El Martell de Thor

Uns quants segons li van ser suficients per convèncer-se que deixar escapar una història com aquella l’acabaria matant de forma tan segura però molt més lenta i dolorosa que una bala alemanya. Que la Firelight i els nens fossin fora de Barcelona també hi va ajudar. La darrera cosa que desitjava era posar-los al punt de mira d’una bestiota com en Bravo Portillo. És clar que Mataró no era, precisament, la fi del món. Però ningú no sabia que eren allà, i això li donava ales per ficar-se en aquell embolic que en Ryder li proposava de manera tan jovial.

Va acceptar. Amb totes les conseqüències. Quin periodista de veritat hauria pogut resistir-se a poder explicar de primera mà com se salvava el món?

En Ryder va semblar realment complagut amb la seva resposta. Es va repenjar a la butaca, va creuar les cames i va enllaçar els dits abans de començar:

—Molt bé, amic. El que ara li explicaré li semblarà directament extret de les pàgines d’una novel·la d’en Jules Verne. Però no ho és. És la pura veritat. I una veritat terrible.

Bona introducció. Aquell anglès sabia explicar històries, ja el tenia ben atrapat.

—Suposo que no cal que li digui que la guerra no està anant com ningú es pensava. Fa un any, els soldats de tots dos bàndols pujaven als trens cantant, pensant-se que anaven a prendre part en una contesa curta i que serviria per acabar per sempre amb la xacra de la guerra. Un parell de mesos, sis com a màxim, i tots cap a casa!

La veritat era que en Pol mai no s’havia cregut ni una cosa ni l’altra, però no tenia sentit interrompre’l, de manera que el va deixar continuar.

—Com vostè ja sap, les coses han resultat ser dramàticament diferents. Ara sembla evident que els Fritzs feia molts anys que planejaven la seva estratègia. I s’ha de reconèixer que era una bona estratègia. En essència, el que volien era deixar relativament desprotegida l’ala esquerra de la seva ofensiva, a Alsàcia i Lorena, i, en canvi, atacar amb una ala dreta immensament forta, per executar un moviment envoltant a través de Flandes i Picardia. Si això els hagués sortit bé, haurien aconseguit assetjar París des de l’oest i, el que encara és molt més important, obligar els exèrcits francesos a combatre d’esquena a les seves pròpies línies de fortificacions. Dit d’una altra manera: haurien posat França de genolls en sis setmanes. Això els hauria permès dedicar tot el seu esforç de guerra a combatre l’immens exèrcit del tsar al front de l’est.

En Pol el seguia amb una mica de dificultat. Des de la redacció del diari havia llegit amb atenció l’allau de notícies que li arribaven detallant la marxa de les operacions. Però els detalls tàctics se li escapaven. Va esperar, pacientment, que la història que li estava explicant en Ryder el portés fins on volia anar a parar.

—No cal que li digui que, afortunadament, els plans alemanys no van sortir bé i que gràcies al valerós esforç dels aliats no van poder completar l’última fase del seu moviment de pinça. París resisteix. Paradoxalment, als boches els anat molt millor al front de l’est, on han esmicolat els russos a Tannenberg i a Galítsia i han aconseguit desactivar l’amenaça de la piconadora russa.

En Pol començava a impacientar-se. Cap a on anava tota aquella lliçó d’estratègia?

—Podríem dir que el pla que els alemanys tenien per aquesta guerra els ha sortit al revés. Els russos ja no els amoïnen gaire, però França i Anglaterra estan resultant pitjors enemics que no es pensaven. Després del Marne i d’Ypres la línia del front s’ha estabilitzat, i cap dels dos exèrcits sembla en disposició de poder fer retrocedir l’altre. Els nous canons i metralladores tenen uns efectes devastadors sobre la infanteria, i ara mateix hi ha milions d’homes soterrats entre el fang a les trinxeres de Bèlgica, esperant a veure qui donarà el proper cop.

Pel to de les darreres paraules d’en Ryder, en Pol va intuir que la història que realment li interessava estava a punt de començar.

—Però… què me’n diria, si li afirmés que existeix una arma capaç d’eliminar tots els soldats enemics dins les seves trinxeres sense que els teus hagin ni tan sols de treure el nas de les seves posicions?

Ara començaven a arribar a lloc! En Pol es va atansar al seu interlocutor.

—Li diria que el que la tingués guanyaria la guerra en dues setmanes. Però que aquesta arma no la té ningú.

—I no mentiria en cap de les seves dues afirmacions, amic. Però que ara mateix no la tingui ningú no significa que no la puguin tenir ben aviat. Ha sentit a parlar mai d’en Nikola Tesla?

A en Pol el nom li sonava vagament.

—És un científic hongarès, em penso. Un especialista en electricitat, oi?

—En realitat és croat. I és molt més que un simple especialista: és un geni en tot el que fa referència a electromagnetisme i emissió d’ones de tota mena. Li diria que potser és el geni més gran que ha donat la humanitat des de Da Vinci.

