Allons, enfants!

L’inspector Cors va sortir de la comissaria del carrer Conde del Asalto per una porta lateral, que s’obria al carrer de Sant Oleguer. Va respirar fondo l’aire amb fortor d’orina i de deixalles que arribava fins allà i es va posar a caminar en direcció a la rambla del Centre, que era a dues cantonades. Havia estat un dia llarg i feixuc, i encara li quedava una bona estona per poder donar-lo per acabat.

El seu intent de concedir temps a en Vidal per poder tafanejar entre les possessions de l’agent rus assassinat havia estat a punt de costar-li car. I encara més al pobre periodista, posats a ser sincers. Mentre es prenia amb calma la redacció de l’informe sobre el cadàver que havien trobat surant al moll, es va adonar que el comissari i els seus homes de confiança estaven molt més informats sobre el mort del que hauria calgut esperar.

Només saber que l’havien mort, en Bravo Portillo va cridar els seus gossos i tots plegats van sortir escopetejats de la comissaria que, per empitjorar les coses, no era gaire lluny de l’hotel on s’estava la víctima. No els va caldre preguntar res. Era clar que ho sabien tot, d’ell.

Excepte que algú li acabava de donar el passaport, és clar.

En Cors havia telefonat de seguida al Diario de Barcelona per aixecar la llebre i evitar que en Vidal anés a caure de quatre potes a les urpes d’en Bravo Portillo. Però per desgràcia només hi va trobar un dels seus ajudants, que el va informar que el redactor en cap havia sortit.

L’hora que va seguir s’havia convertit en un martiri per a l’inspector, que no podia fer altra cosa que esperar i creuar els dits perquè en Vidal hagués estat més ràpid a marxar de l’hotel o més lent a arribar-hi que el comissari. Si no, el pobre reporter s’hauria ficat en un bon embolic. I ell de retruc, quan en Bravo Portillo s’assabentés que era qui duia la investigació.

Afortunadament els va veure tornar sense ningú acompanyant-los i va poder respirar. Pel forat del pany!

Només uns minuts més tard, el comissari en persona l’havia cridat al seu despatx.

Igual que la comtessa Von Randebrock, en Cors detestava en Bravo Portillo amb totes les fibres del cor. Avorria la seva closca només mig pelada, les seves camises de colls i punys perfectament emmidonats, i aquelles manetes petites, gairebé de nen. Però, sobretot, n’abominava els ulls, negres i penetrants, que et miraven com si coneguessin els teus secrets més íntims i estiguessin a punt de fer-te’ls pagar ben cars.

Aquell home li posava els pèls de punta.

Amb les maneres sempre suaus que feia servir per tractar amb els altres policies, no hi havia agent més educat amb els seus col·legues en tot Barcelona, el comissari li havia demanat que el posés al corrent del cas de l’home que havien trobat surant al moll. En Cors, conscient que tots plegats sabien prou bé de quin peu calçaven, no li havia ocultat res. Ni tan sols l’aparició casual del redactor en cap del Brusi a mig aixecament del cadàver.

En Bravo Portillo el va anar escoltant amb atenció, movent el cap com si portés el ritme d’una cançó que només ell podia sentir.

—¿De verdad cree que la aparición de Vidal fue fortuita? —li va preguntar quan va haver acabat el relat dels fets.

Va contestar que, si no era així, en Vidal hauria d’estar treballant al Teatro Principal i no al Brusi. El comissari va somriure, apreciant l’acudit.

—¿Cree que sabe algo del caso que nosotros ignoramos?

Aquesta vegada va haver de dir que no ho creia, però que tractant-se d’un home com en Vidal l’haurien de sotmetre a un tercer grau per esbrinar-ho.

Encara que ho havia dit com un estirabot, va semblar que el comissari considerava seriosament aquella possibilitat. Al final va brandar el cap deixant-ho córrer.

