segur. Quan arribem, li proporcionaré foc de cobertura. Corri el més ràpid que pugui i mai en línia recta. Entesos?

En Pol el va mirar als ulls.

—No ens en sortirem, oi?

L’anglès va desviar l’esguard.

—Mai en línia recta, recordi. I més ràpid que la guineu quan sent bordar els gossos!

Al pis inferior, en Toni, el vigilant nocturn que havien armat al començament de la nit, perdia la poca paciència que li quedava davant del forat del muntacàrregues, mentre escoltava la remor somorta del tiroteig a l’altra banda de la planta de la torre. Fart de sentir-se inútil, va decidir que seria de més servei on hi havia l’acció. Qualsevol cosa abans de continuar plegat de braços!

I, pel seu compte, es va encaminar cap a les escales.

En Ryder va arribar a un lloc des d’on es veia perfectament la boca de l’escalinata. Per arribar-hi calia recórrer un espai descobert, d’uns set o vuit metres de llarg. Després, el mateix pendent els protegiria del foc fet des de dalt.

No es veia ningú esperant, però l’anglès sabia que hi eren.

Hi havien de ser.

Bé, de seguida ho sabrien, oi?

—Pol, ha arribat el moment. Recordi, no corri en línia recta i no miri enrere. I, pel que més vulgui, no s’aturi fins a arribar al consolat!

En Pol no sabia com dir-l’hi.

—Ryder, jo…

—Jo també, amic. Jo també. —I va afegir amb un dels seus somriures trapelles—: Sort.

En Pol va alçar els ulls al cel, va respirar fondo i es va precipitar cap a les escales i la seva única possibilitat de sortir viu d’allà.

L’Artan Bizgha havia previst aquella maniobra.

Havia enviat el jove pistoler cap a l’altre extrem de l’edifici, esperant poder encerclar-los, i ell s’havia ocultat rere unes caixes, per davant de les quals calia passar obligatòriament si es volia arribar a les escales.

Quan en Pol va arrencar com un llamp en la direcció on ell l’esperava, l’albanès va sentir les seves passes, va amartellar el revòlver i va sortir del seu amagatall amb l’arma llesta per fer foc.

En Ryder havia endevinat on s’amagaria l’albanès.

Aquelles caixes eren un lloc ideal per interceptar qualsevol que volgués arribar a les escales. Però tenien l’inconvenient que, si el que s’amagava al darrere s’esperava massa, disposaria només d’una oportunitat per disparar. I, si fallava, el fugitiu podria esmunyir-se escales avall sense que el tirador pogués fer un segon tret precís.

Per això mateix, quan en Pol va sortir a tota velocitat del seu amagatall, ell va apuntar directament cap on pensava que seria el seu enemic. Esperant que, si era allà, s’arriscaria a mostrar-se abans d’hora per tenir l’oportunitat de disparar més d’una vegada.

I quan l’albanès es va materialitzar del no-res, va engegar-li un tret.

Bang.

Va veure perfectament com l’home es recargolava en rebre el projectil i el seu revòlver sortia volant pels aires. De seguida va adonar-se, però, que no havia estat un tret definitiu. De fet, l’altre fins i tot continuava dret i es posava una mà a l’espatlla.

Va sortir del seu amagatall per rematar-lo.

Però en aquell moment van passar dues coses totalment inesperades.

Pel forat de les escales, l’agent anglès va veure aparèixer l’home que ell suposava al pis de sota i a l’altre costat de l’edifici.

I, darrere seu, va sentir el soroll inconfusible d’unes passes a la carrera.

Va haver d’escollir quina de les dues amenaces eliminar primer.

I no va dubtar.

En Toni era a mig tram d’escales quan va sentir els trets a pocs metres de distància, per damunt del seu cap. Va amartellar el Nagant i va afanyar-se a pujar els darrers graons.

Quan va treure el cap es va trobar cara a cara amb en Pol, que corria directament cap a ell.

En veure la inesperada aparició per la boca de les escales, el corredor va fer una expressió d’espant i va tractar de retrocedir. No li havia vist del tot la cara, però allò va indicar a en Toni que era un dels homes contra els quals s’estaven enfrontant.

Immediatament va alçar el revòlver per disparar contra el fugitiu.

No va arribar a prémer el gallet.

Dues bales del Webley d’en Ryder el van tocar al coll i al pit, i el van matar a l’acte.

La mena de trets que el sergent major Boothroyd insistia que calia entrenar fins a ser capaç de fer-los gairebé amb els ulls clucs.

El cos d’en Toni va rodolar escales avall fins a quedar estès al primer replà.

El jove pistoler que havia acompanyat en Koba al Liceu era dels millors de Barcelona.

La majoria dels homes, quan es veuen immersos en un tiroteig, temen massa la possibilitat de ser ferits. Disparen de pressa i sense apuntar bé, i les mans els tremolen de por.

És un miracle si els seus trets arriben a fer res més que soroll.

Però el jove pistoler era d’una altra pasta. Havia nascut sense por i res del que havia viscut en els seus dinou anys havia servit per inculcar-n’hi. Tot el contrari: eren els altres els qui havien après a teme’l a ell.

Per això mateix, quan els sectors més radicals del partit havien començat a parlar de la necessitat de la lluita armada per recaptar fons i defensar-se de les agressions de la patronal, cada vegada més violentes, ell havia estat dels primers que van voler aprendre a disparar.

I com que no tenia por, ho havia fet bé des del primer dia.