—I si és l’eminència que em dibuixa, com és que no té el món rendit als seus peus?

—És llarg d’explicar i no és important per a la nostra missió. Diguem-ne que el pobre Tesla té poca vista per als negocis i que va tenir la mala sort de treballar per a Thomas Alva Edison, algú molt menys brillant que ell, i amb tan pocs escrúpols com molta visió comercial. I un tipus molt venjatiu, també, que no perdona els qui marxen de les seves empreses…

—Ja ho veig.

—Esplèndid. Doncs el que sí és vital que sàpiga és que, fa anys, en Tesla va començar a desenvolupar un sistema de distribució d’electricitat sense fils. La base del sistema consistia a fer servir torres altes i excavacions profundes, mitjançant les quals era possible obtenir energia creant poderoses alteracions en el camp elèctric natural de la Terra. Planejava utilitzar aquesta energia, creada gairebé sense cost, per retransmetre-la a tot el món a través d’enormes torres ubicades estratègicament.

En Pol va començar a veure per on anava la història d’en Ryder.

—Però un col·laborador seu, un suec anomenat Larsson, va veure les possibilitats militars d’aquell invent, i, gairebé per compte propi, va començar a crear-ne una versió militar. Atès el seu origen nòrdic la va batejar com el Martell de Thor.

—M’està dient que existeix un aparell capaç de fer servir l’electricitat natural com a arma de guerra?

—Sabem molt poc del Martell de Thor, perquè quan en Tesla va descobrir les investigacions del seu ajudant li va demanar que les abandonés. Ell perseguia il·luminar el món, no pas destruir-lo. Pel que hem pogut esbrinar, en Larsson havia desenvolupat aquell prototipus gairebé com un repte mental, però sense cap voluntat real d’acabar comercialitzant-lo. De manera que, quan el seu cap l’hi va demanar, va deixar els plànols en una caixa de seguretat d’un banc i se’n va oblidar. Però, en essència, sí… l’arma existeix. I funciona.

—I com és que ara reapareix en plena guerra? Que s’ha tornat cobdiciós, en Larsson?

—En part sí… encara que no com vostè es pensa. Els francesos tenen una dita per a casos com aquest: cherchez la femme. I funciona gairebé sempre…

En Pol cada vegada es podia creure menys el que sentia.

—M’està dient que aquest tal Larsson es disposa a canviar el curs de la història per una dona?

—Dit així sona força trivial, oi? Però és exactament el que pretén fer.

—I qui és, ella?

—Agafi’s, perquè això li encantarà: es diu Elisabetta Marquetti i és una mena de corista italiana de vint-i-cinc anys que en Larsson va conèixer a Nova York encara no fa sis mesos.

—Doncs ves quina Helena de Troia!

—La comparació és llaminera, oi? Però li asseguro que és injusta amb la princesa grega. Ella potser no era un exemple de virtuts, però aquesta Marquetti és tota una peça. No era gens estrany que els espectacles que començaven dalt d’un escenari acabessin a l’habitació d’algun hotel de luxe, on un espectador adinerat pagava perquè li cantés una o dues cançons en privat. Ja m’entén. Sembla que en això la noia era una prima donna. Però tot el que guanyava s’ho gastava de seguida en drogues. Opi i heroïna. Segons els nostres informes, pateix un problema d’addicció severa. Per contra, en Larsson feia una vida gairebé monacal. De casa al laboratori i a la inversa. Res més. Un ocellet.

—I com es van conèixer l’ocellet i la garsa?

—El destí. La nit de Cap d’Any passat, els col·legues d’en Larsson el van arrossegar a un cabaret de Manhattan. Es veu que ell en va quedar captivat només veure-la damunt l’escenari. Un amour fou!

—Si que canta bé, la noia!

—Em sembla que quan se saben remenar els malucs com ella, les cordes vocals compten més aviat poc. Sigui com sigui, aquella nit van sortir plegats del local i, des d’aleshores, ell no s’ha separat d’ella. Ja es pot imaginar que una dona com aquesta només es queda amb algú com en Larsson mentre l’home té prou diners per mantenir els seus vicis. I al suec se li van començar a acabar farà un mes. Va ser aleshores quan se li va acudir vendre el Martell de Thor als russos.

—Als russos? Quina elecció més estranya.

—No tant. La mare d’en Larsson, Natalia, era russa i el va educar per estimar-se el seu país d’origen. Larsson parla el rus perfectament. Posats a vendre l’arma a algú, els russos li devien semblar la millor opció. A més, el tsar té fama de pagar generosament els qui el serveixen bé.

—I per què a Barcelona?