L’inspector va preguntar si necessitava alguna cosa més d’ell i va obtenir del superior el permís per tornar a les seves ocupacions. Però quan estava a punt de sortir del despatx, en Bravo Portillo li va fer una darrera pregunta:

—Inspector Cors, ¿por qué ha tardado tanto en dar parte?

Si esperava enxampar-lo per sorpresa, es va haver de fer fotre, perquè en Cors tenia l’excusa preparada des de feia una bona estona. Massa casos pendents, poca col·laboració per part dels del dipòsit de cadàvers…

El comissari va tornar a assentir amb el cap, però els seus ulls inquisitius cridaven en silenci que no s’empassava ni un mot del que estava escoltant.

—Ya veo —va dir finalment—. ¿Sabe qué? Pásele el caso a Cabrera, que va más descargado. Usted siga con lo que estaba haciendo hasta esta mañana.

En Cors s’ho havia estat tement. L’hi havia posat en safata. Va fer veure que li feia un favor apartant-lo del cas.

—Y otra cosa, inspector —va afegir en Bravo Portillo abans de deixar-lo escapolir d’una vegada—: La próxima vez procure ir más rapidito con temas como éste. Por su propio bien, digo… Ya sabe qué mal pensada es la gente por aquí.

Qui tingui orelles, que hi senti…

Quan l’inspector va sortir de comissaria, l’estiu surava en l’aire del capvespre com un vel fosc. El vent era tebi i venia acompanyat per l’olor agredolça del carrer. En una altra vida, ell i l’Elvira haurien aprofitat el bon temps per agafar-se de bracet i passejar amunt i avall sense pressa.

En una altra vida.

Va enfilar Conde del Asalto a bon pas. Aquella via, que la majoria anomenava Nou de la Rambla, s’anava omplint de vida a mesura que la llum abandonava el cel per cedir el seu espai a la nit. En uns pocs centenars de metres, els qui s’hi endinsaven podien triar entre una bona pila de locals on resultava fàcil conèixer noies disposades a canviar amabilitat per uns quants diners. Llocs de noms imaginatius i suggeridors, com l’Ideal Room, el Montecarlo, el Gris, el Barcelona de Noche o el més peculiar de tots: La Hechicera, al número 130.

Però en Cors no es va aturar en cap d’aquells establiments. Els va anar deixant un per un a l’esquena, va arribar a les Rambles i va girar a mà dreta, en direcció a la plaça del Teatre. El temps era magnífic i la via anava plena de passejants i pixa-reixes que aprofitaven aquell dia d’estiu fins a les darreres engrunes. Es va fixar en unes quantes parelles. Semblaven no tenir ni un maldecap en aquest món.

Ell ja ni recordava l’última vegada que s’havia sentit així.

Va caminar una cantonada més, fins arribar al carrer Arc del Teatre, amb el vetust edifici del Teatro Principal en una banda i la taverna La Cazalla a l’altra. Va entrar a la segona i va demanar un vi, que es va prendre a glopets, mentre admirava el gran mosaic de Don Quixot que decorava una de les parets, i les fotos de toreros famosos en tons sèpia que penjaven de les altres, brutes i escrostonades. Guerrita, El Espartero, Antonio Montes, El Gallo Joselito, i fins i tot la nova sensació de la fiesta, Juan Belmonte. Hi eren tots.

Va buidar el got i es va treure el rellotge de butxaca. Les nou. Una mica d’hora, per a la Charlotte.

Tot i així va decidir provar sort.

Va deixar una moneda damunt la barra i va sortir al carrer, endinsant-se per l’Arc del Teatre. No va haver de caminar gaire per aquella via fosca i esbiaixada. Només fins al número sis. La porta estava coronada per un cartell amb una única paraula: «Petit». En Cors va travessar-la.