Ara feia mesos que es passejava armat per Barcelona, i sempre amb ganes de fer servir el ferro. La seva primera víctima havia estat aquell agent alemany de l’Hispano-Suiza. Potser l’home no s’havia resistit prou per obligar-lo a disparar, però el jove pistoler es moria de ganes de saber com seria matar algú. I el calb havia tingut la gentilesa d’ajudar-lo a dissipar el dubte.

Matar et feia sentir viu. Poderós.

Des que havia mort l’alemany, el jove pistoler només pensava a poder tornar a llevar una vida. A poder tornar a sentir-se totpoderós. Implacable.

Havia estat disparant contra aquells dos homes amb totes les ganes. Però eren blancs mòbils i hi havia poca llum. Ell volia mirar-te als ulls mentre et matava. A boca de canó. Donant-te temps perquè sabessis que era ell el qui t’havia pres la vida.

Fer-ho d’una altra manera li semblava molt menys engrescador.

Quan l’Artan l’havia enviat a encerclar el seu enemic, el jove pistoler s’havia promès que donaria al seu rival l’oportunitat de mirar-lo als ulls.

Havia travessat de puntetes els passadissos de caixes, mirant de completar aquell moviment de pinça que havia planejat l’albanès. Quan va sentir el primer tret del revòlver d’en Ryder, va saber que ho havia aconseguit i es va afanyar a sortir-li per darrere.

Si l’anglès no hagués triat salvar la vida d’en Pol abans que la seva, el més probable hauria estat que hagués pogut rebre el jove pistoler amb un tret letal. El temps que va necessitar per neutralitzar l’home que havia aparegut inesperadament per les escales li va ser fatal, però.

Quan l’agent britànic es va poder girar, el jove pistoler ja havia tret el cos per la cantonada del passadís de caixes i l’apuntava amb el seu Nagant. En Ryder va tenir temps de fer foc, però no va ser precís i la seva bala es va perdre en l’aire, a prou distància del seu objectiu perquè aquest ni tan sols la sentís xiular.

El jove pistoler, en canvi, sí que va tenir temps per apuntar.

La bala del 7.62 el va tocar de ple a l’abdomen, impulsant-lo cap endarrere com el cop d’un boxejador. L’anglès va xocar amb l’esquena contra la lona grisa que amagava els contenidors, va fer una mitja volta que gairebé va resultar còmica i va quedar estès bocaterrosa al bell mig del passadís.

El seu pesant Webley va sortir disparat i gairebé va anar a parar als peus d’en Pol, que havia assistit a tota l’escena amb una barreja d’incredulitat i impotència, des del moment en què l’enemic inesperat havia aparegut per les escales.

El jove pistoler va contemplar l’escena, satisfet.

Aquella segona víctima havia resultat molt més plaent que la primera. Que hagués tingut l’oportunitat de disparar-li ho havia fet encara millor. El pobre desgraciat havia intentat matar-lo, però ell ja començava a adonar-se que, amb una pistola a les mans, no hi havia qui el pogués aturar.

Va tenir unes ganes terribles de poder repetir-ho.

I llavors va veure en Pol, immòbil entre ell i l’escala i amb el revòlver del mort als peus.

Li va somriure, mentre li feia un gest amb el canó del Nagant perquè l’agafés.

—Va, intenta-ho! —li va dir—. Et donaré l’oportunitat de sortir-ne viu.

En Pol va mirar amb desconfiança l’arma que el pistoler volia que agafés.

Sabia prou bé que mai de la vida seria capaç de recollir-la de terra, apuntar i disparar. Mentre ell tractava de fer tot allò, l’altre li podia engegar tot el tambor sencer sense ni despentinar-se.

A més, ho va veure en el seu somriure de satisfacció.

Aquell noiet s’ho estava passant de conya amb tot allò. S’ho passava de primera.

No tenia ni la més mínima intenció de donar-li una oportunitat. Només pretenia jugar amb ell. Alegrar-se el dia.

—No sé què pretens amb aquesta bacinada —li va dir tractant de semblar despectiu—, però no penso pas jugar-hi. Si vols matar-me, ho hauràs de fer a sang freda i no pas simulant que em dónes una oportunitat.

El jove pistoler va semblar decebut. Després s’ho va rumiar un moment.

—Mira, tens raó. Així no seria just. Et diré com ho farem: jo em desaré l’arma a la funda. D’aquesta manera el joc estarà igualat. I abans de negar-t’hi, deixa’m que et digui que no et donaré una altra opció. Si vols tornar a veure els teus fills, tens una possibilitat.

En Pol sabia prou que no, que no la tenia. Que aquell xaval era capaç de desenfundar i disparar-li abans que ell hagués pogut ni començar a ajupir-se per recollir l’arma.

Però la menció dels seus fills li va fer remoure alguna cosa per dins.

No volia pas morir allà, sense tornar-los a veure.

Va empassar saliva.

—D’acord. Com vulguis, fill de mala mare.

El jove pistoler va somriure. Va aixecar el Nagant en l’aire i després, amb un gest ben teatral, el va tornar a la seva funda.

—Vols que comptem fins a tres? —va proposar. Se’l veia terriblement cofoi, amb tot allò.

—Que et bombin, nano!

—Ara veurem qui bomba qui —li va respondre l’altre encara amb el somriure ballant-li als llavis.

Sense esperar més, en Pol es va llançar a terra, per recollir el revòlver. Maldestre, el va arreplegar d’una revolada i va tractar d’apuntar el jove pistoler.

Va ser un moviment molt ràpid, inesperat, valent.

Però no prou.

Abans de poder fer foc, va sentir el tret que l’havia de matar.