—No ho sabem del cert. Potser per casualitat. De fet, és una elecció tan bona com qualsevol altra: una ciutat a mig camí entre Nova York i Sant Petersburg i en un país neutral. Hem esbrinat que en Larsson va treure els plànols del banc on els tenia guardats fa una setmana i que ell i la Marquetti van desaparèixer de Nova York, sense deixar rastre, fa sis dies. Des d’aleshores, res!

—Puc preguntar-li com han pogut saber tot això?

—Pot, però segurament no s’ho creurà. En essència: per estúpid que pugui semblar-li, els russos transmeten totes les seves comunicacions militars per ràdio sense xifrar, de manera que només cal posar a escoltar algú que domini l’idioma per assabentar-se de tots els seus moviments. Els boches, per descomptat, n’hi han posat uns quants a fer-ho. Van interceptar la comunicació sobre el Martell de Thor i la van transmetre a Berlín. Els boches sí que xifren els seus missatges, i molt bé, a més. Per sort, l’almirallat té uns xicots extraordinàriament bons desxifrant codis, allà a Whitehall. L’Habitació 40, em sembla que els diuen. La darrera comunicació que van desxifrar va ser un missatge a un agent alemany que es troba a Barcelona, amb el nom en clau Schöne, ordenant-li que tingués controlat un agent rus que arribaria al cap de poc a la ciutat i que l’utilitzés per localitzar en Larsson i els plànols.

Després de tota aquella allau d’informació, a en Pol el cap li bullia. Es va reclinar en el seu seient i es va prendre uns instants per pensar en tot el que acabava d’escoltar. Finalment va dir:

—Si els alemanys coneixen l’existència de l’arma, suposo que faran mans i mànigues per aconseguir-la.

—Vostè no ho faria?

Sempre aquella mania de contestar amb una altra pregunta!

—I com sap que no l’han trobat, ja?

—No hem interceptat cap comunicació que ho digui. És de suposar que no ho han fet. També hem de comptar amb els nostres col·legues del Deuxième Bureau, és clar.

—Els francesos? Però que no són els seus aliats?

—I tant que sí, amic! Però segur que no se li escapa que el país que posseeixi aquesta arma, a banda de guanyar la guerra, tindrà un trumfo de primera per marcar el ritme a tot el món d’ara endavant. I pot estar segur que tant nosaltres com els nostres socis de l’altre cantó del canal farem el que calgui perquè aquesta responsabilitat no recaigui en cap altra nació que no sigui la nostra.

En Pol va assentir amb el cap. Havia pecat d’ingenu amb la seva darrera pregunta i se sentia vagament estúpid, i això el molestava més que cap altra cosa en aquest món. Va voler canviar de tema de seguida.

—D’acord. I ara la pregunta del milió: què hi pinto jo en tot aquest afer del dimoni?

I si em contesta amb una altra pregunta, li salto al coll!

Però en Ryder va decidir anar al gra.

—Doncs espero que molt, amic. Veurà, a diferència del que passa a Nova York, encara que em dolgui li he de reconèixer que l’MI6 disposa de molt pocs agents a la seva ciutat, i tots d’un perfil molt baix. Barcelona és territori d’en Fritz i, en menor mesura, dels francesos. Els nostres intents per teixir una xarxa aquí no han reeixit. Quan va esclatar aquesta crisi, en C no tenia ningú de qui realment pogués refiar-se sobre el terreny. Per això m’ha fet venir a mi, entre altres coses perquè parlo espanyol. Però deixar caure un agent enmig d’una ciutat estranya, sense contactes ni coneixement de l’entorn serveix de ben poc en una missió contra el temps com és aquesta. I aquí és on entra vostè. Si no anem errats, amic, vostè es coneix la ciutat com el palmell de la mà, té contactes a tot arreu i prou cor per acceptar una oferta d’un desconegut com la que li he fet jo fa una estona. És l’agent idoni.

—Ei, ei, ei… Pari el carro, Ryder! Li he dit que l’ajudaria, i després de tot el que m’ha explicat em ratifico en les meves paraules. Però d’això d’agent, res de res. Un cop haguem recuperat l’arma, ja es poden anar oblidant de mi. Entesos?

—Li’n dono paraula, amic. Però si de veritat ens ajuda a recuperar l’arma es convertiria en l’agent més valuós de la guerra. Crec que li podria aconseguir la Creu Victòria i tot!

—En tindré prou que aconsegueixi mantenir-me sa i estalvi.

En Ryder li va tornar a oferir aquell somriure seu, tan juvenil, aixecant els palmells de les mans al cel. Pot comptar-hi, amic!

—Molt bé, doncs. Per on comencem? —va preguntar en Pol finalment.

—Doncs per localitzar l’agent rus, és clar. No sabem on s’allotja, però no deuen haver arribat pas gaires russos a Barcelona, els darrers dies. Té alguna idea de per on començar a buscar-lo?

Ara va ser el torn d’en Pol, de somriure.

—Per això no cal que s’amoïni, amic. Sé exactament on para el seu home.