Per moltes vegades que hi entrés, l’ampli saló principal d’aquell establiment sempre el deixava bocabadat pel luxe que ensenyava. Va passejar la mirada de dalt a baix. Des de les pintures d’alt voltatge eròtic que adornaven el sostre, passant per les descarades cariàtides que servien per mantenir-lo al seu lloc, fins arribar a les llotges tancades amb gelosies on els clients que no volien ser reconeguts podien escollir noia sense haver de sotmetre’s a mirades no desitjades. I tot recobert amb cortines de Damasc i mobles exquisits, d’inspiració exòtica.

La casa de madame Petit era la millor de Barcelona, i no faltaven els qui afirmaven que tenia poc a envejar de les millors de la resta d’Europa. Havia obert les portes aprofitant l’Exposició de 1888 i, més encara que al luxe de les seves instal·lacions, devia el seu prestigi a la qualitat del personal que oferia. Noies estrangeres en la seva majoria, mestresses en tota mena de jocs amatoris, per rebuscats que fossin.

L’inspector va endinsar-se en aquell saló espaiós, que feia olor de tabac anglès i on un trio musical tocava sense parar per afavorir que els clients convidessin a ballar les noies, que, despullades o amb molt poca roba, es passejaven amunt i avall, repartint somriures i carícies. Els qui no volien ballar, podien seure i prendre una copa, segurs que no passaria gaire estona abans que una d’aquelles preciositats s’acostés a parlar amb ells o, directament, se’ls assegués a la falda.

A cada moment, una parella acabada de constituir-se feia via cap a les habitacions del pis de dalt, fent servir l’ascensor que hi pujava. Al costat, algú amb sentit de l’humor hi havia penjat un rètol: «Sed breves».

Ell ni va ballar ni es va asseure a prendre res. En comptes d’això, va travessar el saló de cap a cap per anar a buscar madame Janecska, l’encarregada de tarda. Es tractava d’una polonesa pèl-roja d’uns cinquanta anys, que parlava amb un accent molt marcat i que malgrat l’edat encara conservava al rostre els vestigis del que havia d’haver estat una bellesa enlluernadora en l’època que aquell local havia obert les seves portes.

La dona va somriure en veure’l apropar-se.

—Inspector, sempre és benvingut en aquesta casa.

Ell no li va donar conversa com solia fer. No estava d’humor.

—Ha arribat?

—La Charlotte? Sí, fa només uns minuts. Però ja l’ha demanat un cavaller…

En Cors la va fulminar amb la mirada. Gairebé mai no se servia de la seva condició de policia en aquell local, però ara els seus ulls deien que no dubtaria a fer-ho.

Madame Janecska no es va fer pregar.

—No s’amoïni, ja li trobarem alguna altra cosa, al senyor. Sap el camí, oi?

En Cors va assentir amb el cap. Ni tan sols va haver d’agafar un dels tiquets que l’eficient caixera del local entregava als clients abans de cada servei. Com li havien dit, ell sempre era benvingut en aquella casa. Fins i tot quan entrava de mala manera com ara.

Va prendre nota de congraciar-se amb madame Janecska la propera vegada. Una paraula amable no havia fet mai mal a ningú.

L’ascensor va deixar-lo al pis superior, a l’extrem d’un llarg corredor, ple de portes a banda i banda. Malgrat el que hi passava a l’altra banda, el silenci era sepulcral al passadís. Madame Petit tenia ben guanyada la seva fama.

Va arribar davant la porta que tan bé coneixia i la va obrir sense trucar.

La Charlotte Beauvois havia arribat a Barcelona el setembre de 1914. Més o menys quan el general Galliéni reclutava, a la desesperada, els taxis de París per transportar els seus soldats al front, i la majoria d’artistes, intel·lectuals i burgesos sortien esperitats de la ciutat, en direcció contrària, cap a la seguretat que els oferia la neutral Barcelona.

La primera porta a la qual havia trucat en arribar havia estat la de madame Petit, i aquesta se li havia obert de bat a bat. La Charlotte estava lluny de ser una bellesa voluptuosa com moltes de les noies que pul·lulaven pel saló inferior. Ella, però, amb els seus cabells caoba, els llavis prims, la cara allargassada i els ulls d’una tonalitat indefinida entre el verd, el blau i el gris, tenia, a cabassos, el que elles no tindrien mai: classe.

I a casa de madame Petit, la classe es pagava cara. Caríssima.

A la Charlotte, una altra cosa que la distingia de les seves companyes era que ella no s’havia posat un nom de guerre, i havia tingut un èxit fulgurant. Les seves maneres lànguides i la seva conversa intel·ligent eren mercaderia estranya, i a un determinat tipus d’home els agradaven molt més que la sexualitat descarnada que estava a l’ordre del dia. Resultat: la francesa havia passat a ser una de les delicatessen de la casa.

Justament perquè atreia tant una mena d’homes concrets, no van passar ni dos mesos abans que sonés el timbre del seu piset de lloguer del carrer Sant Ramon. Qui trucava va resultar ser el capitain Février en persona, el cap del Deuxième Bureau a Barcelona, que li va oferir, sense embuts, que treballés per a ell.

En Février, un home amb aspecte de galant d’opereta però que sabia el que es duia entre mans, li va exposar la situació: aquella guerra no seria com les altres, seria infinitament pitjor. I del seu resultat dependria el futur d’Europa com mai no havia passat abans. França necessitava, desesperadament, l’ajut de tots els seus fills i filles, i ella podia proporcionar a la pàtria un servei que mai no s’hauria imaginat. A banda, li havia deixat clar, França també sabia ser generosa. Molt generosa.

Com totes les noies que es dedicaven al seu ofici, si la Charlotte havia estat mai ingènua, s’havia guarit d’aquella malaltia feia molt de temps. No sentia que li degués pas res a aquella pàtria que marginava alegrement les dones, reduint-les al paper de mares o prostitutes. D’altra banda, però, l’alternativa alemanya li semblava encara pitjor.

I quedava el tema de la generositat de la pàtria amb els seus fills predilectes, és clar.

La Charlotte va acceptar l’oferta d’en Février. Van pactar quin paper faria per al Bureau a Barcelona i una generosa retribució per la feina. El capità li va atorgar una doble funció: d’una banda, recopilaria tota la informació possible de la seva clientela. Ho havia de fer amb discreció, sense posar en risc la seva tapadora privilegiada. Però també sense deixar passar cap oportunitat. Confiava plenament en el seu bon criteri, li va especificar. L’altre vessant dels seus serveis seria la de bústia. De tant en tant, la visitarien altres agents francesos a Barcelona per confiar-li informació o objectes. Quan això passés, ella s’havia de posar immediatament en contacte amb l’adreça que ell li proporcionava. En el lapse de vint-i-quatre hores, algun altre agent la visitaria a casa de madame Petit per recollir el que tingués per a ells.

Cap altra feina a Barcelona justificaria millor el pas constant d’homes diferents per la seva cambra, li va dir en Février amb un somriure còmplice, que ella no li va tornar.

Que acceptés treballar per a ell no significava que li hagués de riure les gràcies.

La Charlotte aviat s’havia revelat com una agent de gran valor per al Deuxième Bureau. Tenia una habilitat innata per fer parlar els seus clients i procedia ràpidament i amb discreció quan havia d’actuar com a correu.

Va ser fent això darrer com va conèixer en Cors.

Fastiguejat de veure com el departament de policia en ple es venia a l’or dels boches, l’inspector havia decidit que a aquell joc hi podien jugar tots i havia ofert els seus serveis al capitain Février, gratis. Només per ideals. El francès l’havia rebut amb els braços oberts i li havia assignat la Charlotte com a contacte. Que un policia tingués una amistançada al bordell més selecte de la ciutat era la cosa més normal del món. El que seria estrany, de fet, seria que no la tingués.

El que no sortia al guió era que el policia i la meretriu s’agradessin.

Parlar d’enamorament en el cas d’ella hauria estat excessiu. La Charlotte coneixia massa bé els homes per perdre el seny per un. Però en Cors era diferent. Un policia amb ideals! I que no es comportava de manera xulesca ni pretenia aprofitar l’estona cada vegada que la visitava per portar-li un bocinet, sovint, de valuosa informació.

Se la va anar guanyant a poc a poc. Fins que, un dia, va ser ella la que el va convidar a quedar-se després que ell li transmetés un dels seus missatges per a en Février.

Ell, en canvi, quan va rebre aquella invitació, hauria matat per ella sense dubtar-ho. A punt de fer els cinquanta, l’inspector feia prou goig, amb la cintura estreta i els cabells encara aferrats a la closca. Però era un home terriblement sol. Havia estat casat, i feliçment. Però la seva esposa havia mort a l’epidèmia de grip del 89, l’hivern que l’espectacle d’en Buffalo Bill havia visitat la ciutat. Feia només tres anys que estaven casats i l’Elvira estava de quatre mesos quan l’epidèmia se la va endur. Des d’aleshores no hi havia hagut cap dona a la seva vida que no fos de pagament.

Fins que la va conèixer a ella.

Si la Charlotte havia lliscat a poc a poc pel pendent de l’atracció, en Cors hi havia caigut de quatre potes des del primer dia. No sabia per què, però trobava aquella dona, de pell pàl·lida i pigada i pits diminuts, irresistible. Feia tant temps que no sentia res semblant, que al començament s’havia comportat amb ella amb la timidesa d’un col·legial. Transmetent-li el que havia pogut esbrinar a comissaria gairebé sense mirar-la als ulls i havent de fer esforços per no ensopegar amb els mobles davant seu. Més tard, a mesura que li havia semblat reconèixer certa atracció també per part d’ella, s’havia anat trobant més còmode en la seva presència fins a poder-li demostrar la mena d’home que era en realitat.

Des d’aquella primera vegada, a ell li costava un món no deixar-se caure per can madame Petit nit sí nit també. I molt més, encara, imaginar-se-la fent el que calgués per acontentar aquella caterva de pervertits que la freqüentaven, per molt que ella s’esforcés a recordar-li que la seva clientela era força diferent de la que satisfeia la majoria de les altres noies.

En qualsevol altre moment, faria temps que en Cors l’hauria tret d’aquell lloc infame per sempre més.

Però hi havia guerra, i tots dos feien falta on eren.

Només fins que els alemanys fossin derrotats. Ni un dia més.

Després que el seu amant hagués sortit per la porta, la Charlotte es va quedar pensant en el que li havia explicat. Si en Lluc no anava errat, l’interès que havia despertat en el seu superior l’aparició d’aquell cos surant al moll només podia significar que es trobaven davant d’un afer important, que calia que en Février conegués al més aviat millor.

L’endemà a primera hora, posaria davant la finestra que donava al carrer el test amb els geranis. Aquell era el senyal que havien establert amb en Février perquè ell sabés que tenia informació molt urgent per transmetre-li. El capitain faria, com sempre, la resta.

Mentre canviava els llençols —a can madame Petit se substituïen religiosament després de cada servei, cosa del tot inusual a Barcelona— va témer per en Cors. Ell li havia promès fer el possible per esbrinar més coses a comissaria i, coneixent-lo com el començava a conèixer, no li estranyaria gens que s’arrisqués massa i que després es trobés ficat en un bon embolic. Li havia dit cent vegades que en Bravo Portillo li buscava les pessigolles, i el comissari era molt mal enemic.

La idea que en Cors prengués mal li va fer venir una esgarrifança. Fins aquell moment no havia estat conscient de com d’important havia arribat a ser aquell home per a ella.

Potser sí que començava a estimar-lo, fet i fet.

Uns copets a la porta la van fer tocar de peus a terra altra vegada. A can madame Petit, la vida no s’aturava mai.

—Un moment, mon petit impatient —va demanar amb tota la picardia que va ser capaç d’impostar, mentre acabava de fer el llit i treia la roba bruta de la vista—. Un moment.